dimecres, 22 de desembre de 2010

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU

Una sentència molt, molt perillosa. L'estratègia resulta evident, acabar amb l'educació en català per a guanyar el procés de substitució lingüística i la colonització cultural. No és res nou, la lluita ja fa massa que dura. Trenquem amb aquesta gent que no ens vol cap bé.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Cartell de la diada de Mallorca.


Ací està el cartell de la diada que he dissenyat per a l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM). Volia utilitzar el concepte de país a l'interior, i de la nuesa en la que ens està deixant l'abús del capitalisme.
Dubtava de si utilitzar l'esquena d'un home (la meua pròpia), o la d'una dona (la de Laureta), per si es donaven les típiques susceptibilitats pseudo feministes. Finalment, trobe que m'agrada donar-li un contingut femení al cartell, fer de la dona i la seua pell, la protagonista, doncs poques vegades el nostre moviment planteja la dona i la feminitat com a protagonista del nostre país. Sembla que es lluita contra el patriarcat des d'una òptica paternalista, des de fora, i en dates senyalades (8 de març).
Feia por la combinació del cos rotund de la dona, i les ungles pintades de roig, aplicant-li a la imatges una lectura estereotípica que crec hauria d'estar ja superada. Potser les nostres companyes no es pinten els ulls o les ungles, empren escot o el que siga? No provem nosaltres d'estar més guapos o elegants, o ens vestim per a l'ocasió si hem de buscar curro? Tot això no té importància, el que es tracta és que el cartell parle des de la dona, i que la imatge siga impactant i guapa. M'agrada la idea de trencar amb tòpics uniformitzadors dins del nostre moviment, les dones es poden arreglar, pintar-se les ungles si volen i ser feministes i rupturistes, no ho creieu? El més curiós, és que la gent que ho ha vist, de fora del nostre moviment no han fet aquesta lectura, i els ha agradat molt. Hem de filar nosaltres sempre més prim, i obsessionar-nos per una espècie de puresa monacal, que a la resta de la societat se la sua prou? El cos de la dona és poderós, i així es comprengué en els anys 60, quan es feia ostentació d'un cos femení que no s'amagava...
En definitiva, què us pareix el cartell?

Els cables, un conte de fades

La criba dels cables de wikileaks en El País es torna cada dia més lamentable. Sembla que es donen com a fets inqüestionables, les opinions interessades dels agents exteriors de la CIA (incloent els impresentables membres del govern provincial espanyol). Atenció a aquesta notícia delirant, que pretén atacar a la solidaritat bolivariana amb arguments infantils, de pel·lícula de sèrie B.
Oh, quin pla malèfic: curar la ceguera a milers i milers de persones pobres per a dominar el món. Quina refinada crueltat! Molt més brutal que no deixar-los morir de fam o cremar-los amb Napalm com fan altres. Este Chávez, va pel món adoctrinant els pobres amb esperança, curant la ceguera, i regalant petroli als països pobres, però qui s'ha cregut que és, Jesucrist?

dimarts, 14 de desembre de 2010

Un món gris




I per això m'hi rebel·le amb tots els colors possibles.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Com pingüins intentant volar...


Així som nosaltres.

Sense volar.



Aquest pont, m'he quedat en terra per la vaga secreta de controladors. Al principi, el meu cabreig fou monumental, decebut per un esdeveniment més en la roda de la fortuna, que darrerament pareix que em gira cap avall. Parlant amb les persones in situ que havien patit la cancel·lació dels seus vols a més de la manipulació i desinformació barata per part d'AENA i la companyia Ryan Air, em vaig armar dels mateixos arguments que la immensa majoria, els ja coneguts i que s'han vist amplificats pels mitjans aquests dies.
Després, en casa, vaig començar a buscar per mi mateix la informació (un exercici que tothom hauria de practicar més sovint), a matisar les fonts, i la meua idea canvià de manera progressiva.
Què s'amaga darrere d'aquesta aturada, que ha paralitzat l'espai aeri de l'Estat?
Doncs la propera privatització d'AENA, una més de les receptes de l'FMI (l'actual govern econòmic d'Espanya i mitja Europa). Si heu llegit Las venas abiertas de América Latina, de Galeano, us podeu fer una idea de quines són les vertaderes raons de les "ajudes" de l'FMI.
Primer es dirigeixen atacs contra la divisa nacional, i es concentren contra l'emissió de bons de l'estat, es desestabilitza la borsa amb atacs selectius, les agències de qualificació, com Moody's (una filial més de l'Imperi USA a través de FMI i similars), posen la fiabilitat financera i creditícia a l'alçada del betum, i després s'enuncia la recepta, el dogma de fe: Cal reduir el dèficit. Això significa bàsicament eliminar els serveis socials, i privatitzar les poques empreses públiques, en sectors clau, que hi queden, moltes vegades adquirides per empreses internacionals amb capital flotant de l'imperi.
En definitiva, ens estan desmantellant i depredant, com ho varen fer amb els governs d'Amèrica Llatina, i que només una revolta democràtica profunda està reflotant.
Però què fa la nostra població, entre perplexa i agitada pel Prefeixisme, es queda a casa a vore la Esteban, no fa vaga perquè els sindicats són uns vividors, i s'enfurisma amb qualsevol col·lectiu que es rebota, demanant mà dura. Ens espera el pitjor, l'alienació de la massa aplaudeix mentre ens massacren.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Força Barça!

Maneta, de nou. I ells desesperats, jugant a la violència impotent... Així és, Espanya...

dimecres, 24 de novembre de 2010

Canviar l'educació


L'altre dia vaig assistir a un congrés sobre creativitat i innovació a l'educació. Normalment no estic massa còmode amb aquestes etiquetes, ja que em pareix que responen més a qüestions administratives parides per quatre il·luminats (psicopedagogs) que sovint no han xafat una aula en la vida. Els problemes de hui en dia en la nostra feina són extremadament complexos, i totes i tots ens adonem que treballem dins un sistema que no funciona.
El primer que ens digueren és que per a generar dinàmiques de creativitat no hem de tindre restriccions d'espai i de temps, i que els continguts haurien de ser multidisciplinars. Just allò que ens ve imposat des d'uns rígida Conselleria d'Educació. El problema que veig en el sistema és que és contradictori, entre les teories pedagògiques, i la necessitat de resultats (encara que falsejats) aplicada per la mentalitat capitalista/ consumista. El resultat és un híbrid incoherent que només empitjora les coses.

dimarts, 23 de novembre de 2010

El món a l'inrevés. La policia torna a emparar els botxins a València


Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, gaudint com cada dia d'aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.

Com si d'una desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.

Amb violència i intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells. Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.

Així fins que han arribat diversos efectius de la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.

La notícia de l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.

Volem agrair públicament a tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.

A partir de demà, farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.

I si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga (Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.

