La memòria dels arbres IV

Llàgrimes negres

El Cuc no tenia pare, s'havia criat amb la seua mare i la seua àvia, dos dones forjades en acer que tiraren endavant tres criatures, el Cuc i les seues dos germanes. Com qualsevol orfe, el Cuc tenia una obsessió malaltissa per saber qui havia estat el seu pare, i què havia estat d'ell. Sa mare li havia dit que se n'havia anat molt lluny, que vivia en Àfrica, i que allà tenia una altra família. Només havia vist una fotografia d'ell, junt a la seua mare i amb una criatura - ell mateix- en braços. A la mà que el subjectava, tenia un curiós tatuatge, es tractava d'un ull, desorbitat, que plorava una llàgrima negra. El Cuc li va escriure cartes, que enviava a una adreça imaginària, indicada per la seua mare. Un dia li va arribar una carta fantàstica, contestada per son pare des de la immensitat de la sabana africana. En ella li retratava un món exòtic, dins el qual desenvolupava una missió vital. Havia lluitat a vida o mort contra la malària, contra els nadius hostils que s'alimentaven de carn humana. Li parlava dels animals mítics que poblaven els seus somnis, narrava la seua vida enmig d'aquells indrets llunyans, plena de sacrificis, i renyida inevitablement amb qualsevol responsabilitat familiar ultramarina. La crida del salvatge, la xafogor apegalosa de la selva, la vida de criatures sense normes, per als quals, les regles bàsiques occidentals, basades en la repressió de les passions primitives, no significaven res. Parlava de la solitud d'un món sense referències, que el retenia inevitablement, en mor d'una missió vital, la qual no podia transcendir, havia de ser secreta, per a ser duta a terme amb èxit. Acabava la carta confessant que s'havia perdut en les entranyes d'aquella vida, que havia de trobar-se, ubicar-se en l'espai, per a poder, en algun moment, tornar al si de la seua família vertadera. Que havia de fer-se mereixedor d'aquest retorn, però que un dia aquest es produiria i recuperarien el temps perdut. Aleshores es desfeia en paraules d'ànim, desitjos del millor, consells per lluitar en el dia a dia, no renunciar mai als seus objectius, sobretot el d'arribar a ser una bona persona, millor que la que havia estat ell mateix, i posava un èmfasi especial en el fet que havia de fer allò que la mare li digués, que ella només volia el millor per ell. Li deia que ara ell era l'home de la casa, i havia de ser una persona madura, ajudar en tot allò que fes falta. Li deia que el temps de ser un xiquet s'havia acabat.
Així que començà a ajudar a sa mare amb les responsabilitats de casa. L'acompanyava sempre a la compra al SuperDona, quan eixien tot carregats, sempre hi havia un captaire que demanava una moneda. Olorava a gos banyat, a vi ranci, a pobresa. Lluc difícilment podia amagar un calfred, i intentava evitar el contacte amb la seua ma bruta, defugia la seua mirada, que pareixia molt llunyana. Pensava que no volia ser mai com aquell home.
Passà el temps, i en Lluc va començar a fer els encàrrecs per a la seua mare, anava a la compra tot sol, i en compte de donar-li la moneda al captaire, preferia quedar-se-la i gastar-la amb els amics en els recreatius del barri. Potser era només un pretext per a no tocar la mà ronyosa, per a no creuar-se amb aquella mirada d'ultratomba.
Un dia, a l'eixir atrafegat del súper trepitjà sense voler el captaire, aquest ni tan sols va emetre cap so, feia molt que havia deixat de demanar la moneda. Només emetia uns sorolls com si parlés alguna llengua estranya. Es va sentir malament, i amb la consciència remoguda, va buscar una moneda de les que li havien sobrat. Quan el captaire va allargar la mà, en Lluc es va atrevir a mirar-la per primera vegada. Va vore aleshores el dibuix mig esborronat, però inconfusible d'un gran ull que plorava una llàgrima negra.

Junts som com un Tsunami.

