dimecres, 28 d’octubre de 2009

La Memòria dels arbres.

No hi ha res nou baix el sol.
Darrerament haureu observat que el meu ritme d'escriptura ha davallat. He penjat coses sí, però la majoria parides o refregits múltiples. Bé, crec que ja ho he dit alguna vegada, que fa molt de temps que escric una cosa, digueu-li novel·la, digueu-li infàmia. I quina ha estat la meua sorpresa quan hui fullejant El Temps, en la típica guàrdia de biblioteca al meu institut, llig una entrevista a una tal Iolanda Batallé Prats, i descobresc que: Ha escrit i publicat la mateixa novel·la que jo estava escrivint! I quan dic la mateixa novel·la, no estic utilitzant una metàfora, no. Vull dir que el puto títol és tan semblant que a totes llums, en el cas que l'acabe d'escriure, la meua resultarà, per atzars del destí, un vulgar plagi. Així, amb totes les lletres!. La seua es titola La memòria de les formigues, a la meua li vaig posar el títol de La Memòria dels arbres. Oh, si quina gran diferència! . Si, si, ja se que em direu, que hui està tot inventat, que és una casualitat, que això passa constantment a la literatura... I una merda, ací només hi ha una trista veritat: Encara que jo duc ja un parell d'anys escrivint ( el meu ritme d'escriptura tampoc és per batre rècords ), i que no sabia que existia quelcom així, a totes totes, estic escrivint un fotut plagi. I això no queda allà, diversos gèneres, protagonista femenina, i coincidències en l'argument. Toca fotre's. A més, no ens enganyem, la tipa aquesta pareix una escriptora,mentre que jo m'embarque en aquesta aventura per plaer, o potser no. En fi, que se m'ha passat pel cap enviar-lo tot a la merda. Després he pensat, que collons! Ho faré igualment.
Així que ací us deixe un passatge. Normalment no em lleven la son els comentaris, però ara us demane que deixeu la vostra opinió, constructiva a poder ser.

Embalat per a regal.
Mira, això em passà fa un any més o menys. Resulta que isc una nit amb companyes del curro. Una d'elles es casava i feia el comiat de soltera. Ja saps, polles en el cap i tota la parafernàlia. Mai m'han agradat massa aquestes infàmies, però no se per quina estranya raó m'ho estava passant de puta mare. Bé, fora històries, la raó era l'alcohol. Allà les tens, una colla de dones de mitjana edat, fora de si, clavant-li mà a l'stripper ( evidentment, n'hi havia, un ), dient-li unes coses que em feien treure els colors, i jo no sóc precisament la mare Teresa de Calcutta. Però aquestes ties del curro, uff, no t'has de refiar, de les mamàs. Bé, el cas és que de la seua boca eixien gripaus, i damunt en totes les fotudes varietats possibles, des del valencià de poble fins al rotllo latino del pal: Mi amol, deja que te coma la colita, hasme gosaaar i coses així. Ja saps com d'horteres són... Li clavaven mà a sac. I jo flipant amb tot plegat. Però el tio ni s'inmutava, era tot un professional. A més, supose que n'estaria acostumat, a aquest tipus de golfes.
En fi, que s'acaba el performance, i ens n'anem a un garito. Ja anem del revés, i les matxutxes es posen a tirar els trastos a tot allò que es mou. La Darlin, la colombiana, és la que va més a sac. A més, balla salsa com si ho fes amb el fotut Marc Anthony, com sempre diu ella. A ese pana lo agarraba de las nalgas y le exprimía todo el jugo ( sic ). Pareix ser que es disposava a esprémer aquell infeliç. La tia no parava de riure, traginant-se al pana i jo restava allà plantada, com una estàtua de sal... La resta de dones feien allò mateix, algunes estaven sospitosament desaparegudes en combat. El cas és que se m'apropa un tipet. Em diu que es diu Albert i això... Em diu nosequinacosa de la meua col·lega, pareix ser que ell és amic del Naranjito, i li fa gràcia l'abducció colombiana. Fem alguns comentaris, i davant l'espectacle Dirty Dancing que s'està manifestant davant nostre, em diu que em convida a una copa. Anem a la barra, seiem. Em conta algunes coses, jo li'n conte unes altres. La veritat és que vaig del revés. Però el xic és guai. Riem de xorrades que ara ni recorde. Crec que ell em diu que és bomber, o profe d'Educació Física, o monitor de Pilates, o alguna moguda d'aquestes. No ho recorde. Però vaig pensar que seria un d'aquests que estan ben bons, sense roba. El cas és que quan ens posen la copa, tornem i presenciem com la Darlin perrea amb el Naranjito, meneja l'enorme cul, d'una manera increïblement rítmica i sensual, això sí, encaixant el penis del tipus com si estigueren jugant al puto Tetris. Es podria dir que té absolutament pillat el bou per les banyes. El tio exhibeix una expressió catatònica, i es deixa endur com pensant: Què collons! Nota mental: He d'aprendre a ballar el perreo aquest...
Encara que semble mentida, aquesta visió inquietant, ens excita secretament a mi i el meu partenaire. Ens quedem ballant l'un front a l'altre. Prompte ens estem menjant la boca, note com l'assumpte es posa dur. Li suggerisc que anem a un lloc més tranquil. Ell em diu que podem anar a sa casa, que té el cotxe fora. Em pareix bé, el tio m'agrada, i a més vaig més calenta que una mona. Així que li dic a Darlin i a Rosa, una altra matxutxa que pareix que ve del bany d'encocar-se el nas que he conegut un xic i me'n vaig a casa. Em donen les advertències de rigor ( els eix la vena materno-filial ) i veig que des de lluny fan la senyal del telèfon, aclucant l'ull i rient amb complicitat.
Continuarà...