De moment, volem transmetre que la gent que estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies. Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

Sàhara

La massacre al campament d'Agdaym Izik, al Sàhara Occidental, ha posat damunt la taula de nou la injustícia i brutal repressió que pateix el poble saharià. Què podem dir sobre aquest tema que no estiga ja dit? Marroc és un terrible règim basat en la repressió, com bé saben els seus propis ciutadans.
Les paraules es tallen en escoltar el testimoni dels supervivents a la massacre, que després foren detinguts i torturats sistemàticament.
Aquesta situació sovinteja massa al nostre món, la comunitat internacional lamenta, però no condemna la brutal repressió. Som espectadors d'una situació indecent. En el joc d'aliances internacionals, evidentment valen més els interessos econòmics i estratègics que les persones i els pobles. Espanya mira cap a una altra part, no s'atreveix ni tan sols a qüestionar l'actuació salvatge de les forces d'ocupació marroquines. Massa interessos econòmics, dos monarques units per negocis i amistat, dos dinasties perpetrades contra els seus pobles respectius, que es donen la mà amb un somriure de hiena, mentre les masses es deixen endur per l'exaltació patriòtica i aplaudeixen la brutalitat.
Estarem vivint tots i totes en un món sord?

divendres, 19 de novembre de 2010

Noves generacions.


Continua la conquesta dels carrers del centre de Palma, armat amb uns quants esprais, imaginació i color. De moment sense conseqüències legals. Inspirat en el tipus de fauna que ens ha dut on som hui en dia.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Bombes al carrer.

Nova peça en la reserva de Ca n'amunt. Omplint de color els murs nus d'aquesta ciutat, metre a metre, conquerint cada passa amb barricades fetes d'imatges. Assaltant les trinxeres de l'avorriment i el borreguisme amb atreviment.

De vegades ens emboliquem la llengua i costa transmetre allò que passa pel nostre cap.
Actualitzat hui.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Referències al diari...

Està bé vore que està canviant la percepció al voltant de l'art de carrer. Ací a Mallorca no n'hi ha molts exemples, potser tants anys de repressió han fet forat. Un dels pocs exemples ha sortit hui referenciat al Diario de Mallorca.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Caps de setmana de tardor.

He aprofitat els darrers caps de setmana per fer excursions per La Tramuntana. En un bot ens plantem en una serralada verda, escarpada, un racó del món que mereix ser patrimoni de la humanitat per la seua bellesa. També per ser un dels pocs exemples de serralada Mediterrània tan propera a la mar i tan ben conservada. Boscos de carrasques d'una altra època, encara.
El passat dissabte pujàrem el Puig de n'Alí, enfront del pic de la Massanella, i dinàrem refugiats del vent en una confortable cova.


El diumenge vàrem fer un ruta trencacames en bicicleta de muntanya per Na Burgesa, prop de Palma, i després anàrem a un refugi brutal entre Andratx i Estellencs a fer torrada i nit, al dia següent buscàrem bolets infructuosament. En collírem unes rúsules blaves, algun rovelló i alguna cosa més que menjàrem allà mateix.

divendres, 5 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

Blog del departament de Plàstica.

Poques vegades barrege la meua feina, l'educació, amb aquest blog. Podria argumentar moltes raons, però la primera i més senzilla és que m'abelleix desconnectar del meu treball en aquest espai. Per a entendre'ns, m'agrada la meua feina, em sent realitzat i tota la pesca, però la naturalesa del meu treball és estressant i contra això, poca cosa hi puc fer. Ja feia temps que, malgrat la precarietat en l'ús de les noves tecnologies del meu centre, volia encetar un blog del departament de Dibuix de l'IES Francesc de Borja Moll. El cas és que els requeriments quotidians de feina no em deixaven dedicar-li el temps necessari. Ara ho he pogut fer. Es tracta d'una eina més per a aprofundir en l'educació en un entorn molt difícil com és el meu institut.
La llegenda urbana ens parla d'un ordinador per a cada alumne en aquest estat podrit, i aquesta aportació d'equips s'ha fet alababalà, sense parlar amb els docents implicats, és a dir, com es sol fer tot en aquest sistema educatiu. I així ens va. Ara però, els meus alumnes tenen finalment una finestra al món digital per a aprendre.
Aquesta és l'adreça:
http://plasticaborjamoll.blogspot.com/

dijous, 28 d’octubre de 2010

Genial vídeo sobre Wikileaks.

Si sabeu un poc d'anglès, s'entén prou bé.

Els documents de wikileaks potser no sorprenen per ells mateixos, el relat dels fets en format informe dista molt de ser digerible per les masses. Ja fa temps que sabem que a Irak s'ha torturat, assassinat i perseguit totes les branques de la cultura des de la invasió, el 2003. Això no és nou, l'objectiu era deixar un país sobirà en l'edat mitjana, fomentar el canibalisme tribal, i instaurar un règim col·laboracionista pilotant mitjançant el genocidi. Tot pel petroli. Tot per la pasta.
El que em pareix interessant és que per primera vegada, des de dins del sistema, una filtració massiva deixa al descobert, nues, les atrocitats de l'imperi. No és que això no haja passat mai, però per primera vegada, des de la caiguda del bloc socialista, la repercussió s'ha viscut a escala planetària. I això gràcies a Wikileaks.
De l'entrevista a Julian Assange, en el País del passat diumenge, em quede amb el seu comiat: No et cregues ningú, mai. Es referia a la propaganda del poder.
Aquesta propaganda ens ven que hem d'ajustar-nos el cinturó en solidaritat amb els empresaris cabrons que ens han arruïnat. Ens ven que és necessari que ens paguen menys, treballar més hores i en pitjors condicions.
També deia Assange una cosa molt interessant: Mai la societat civil havia estat tan feble front al poder del capital. Estem permetent el flux de diners des de la nostra renda fins l'enorme plusvalua de les corporacions.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Un pensament.

La meva vida:
Sóc el xiquet que intenta agafar tots els joguets a la vegada, com no pot abastir-los tots, li'n cau un al terra, quan intenta arreplegar aquest li'n cau un altre, al recollir aquest altre, hi caurà un tercer. I així seguesc una i una altra vegada, intentant arreplegar els bocins dispersos de la meua memòria.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Vive la France!

