dimarts, 22 de desembre de 2009

Hola, soy Fabra. Feliz navidad!


Segurament, no us ha tocat la loteria de nadal. A mi enguany ja m'ha tocat. Sí amigues, és així perquè no he jugat. M'agradaria dir que no ho he fet, per alguna d'aquestes raons heroiques:
a) La loteria només és la safanòria que ens posa al davant el capitalisme per alimentar la il·lusió de que qualsevol pot ser un dels elegits en la piràmide social.

b) La riquesa només preocupa els pobres d'esperit. Els esperits sublims ens alimentem de la riquesa que ens atorga una vida plena de significat.

c) Hi ha més possibilitats de que un extraterrestre t'abduïsca, t'ensenye a viatjar en el temps, vages a la transició, denuncies a Blasco a la policia franquista per radical terrorista ( anònimament, es clar ). Aconseguisques que a Maria Consuelo Reyna se la folle algú de Convergència i Unió ( pagant, és clar ), a Zaplana el faces ser president del Real Madrid ( amb un tongo, és clar ), on podria pillar sense problemes, a Lerma el promous per a ministre ( enviant a Guerra d'eurodiputat, és clar ), a Rita li poses un whisky ( adulterat, és clar ), evites l'abús sexual del seu profe de religió a Camps, ensenyes a llegir a Rus ( en Teo es calla la boca ), envies a Brosseta d'agregat cultural a Butan ( i li estalvies posteriors accidents ) i finalment proclames la independència, en una confederació de Repúbliques Democràtiques Catalanes. Després tornes a la nau alienígena, t'acomiades, i quan tornes a la teua casa estàs misteriosament embarassat.

En fi, m'agradaria argumentar qualsevol cosa millor que: No he pogut comprar el dècim per no afanyar-me i patia per si tocava i m'havia de cremar a lo Bonzo en la porta de l'institut al tornar de vacances.
Segur que en Fabra no té aquest problema.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Pep


Tot s'ha escrit, aquests dies sobre en Pep Guardiola. Normal. El que ha aconseguit enguany el Barça no és d'aquest món. Ens ha fet molt feliços a tots els culés, pels títols guanyats, però sobretot per l'emoció a la gespa. Sang, suor, i llàgrimes. La bellesa del joc del barça, t'arriba molt endins si t'agrada el futbol, no es pot evitar. Els bots que pegàrem en el bar Mavi, en les semifinals contra el rocós Chelsea a Stamford Bridge, tots els amics allà aplegats sense preveure-ho, les abraçades i el crits sense fre, el gol d'Iniesta sense temps, l'emoció assistida sense veu. El partit contra el Madrid al Bernabeu, veient-lo en València amb el Xavi Sarrià, en Roger, la Mireia el Xavi, la Laura, bojos pegant bacs i encara un altre gol, i un altre després, fins a sis, els mateixos que fan premonició de l'any enorme en què ho hem guanyat tot. La meua estimada Laura, que em prohibia durant anys vore qualsevol partit a casa, i el de sempre, que el futbol aliena, i tot això, doncs bé, per art d'aquest equip no es perd un partit, i començà a vore'ls en secret quan jo me n'anava al bar!
El primer record que tinc de ser del Barça, fou el dia que en Koeman ens va donar la Copa d'Europa per primera vegada. Recorde vore-ho en casa de la meua iaia Marga. Ella era barcelonina, i jo em vaig fixar en aquell equip de Cruyf que no m'avorria. De nano odiava el futbol, no veia ni un partit, m'ensopia terriblement. A partir del Barça em vaig afeccionar, i ara jugue cada setmana, em posa alegre, i no em cal dir res més. Ha hagut molts Barces, alguns bons i d'altres terribles, de fet, en l'època de Gaspart, em vaig donar de baixa, però cap n'he vist com aquest.
Cada culé té la seua història personal, farcida de moments amb aquells que ens fan sentir bé. En Pep és com nosaltres, per això l'estimem. En Pep plora perquè sap com a culé que això és molt gran. Ell també ha viscut els seus moments, bons i dolents, amb el Barça. Recorde unes imatges d'en Pep quan era arreplega-pilotes al Camp Nou. Amagava el baló al jugador contrari per perdre temps. Anava a saludar els seus ídols. Era només un xiquet, i jugava a La Masia, aquesta escola excepcional, d'on han eixit jugadors enormes, alegres, però sobretot una idea del futbol, d'un club diferent. Després com a jugador, era tan primet que qualsevol rival el feia volar d'un bufit. Hagué de fer-se fort, i va esdevindre un jugador excepcional. Per això ha ajudat els jugadors baixets, i els ha ajudat a créixer fins ser colossos. Messi, Xavi, Iniesta, ara Pedro. Reconec que era el meu ídol. Entenia el joc com un mariscal, quan era només un marrec.
Però com a entrenador, ha superat el seu mentor, en Cruyf, ha aplicat i millorat la seua filosofia. Ha bastit un equipàs, amb jugadors que ningú coneixia. Hauran de passar molts anys fins que s'esborren de les nostres ments, tantes imatges d'una poesia sense paraules.
Les seus llàgrimes de l'altre dia, desbordant l'emoció després de tant de patiment, del gol que no arribava, del torneig que s'escapava etc., són les d'un xiquet gran que sap que això és només un joc, però té la suficient imaginació i intel·ligència, com per a saber que això és la vida, en el fons. No sempre es guanyarà, però cal donar-lo tot per la lluita.
Gràcies Pep.

