La fi de l'imperi?

Aquest escrit només pretén esbossar unes pinzellades, a partir de la reflexió suscitada per les notícies, en matèria econòmica i social, que ens arriben dels EUA. Qualsevol anàlisi queda molt ferit per l'excessiva síntesi que els meus mitjans, i aquest mitjà, m'obliguen a adoptar, però és açò del que es tracta, de sintetitzar per arribar a vore un retrat d'aquestes primeres pinzellades.
Si l'Imperi dels EUA ha estat basat en l'explotació descontrolada del consum dels hidrocarburs, com podran continuar mantenint-lo ara que el barril està a més de 120 dòlars? Si la mateixa vida de les persones d'aquest país està basada en tres pilars: el consum sense límits, la cultura de l'automòbil, i la seguretat, que passarà quan s'acabe la benzina que alimenta aquestes tres motors?
En primer lloc, la cultura del consum, basada en el préstec hipotecari com a forma de vida s'està col·lapsant per la crisi creditícia, que enfonsarà el sistema bancari, i segurament arrossegarà un Wall Street unflat durant anys per la pràctica de falsejar les dades reals de les empreses. L'economia que ha preconitzat el neoliberalisme, clarament especulativa, acabarà esclatant després d'anys d'absència total d'inversió pública. A causa de la Gran Depressió el sistema s'enfondrà, els efectes del l'economia especulativa eren similars als que s'estan vivint en la conjuntura actual. Només amb l'aplicació del New Deal d'en Roosevelt, o el que és el mateix la intervenció de l'estat en l'economia de mercat ( qüestió aquesta que suposa quasi un tabú per al liberalisme ), s'aconseguí remuntar la crisi. Tanmateix, aquesta no acabà de desaparèixer fins que no es donà la conjuntura creada per la II guerra mundial, la qual convertí els EUA en un vertader imperi.
En segon lloc, el preu del petroli comença a posar en perill el llarg regne de l'automòbil. Es desmantellà una xarxa de ferrocarril que fou una de les pioneres al món, el sistema de transport és pràcticament en la seua totalitat en mans privades. El model de ciutat ianqui, amb grans extensions de barris residencials, impedeix el desplaçament amb mitjans ecològics. O barats: tot el sistema derivat del cotxe als EUA està basat en els preus baixos del petroli, per això es promou una automoció amb una taxa brutal de consum d'hidrocarburs. Les intenses relacions, amb fronteres difícils de distingir entre la indústria petroliera, i la de l'automòbil, generen aquest evident maridatge. Així que als i les ciutadanes els queden poques opcions. I poca capacitat per consumir, degut a l'elevada despesa en desplaçaments, entre altres productes derivats del petroli que s'encareixen. La indústria petroquímica, molt contaminant en totes les parts del procés de fabricació i consum, també se'n ressent, encara que les indústries fa molts anys foren desplaçades cap a països amb mà d'obra esclava i polítiques flexibles en el tema del medi ambient.
En tercer lloc, el dramàtic contrast entre rics i pobres, té una triple vessant: de classe, racial ( o cultural ) i geogràfica. Açò produeix tensions cada vegada més freqüents, com es pogué veure a la desfeta de Nova Orleans. Durant dies, setmanes, mesos, tingueren lloc disturbis, saquejos i la pèrdua de l'habitatge per part de centenars de milers de persones. La facilitat per accedir a les armes, amb la quantitat que hi circulen avui en dia, pot amplificar qualsevol conflicte fins a proporcions insospitades.
De tota manera, de moment només es poden albirar indicis, signes que poden generar nombroses teories i explicacions. Xina, la UE i Rússia esperen pacientment el seu moment. Ha arribat, finalment l'inici de la caiguda de l'Imperi?

Iraq: La ficció supera a la realitat.