Podrem parlar sempre del centralisme francés, del seu xovinisme o del colonialisme atroç que han exercit al llarg de la història en nom de la grandeur. Però sincerament, és preferible viure en un país que ha fet una revolució il·lustrada, ha eliminat la monarquia borbònica de manera eficient i encara hui és el símbol d'una rebel·lió que no s'arreplega en la púrria dels seus partits polítics. És millor viure en una societat humanista, encara que burgesa, abans que en un país ancorat en els privilegis de l'ancième règime, la monarquia rància i vetusta, el caciquisme, l'alienació camperola que encara hui en dia s'atreveix a cridar: Vivan las caenas!
Els vassalls del present fan cua per entrar al Gran Hermano, desconfien dels sindicats i somnien algun dia, en ser els senyors. Ací per ser senyor, com en el feudalisme, no cal saber llegir, només cal un Audi i mala llet.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Moebius

Moebius, quedà captivat de jove pel desert mexicà. Potser a causa del peiot, les imatges d'aquest indret màgic, l'han acompanyat tota la vida. Li serviren d'inspiració per crear el seu singular univers d'Arzak.
El que em fascina dels éssers humans, és el fet de tenir el poder dels déus per crear universos, realitats, i de vegades, inventar la nostra pròpia vida.
Moebius és en realitat Giraud, dibuixant francès del tinent Blueberry, o potser és ell, qui en realitat és en Moebius.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Música

És una passió. M'agrada admirar i gaudir quelcom que no se fer, m'agrada ser un profà, i treure-hi tant de plaer. M'agrada descobrir, experimentar, tastar tots els estils. Bé, supose que com a tothom. Com que un ja té la seua edat, tot començà quan gravava cassettes i els atresorava fins cremar-los tot el dia pegant voltes en el walkman. També tenia la meua col·lecció de vinils. Rodaven i rodaven sense fi. El soroll de l'agulla extreia un so màgic com el que fa la llenya al foc.
Però realment, ha estat amb el mp3 i el pirateig quan he començat a endinsar-me en nous horitzons musicals. He descarregat una vertadera barbaritat de música, he recorregut tots els estils, els clàssics, i l'avantguarda.
Ja fa una estona que em prepare recopilatoris, amb la singularitat que ara en un CD hi caben més de 100 temes. Així, tinc un registre arqueològic dels meus gustos durant els darrers anys. Costa quadrar tot això, i a més m'agrada fer-ho molt variat. Tutifruti pa la penya.
Tardor 2010.
Plou. Tot és fosc. L'estiu ha deixat cendres que es van apagant, és temps per pensar, i això no sempre és fàcil. Hi ha temes pendents, temes que un es pregunta si es podran resoldre ara que hi ha temps per estar en casa, quedar-s'hi dins, al recer. Un que escriu açò recorda els moments, els amics i amigues que no estan a prop. La distància, sempre la fotuda distància. Hem voltat massa i els bocins de la nostra vida han quedat per llocs que no es toquen, persones que no es coneixen entre si, i complicitats difícils de comprendre. Ets a punt de travessar l'abisme d'aquell que ja no té on tornar. D'aquell que ha de decidir si fer el bot definitiu o tornar enrere, sense saber si allà queda alguna cosa d'allò que ha estimat. No sap si dintre seu encara hi viu la persona que estimava els carrers, i que tot ho veia fàcil quan fluïa la nit i les trobades eren fàcils. Em sentia més pegat a l'asfalt que un xiclet. Tot ha esclatat en mil bocins i allà estàs tu amb un puto tub de superglue pensant que podràs recompondre el món. No, ningú pot.
Agranarem i farem altres coses, ja vorem on.
Tardor 2010
Seria massa llarg posar el tracklist. Només dir que comença amb música pausada, i la cosa es va animant. Això és un tast de coses que escolte i m'agraden. Espere que us agraden a vosaltres també. Ací el podeu descarregar. Bon apetit.

Remix Tardor 2010
http://www.megaupload.com/?d=QNK4YTD7

Més imatges de la vaga als Països Catalans.


La companya Aurora ha penjat un vídeo de l'Accent de la brutal càrrega policial pels carrers del centre de València el 29-S. Subscric totalment les seues paraules, i encara n'afegiré unes altres. A València, el poble pateix el sandvitx entre el totalitarisme, el despotisme i la corrupció del PP, i la psicosi acomplexada sociata de la mà de Ricardo Peralta. He de dir que aquest home m'ha decebut completament. Sóc amic del seu fill, i fa anys em pensava que era una persona decent. Inclús vaig fer una paella amb la seua família, pareixia bon tipus, començà la seua carrera com a advocat laboralista, guanyant diverses causes en favor dels treballadors. Però coses del postmodernisme imperant, d'Esquerra Unida passà als dissidents de Nueva Izquierda, i d'allà al PSOE, de la maneta del Diego López Garrido i d'altres. Ara ordena massacrar els treballadors i estudiants mentre exerceixen el seu dret a la vaga. Els seus gossos gaudeixen de la feina. Colpegen el personal, i produeixen imatges a les quals estem acostumats des de fa molt, malauradament. Tanmateix, el PSOE s'enfonsarà, i amb ell, aquest tros de cabró tornarà a la cova d'on mai degué haver eixit. Sí, ara ja fa temps que se que és un autèntic cabró.

dijous, 30 de setembre de 2010

Al voltant de la vaga.

El millor per mi han estat les lluites i accions directes, conseqüència de la ràbia del poble. Tot apuntava a una vaga descolorida i ensinistrada, però el moviment obrer va més enllà de sindicats venuts. Com sempre, els Països Catalans, a l'avantguarda.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Sobre les eleccions a Veneçuela.

"El que la revolució bolivariana a l'Amèrica Llatina ha estat a punt de demostrar (ningú pot saber si seguirà pel mateix camí o si més aviat sucumbirà al pragmatisme i a la socialdemocràcia) ha estat que el socialisme no només pot arribar a ser compatible amb la democràcia, sinó que ho és infinitament més que el capitalisme. Aquest és el veritable motiu pel qual tots els mitjans de comunicació es van abocar de seguida en una campanya de desprestigi contra Chávez i la Veneçuela bolivariana. El que no podia fer-s'hi visible era un exemple massa perillós: un socialisme en Estat de Dret."
Santiago Alba Rico en català.

Veient estos dies el tractament vergonyós i la manipulació dels resultats de les eleccions a Veneçuela, em preguntava cóm era possible que es prengués partit de manera tan descarada per una opció política a la contra. Els qualificatiu emprats pels mitjans des de Público fins TvE m'ha semblat una prova més del pensament únic que empastifa massa cervells, incús entre els nostres companys. Pura propaganda racista, neocolonial i malintencionada. Es parla de victòria en vots de l'oposició, quan aquesta etiqueta inclou els comunistes o els indigenistes, que no tenen res a vore amb la patronal del MUD. El telediari de TvE, en la millor línia del No-do. Es nota que hi ha coses que mai canvien, com Espanya.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Coses per fer en estiu: Lisboa


Aquest estiu que ja acaba ha tingut els seus moments. D'allò que més ha emplenat la meua consciència, i que ha revifat una certa fe en l'art, ha estat Lisboa i la seua interessant gestió artística al carrer. Projectes que deixe ací representats en un exemple visual. Una impressionant peça, l'autoria de la qual desconec. Em va impressionar molt la barreja d'influències, la incorporació d'elements de la cultura popular, la ironia i cert surrealisme en la proposta. Les ruïnes de la postmodernitat, des de certa nostàlgia.

dimarts, 31 d’agost de 2010

Activistes pel Sàhara.