dissabte, 12 de desembre de 2009

La memòria dels arbres IV

Llàgrimes negres

El Cuc no tenia pare, s'havia criat amb la seua mare i la seua àvia, dos dones forjades en acer que tiraren endavant tres criatures, el Cuc i les seues dos germanes. Com qualsevol orfe, el Cuc tenia una obsessió malaltissa per saber qui havia estat el seu pare, i què havia estat d'ell. Sa mare li havia dit que se n'havia anat molt lluny, que vivia en Àfrica, i que allà tenia una altra família. Només havia vist una fotografia d'ell, junt a la seua mare i amb una criatura - ell mateix- en braços. A la mà que el subjectava, tenia un curiós tatuatge, es tractava d'un ull, desorbitat, que plorava una llàgrima negra. El Cuc li va escriure cartes, que enviava a una adreça imaginària, indicada per la seua mare. Un dia li va arribar una carta fantàstica, contestada per son pare des de la immensitat de la sabana africana. En ella li retratava un món exòtic, dins el qual desenvolupava una missió vital. Havia lluitat a vida o mort contra la malària, contra els nadius hostils que s'alimentaven de carn humana. Li parlava dels animals mítics que poblaven els seus somnis, narrava la seua vida enmig d'aquells indrets llunyans, plena de sacrificis, i renyida inevitablement amb qualsevol responsabilitat familiar ultramarina. La crida del salvatge, la xafogor apegalosa de la selva, la vida de criatures sense normes, per als quals, les regles bàsiques occidentals, basades en la repressió de les passions primitives, no significaven res. Parlava de la solitud d'un món sense referències, que el retenia inevitablement, en mor d'una missió vital, la qual no podia transcendir, havia de ser secreta, per a ser duta a terme amb èxit. Acabava la carta confessant que s'havia perdut en les entranyes d'aquella vida, que havia de trobar-se, ubicar-se en l'espai, per a poder, en algun moment, tornar al si de la seua família vertadera. Que havia de fer-se mereixedor d'aquest retorn, però que un dia aquest es produiria i recuperarien el temps perdut. Aleshores es desfeia en paraules d'ànim, desitjos del millor, consells per lluitar en el dia a dia, no renunciar mai als seus objectius, sobretot el d'arribar a ser una bona persona, millor que la que havia estat ell mateix, i posava un èmfasi especial en el fet que havia de fer allò que la mare li digués, que ella només volia el millor per ell. Li deia que ara ell era l'home de la casa, i havia de ser una persona madura, ajudar en tot allò que fes falta. Li deia que el temps de ser un xiquet s'havia acabat.
Així que començà a ajudar a sa mare amb les responsabilitats de casa. L'acompanyava sempre a la compra al SuperDona, quan eixien tot carregats, sempre hi havia un captaire que demanava una moneda. Olorava a gos banyat, a vi ranci, a pobresa. Lluc difícilment podia amagar un calfred, i intentava evitar el contacte amb la seua ma bruta, defugia la seua mirada, que pareixia molt llunyana. Pensava que no volia ser mai com aquell home.
Passà el temps, i en Lluc va començar a fer els encàrrecs per a la seua mare, anava a la compra tot sol, i en compte de donar-li la moneda al captaire, preferia quedar-se-la i gastar-la amb els amics en els recreatius del barri. Potser era només un pretext per a no tocar la mà ronyosa, per a no creuar-se amb aquella mirada d'ultratomba.
Un dia, a l'eixir atrafegat del súper trepitjà sense voler el captaire, aquest ni tan sols va emetre cap so, feia molt que havia deixat de demanar la moneda. Només emetia uns sorolls com si parlés alguna llengua estranya. Es va sentir malament, i amb la consciència remoguda, va buscar una moneda de les que li havien sobrat. Quan el captaire va allargar la mà, en Lluc es va atrevir a mirar-la per primera vegada. Va vore aleshores el dibuix mig esborronat, però inconfusible d'un gran ull que plorava una llàgrima negra.