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Hipotecades de per vida.

Recorde quan es parlava fa uns anys d'aquesta panacea que anava a ser comprar-se una casa. Jo vivia a Mallorca, i en aquesta ciutat el preu de l'habitatge no parava de pujar. Sospitava que havia de pillar algun pis a Palma, per a quan tornara a València, poder viure-hi. El consens social era total: "Els pisos no baixaran mai, perquè mai han baixat". Un dogma de fe que es repetia per tot arreu. Els noticiaris començaven amb aquest mantra, repetit fins l'infinit. I bé, la resta és història:

A Barcelona, la capital europea de la dignitat social, es fa aquesta convocatòria per a denunciar la gran estafa dels bancs, als quals damunt els salva el cul l'estat amb els nostres diners. Això és el capitalisme, i nosaltres només som formigues. A mossegar, doncs!

The Prodigy

Sempre he seguit aquesta banda, que es movia dins les coordenades del Hip Hop i Dance al principi fins esdevindre una reinterpretació del punk més àcid, explosiu. Fa anys vaig vore-los en concert, en un dels performances més enèrgics que he presenciat mai. Enguany tragueren disc, i la maquinaria pirata m'ha permés fer unes quantes audicions. El nou disc, potser no arriba a la originalitat dels primers treballs, però crec que deixa el llistó a una alçada molt digna. Energia pura, i alguns temassos molt bèsties.

I per a recordar els vells temps, ací vos deixe un tema mític, amb un vídeo que les ments idiotes, amants de la dictadura d'allò políticament correcte, qualificaren amb la temuda etiqueta de polèmic. De seguida les feministes d'opereta i poltrones diverses, pressionaren el botó roig de la censura. És lamentable com una branca del feminisme té un ressort en el cul davant la provocació fàcil ( la millor eina de promoció: clavar-se amb els catòlics o amb el discurs feminista ), però callen com putes amb el que fan les empreses i el seus països progres occidentals amb les dones del 3r món. O justifiquen que bombardegen tot un país ( recorde Afganistan ), com si això anés a millorar en alguna cosa la vida de les dones d'allà... En fi, el tema és que les cadenes hippy-cristianes de l'estil de l'MTV, esborraren el vídeo del mapa. És curiós que siga aquesta mateixa cadena per a subnormals la que hui ens regala realitys de mongolos d'aquests amb Parkinson ( un dia normal a cal MTV: balls epilèptics, ties de plàstic que es diuen Mindy o qualsevol merda així, gallets en falset, negrates posats de crack, però que passegen amb una fotuda botella de Moët Chandon, pantufles, cadenes d'or, per una casa com de la família Monster, adolescents vestits per algun estilista daltònic i pederasta... I un llarg etcètera...).
Bé, i ací està, un dels millors vídeos que he vist mai. El moment de violència cap al DJ és genial. Atenció amb el final, que és el que les feministes d'opereta no arribaren a entendre.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Renovar-se o Morir.