Pose per avançat el meu suport total a la causa sahariana, i el meu desig de llibertat per a aquest poble que tantes injustícies pateix.
Però l'episodi d'aquests dies, amb els activistes espanyols "maltractats" per les autoritats marroquines, i el subseqüent tractament mediàtic, em deixa perplex. En primer lloc em comença a cansar l'actitud de determinats progres d'ací, que com diu l'expressió castellana "veuen la palla en l'ull aliè". Crec sincerament que Marroc és un règim terrible, i que s'oprimeix el poble saharià (i d'altres) baix una monarquia totalitària. Però, a que em sona a mi això? Doncs sí, si fa no fa, la mateixa situació que patim ací els que formem part de nacions oprimides.
Tinc molts amics i amigues que són activistes de la causa sahariana, m'han volgut fer vore que la situació és radicalment diferent en els dos països, que allà gran part de la població hi viu deportada (i és cert). Però la repressió, la tortura, la guerra bruta, la manca de llibertats, la censura, l'odi sistemàtic que destil·len els mèdia amb total impunitat ens són comuns. Aquesta diferenciació que fan molts activistes pro Sàhara, còmodes dins les coordenades de l'estat espanyol, és fruit de la major informació que tenen al voltant del conflicte del Sàhara, o pel contrari, parteix del total desconeixement ( potser també interessat ) que tenen dels conflictes a l'interior de l'estat espanyol, com el conflicte basc, o el nostre?
Què hagués passat si uns quants guiris es sumaren a una manifestació il·legalitzada per la independència d'EuskalHerria a Hernani? Quin hagués estat el tracte rebut per part de la policia espanyola? Quina hagués estat la resposta dels mitjans locals? Quins qualificatius, o quin tracte mereixerien per part de la patriòtica població espanyola?
Però el cas és que, com tots i totes sabem, Spain is different.

divendres, 27 d’agost de 2010

Coses per fer en estiu: Mural al Vedat.




El Vedat ha estat lligat per a mi a l'estiu d'una manera inqüestionable. Des que visc a Mallorca, visite la caseta cada any, sovint retornant una convivència familiar, que per raons òbvies, em fa desembocar en múltiples episodis de nostàlgia. De la mateixa manera em suggereix la necessitat de fugir de nou a una illa.
Al final de la meua estada, volia deixar quelcom meu que encara hi fos quan jo ja hagués partit. Espere que us agrade.

dijous, 26 d’agost de 2010

Nova temporada.

Un pensament més llarg de l'habitual.

Després d'unes vacances necessàries d'illa i de blog, ací estic de nou, amb forces renovades, espere. La vessant política i literària, pel que sembla, excepte algun degoteig, va deixant pas al predominant món de la imatge. Aquest blog, si ha de ser alguna cosa, és reflex de mi mateix, i crec que precisament aquesta és la raó de que passe això en aquest espai, car a mi també em passa. I ho dic com un observador imparcial...
Postmodernisme? No, supervivència en un món banalment abjecte. El blog és un reflex dels projectes que omplen la vida de sentit, barrejat amb la dosi necessària de vanitat. Durant tota la meua vida he estat una persona dispersa entre molts interessos i inquietuds, ha estat una dispersió enriquidora, i sobretot m'ha reportat plaer, però sempre m'ha quedat la impressió que no acabava de treure tot el potencial a les meues dedicacions.
Potser hauríem de tindre tres vides consecutives: una per crear, una per a viatjar pel món, i una altra per al vici. Les tres tindrien doncs, com a finalitat l'aprenentatge.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Més historietes

La història de la matxutxa.
Estava jo un dia treballant en el jardí d'un xalet i vaig sentir que em cridaven. Era una dona de mitjana edat, però estava imponent, es notava que era d'aquestes que es cuiden, que mengen com pardalets, es matxuquen fent Pilates, anant al massatgista i tot això que fan les dones riques de mitjana edat. Duia unes ulleres de sol negres enormes, anava tota enjoiada, i la cobria un vestit blau que li quedava com un guant, es notava que estava folrada de bitllets. Em demanà si podia anar i arreglar-li el jardí, que el seu jardiner era peruà i no feia res bé ( com si una cosa impliqués l'altra, ja saps com són aquesta gent ) i l'havia acomiadat. Ens ho vàrem arreglar per a que hi anés la setmana següent i allà m'hi vaig presentar. Vivia en una casa espectacular, una d'aquestes que hauria fet algun arquitecte famós, i tenia una espècie de jardí japonés amb un estanc amb nenúfars, la veritat és que estava tot molt guapo. Hi vaig començar a treballar, era estiu i feia calor, així que em vaig treure la samarreta. En un moment donat, em vaig sentir observat, i vaig buscar al voltant per si algú m'espiava. Aleshores la vaig vore, estava en una finestra del segon pis, amb els ulls tancats i la boca entreoberta, com si estigués a punt de tindre un orgasme, jo em vaig girar tot de pressa i vaig dissimular. Quan va ser l'hora, em va pagar amb una fredor absoluta i va entrar a la casa. A la setmana següent, tot anava igual, jo estava arreglant unes mates de bambú, podant-li les herbes autòctones, que s'entestaven a reaparéixer. Aleshores vingué amb una safata, duia una cervesa i un còctel per ella. Ens vàrem seure, ella em va fer moltes preguntes, però defugia parlar d'ella mateixa. Malgrat tot, es notava que no l'interessaven gaire les meues respostes. Quan em vaig adonar, la seua mà es va posar casualment, bé és un dir, en la meua cama, jo em vaig quedar de pedra quan quedà clar que no era un contacte casual, ja que els seus dits varen començar a relliscar diligentment fins arribar al meu paquet. Quan em vaig adonar estava amb els pantalons baixats i ella engolia el meu penis com si li anés la vida, com si estigués famèlica. Vàrem follar allà mateix, quan vàrem acabar, es posà el tanga de nou, s'arreglà els cabells, i tornà a entrar sense dir ni una paraula. Després em va pagar i me n'aní. Vàrem estar una temporada així, encara que la nostra transacció carnal anava pujant cada vegada més de to. A ella li agradava la canya, tot tipus de jocs . Quasi sempre em reclamava que em disfressés de les coses més inversemblants, hi hagué un dia que no vaig treballar, almenys com a jardiner, ja que em va emmanillar al llit, i de tant en tant venia i se'm follava, o m'empapusava amb el menjar, o literalment em menjava a sobre. Hi havia dies que pel contrari, ella era la submisa, fingia ser una xiqueta d'aquestes d'institut quillo, o em deia vertaderes barbaritats pròpies d'una meretriu del barri xinés. Fins i tot una vegada em va va fer posar la roba del seu marit, jersei rosa creuat sobre el coll, polo Lacoste, pantalons de tela, mocasins, quina fila! Em va afaitar ella a la banyera, em va engominar els cabells... fou aleshores quan em vaig assabentar que el seu marit era un polític del PP, i que a més, era homosexual, ella es referí a aquest fet com si fora el més natural del món, com si fos un soci capitalista i poc més, una aposta de futur, això sí, em va fer prometre que no diria res. D'ella no em contava ni una paraula. Jo li seguia el joc, estava encuriosit per vore fins on podia arribar.
Ací la història, com totes les bones històries, donà un gir inesperat. Resulta que les meues aficions d'esplai em varen dur problemes: una plantació de marihuana que tenia en un hort entre tomaqueres varen atreure l'atenció de la Guàrdia Civil, i em varen confiscar les plantes. Al poc temps m'arriba una citació, i em demanaven una pena que podia anar des d'una multa fins la presó. Vaig acudir al judici, i quan s'obrí la sessió, ja t'imaginaràs què, en efecte, la jutgessa era la mateixa dona de qui era amant i assalariat. Vaig pensar que encara tindria sort, i seria absolt. Però la molt cabrona ni em mirà, i a sobre em posà la màxima pena, quatre caps de setmana a Picassent, i una multa de 3000 euros, que de no pagar-se, i evidentment no podia pagar-la, em durien a la pressó durant sis mesos. La vaig maleir profundament, filla de puta... Volia colpejar-la, ara sí sense que fora cap joc. Però el més inquietant és que em vaig passar tot el judici completament empalmat. Aquesta roba, per raons òbvies, mai l'havia utilitzat pels seus jocs sexuals.
No la vaig tornar a vore mai més, el seu marit crec que és ara conseller o quelcom similar. No se com poden seguir amb aquesta comèdia, la impressió que em va fer és que tant se'n dona el grau d'hipocresia que conforme les seues vides, mentre no es faça públic l'escàndol, i es guarden les aparences... Ara bé, un dia, en la meua bústia hi aparegué un sobre, sense cap paraula, ni remitent, i dins hi havia 3000 euros, que m'estalviaren haver de passar aquesta temporada entre reixes. No se com havia endevinat la meua adreça, jo mai li havia dit on vivia exactament. El cas és que aquesta gent, si vol, ho sap tot. Amb diners torrons.