Segons en Michel Chossudovski, al periòdic digital Rebelión, EEUU planeja construir un Disneyland en Bagdad. La multinacional Disney, associada a Ride and Show Engineering ( RSE ), estarien estudiant, amb el vist i plau dels responsables de l'ocupació,instalar un mega complex d'oci a la zona del parc Al Zawra. Un dels màxims comandaments de l'exèrcit d'ocupació nord-americana, el general David Petraeus, és un dels grans partidaris del projecte.
El cinisme del capitalisme no té límits. Els estudis de mercat plantegen un país amb una gran majoria de població menor de 15 anys. Segurament serà pels anys d'extermini de la població adulta i pel caos que l'ocupació ha generat. Per als responsables de la feliç idea, els xiquets iraquians necessiten entreteniment. I que millor per als pares que deixar-los tranquil·lament en les mans de... Mickey Mouse, mentre la vida, la cultura i el país han estat reduïts a pols?
Després de saquejar i malmetre uns 5000 anys d'història, d'esborrar del mapa qualsevol signe de que entre l'Eufrates i el Tigris començà l'aventura de la civilització humana, els gringos es disposen a reescriure la història. Des d'ara no s'hi parlarà d'Hammurabi, de Haroun el Raschid ( el sanguinari califa, protagonista de les mil i una nits ), o de Sadam Husein, sinò de Pluto, Goofy, Campaneta i Minnie...
Un intent salvatge per alienar i rentar el cervell a les futures generacions.
Pareix que segons el mateix pensament, s'ha fet un enviament d'uns 200000 mono patins estil californià per a repartir entre la jovenalla. Pel que es pot vore, l'absència de carrers asfaltats no serà un obstacle per experimentar el American Way of Life.

Espere sincerament, que els responsables d'aquest pla especulador es plantegen bé el que estan fent. Primer, supose que la manca de seguretat dissuadirà els inversors. Si no, no es pot descartar que ho faça la resistència.
Igualment, la guerra salvatge que ha enfonsat en l'abisme al país continua, malgrat que ací en occident ja ningú en parla. La població civil és qui paga la situació, i és molt comprensible que la insurrecció dispose d'una cantera il·limitada.

A la revolució en bicicleta.

L'altre dia vaig tindre aquesta visió. Un grup d'amics i amigues es troben amb les bicicletes per fer una volta per la gran ciutat. Han dut xiulets i uns globus enormes de colors que s'enlairen. Cadascun duu una lletra, i entre tots formen l'eslògan: Per la Terra. Aquesta paraula que es refereix simultàniament a un indret tan nostre, i al lloc comú que compartim amb la resta de la humanitat. Només aquest missatge, tan senzill, que pot ser entès per tothom, que pot compartir tothom. Els amics comencem a rodar, de seguida un grup d'skaters que practiquen al parc s'hi afegeixen, els pregunten d'una manera afable si s'hi poden agafar a les seues espatlles, la resposta, evidentment, és afirmativa. De seguida passen per un semàfor aturat, i uns xiquets, al vore'ls, s'hi uneixen, els pareix una aventura immillorable. Poc a poc, una família que duu als seus fills en cadiretes en la part de darrere, uns ciclistes professionals, amb els seus maiots, cascs i bicis de carreres super sòniques, uns punks adolescents amb un seguit de gossos de tots els colors i mides, els segueixen menejant les cues molt cofois. Un grup de rollers, protegits amb genolleres i cascs, van botant voreres i se'ls posen darrere. En aquest punt ja cadascún va cridant les seues frases. Quan arriben al parc de la Mar, totes les persones que roden per simple esport els veuen i la majoria s'hi afegeixen. El grup ja és molt nombrós, ha anat creixent com una gran bola de neu. Persones de totes nacionalitats, que van en bicicleta per estar-los vetat el privilegi del cotxe, s'hi van afegint. Prompte es corre la veu, i la gent als balcons fa també soroll. hi ha qui, en veure que no pot seguir amb el cotxe, l'aparca i comença a córrer fent un jogging improvisat. Bicicletes de carreres, de passeig, de cross, mountains, senzills caminants, jubilats, persones amb cadires de rodes de carreres, tàndems, les canoes que van per l'aigua, els que fan parapente des dels turons propers, patinets, monocicles... En són tants, i tant diferents, que la circulació en automòbil és impracticable, molts conductors abandonen les seues caixes sobre rodes. Fa un dia preciós, i el suor se'ls pega a les camises, així que abandonen el cotxe i baixen a la platja, feliços de no haver de treballar per un dia. Quantes hores, quants bocins de vida perduts encaixats en un Tetris de vehicles aturats? Quantes voltes fetes per trobar un lloc on aparcar? Per què continuar amb aquesta maledicció que ens fa infeliços i que ens duu a suïcidar el nostre planeta, la Terra, per la que tant hem lluitat i que ens ho ha donat tot? Els esclaus, deixen el maletí a la sorra, es deslliguen el llaç que els encadena el coll, es treuen les camises, senten meravellats els raigs de sol, i comencen a remullar-se els peus a l'aigua, per primera vegada, senten la suau brisa marina, i són conscients de que poden ser lliures.