El passat referèndum regionalista a Arenys de Munt generà una onada expansiva que es deixà sentir per tots els Països Catalans. Un acte engrescador, i perquè no dir-lo, un pèl folklòric, va generar moltes preguntes fora del País, i moltes més, si cap, a dins. És un fet que una paraula escrita al nord de l'Ebre, ens arriba a la resta multiplicada en rius de tinta, desbordant totes les previsions, i mostrant que el transvasament és al cap i a la fi, un fet. Una consulta en un poble, i alguns s'enfilen al Micalet a proclamar la República Valenciana, o a inventar-se una nació, altres remuguen que això no té importància per nosaltres, i amb aquestes fatigues no acaben de provar les seues paraules, uns altres denuncien l'ingerència de l'agent exterior, la invasió dels ultracossos, o qualsevol imitació barata de la paranoia McCarthista, i els més sensibles, ploren en un racó allò de " per què no em volen?". Tot plegat seria ben divertit, si no fora perquè representa el que pareix: Una gran pèrdua de temps.
Respecte totes les opinions generades arran del referèndum, crec sincerament que venen de persones que s'estimen el País, i que només pateixen per què aquest sobrevisca, en un format o un altre, al cap i a la fi, el debat es saludable, però no ens ha de paralitzar. Com a valencià que visc a Mallorca, sempre em meravella la claredat i manca de complexos amb la que ací s'assumeix la cultura catalana com a pròpia. Defensar-la, només és la manera de fer sobreviure el caràcter mallorquí, el seu bonic accent, els noms que descriuen aquesta roqueta i el llegat guerrer d'un poble que ha defensat els seus trets d'identitat a través dels segles. Mai no han vist aquesta defensa com a quelcom contraproduent per a ells mateixos, mai han pensat que defensaven els interessos d'un altre. Ho envege, perquè a la meua terra hi ha massa monarques de repúbliques imaginàries. Serà que les taifes sobrevisqueren a aquells que les crearen. Senzillament, crec que hem de començar a deixar-nos de complexes perifèrics, i a pensar que som un país que no té un centre, sinó molts, i no és per casualitat que el nom del nostre projecte nacional és en plural. El nostre bocí de terra, allò que alguns anomenen Ebre, altres Horta, Pego, altres Mallorca, i encara uns altres Arenys de Munt, això són els Països Catalans. El nostre discurs ha de ser local, reivindicar les nostres singularitats, els nostres símbols, arrabassar-los als reaccionaris, però sense perdre de vista que hi ha més gent com nosaltres més enllà del nostre poble. En efecte, és molt difícil que existim uns sense els altres, dividir-nos és rendir-nos, esperar amb un somriure en la cara l'hora que l'últim català no tinga amb qui parlar, per no poder fer-se entendre.
Per això m'allunye de qualsevol proposta de tercera via, o com se li vulga dir. Per a mi no plantegen bé les preguntes, són com aquell, que en rebre una potada als genitals, li pregunta a l'agressor: "Quin peu calces?". Així doncs, la meua pregunta és: qui busca la nostra divisió, qui ha deixat per escrit a la constitució que no ens podem unir, qui fomentà el bipartidisme amb barreres electorals injustes per espanyolitzar-nos, qui ens nega la vertebració viària, institucional, popular, territorial, cultural, lingüística, qui ens nega que compartim un espai audiovisual català? Espanya. La resposta és senzilla per tant, i la següent pregunta també ho és. Quina és la millor manera de lluitar contra Espanya, doncs? Junts. Per tant, plantegeu els referèndums com millor ho considereu, en clau regionalista, a nivell comarcal, en un poble o en la taula d'un bar, però no oblideu que aquest país el formem tots i totes, i que només junts podrem alliberar-nos de la ocupació espanyola. Per separat, som només ones en la mar, junts som un Tsunami.
I allò que diem del nostre País, també ens ho podem aplicar al nostre moviment. Hem servit unes sigles concretes durant tant de temps, arribant a competir amb germanes que defensen exactament el mateix que nosaltres, escandalitzant-nos per detalls insignificants, jugant al joc de la Política, com si fórem polítics professionals, movent les peces baix la taula, que ja hem oblidat que aquesta marca nasqué per a defensar un país i unes idees que compartim. Sovint confonem l'instrument amb la seua finalitat. I això ha de canviar. Tots hem estat capaços de sobreviure a la repressió, al cansament, a les derrotes, a les traïcions, sense esperar res a canvi, només per conviccions. Hem arribat fins ací, amb forces per seguir creixent. Per tant, màxim respecte per tothom. Som part de la mateixa lluita, som d'esquerres, volem un canvi radical en el sistema, i volem la independència. Ah, i no ho pareixem, però som molt cabuts, creieu-me.
Així que per a mí la millor notícia d'aquesta diada, és que hi ha un cartell que signarà l'Esquerra Independentista de Mallorca, i dins aquest cartell, hi serem tots i totes: joves, no tan joves, municipalistes, socialistes, estudiants, treballadors, finalment un moviment. Aquesta diada per a mi no celebra el passat del nostre país, assentat sobre una conquesta com la que ara ens volen imposar els espanyols, aquest dia en celebra el futur. I aquest futur depén en gran mesura de que anem junts. Per separat només som ones en la mar, junts som un Tsunami.