A Marta no se li escapa que potser aquesta història ha estat triada com per casualitat, però d'alguna manera és tracta d'un missatge obvi, en Martí se l'insinua a través d'un relat sexual amb una dona més major que ell. No l'impressiona gaire, així que no fa massa cas i canvien de tema. Al cap d'una estona, ell li diu que se'n va a la ciutat a vore uns col·legues, li pregunta si hi vol anar, i que la convidarà a una cervesa. A ella li pareix bé el pla. Al cap i a la fi, ja ha perdut la impressió de tornar a xafar l'asfalt, i no anà tan malament, així que decideix acompanyar-lo i pegar una volta

Diari de cales

Esta setmana hem estat apurant el temps a l'illa, i la visita del meu germà Hèctor navegant a la deriva per les platges més boniques. Sí,la bellesa existeix lluny de la marea roja i dels ramats de borregos. Fugíem de la calor infernal, en El Delta, Es Trenc, Son Serra de Marina, Hotel Formentor i per tot. Ací, unes fotos que estrenen la càmera submarina. Comandant Cousteau preparat per a l'al·lucinant viatge submarí. Bon voyage i bon estiu per tothom. Us vull a tothom.



dilluns, 28 de juny de 2010

Si les parets parlaren...




Sense massa ganes per res més. Hi ha algú en casa?

Un pensament

Què passaria si després de tanta història, tots aquells mals que atribuïm al capitalisme, foren en realitat fruit de la sempre sorprenent i infinita estupidesa humana?
Què passaria?

divendres, 18 de juny de 2010

Pel Sàhara.


Aquests dies frenètics de final de curs, he estat pintant un camió que anirà al Sàhara farcit de material sanitari. Amb l'ajuda d'Àlvar, hem deixat una peça doble. La novetat, i crec que pot causar sensació per Tinduf si funciona, és que he pintat estels amb pintura foto-lumínica, que brillarà per la nit. No pot rivalitzar amb les nits farcides d'estreles de Sàhara, que alguna vegada m'ha tocat viure.
Els companys de Tinduf viuen en un estat de provisionalitat pacient, tot esperant el dia en el que podran tornar a la seua terra al Sàhara occidental, reunir-se amb els seus iguals, abraçar-se i caminar tots junts fins banyar-se els peus en la mar.
Aquest dia arribarà, quan un poble té la determinació de ser lliure, no hi ha monarquies autoritàries, ni complicitat internacional, ni foscos interessos econòmics que siguen capaços d'aturar-lo. Perquè la voluntat de tot un poble sobreviu la travessia pel desert més àrid.

dimarts, 8 de juny de 2010

Fent Vaga


Perquè la lluita és l'únic camí. No ens enganyem, de moment només la vaga ens serveix per reivindicar els nostres drets. La nostra retallada és l'efecte de la depredació especulativa, amb la qual el govern dels pocs es fregava les mans. I ara què?
Els que érem titllats gairebé de bojos per afirmar que aquesta bombolla esclataria, ara paguem la desfeta?
A la vaga. Ningú ens regalarà res. La lluita és l'únic camí.