Cinisme sense límits

Una de les poques gratificacions que ens pot donar aquest simulacre de democràcia dins el qual ens ha tocat sobreviure, és la de poder ser testimonis excepcionals de la caiguda dels seus ídols. Ocasionalment hi ha poderosos que, precisament degut al seu allunyament de la vida real, i la seua manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’enriquir-se fraudulentament, acaben arrosegant-se pel fang. És significatiu que només es done aquest espectacle en casos de desfeta electoral, o quan la maniobra d’enriquiment ha estat massa bròfega. Quan açò es produeix, ens trobem congelats per uns moments en un instant màgic, una paradoxa, una contradicció del sistema. Durant uns instant s’acaba el teatre, cauen les màscares, i el truc de màgia de l’il·lusionista ens és desvetllat. Tot es deté, la farsa queda al descobert, el feedback entre actors i públic falla sobtadament, i el sistema es re-inicia. Veiem realment de què va aquest joc i crec que açò és la clau de perquè aquests casos ens fascinen d’una manera tan especial. El gran públic, de totes les tendències, gaudeix amb els detalls escabrosos que humanitzen sobtadament els poderosos, esdevenint fins i tot massa humans. Assaborim les anècdotes perquè de sobte la veritat submergida surt a la llum i les nostres sospites -sovint ens entestem en amagar-nos-les- es confirmen: Tot és una farsa. La suposada veritat oficial, la vida dels polítics, la raó de mercat, les consignes d’austeritat que dirigeixen a les seues esforçades formigues. Només és la propaganda embolcallada per una lluent cultura de l’espectacle.
Un gran somriure àcid centrava la meua cara mentre llegia la vida i virtuts de Rodrigo de Santos, ex regidor d’urbanisme de Palma amb el PP. La façana: pare de família, catòlic actiu dins els anomenats Kikos, amb una dona i dos fills, càrrec públic en una de les carteres municipals més importants, cara de no haver trencat mai un plat. La realitat: Consumidor de dosis industrials de cocaïna, client habitual de prostíbuls gais de Palma ( conegut com La Pepera o Regina De Santos ), protagonista de les més sonades bacanals a càrrec de l’erari públic, malversador, lladre, corrupte. Pagava la cocaïna i les festetes amb la Visa de l’ajuntament fins acumular una despesa de 60000 euros. Però en Rodrigo era una víctima, com afirmà de manera sorprenent el seu advocat, de l’addicció a la cocaïna. "Hay que luchar de verdad contra la droga para que esto no vuelva a pasar", afirmava davant la premsa després de declarar en el judici. La seua dona l’acompanyava com la comparsa d’un ball absurd. La seua cara era un poema.
Un altre cas, potser menys vistós, però sense dubte més suculent, ha estat el del que fou gerent de BiTel, en Damià Vidal, càrrec anomenat per en Matas, i que ha estat acusat de malversar uns 700.000 euros. Pel que sembla, BiTel era un autèntic forat negre per on desapareixien els diners, regalimant cap a les butxaques d’alts càrrecs del PP. Potser el gran gag final l’ha aconseguit el mateix Vidal, que afirmà davant el jutge que està en tractament psicològic per una patologia segons la qual li seria impossible “dir que no”, ja que açò li causa ansietat. Quin crack!
Aquesta és la classe dominant. Així és aquest món. Mentrestant, hi ha alguns escarabats polítics que escapen del vaixell amb les primeres flames. En Matas va fugir després de les eleccions, abans que li explotés el seu palau de 5 milions d'euros a la cara. En Zaplana, el seu amic, abandona ara la política per anar a la empresa privada. Tan debò algun dia acompanyen als seus subalterns davant la justícia. Seria per vendre-hi entrades.

Els 15 anys furtats a Guillem.