Realitat PParal·lela.

Nova il·lustració per a l'informatiu. Les darreres actuacions del nostre presi pareixen indicar que ha anat perdent el contacte amb la realitat. O bé que la seua ment infantilitzada, ha anat creant-ne una altra, he fet un exercici de masoquisme mental i he intentat representar gràficament aquesta realitat.

Diada

A Mallorca, la diada nacional és el 31 de desembre. Es celebra la conquesta de Jaume I de l'illa, no cal dir que com la majoria de conquestes, aquesta es dugué a terme mitjançant una massacre.
De vegades, les nacions tendeixen, per patriotisme ranci, a deconstruir la seua història i mitificar allò que censuraríem quan és un tercer el que ens ha fet el mateix a nosaltres. En fi, no estic massa d'acord en celebrar els genocidis, malgrat que aquests siguen el punt de partida de l'existència del nostre país. De tota manera, la història de la humanitat està farcida de conquestes sagnants, de matances, d'opressió, en això ni hem estat els primers, ni segurament els millors. Nosaltres els catalans sempre hem fet aquestes coses sense massa convicció, no en va ens trobem on ens trobem, i no hi ha tampoc massa cosa de la qual avergonyir-nos, almenys en comparació amb la majoria de civilitzacions. Però crec que tampoc cal fixar-nos en això, el mal ja està fet, i preferisc quedar-me amb l'exercici de trobada de persones que malgrat tot, existim.
I tant és el passat, el que conta és que hui, a l'entrada del segle XXI, encara som un poble mediterrani, amb una cultura viva, i amb persones que tenen ganes de poder seguir sent com són durant molts anys, podent parlar als nets en la mateixa llengua que li transmeteren els seus pares, i encomanant una visió del món lligada a la terra que habitem, i a la mar que transitem.
Aquesta força, aquesta voluntat, és un tsunami que no es pot aturar.
I d'això va el cartell que he dissenyat per a la manifestació. Només hi ha una signatura, símptoma de la unitat de tot l'independentisme de l'illa. Junts som com una gran ona.

L'Informatiu

Vull felicitar als companys de la blogosfera valenciana Sergi Pitarch i Joan Tur pel nou projecte de periòdic digital l'informatiu, en el qual col·laboraré a partir d'ara. La veritat és que amb el desert informatiu que tenim al País Valencià, s'agraïx aquest tipus de projectes, que donen un espai per a veus diferents dintre de la realitat valenciana. Hui publique aquesta vinyeta, que potser farà quedar-se cec a més d'un, llegiu la lletra petita, sempre! Espere que us agrade.

Una altra d'educació.