dijous, 10 de desembre de 2009

Junts som com un Tsunami.

El passat referèndum regionalista a Arenys de Munt generà una onada expansiva que es deixà sentir per tots els Països Catalans. Un acte engrescador, i perquè no dir-lo, un pèl folklòric, va generar moltes preguntes fora del País, i moltes més, si cap, a dins. És un fet que una paraula escrita al nord de l'Ebre, ens arriba a la resta multiplicada en rius de tinta, desbordant totes les previsions, i mostrant que el transvasament és al cap i a la fi, un fet. Una consulta en un poble, i alguns s'enfilen al Micalet a proclamar la República Valenciana, o a inventar-se una nació, altres remuguen que això no té importància per nosaltres, i amb aquestes fatigues no acaben de provar les seues paraules, uns altres denuncien l'ingerència de l'agent exterior, la invasió dels ultracossos, o qualsevol imitació barata de la paranoia McCarthista, i els més sensibles, ploren en un racó allò de " per què no em volen?". Tot plegat seria ben divertit, si no fora perquè representa el que pareix: Una gran pèrdua de temps.
Respecte totes les opinions generades arran del referèndum, crec sincerament que venen de persones que s'estimen el País, i que només pateixen per què aquest sobrevisca, en un format o un altre, al cap i a la fi, el debat es saludable, però no ens ha de paralitzar. Com a valencià que visc a Mallorca, sempre em meravella la claredat i manca de complexos amb la que ací s'assumeix la cultura catalana com a pròpia. Defensar-la, només és la manera de fer sobreviure el caràcter mallorquí, el seu bonic accent, els noms que descriuen aquesta roqueta i el llegat guerrer d'un poble que ha defensat els seus trets d'identitat a través dels segles. Mai no han vist aquesta defensa com a quelcom contraproduent per a ells mateixos, mai han pensat que defensaven els interessos d'un altre. Ho envege, perquè a la meua terra hi ha massa monarques de repúbliques imaginàries. Serà que les taifes sobrevisqueren a aquells que les crearen. Senzillament, crec que hem de començar a deixar-nos de complexes perifèrics, i a pensar que som un país que no té un centre, sinó molts, i no és per casualitat que el nom del nostre projecte nacional és en plural. El nostre bocí de terra, allò que alguns anomenen Ebre, altres Horta, Pego, altres Mallorca, i encara uns altres Arenys de Munt, això són els Països Catalans. El nostre discurs ha de ser local, reivindicar les nostres singularitats, els nostres símbols, arrabassar-los als reaccionaris, però sense perdre de vista que hi ha més gent com nosaltres més enllà del nostre poble. En efecte, és molt difícil que existim uns sense els altres, dividir-nos és rendir-nos, esperar amb un somriure en la cara l'hora que l'últim català no tinga amb qui parlar, per no poder fer-se entendre.
Per això m'allunye de qualsevol proposta de tercera via, o com se li vulga dir. Per a mi no plantegen bé les preguntes, són com aquell, que en rebre una potada als genitals, li pregunta a l'agressor: "Quin peu calces?". Així doncs, la meua pregunta és: qui busca la nostra divisió, qui ha deixat per escrit a la constitució que no ens podem unir, qui fomentà el bipartidisme amb barreres electorals injustes per espanyolitzar-nos, qui ens nega la vertebració viària, institucional, popular, territorial, cultural, lingüística, qui ens nega que compartim un espai audiovisual català? Espanya. La resposta és senzilla per tant, i la següent pregunta també ho és. Quina és la millor manera de lluitar contra Espanya, doncs? Junts. Per tant, plantegeu els referèndums com millor ho considereu, en clau regionalista, a nivell comarcal, en un poble o en la taula d'un bar, però no oblideu que aquest país el formem tots i totes, i que només junts podrem alliberar-nos de la ocupació espanyola. Per separat, som només ones en la mar, junts som un Tsunami.
I allò que diem del nostre País, també ens ho podem aplicar al nostre moviment. Hem servit unes sigles concretes durant tant de temps, arribant a competir amb germanes que defensen exactament el mateix que nosaltres, escandalitzant-nos per detalls insignificants, jugant al joc de la Política, com si fórem polítics professionals, movent les peces baix la taula, que ja hem oblidat que aquesta marca nasqué per a defensar un país i unes idees que compartim. Sovint confonem l'instrument amb la seua finalitat. I això ha de canviar. Tots hem estat capaços de sobreviure a la repressió, al cansament, a les derrotes, a les traïcions, sense esperar res a canvi, només per conviccions. Hem arribat fins ací, amb forces per seguir creixent. Per tant, màxim respecte per tothom. Som part de la mateixa lluita, som d'esquerres, volem un canvi radical en el sistema, i volem la independència. Ah, i no ho pareixem, però som molt cabuts, creieu-me.
Així que per a mí la millor notícia d'aquesta diada, és que hi ha un cartell que signarà l'Esquerra Independentista de Mallorca, i dins aquest cartell, hi serem tots i totes: joves, no tan joves, municipalistes, socialistes, estudiants, treballadors, finalment un moviment. Aquesta diada per a mi no celebra el passat del nostre país, assentat sobre una conquesta com la que ara ens volen imposar els espanyols, aquest dia en celebra el futur. I aquest futur depén en gran mesura de que anem junts. Per separat només som ones en la mar, junts som un Tsunami.