Hi ha una espasa de Damocles sobre el cap del govern valencià. Malgrat que diga en Mariano Rajoy que en Camps és i serà el millor candidat per a la Presidència de la Generalitat Valenciana. Puja en les enquestes, el que diu molt del nostre país, però a Rajoy li pot costar el seu camí a la Moncloa, així que som molts els que pensem que en Camps patirà un accident abans que s'acosten les eleccions generals, sobretot si pensem que qualsevol candidat que el PP es traguera de la màniga, seria probablement president.
Així, que ací va la meua aposta personal:
CANDIDATS QUE, DE PRESENTAR-SE PEL PP SERIEN PRESIDENTS DE LA GENERALITAT VALENCIANA:






El futur President i el seu Secretari General.




dijous, 8 d’octubre de 2009

Un pensament.

Afortunadament, m'importa una merda tot allò que va malament ( el que pot anar malament, va pitjor ) i m'importa prou més tot allò que va bé.

Son Ferreret


Il·lustració publicada ahir al Diari de Balears sobre el centre de menors de Son Ferreret.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

PD: Curitas

I
Cada dia em serveix en safata una nova sorpresa. Si ahir parlava d'en Francisco Camps i escrivia que té els dies contats, hui confirme aquesta qüestió punt per punt. Es veu que els companys d'escolania del PP li han fet el buit i no l'han convidat a una reunió a Madrid. Pareix que d'una manera velada els dirigents del PP estan demanant a Camps que faça rodar caps, o finalment caurà el seu. Però la decisió és ben difícil. Com pegar la potada a Costa, o a Rambla, si saben perfectament que tots, des de Presidència fins les bases estan amb la merda fins el coll. No crec que el pijo i el Rambla caigueren sense endur-se per davant a qui pogueren endur-se per davant.
Però el que em xoca especialment, és la fotuda nomenclatura de Forrest Gump que empra el beat Camps. Després d'allò d'"amiguito del alma" ( qui collons parla així? ), o "lo nuestro es muy bonito" o l'afectada exclamació orgàsmica: "Gracias Mariano".
Llig en El País de hui: Camps valoró la reunión a la que no había acudido:... "Nos apoyamos todos y eso es muy bonito"... Don Manuel ( Fraga ) está encantado, yo hablo con él con mucha frecuencia y está encantado con el partido en la Comunidad Valenciana" " Don Manuel está muy feliz con lo que está pasando". Clar, i jo estic molt trist per tot això...
II
D'altra banda, ha començat el judici per (presumptes?) abusos a menors d'un altre catòlic de vida exemplar, en Rodrigo De Santos, ex regidor d'urbanisme de l'Ajuntament de Palma. Bé, com sabeu per anteriors posts, aquest personatge feia servir la Visa de l'ajuntament per a pagar en prostíbuls Gais. Doncs bé, segons ell afirma, era perquè era un addicte a la cocaïna, i allà podia consumir en privat. Què, com se vos queda el cos?
I a més, ara afirma, el molt... ( bé, m'estalviaré adreçar qualificatius a aquest individu ) que l'acusació per l'abús a menors dels fills d'uns amics del matrimoni, en la seua pròpia casa, s'ha produït per una venjança personal, i diu que els denunciants són " fantasiosos", "conflictius" i "tenen una altra cultura". La fiscalia l'acusa ( atenció ) de tocaments, fel·lació i penetració, subministrament de drogues i contractació d'una prostituta mentre ell es masturbava. El fet que tant l'ex-regidor com els denunciants foren membres dels Kikos, coneguda secta catòlica jeràrquica i aberrant, va tapar el cas en un inici. Els pares, m'imagine que després de pressions, varen decidir deixar l'assumpte " En las manos de Dios " ( sic ). Com sempre, aquest individu afirma que es impossible, perquè és un catòlic exemplar ( el més trist és que la seua dona fa el paper de comparsa dolorosa )i centra la seua defensa tot dient que es tracta d'una persecució política contra ell i el PP. Com no...

dilluns, 5 d’octubre de 2009

El curita


Nova l·lustració per al Diari de Balears que eixí el diumenge 4 de novembre. La tenia preparada aquest estiu, però no la vaig poder enviar a temps. És igual, sabia que tard o d'hora l'anava a gastar. Per molt que trampegen, per moltes voltes que peguen, la magnitud de la tragèdia és tan gran, que no es lliuraran. Per molt que el poble valencià, segrestat per una lògica pre-feixista a la italiana, demane més. Més corrupció, més destrucció, més populisme, més pensament únic, més robatori, més espanyolisme, més amnèsia, més funbol, més ultra catolicisme, més barraquisme, més cotxes, vaixells, motos, avions, naus espacials, i l'hòstia consagrà, més suïcidi, que és la guerra. Accelerem cap al no res! Siguem els primers en arribar! per una vegada serem els primers en alguna cosa...
Però aquest, el molt execrable president, el curita, amiguito del alma, té els fotuts dies contats. És un mort que es pensa que encara és viu i camina per inèrcia, però ell i la seu caverna d'aduladors Opus-Dei, estan acabats. El pijo, el Rambla i el de més enllà. En Madrid demanen els seus caps servits amb socarrat de fons. I ara què? Doncs un altre virrei.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

12 octubre:Res a celebrar.