Recorde molt bé el dia que em vaig assabentar de l’assassinat d’en Guillem Agulló. Jo anava a l’institut Lluís Vives de València. Recorde el moment, la llum que entrava per la finestra de l’aula, recorde la trista conversa amb els companys de classe . Recorde que quelcom es va trencar dins nostre, un silenci ens envaí de sobte. Quasi no ho podíem creure. Recorde aquell dia perquè potser fou el que marcà la fi de la meua infantesa, la pèrdua de la ingenuïtat, el naixement conscient d’una ràbia que ha estat el motor de la meua trajectòria. Aquell dia, als fills de la transició progressista a València ens esclatà la bombolla en la qual molts ens havíem criat. De sobte ens adonàrem que ens podien matar per les nostres idees, per la nostra llengua, pel nostre origen. Teníem 15 anys, com deia la cançó, i una ombra cobrí els primers amors, les primeres festes, l’aprenentatge, com si fos un eclipsi ominós. De sobte, tot ho inundà la ràbia, tancàrem l’institut i eixírem al carrer. El poblàvem com descobrint-lo, emmirallats pel poder d’unir-nos, ens manifestàrem una i una altra vegada. Aquest carrer havia quedat desert durant anys a València. La majoria érem joves, tot just preníem consciència que calia lluitar. Quan tornàrem a l’institut, a la nostra aula algun gos havia pintat amb esprai un “Guillem Jódete”, rubricat amb una esvàstica. Així que açò era Espanya...
Recorde temps després, el judici dels assassins a Castelló, milers de persones demanaven una justícia que mai es dugué a terme. Com sempre, l’única resposta fou la repressió. La sentència fou una broma macabra. Quatre anys per assassinar a sang freda un jove que estava d’acampada amb uns amics i amigues.
Però el que més em dol és vore que matar-nos els surt tan barat. El botxí Pedro Cuevas, aquest instrument del sistema, ara es presenta per ser regidor en la farsa de democràcia valenciana. Premi reconegut a la carn de canó que els fa la feina bruta, ofrena noves glòries a Espanya, apallissa immigrants i indigents, posa bombes en seus de partits polítics... Aquest és el Currículum Vitae d’un autèntic cabró.
En Guillem, en canvi, mai no pogué compartir amb nosaltres aquests anys de lluita, ni seguir gaudint de l’estima dels seus, o de viure tranquil al seu poble, Burjassot. A en Guillem, de moment, li han furtat aquests quinze anys. La seua memòria no ha estat restituïda com cal. No ha pogut riure amb els amics, no ha viscut la maduresa, no ha pogut crear noves vides. Ni ell ni nosaltres hem pogut encara vore la nostra terra lliure. Però d’alguna manera, en tots aquests anys ens ha acompanyat el seu record, ens ha carregat de força, ens ha empentat quan dubtàvem, quan les cames feien figa, quan teníem por, o estàvem cansades o perdudes. Perquè ell lluità, i això li feu donar-lo tot, aquesta és la força que ens regalà, potser, sense saber-ho. Per això no t’oblidem Guillem, i davant el silenci nosaltres cridem ben alt: La lluita continua!

Rebeldemule

Ho confese, sóc usuari de mac. La secta d'Apple tenim sempre alguna peculiaritat digital que ens distingeix. Sobretot solem ser gent que treballem amb la imatge o el so. Açò fa que no fem el mateix ús que la majoria de l'ordinador. Per exemple, fins fa res no tenia cap joc, ni havia jugat mai amb l'ordenata. Tampoc m'havia descarregat pràcticament cap pel·lícula, només música, i programes, i només via torrent ( no la ciutat, evidentment ). Fa poc m'he baixat la versió Mac de l'e mule, i com no, he començat a descarregar pel·lis. Com a amant del cinema, la veritat és que el fet de poder fer-me una filmoteca a casa m'apassiona. Molta gent m'ha comentat que ja no sap que baixar. Per això, he penjat el link ( a l'esquerra ) d'una web anomenada Rebeldemule. Trobareu cinema social molt i molt interessant, allunyat de l'habitual infàmia made in Hollywood. Grans clàssics amb només un clic.

Guerrilla de la comunicació I

Ací va la primera part d'un escrit, basat en una xerrada que vaig donar al difunt CSO Ses Coves d'Inca. Me l'han demanat els companys i companyes de Maulets Mallorca per a la seua revista anomenada Brots. Ja he col·laborat diverses vegades amb ells dissenyant les portades. Com podeu deduir pel títol, el tema gira al voltant d'estratègies de comunicació per a moviments socials. Espere que us agrade.


Guerrilla de la comunicació.