Sempre que es parla de l'educació a la caixa tonta, em pose a tremolar. Us pose en context: fa un parell d'anys, uns experts, per suposat europeus, varen treure un test per a avaluar el nivell de coneixements dels alumnes d'Europa. Amb els resultats, varen elaborar l'Informe Pisa ( es veu que si li poses alguna paraula del tipus informe, i algun nom d'una ciutat famosa, als polítics, gurús, i psicolocos se'ls dilata immediatament l'anus. P.ex. Informe Lugano, Pla Bolonya, Experimento Filadelfia, Projecte Manhattan, Projecte Alcantarilla de Múrcia etc.).
Les conclusions més importants de l'informe, són.
1. Els alumnes de l'Estat Espanyol estan a la cua a nivell de coneixements a Europa. Es podria dir que un mandril ebri sol·luciona millor problemes de lògica, matemàtiques i expressió que un alumne de secundària.
2. Cal inventar-se un nom amb ganxo, i fer quatre parides que maquillen el que ens la sua l'educació als polítics, això sí, que no coste gaires calerons. Les peles per a allò important, Fórmula 1, vaixells de luxe, Ferraris, i per al Canto del Loco.
3. La culpa de tot la tenen els professors. Tenen massa vacances ( mai és massa, companyes...), els tenen pillats pels collons, i a més, la meitat són uns rojos, quan no directament polacs. I ja es sap que als polítics, no els agraden massa els rojos ( ja que els recorden el que no són ), i molt menys els polacs ( són incòmodes, les seues banderoles queden mal a les fotos, i parlen raro, diuen aleshores o coses pitjors, que Déu sabrà què signifiquen...).
Així que la sol·lució és treure's de mànega el de les Competències Bàsiques, que ningú sap que són, però sonen molt bé, i els permetran a les editorials fer-se d'Or a costa de les famílies, canviant els llibres de text i regalant coses als professors a canvi de que demanen els seus materials didàctics. Es diu que aquesta idea ha vingut de les organitzacions d'empresaris, els quals demanaven al govern que els possibles treballadors i treballadores del futur foren competents ( sic ). Caldrà vore com apliquen aquests coneixements als cursets de l'INEM, ja que amb els índex d'atur que anem aconseguint, el model de treballador qualificat tècnic/ executiu es queda una mica obsolet. Potser és que el nivell de la policia i Guàrdia Civil ( el que se'ls reserva als estudiants de classe treballadora ) està descendint tant que s'estudia que els agents signen les multes amb l'empremta dactilar.

Ets competent?
I el millor: l'altre dia ens ve a l'institut la responsable de conselleria a
impartir-nos un curs sobre les Competències Bàsiques. La Competent funcionària ens diu que no preguntem que són les Competències Bàsiques, ja que nosaltres sabíem més del tema que ella mateixa. Quina crac! Després ens fa fer una parida de nosequins barrets de colors ( cadascú representa un estat d'ànim, caga't, lloret! ), per a que entre tots intentem endevinar què són. Ara resulta que als que se'ns vol infantilitzar és a nosaltres, que cal que apliquem no se quin pensament transversal i pollades. Que l'educació ha de motivar i entretindre els i les alumnes i coses d'aquestes. Molt bé, doncs vist el que s'espera de nosaltres, propose un nou tipus de professorat, un nou renàixer de les cendres del caduc sistema educatiu. Repensem-ho tot, els professors hem de ser així:

Una d'educació ( Sociòpates ).

Ell també segueix el nou Mètode: Aprèn rascant-te els ous.
Notícia ( Real ): Els pedagogs estimen que jugar a videojocs a classe és molt educatiu i positiu per a l'alumne.
Propose el nou pla d'estudis:
Alternativa a la Religió: Crea la teua secta!
Tecnologia: Taller de liar porros i fumar-se'ls en classe.
Educació Física: Mira partits del teu equip amb birres en el bar.
Inconsciència Avançada II. Troncal obligatòria. Estigues sense pensar en res durant 55 minuts i a triomfar!
Teràpia per eludir la responsabilitat. La culpa és de qualsevol altre. Fulanito, menganito, ta mare o Yoko Ono.
Actitud Ikea davant la vida ( optativa ). Sigues un moble, passa desapercebut, no faces res i així res et sortirà malament. Fes carrera en política, model Montilla.
Música: Descarrega politonos a classe. Després utilitza el mòbil com si fos un radiocassette i a ballar frenèticament! Si et contoneges com una anguila amb parkinson és bona senyal, significa que t'estàs expressant.
Insults, amenaces i extorsions múltiples I: Prepara't per a triomfar en la Nòria. Una professió de futur.
Grans biografies: Don Omar, Charles Manson, Guti, El Barrio, el amo del Breska, Belén Esteban...

I a més, es preveu allargar l'Educació Obligatòria fins els 18 anys. Per a tindre peces de 20 anys i escaig allà aparcats en la Cel·la 211. Una gran idea, potser l'única efectiva per fer baixar l'índex d'atur.