dilluns, 31 de maig de 2010

Amb en David, amb Palestina


No vivim en una època heroica. Sovint ens mirem les coses des de la pantalla, asseguts com ara amb una tassa de cafè a la ma. La gent que hi apareix, els palestins massacrats a diari per Israel, són cares sense noms, símbols anònims d'un dolor que ens sobrepassa.
Però hui, a una d'aquestes cares, li puc posar nom. És el meu amic David Segarra, a qui he estat intentant rastrejar per internet, a vore si està bé, si ha patit quelcom, i m'imagine que la situació a bord dels vaixells haurà estat dramàtica. En David viatja en un dels vaixells que van cap a Gaza per trencar el bloqueig i dur tot allò que els manca a les persones d'allà. Un cop de puny al genocidi israelià, una gran maquinària de crear dolor... i cadàvers.
Espere de tot cor que en David estiga bé, però també espere que cada persona que hi viatja, puga arribar a bon port, són herois en una època que ha deixat de ser heroica, han decidit ser com els palestins, ells que la majoria venen de països on no els manca de res. Sobreviure a Palestina és un dels actes d'heroisme quotidians més grans que hi poden haver. Cal una força enorme, una fe immensa.
Només volem la pau per a Orient mitjà i aquesta tan sols esdevindrà quan Israel caiga, com caigueren els nazis o ho feu l'Apartheid.
قيف الاحتلل اسرايلي في فلاستين
David: hola
11:35 mi: Iei, com va?
David: en el vaixellet de xankete
mi: I el piranya, qui és?
11:36 David: hı han molts
mi: Que, us deixen arribar o que?
David: doncs segons lexercıt ısraelıa...
tenen un centre de detencıo per als 800
ı deportacıo o detencıo
11:37 mi: Però heu vist costa?
David: estem parats a 300 km de la costa palestına
prop de xıpre
ja som 6 vaıxells
eıxırem esta nıt
possıblement
11:38 mi: Fotre, aneu al tanto.
David: sı
el vaıxell es un ferry tıpus mallorca
te desenes de cameres de vıgılancıa
centre de premsa amb ınternet
mi: Ah, guai.
David: ı emıssıo vıa satelıt
mi: Ei, has vist això?
David: mes telefons satelıt
mi: http://www.vilaweb.cat/noticia/3730978/tinent-coronel-votaria-consulta-sabadell-independencia.html
11:39 David: ha ha ha sı
molt be el nostre hug xavıs
mi: Pa que després digau!
A mi la legión!
11:40 El millor és el que diu que l'exèrcit espanyol no pinta res, que la independència la decidiria l'OTAN.
http://desdelilla.blogspot.com/2010/05/per-fi.html
11:41 Has vist això últim?
Ho traurem a Palma.
David: molto bene
11:42 mi: Que et pareix?
Fes-li una ullada, nin
David: el vaıg vore en el seu moment pero ara no tınc molt de temps nen
estem ıntentant q chavez done suport a la flota
11:43 ı ınformant en dırecte per staelıt
mi: Bé, ja m'ho diràs.
Que, alò presidente?
11:44 David: ojala
mi: Bé nin, em vaig a fer una excursió.
Molt de compte amb els taurons sionistes!
Xarrem després.
11:45 David: adeuuuu
escrıunos una postal a la preso...
mi: 10
David: ı envıans el llıbre
mi: Bé, no avancem encara coses, no?
Us enviaré una llima dins una ensaimanda
11:46 David: esoooo
mi: Després carrem
David: abracada
mi: On puc mirar el que escrius, en twiter?
David: http://twitter.com/Davidsegarra

divendres, 28 de maig de 2010

Per fi!

Ací està el projecte en el qual he estat treballant els darrers mesos. Ha costat de parir, però ací està. Els xavals de Palma tindran aquest material entre les mans en breu, i en català. Espere que us agrade, per favor, dieu-me que opineu.

dimecres, 26 de maig de 2010

El cinturó

El dèficit es precipita per nosaltres, els treballadors públics? Pels pensionistes, amb sous de misèria, després de tota una vida contribuint a l'estat? No, el dèficit el fan aquests senyors, uns gestors ben pagats, car han d'afavorir i donar la cara pels seus amos anònims.
El dèficit és això:

Tota la resta m'és ben igual.

La meua feina, la faig pensant en els meus alumnes. M'agradaria pensar que, en xicoteta mesura, he ajudat a millorar les seues vides. Us assegure que les condicions que tenen són ben complicades, amb desplaçaments forçats, la vida en guetos on les persones s'agrupen en tribus segons l'origen, amb conflictes constants, problemes familiars molt greus (quan en tenen, de família).
No m'importa ja la insolidaritat d'alguns companys i companyes, que es posicionen sempre amb la bota que els xafa, no m'importa anar a contracorrent, en un món de caps cots, no m'importa fer bandera en solitari d'una llengua, mentre que es rendeix tothom al meu voltant, quan no ataquen amb foc de morter.
Només m'importa fer un poc millor la vida dels meus alumnes.
Tota la resta m'és ben igual.

dijous, 13 de maig de 2010

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.


Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!

dijous, 6 de maig de 2010

Espaguetos

Europeiada II
Els italos són com aquell carreró de Luces de Bohemia de Valle-Inclán, d'alguna manera ens tornen el nostre reflex deformat. Periòdicament torne a provar d'odiar-los, però per més que ho intente, no puc. Després de l'infame partit de l'Inter de l'altre dia, en el qual varen fer el rata durant 90 minuts i s'endugueren l'eliminatòria front al Barça, em vaig proposar de nou odiar-los. M'hi concentrava, però l'única imatge que em venia a la ment era aquesta:

Bé, en Mourinho és un dolent de la pel·li a l'altura de Pep i els seus xicons. És l'encarnació de la Nèmesi. És l'ombra darrere la llum, és el Judes necessari, i serà l'arxienemic ideal per a seure l'any que ve en la banqueta del Madrid i fer de les seues, pegar clatellots des de la banda i mastegar xiclets de Belladona, amb cara de rumiant, i els ulls del mal. Per exemple:

I sí, els italos fan el futbol més trist, avorrit, denigrant i pirata del món. Però ara no us volia parlar d'això. Sinó del fet espagueto en general. I de tòpics en particular.
Ja fa uns anys vaig tindre ocasió de viure el fenomen italià des de dins. Era a Formentera, i una invasió de Milanesos desfilaven pel passeig d'Es Pujols lluint pareo, camises florides i dentadura llavada amb lleixiu. Nosaltres, fumàvem com a descosits en una cabana infame, samarreta estampada de taques de llauna tonyina, i banyador que només ens posàvem quan arribava la nit. Els miràvem i rèiem, i ens alimentàvem d'autosuficiència. Els espaguetos eren ridículs, els tangàvem a diari, ens rèiem d'ells, les ties els tallaven de manera molt bèstia quan ells els tiraven la canya, inclús els arribàrem a furtar una moto, però això és una altra història... per circumstàncies que no venen al cas, vaig acabar intimant amb un grup d'italos, i la veritat, és que apart de ser uns pijos, tenia una estranya sensació: Em resultaven entranyables. Em convidaren a dinar molts dies, compartiren la seua casa ( jo dormia en un boscatge pel Blue Bar, en condicions de homeless tropical ). S'ho curraren, en definitiva. He de dir que veia en ells una ingenuïtat infantil, potser catòlica, que m'intrigava. No blasfemaven, com a molt Madonna Santa o qualsevol cosa així. Des d'aleshores, sempre els he vist així, em pareix que la seua malícia era de broma. He arribat a tindre col·legues d'allà, i eren bellíssimes persones. Bé, també eren etíliques persones.
Per no estendre'm en la tesi, només cal dir que per més que hagueu estat testimonis dels babosos espaguetos, acosant-vos a vosaltres o alguna amiga, o a la vostra núvia, o a la vostra mare de 55 anys, amb un somriure de voltor i mirada macerada en alcohol Don Simón, per molt que us resulte digne d'extermini un poble que vota en massa a Berlusconi, ens dugueren tele 5, o viuen abduïts pel Vaticà, penseu que se'ns pareixen massa, i que un poble que té una bona gastronomia no pot ser tan dolent. Itàlia és Berlusconi, El Papa, Umberto Bossi, el Feixisme futboler, sí, però nosaltres som els nostres governants?