La lluita de David contra Goliath.
Així podríem descriure la situació en la qual es troba l’activisme crític a occident. Com transmetre el nostre missatge a una societat ultra saturada de missatges, sovint contradictoris? Com fer-nos un espai per aconseguir que els canvis que demanem quallen en un món dominat pel pensament únic? Davant la tirania dels mass media, el control dels canals de difusió d’idees, o d’anti idees, per part de grans conglomerats empresarials, al servei de l’estat de les coses, l’única sortida que ens queda és maximitzar l’efectivitat de la nostra comunicació i acció. Pareix senzill de dir, però és una tasca extremadament complexa. Les promocions publicitàries copen l’espai, ens asfixien amb la repetició, són l’autèntic motor del capitalisme i una centrifugadora de conceptes. En la psique col·lectiva, Revolucionari avui en dia pot fer referència a un producte de consum, una operadora de telefonia suposa la Llibertat, una marca de roba s’auto denomina Solidària mentre xucla la sang als esclaus moderns del capitalisme, per a ser Dona s’ha d’emprar una marca de tampons, etc. El sistema i la publicitat han assimilat les fites de les lluites pels drets civils, i les han pervertit en una dictadura d’allò políticament correcte. Així, la identitat d’els i les ciutadanes es construeix a través de la identitat de marca. El sistema conta amb recursos il·limitats i pràcticament amb tots els canals de difusió, també amb els millors sociòlegs, psicòlegs, publicistes, cineastes, dissenyadors: creatius en definitiva. Mercenaris al servei remunerat de la dubtosa causa de la globalització capitalista. Davant açò només ens queda un camí. Bombardejar-los amb les seues armes, competir en àmbits on encara tenen una penetració baixa, com analitza Naomi Klein al seu No Logo. En occident l’accés a la tecnologia per part d’amplis sectors de la població, la imaginació i el pensament creatiu, junt al treball i la presència en l’àmbit del carrer, obrin un camp de possibilitats a la dissidència fins ara inèdit en la història ( existència d’equips potents a preus relativament assolibles, evolució del món del graffitty i street art, accés a mitjans industrials d’impressió, possibilitat d’el·laborar pàgines web, blocs, canals de vídeo... ), només cal explotar-lo. Tenim els recursos, tenim la formació, apliquem-los. Ací van unes breus pinzellades que poden servir-vos d’ajuda.
Anàlisi de context.
Sempre és el primer pas. Abans d’engegar una campanya cal estudiar l’entorn immediat on es durà a terme. En primer lloc el context polític: distribució de forces, punts forts i febles: escletxes. Segon: context social. Quin és l’ànim que es respira al nostre entorn? amb quins aliats podem contar i amb quins no? Com pot respondre la societat? Cal començar a analitzar el nostre entorn en cercles concèntrics, des de la proximitat fins el conjunt de la societat. Evidentment els pressupòsits variaran segons ens trobem en un ambient urbà, en pobles, zones turístiques o industrials etc.
Objectius.
Abans d’engegar qualsevol campanya hem de tindre en conte que volem aconseguir amb ella. En el pla ideal, per exemple, si posem per un cas que volem aturar determinat pla urbanístic, hem de ser realistes amb la consecució dels objectius. Potser l’interès real serà guanyar legitimitat, lligar-nos a determinats moviments socials, prendre contacte directe amb el nostre entorn, créixer en prestigi, ser més coneguts ( nosaltres i la nostra causa ), acabar aconseguint més gent per a la lluita, més recursos, més recolzament, transmetre la nostra visió del territori a altres agents socials etc. Cal ser positius, però també realistes, això ens estalviarà el trauma excessiu de la decepció. Encara que perdem una batalla, l’important és guanyar la guerra. I encara que la lluita ja és un objectiu en si mateix, l’Objectiu final és la victòria. No ho oblidem. En el cas d’una organització independentista, serà la separació de determinat territori d’un estat opressor, una societat més justa sempre és més fàcil d’aconseguir des d’un àmbit més proper.
Tots els mitjans necessaris.
Aquesta frase d’en Malcolm X il·lustra de meravella la lluita política. Moltes vegades menyspreem les nostres forces. Hem de pensar que qualsevol polític, empresari, magnat del periodisme, té el seu taló d’Aquil·leu. Qui hi ha darrere de l’especulació? Darrere dels desallotjaments? Darrere de la repressió? No són monstres extraordinaris, com deia Galeano, són persones de carn i ossos, amb nom i cognoms, amb tèrbols negocis privats i una vida privada, sovint també molt tèrbola. Busquem-los, fem-los visibles, traguem els seus draps bruts i que queden a vista de tothom. Busquem sempre al més feble, al que tinga pitjor fama, al més odiat, impopular etc. Això erosionarà al conjunt. De vegades ens convindrà signar l’obra, d’altres no serà possible. No importa.

Continuarà...