Depeche Mode

Aquest cap de setmana vaig poder assistir a una espècie d'exercici de nostàlgia, el concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Una nostàlgia que evidencià que l'ampli bagul de temassos que han anat omplint des de fa trenta anys podria farcir, dotar de coherència i de contingut uns deu concerts com el de dissabte, amb un repertori diferent cada nit. Nosaltres arribàrem just a temps, i aconseguírem clavar-se en un lloc escorat ( entrades pseudo econòmiques ) des d'on es podia escoltar i vore tot de manera prou decent. De fet, hostesses, segurates, i tot tipus de Black and Dekkers humanes, ens intentaren treure d'allà, però resistírem amb un contingent d'uns vint fanàtics, i literalment, ens férem els suecs.
Més de 150000 ànimes vibràrem amb els seus temes clàssics, que ens feren botar i somriure, amb la pell de gallina, amb cançons com Never let me down again, monumental. Una bateria analògica acompanyava les versions, fent-les explotar i carregant-les d'una energia que s'encomanava. Altres joies: Precious ( Playing the angel ), In your room ( Songs of faith and devotion ) i A question of time ametrallada sense concessions. Després, l'enorme World in my Eyes, i altres clàssics brutals com Enjoy the silence, del mític àlbum Violator.
Això sí, en Dave Gahan es deixà la pell en l'escenari, encara que la veu al principi li costés calfar-la. Són uns quants anys d'excessos, i això a qualsevol li passa factura, per molt que alguns es creguen semi-déus. Els seus balls m'inquietaven un poc, per moments pareixia un guiri borratxo de Magaluf, però en altres el seu rotllo cràpula bohemi cuinat a foc lent, ambientava el context. Martin Gore, es lluí cantant tot sol Home, o Jezebel, amb un exercici notable de veus.
I al final, una altra col·lecció de clàssics, com Stripped, la majestuosa versió de Behind the wheel, Una Personal Jesus interminable, que tornà frenètic el pavelló. Per acabar, i tranquilitzar un poc al personal, s'atreviren a interpretar un Waiting for the night to fall a capella.

Un pensament.

L'autèntic nus gordià de l'actualitat és el fotut bolic de cables que cadascú atresora per fer funcionar la fila d'aparells absurds amb els quals omplim el nostre buit ( el primer jo ). Aquell que aconseguisca desfer-los, i per a aquest afer necessitaríem una intel·ligència digna d'Alexandre, és a dir, tirar-los al fem, conquerirà occident.

El mal ( Espanya ).

Durant segles, nombrosos estudiosos han intentat aproximar-se a la vertadera imatge del maligne. Filòsofs, teòsofs, biòlegs, antropòlegs, predicadors, vividors de tota índole, han malbaratat litres i litres de saliva, han deforestat l'Amazones, omplint pàgines i pàgines per a fer un retrat d'allò abominable com a sinònim del maligne. El mal ha fascinat des de sempre a la humanitat, com a figura mítica sobre la que descarregar tots els problemes del món. El mal és això que no funciona bé, les incoherències de la natura, la deformitat i potser aquells éssers que d'una manera conscient o inconscient fan de la seua vida un desordre de l'ordre natural de les coses. El mal és allò que amb la seua sola presència, dibuixa un univers imperfecte. El mal en estat pur fins ara només havia estat una abstracció que ens servia per a esglaiar els xiquets, cada cultura presenta una cara del maligne, per a alguns és l'home blanc, d'altres l'encarnen en una figura pagana de color roig, banyes i cua, encara per a altres és l'home del sac, altres citaven al Duc d'Alba, altres dracs mitològics, el Leviatan etc.
Però no, tots anaven errats. La veritat és que endinsant-me en els pous de l'horror, recorrent les sendes de la infàmia, rellegint els antics tractats obscurs prohibits per ser massa terribles, m'he topat amb el mal en estat pur. El vertader rostre de l'horror.
I seria aquest:

O bé també pot adoptar aquesta forma

O aquesta i aquesta:


O bé aquesta



Sí amics, perquè el Mal, en la seua quinta essència, en la seua forma més perillosa... el Mal és idiota.