El 12 d'octubre és una data negra per als americans, i també per al nostre poble. Ho és, perquè marca el tret d'eixida del colonialisme espanyol al continent. I perquè suposa l'inici de la decadència econòmica de la Corona d'Aragó, en ser substituïdes les rutes de comerç de la Mediterrània, per les lucratives rutes comercials del saqueig a Amèrica. L'or d'Amèrica finançà l'hegemonia castellana sobre la corona d'Aragó.
La imatge que ens volen vendre hui en dia d'encontre de cultures és una revisió històrica que amaga un genocidi, i la supressió de cultures mil·lenàries mitjançant el fanatisme catòlic, i l'espasa dels conqueridors.
La història d'Amèrica és una genealogia del racisme. Milions d'indígenes massacrats, exterminats, esclavitzats per a explotar les riqueses naturals del continent. El comerç de carn suplí de mà d'obra d'esclaus negres, que eren segrestats a les costes occidentals d'Àfrica, i eren duts a l'altra punta del món. Només cal llegir la crònica Memória del fuego de Galeano per entendre com es dugué a terme la trobada de cultures.
Hui en dia, aquesta data es considera fiesta nacional. Desfilades militars diverses, enaltiment patriòtic, revisionisme històric etc. És igual qui governe, si hi ha dictadura franquista o post-dictadura. Per això, nosaltres des de Mallorca, i des d'altres llocs dels Països Catalans no tenim res a celebrar, però farem una jornada per a explicar a qui vulga vindre de que va això del 12 d'octubre. I per a passar una vesprada junts...

divendres, 2 d’octubre de 2009

Madriz 2016. Que ho paguen ells!

Doncs això. Espere que es peguen una gran hòstia. No hase falta desirr nada más...

PD.
Doncs ves per on, jo també tenia una corassonada. De la que ens hem lliurat! I els madrilenys de bé, també! El que ja ha estat l'hòstia és que posaven al Raul a fer discursos i tot. Imagina't, una dialèctica a l'alçada de Danton, Marat i Forrest Gump. En resum, que estava el millor de cada casa: el rei ( model geiperman ), ZP, la Espe, Gallardón, només faltava Darth Vader, Naranjito, Belén Esteban i Michael Jackson zombie.
No ho he vist per la tele, però m'imagine els caretos de la caterva de clons clamant contra Brasil, cridant cabrones, amb cara de voler envair Perejil amb qualsevol excusa barata i desmuntar la conjura internacional contra Espanya. És el que passa quan li vens la moto a les persones, i el bombardeig genera una adscripció fanàtica amb la idiotesa del moment. Però en que beneficia això als madrilenys? Volen tindre Erasmus borratxos amb barrets mexicans col·lapsant el centre de la ciutat? Preus escandalosos a tot arreu, mentre tu curres venent qualsevol merda de merchandising caspa? Apocal·lipsi? No, Madriz 2016.
Per a que en Florentino, la Espe, el Gallardón i la seua colla de col·leguetes facen l'agost. Però si aquesta tropa ja furten pasta de normal, en contractes a dit, o posant monorraïls al valle de los caídos. Imagineu la pasta que pillarien en aquesta orgia de sensibleria patriòtico-festiva d'alta rendibilitat? I qui posaria aquesta pasta? Exacte, nosaltres, per a que damunt després ens donen pel sac. That's entertainment.
No em vull ni imaginar el que els ha costat enviar tota aquesta colla de gorrons professionals a Copenhague, o els macro concerts de milions d'assistents ( sempre segons fonts alienants ).
Ah i per cert, vergonyós capítol de Pensament Únic 2.0, amb tots els canals ( incloent TV3! ), donant la tabarra durant un mes amb el tema. Que potser pensen que els del COI veuen La Nória? No amics, els del COI fan la Nória en directe, en prostíbuls de luxe que els hem pagat tots nosaltres, i que la Comunidad de Madriz ha posat a la seua disposició.
A cagar!
Ara sí, no hase falta desirr nada más.