Salvem Itàlia!

dimecres, 5 de maig de 2010

Vull estiuejar a Grècia.

Europeiada I

Ara no parle d'això.

El capitalisme no entén de colpets en l'esquena, en pla: has estat molt dolent, xicon, els reis mags no et portaran la mina de coure dels clics esclaus de playmobil...

No, l'elit que controla governs, crea bombolles especulatives que exploten, enduent-se pel mig les vides de milions de persones, que patrocinen els partits, que es lucren amb guerres salvatges que enfronten masses d'analfabets desgraciats, els que s'enriqueixen amb la fam, la desesperació, les dictadures, els genocidis, ha necessitat que els gossos, dic els governs, ens roben els diners de les nostres escoles, pensions, i hospitals, per pagar el deute que la gestió nefasta dels banquers, ha deixat després de molts anys d'omplir-se les butxaques saquejant el sistema. Tot seria ridícul, si no fos perquè és demencial. Els mateixos que especulaven, que després ens han arruïnat a tothom, s'han mantingut les enormes nòmines, i ara, s'entesten en fer-se encara més rics arruïnant als països que naufraguen.
Aquesta és una classe magistral que el capitalisme ens llega. Paga a qui t'ha de matar. Vota a qui paga per robar-te.


Sinó d'això altre.
Mentrestant, en la vella i amable Europa, els il·luminats recepten que la sol·lució és retallar els sous als treballadors, abaratir el comiat, despatxar a tot Dèu etc. És a dir, això ho tornen a pagar els pobres. I a més, claven pel mig a l'FMI, és a dir, The Privatizer, si us agraden les històries de Terror de vampirs, no aparteu la mirada del televisor.
Doncs pareix que els grecs no estan massa d'acord amb el tractament de shock neoliberal. I estan donant al sitema capitalista l'única resposta possible, en un llenguatge que entenen: Hòstia in your face.

dimarts, 27 d’abril de 2010

MIA ho torna a fer

Resistint ací en la blogosfera, un poc rata, darrerament, per manca de temps i altres coses que no convé explicar. Veient com tanquen la paradeta algunes companyes, i n'obren de noves altres companys. Tammateix, això és un espai viu, i com que ningú es guanya res, ni potser ens donaran el pulitzer, ni ens llegiran les masses, doncs cadascú és lliure de fer el que vulga. Això sí, som una espècie en perill d'extinció. El facebook, gran deu de la immediatesa, amb l'enfoc epidèrmic i fragmentat del pensament ( o manca d'ell ) humà, i les enormes possibilitats d'interacció que ofereix, ens esborrarà del mapa. Ah, i ben aviat el Tuiter, encara més telegràfic que el primer, farà desaparéixer el facebook. Ja ho veureu.
La xafarderia no coneix límits, encara que millor fer-lo ràpid, curt, fàcil de digerir, i massiu.
Bon apettit.
Jo mentrestant us deixe un vídeo que m'ha enviat el David S. de MIA. Molt brutal, jutgeu vosaltres mateixos. Punk?!!!

M.I.A, Born Free from ROMAIN-GAVRAS on Vimeo.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Diàlegs muntats en globus




No, no és que tracte de reproduir un debat aeri en globus aerostàtic. Malgrat que el títol del post puga dur a engany, només es tracta dels diàlegs del còmic. A vore que us pareix!

dimecres, 31 de març de 2010

Còmic

/>

Aquest còmic l'he fet per a l'almanac de Cultura Urbana que estic fent. Es tracta de tractar el català amb naturalitat, donar exemple. Podeu jugar a imaginar la història, mentre escric els globus. Espere que us agrade.

dimarts, 30 de març de 2010

Un pensament

Analogia
La televisió és com la xocolata, els llibres són com la fruita. L'altre dia, em deia un amic: si pots triar per berenar entre una poma o una napolitana de xocolata, que tries, honestament?
Sovint ens veiem atrets per la golafreria del dolç de la televisió. En una vida alienada, allò fàcil i immediat esdevé l'opció més triada.
La fruita, en un principi, abelleix menys, requereix un esforç llavar-la o pelar-la, però té un sabor deliciós, et fa sentir millor, i a la llarga és molt més saludable. El dolç, de seguida, és molt nociu, t'empatxa, i si n'abuses, et fa mal la panxa. A la llarga et destrueix.

La televisió és com la xocolata, els llibres són com la fruita

Fins quan? Valencians exiliats, unim-nos!


( La mítica calçotada de La Torna, a la plaça del Diamant de Barcelona ).

Sense pretensions. Així arribàrem a Barna, molt més barat que volar a Violència city en folles. La veritat és que enguany volia anar, ho jure per la geperudeta i la mare que els ha parit a tots els fallers. Inclús em plantejava anar a Castelló, fer la Madalena el més ebri que pogués i preguntar-me com sempre, què collons representen els fotuts txirimbolos que passegen pels carrers? De que va el tema? Per al neòfits en aquest assumpte, només us diré que les anomenen gallates, i són una aberració visual amb llumenetes de colors que passegen per la ciutat, com si foren, no se, una verge de Rafael, en compte d'una puta merda, senzillament. Això ho dic des del carinyo.
Bé, les falles no són massa millor. Quan hi vivia, fugia simplement, o procurava estar bolinga la major part del temps possible. Sóc de Russafa, i com descriuria el panorama faller en el meu barri? Infern no aniria lluny.
Només salvaria les mascletaes si fora foc de morter sobre el balcó de l'ajuntament.
Bé, el cas és que caiguérem a Barna, i el divendres anàrem a Gràcia. Feiem birres en un bar de la Virreina, amb en Borja, amic maniser conegut a l'illa, i escoltarem trons. Efectivament, una falla, seguida per la flor i nata de l'exili, anava en processó cap al local de l'Espai País Valencià.
Allà hi vaig vore vells coneguts, que hi han anat per feina. Moltes cares de tots els pobles del País Valencià. I tothom compartia el mateix perfil. Llicenciat amb més o menys inquietuds nacionals/lingüístiques. Vaig estar xerrant, compartíem la mateixa reflexió. La majoria deia que volia tornar, algun dia, molts no ho farem.
Passa el temps i la terreta es fa més intermitent cada vegada.Ens impliquem en la vida que ja fa anys hem conquerit en l'exili. De vegades és més fàcil ser valencià i sobreviure fora de casa. És així de trist, l'últim que tanque la porta. Només m'inquieta el que deixe enrere, la púrria nacional catòlica espanyola ens ha superat, és el que entreveig quan vaig a Violència city.
Potser hi tornarem algun dia, una marea humana, i assaltarem a la brava el palau d'hivern.
Mentrestant, a menjar calçots:

dilluns, 29 de març de 2010

Primavera, mamons!

Després de les brumes, apareix el sol, allarga el dia i pareix que l'illa desperta. Aquest cap de setmana vàrem aprofitar la terrasseta de casa, sobrevolant el paisatge de teules i antenes amb la mirada, fins arribar a la Tramuntana, al fons, i a la mar oculta en direcció contrària.