Llibres

Quan arriba aquesta època, em venen les ganes de fer recompte, i parlar de llibres que m'he anat llegint al llarg de l'any. La literatura és d'aquestes coses a les que li tinc molt de respecte, tant, que com aquell no utilitzaré el seu nom en va.
Els llibres han estat, com sempre, menys nombrosos del que a un li agradaria.
Kafka a la platja. Haruki Murakami. El trobe un pel irregular, el llibre. Té bons tocs, i curiosament, utilitza la música real per crear complicitats, com estava fent jo en allò que escric. Per a mi està sobrevalorat. Potser he de llegir més coses d'ell. Zen modernillu.
Històries del paradís. Xavi Sarrià. Retrat polièdric de la bogeria del món. La veritat és que potser no sóc massa objectiu, però tampoc crec que pague la pena ser-lo. Per a mi és un gran debut en l'escriptura. Amb històries molt bones com TV, Esperança o Oasi.
Galeano. El futbol a sol y sombra. Amb la màgia que sentim els afeccionats al futbol quan veiem bellesa en el camp. Èpica, històries que s'amaguen darrere d'una finta, d'un xut o els somnis del debutant que espera eixir a cops de peu del guetto.
Voltaire. Contes filosòfics. Càndid, l'Ingenu i altres contes. Històries per on s'intueix una nova humanitat, plena de somnis que acabaren produint monstres.
Ara, País Valencià. Il·lusió col·lectiva desgranada de diverses mirades sobre aquest bocí de terra que és el País Valencià, encara ho és per a nosaltres, un País que reinventem cada dia.
El vigilant en el camp de Sègol. J.D. Salinger. Un llibre sobre les brumes de l'adolescència, que potser em resulta llunyana per coordenades, però un llibre important.
2666. Roberto Bolaño. Colossal, enorme testament literari que es perd en l'horitzó del desert, evaporant-se com un gelat. Una metròpoli que es desmorona i es busca en les entranyes de l'horror.
El baró rampant. Italo Calvino. Fàbula d'aquell sentiment tan nostre de no xafar terra.
Mahmud Darwish. El lecho de una extraña. Poesia bilingüe del genial poeta. No sóc molt devot de la poesia, que visite amb prudència i ignorància, i em sorprèn sempre.
Històries de Nova York. Ara compren perquè en Paul Auster és qui és a les lletres en Anglès. Havia llegit viatges per l'scriptòrium i no em feia el pes. Però ara m'he inquietat, en definitiva, m'ha fet sentir.
I ara llig Moby Dick de Herman Melville, cortesia de la biblioteca del meu institut. Si em compre més llibres, no se on em tocarà viure a mi.
Un altre dia els còmics.
Afegit ( se m'oblidava )
Societat limitada. Ferran Torrent. La realitat valenciana amb pseudònims. Llenguatge al servei de la història, història viva recent del país.

Embalat per a regal III

Bé, ací està la conclusió d'aquest fulletó per entregues. Si l'anterior part us ha semblat obscena, probablement la darrera us horroritzarà. En la meua defensa, he de dir que la història no és meua, si bé, jo l'he adornada amb voluntat literària. I sí, es tracta d'una història real, si més no així me la varen relatar. Bon Profit!