Realitat PParal·lela.


Nova il·lustració per a l'informatiu. Les darreres actuacions del nostre presi pareixen indicar que ha anat perdent el contacte amb la realitat. O bé que la seua ment infantilitzada, ha anat creant-ne una altra, he fet un exercici de masoquisme mental i he intentat representar gràficament aquesta realitat.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Diada

A Mallorca, la diada nacional és el 31 de desembre. Es celebra la conquesta de Jaume I de l'illa, no cal dir que com la majoria de conquestes, aquesta es dugué a terme mitjançant una massacre.
De vegades, les nacions tendeixen, per patriotisme ranci, a deconstruir la seua història i mitificar allò que censuraríem quan és un tercer el que ens ha fet el mateix a nosaltres. En fi, no estic massa d'acord en celebrar els genocidis, malgrat que aquests siguen el punt de partida de l'existència del nostre país. De tota manera, la història de la humanitat està farcida de conquestes sagnants, de matances, d'opressió, en això ni hem estat els primers, ni segurament els millors. Nosaltres els catalans sempre hem fet aquestes coses sense massa convicció, no en va ens trobem on ens trobem, i no hi ha tampoc massa cosa de la qual avergonyir-nos, almenys en comparació amb la majoria de civilitzacions. Però crec que tampoc cal fixar-nos en això, el mal ja està fet, i preferisc quedar-me amb l'exercici de trobada de persones que malgrat tot, existim.
I tant és el passat, el que conta és que hui, a l'entrada del segle XXI, encara som un poble mediterrani, amb una cultura viva, i amb persones que tenen ganes de poder seguir sent com són durant molts anys, podent parlar als nets en la mateixa llengua que li transmeteren els seus pares, i encomanant una visió del món lligada a la terra que habitem, i a la mar que transitem.
Aquesta força, aquesta voluntat, és un tsunami que no es pot aturar.
I d'això va el cartell que he dissenyat per a la manifestació. Només hi ha una signatura, símptoma de la unitat de tot l'independentisme de l'illa. Junts som com una gran ona.

dimarts, 1 de desembre de 2009

L'Informatiu



Vull felicitar als companys de la blogosfera valenciana Sergi Pitarch i Joan Tur pel nou projecte de periòdic digital l'informatiu, en el qual col·laboraré a partir d'ara. La veritat és que amb el desert informatiu que tenim al País Valencià, s'agraïx aquest tipus de projectes, que donen un espai per a veus diferents dintre de la realitat valenciana. Hui publique aquesta vinyeta, que potser farà quedar-se cec a més d'un, llegiu la lletra petita, sempre! Espere que us agrade.