Al dia següent, anàrem en bici fins El Molinar i més enllà, cap a Es Carnatge. Allà vaig començar a córrer al costat de la mar. M'agrada córrer perquè el cap vola. Passeja suaument pel fons de l'ànima. Em veia a mi mateix en l'illa, en la qual el temps no avisa del seu pas. En certa manera es podria dir que no té memòria, i per tant és un indret idoni pel record. La gàbia s'ha obert, tot ix a l'exterior. Comença la primavera, nins i nines.
Aquest fou el meu tracklist: 42 minuts.

Us3- Cantaloop
Charlotte Gainsbourg- Le chat du café des artistes
Chateau Marmont- Beagle
Depeche Mode- Peace
Desmond Dekker- Israelites
Digitalism- Pogo
Franz Ferdinand- Bite hard
Gorillaz- Mellancholy Hill
House of Pain- Jump Around
Jimmy Cliff- You can get it if you really want
Calle 13- No hay nadie como tu
MIA- 20 dollar
Massive attack- Babel

divendres, 26 de març de 2010

Matas, finalment.



He assistit a la foto, com molts de nosaltres, amb una barreja de sentiments. Al principi em fregava els ulls, car, sóc valencià, i no estem massa acostumats a jutges que jutgen, a fiscals que demanen condemnes, als poderosos arrossegar-se amb mala cara i pitjor gana pels tribunals. Matas per fi és preguntat en un jutjat sobre això que tots i totes ens preguntàvem. Com és possible, una acumulació de capital i bens a una velocitat que deixa la febra de l'or en ridícul? Ni els personatges bíblics més reeixits aconseguiren mai aquesta multiplicació dels pans i els peixos.
Aquests dies, assistim a les preguntes públiques que tothom fèiem en privat, però mai haguérem imaginat aquesta inconsistència en les respostes. Excuses de mal pagador. Afirma Matas que la seua acumulació de capital es devia a herències, encara que no n'especifica de qui, o de què, i a la facturació de quan era Conseller d'Hisenda. Això li hauria permés pagar en efectiu 100000 euros, dins de sobres, xavalla considerant que tenia la gallina dels bitllets de 500 euros. Aquests sobres anaven destinats al palau renaixentista que finalment li ha servit de mortalla política. Ja sabem que en Matas es considerava a si mateix tot un Cèsar Bòrgia, però finalment, no estigué ni a l'alçada d'un Eduardo Zaplana, el seu amic i model, el qual almenys reeixí a escapolir-se de la justícia i acabar en un exili daurat. O potser és que açò no és València, i ací no existeixen els ninots indultats.
PD. Hui li han retirat el passaport, i la fiscalia anticorrupció demana una fiança de 3 milions d'euros. Estic segur que també apareixerà una herència d'última hora que li permetrà pagar-la. El millor és que ja no podrà escapar, haurà d'encarar-se cada dia a les reaccions que els seus delictes generen entre la plebs que no arribem a final de mes.

dimecres, 10 de març de 2010


La borratxera del poder, sovint els fa oblidar que són humans, i per tant, se'ls haurien d'aplicar almenys les lleis que ells han creat per a la resta. L'ebrietat et fa actuar de vegades d'una manera que resulta patètica per a aquell que no va fins les celles. Malauradament, hi ha molt poques persones que es mantinguen sòbries en el País Valencià. La il·lusió col·lectiva ens situa en aquelles coordenades tan espanyoles de Vivan las cadenas!. Afortunadament, de tant en tant ens trobem a algú que conserva intacte l'òrgan invisible: la dignitat. Román de la Calle, director del MUVIM, ha dimitit perquè li havia vingut sobtadament una afecció del citat òrgan, en censurar l'absolutisme valencià imatges com la de dalt de l'exposició de la Unió de Periodistes Valencians. Parlen per si soles.
Per a acabar-ho d'adobar, seguisc divertit les declaracions d'un personatge com Miguel Bosé, que compara Cuba amb València. Fet que ha generat exclamacions espasmòdiques, segregació de bilis, i atacs d'epil·lèpsia en la cupula pepera.
No ens equivoquem, no caiguem en la fàcil manipulació que promou en Miguel Bosé, a Cuba, individus com Camps, Ric Costa, Matas, i companyia, fa temps que estarien en la presó pels seus crims.
Presuntamente.

dimarts, 9 de març de 2010

El mestre Puyal

Hi ha determinades persones, que em fan sentir orgullós de compartir la cultura catalana. En contraposició als debats de baix perfil dels quals parlava en l'anterior post, destinats a l'adoctrinament d'una població instal·lada en el subdesenvolupament mental, el nivell que ostenten aquests dos gegants de la comunicació, com són el Cuní i el Puyal, vola molt alt.
Vaig començar a seguir en Puyal quan era menut, al programa de TV3 Un tomb per la vida. I per suposat, tinc gravat a l'interior del meu timpà el só de la seua veu en celebrar els gols més bonics del Barça. Una emoció tan genuïna, que et feia vore i entendre la bellesa que només poden sentir aquells privilegiats que els duen a terme.
En David m'ha enviat aquest vídeo. En Puyal en estat pur. Espere que ho gaudiu tant com jo ho he fet.

diumenge, 7 de març de 2010

Frases Cèlebres 2

Hui, he continuant buscant frases per al treball que estic fent. N'he trobades, finalment, unes quantes. Entre elles una que hui subscric especialment.
Cansament és l'únic que se m'acut quan acudesc, dia rere dia, a la telenovel·la per entregues dels polítics espanyols, fingint disputes, mentre que tots i totes sabem que en allò essencial no hi ha esquerdes. Comparteixen el mateix projecte. El govern dels menys cap als més, l'alienació dels i les treballadores, l'anihilació de les realitats que gosen diferir i ens entestem a existir. La injustícia cap als seus ciutadans, i cap als nostres. Aquesta és la vertadera crisi.

"Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho." Joan Fuster

diumenge, 28 de febrer de 2010

Cultura urbana

Segurament us preguntareu que és allò que faig que em té tan atrafegat darrerament. Doncs bé, estic fent un llibret/fanzine sobre cultura urbana com a material per als dinamitzadors lingüístics de l'Ajuntament de Palma. Ja penjaré el treball complet quan el tinga acabat. Ací vos deixe un tast a vore que vos pareix.

Entrevista

Oferida pel canal àrab Al Jazeera al resident de la República Bolivariana de Venezuela Hugo Chávez.

WebIslam

dimecres, 24 de febrer de 2010

Coses que he estat fent

Darrerament, no m'he prodigat massa en el blog, però això no significa que no estiga fent coses.
La setmana passada, anàrem a fer aquest mural per Palma, a vore que us pareix. A que no endevineu qui ha fet cada part?