Embalat per a regal III
Sec a la cuina i pense, tot divagant, en l'aventura d'anit i sobre el fet que estic a casa d'un tio, en comptes de fugir com acostume, i ja saps que des de la relació tortuosa amb Ximo, res de res, només follar i au. Però em sorprenc de sobte a mi mateixa pensant en aquesta cuina, i en el fet de preparar-me cafès, i d'alçar-me un dissabte pel matí, el millor moment de la setmana, i dur-me els meus llibres i ocupar una estanteria al menjador, i en seure en el fotut sofà i mirar pel·lis amb aquest xaval, si és que és un sol, i al llit ens entenem bé, i com es duria amb els meus amics? Jo sóc molt d'eixir per la nit i fer la cràpula. Potser encara li agafaria el gustet a anar a la muntanya, pillar-me un conjunt d'eixos de dominguera marca Quètxua i anar a caminar. Sempre que puguem anar a algun concert de tant en tant. I aquest tipo com serà d'idees? En general, trobe que algú que és bomber ( finalment, resulta que sí que és bomber ) no pot ser un puto fatxa, no? Això de salvar gent i arriscar la teua vida pels demés i tot això no pega amb ser un porc malparit. I em tocaria patir, quan estigués en missió de rescat? O anés a apagar un incendi? En aquesta terra, sempre n'hi ha, d'incendis. I aquests incendis, qui els farà? Qui serà el fill de puta que crema els pocs arbres que encara queden en aquest desert? I per què ho farà? Segurament serà algú que li paguen els peixos grossos de la construcció. I divagant amb tota aquesta sèrie de pensaments, m'entren unes ganes enormes de cagar. Ja saps com sóc jo amb aquestes coses, em resulta molt incòmode evacuar si no estic al meu bany, te'n recordes quan anàvem de colònies, que malament ho passava? Em tirava una setmana sense plantar un arbre. I allà em tens, en casa d'un maromo que em mou la taula, i pensant que amb tota seguretat no arribaria a ma casa, havent d'agafar el bus i tot això...
Així que m'arme de valor i allà vaig, quasi no em dona temps a obrir la fotuda revista de muntanya, que amolle un trunyo de proporcions astronòmiques, d'aquestos que toquen l'aigua abans d'eixir del tot. I quan ja pareix que s'ha acabat, encara en queda un altre similar. Em torque, però a l'anar a tirar la cadena, no funciona! Prove desesperadament: res de res. De seguida me n'adone de la magnitud de la tragèdia. Vaig a la cuina i busque un poal. Quan finalment el trobe, i vaig a la dutxa, no hi ha aigua, per què collons no hi ha aigua? Busque la clau de pas. M'imagine que el bany rajarà i per això Albert ha tancat la clau de pas. Busque frenèticament baix de la pica, al bany de nou, a la terrassa, a la cuina, per tota la punyetera casa, però la clau de pas, senzillament no apareix. Estic histèrica, no puc deixar-li un regal d'aquestes proporcions allà a un tio que acabe de conéixer. I menys a algú que m'agrada, a un possible candidat a seure i vore pel·lis i tota aquesta merda, i mai millor dit. Comence a pensar que hauré d'adoptar una sol·lució desesperada i radical. Hauré de treure allò d'allà per tots els mitjans necessaris. Busque unes bosses de plàstic, m'enfunde tres de manera consecutiva en cada mà. I clave les mans dins la tassa, engrape els cagallons, amb el paper mig desfet i aguante a dures penes una arcada que esclata sorollosa sense traduir-se en una potada. Després voltege les bosses, de manera que els míssils queden aïllats al seu interior. Ràpidament em rente les mans una i una altra vegada, fins que la sensació fastigosa desapareix. Estic tota trasbalsada, així que decidisc anar-me'n. Busque un paper per escriure una nota, i li pose que ha estat molt bé i tota la pesca i que si vol que em telefone, que el meu número és tal i qual. Inclús li pose un comiat poètic que ara mateix no recorde. Arreplegue les coses que tinc disperses per l'habitació, prepare la bossa, i mentre ho faig, no pare de pensar en l'incident. Repasse incrèdula la cadena d'esdeveniments, com és possible que m'haja vist en aquesta situació, quan tot havia anat sobre rodes per la nit? En fi, el millor seria anar a casa i no pensar-ho més. Així que agafe la jaqueta, isc d'una revolada, i quan la porta està tancant-se em ve una sensació de desassossec, com si oblidés quelcom. Durant un instant etern busque en la meua ment la peça que em manca per a fer encaixar l'univers. Em gire massa tard, la porta es tanca a un centímetre del meu nas. Noooooooo! De sobte, visualitze nítidament, en la meua ment, damunt la tauleta dels cosmètics, la nota amorosa plena de paraules suggeridores, i al costat, la bossa del Superdona, amb dos cagallons enormes deixats allà com per materialitzar algun obscur missatge. La nota amorosa, i el paquet de regal, completaven el seu significat mútuament d'una manera extremadament inquietant. Probablement, sense un no podia existir l'altre, com el dia no podia existir sense la nit.
Marta riu, plora i roda pel terra amb la història, que troba boníssima. Críptica i simbòlica, una obscura metàfora de l'amor, i els seus camins inescrutables. Probablement, aquest missatge dual i complementari quadrés el cercle d'una manera perfecta. Una gran historia. Marta li concedeix, que si bé no li agrada escriure, na Pepa és una excel·lent narradora, una veu viva de la tradició oral. Si tant t'agrada la història, te la regale, fes d'ella allò que vulgues, escriu-la o condemna-la a l'oblit destinat a les bromes escatològiques, material no apte per a l'exquisida literatura. Les dos riuen.