Anunci

Fotocòpia de fotografia dels reis: 10 cèntims.
Encenedor: 50 cèntims
Mocador, caputxa etc ( opcional ): 1,50 euros
Cremar una foto, posar a la defensiva la monarquia, eixir a les portades de tots els periòdics, i ser absolt en l'audiència nacional no té preu.
Per a tot el demés: Baltasar Garzón.

Els gossos d'en Socías

El dimarts hi havia una concentració, convocada per Alerta Solidària, per recolzar els 16 companys i companyes jutjades a l'audiència nacional acusades d'haver cremat una fotografia del rei.
Jo m'hi vaig sumar, evidentment. Trobe que hi ha moltíssimes raons, algunes de les quals, podeu llegir més avall.
No em puc estar de parlar del senyor progre d'en Ramón Socías, el delegat de govern amb qui ja vaig haver de tractar ( sense èxit ) quan vaig ser agredit i detingut per uns policies nacionals pel simple fet de parlar-los en català. Aquest individu, nomenat pel super progre ZP, estimà necessari enviar un allau d'antidisturbis per impedir una concentració en l'Ajuntament de Palma. Pareix ser que les 40 persones que es dirigien cap a Cort per fer ús de la seua llibertat d'expressió, necessitaven tastar les porres dels antidisturbis com a vacuna contra possibles dèries anti monàrquiques. Aquesta és la medecina preventiva del PSOE per evitar-nos embogir dient allò que pensem.
Per cert, la policia espanyola em va subministrar la dosi escaient ( segons el seu savi criteri ) de tractament de xoc. Exactament tres porrades en les meues carns que em feren estimar encara més, si cap, aquesta gran institució que és la monarquia.
Ben preocupats per la salut física del jovent ( mens sana in corpore sano ), ens perseguiren pel centre de Palma, fent-nos exercitar les cames en una improvisada carrera per pintorescos indrets. Cal dir que guanyàrem la cursa nosaltres, potser el fet d'haver repartit religiosament tanta hòstia, havia minvat les ja de per si escasses energies de la bòfia.
En fi, una nova vetllada de meravellós Estat del Dret en estat pur, valga la redundància.
Bona nit, i bona sort ( ens en caldrà ).

LA PESTA BORBÒNICA

Des de fa 300 anys intentem avançar per aigües pantanoses, amb un bon grapat de sangoneres al damunt. Encara hui en dia, i com a cadena de transmissió directa que enllaça aquest sistema amb el franquisme, els hem de suportar, sufragar i el que és pitjor, fer-lo en silenci ( talment com si foren morenes ). Mostrar el rebuig contra aquesta imposició antidemocràtica ( ningú ha votat aquests paràsits ) pot ser motiu de multa i inclús empresonament, segons una figura legal emparada en el concepte absolutista d'injúries a la corona.

Més enllà de l'avorriment que em generen aquests personatges i les seues misèries, el que em fastigueja és haver de pagar del meu sou el seu tren de vida obscè, considerant que tenen un patrimoni personal enorme després de segles d'espoli. No contents amb açò, encara furguen en els fons reservats, per a pagar concubines palatines, com fa poc declarà l'alcalde de Puerto Real José Antonio Barroso. Són cèlebres els seus negocis en el tràfic internacional d'armes, aplicant la influència que li confereix el fet de ser el cap de les forces armades espanyoles i les seues amistats amb dèspotes diversos dels països àrabs.
Però per a mi el més important és allò que representen: la continuïtat de la saga que exterminà el nostre autogovern, a sang i foc, i posà les bases de la dominació colonial del nostre poble, fent-nos caure en un laberint amb una eixida difícil. No és casual que la pèrdua dels nostres furs i drets culturals vagen lligats íntimament a la instauració d'aquesta dinastia.
El poble francès fou capaç d'acabar amb aquesta pesta, mentre els espanyols de pandereta i retor cridaven "Vivan las caenas". Amb ells s'instaurà un règim de terror dominat per la triada inquisició, monarquia, caciquisme latifundista. Els senyorets rancis, que al cap i a la fi, segueixen movent els fils d'aquesta Espanya postmoderna, fent palès un anacronisme caspós que els auto denominats progressistes venen com el mal menor.
Per això felicite els companys i companyes de Girona que han participat en la campanya "Jo també cremo la corona espanyola", i que han estat jutjats i absolts a l'audiència nacional de Madrid, per cremar fotografies dels reis d'Espanya. La veritat és que ens ho posen fàcil, mai havia eixit tan barat aparèixer en tots els mitjans de comunicació. Només amb una fotocopia i un encenedor la maquinària de l'estat posa en marxa les senyals d'alarma. Demostren que són gegants amb peu de fang, amb un excessiu zel per apagar unes flames xicotetes, però que s'estenen com la pólvora pels Països Catalans.
En fi, xiquets i xiquetes, us recomane que proveu de fer aquest experiment en la vostra casa, i en el carrer. És fàcil, és barat i anti colonial. Us agradarà.

Sufragant els bancs II

Llegint en La Fàbrica he trobat aquesta editorial de Gara, el diari basc, que m'ha semblat impecable. L'adjunte com a complement ( potser menys visceral ) del meu post.



Els darrers dies, cada poques hores algun dels màxims representants de la política o les finances dels "països rics" es col·loca davant de càmeres i micròfons per anunciar un pla per rescatar els grans bancs de la fallida perquè, segons asseguren, és millor deixar milers de milions d'euros i dòlars a un entitats privades que han funcionat tan malament -això ja no ho poden negar davant l'opinió pública- abans que canviar d'arrel un sistema econòmic que -això no ho volen admetre- és l'autèntic factor que ha provocat aquesta crisi global.



Paradoxalment, els representants del Nord que, com va succeir ahir a París, estan plantejant a corre-cuita, de manera més o menys explícita, la nacionalització de la banca són els mateixos que els darrers anys han llançant furibunds atacs als països del Sud que intenten desenvolupar plans més reposats per nacionalitzar sectors estratègics, com l'explotació dels recursos naturals o les reserves energètiques. Els qui han llançant una batalla oberta -tenim els casos de Bolívia i Veneçuela- contra el control estatal d'uns recursos que podrien permetre a milions de persones sortir de la pobresa i assolir una vida digna són els qui avui posen els fons públics al servei d'entitats privades que fomenten la desigualtat econòmica i social entre les persones.


Fa temps que des dels "països pobres" reclamaven alternatives al model de la globalització neoliberal i, quan van decidir posar-les en pràctica, la resposta que van rebre del Nord va ser la defensa a ultrança de la privatització del sòl, de les llavors, de la banca, de les reserves de gas i petroli i, fins i tot, de l'administració pública.


Mentre al Nord ocultaven amb zel que la crisi s'encaminava cap al desastre econòmic, al Sud ja s'havien posat a treballar. Ara, quan els defensors de la globalització capitalista fan encenedre les sirenes d'alarma, convé que, enlloc de fugir esporuguits, girem la mirada cap a altres punts cardinals geogràfics i ideològics.

Sufragant els bancs.

El capitalisme i els seus profetes no deixen de sorprendre'm. Ara pareix que la Comunitat Econòmica Europea, injectarà ( com si una sobredosi pogués fer rehabilitar-se a un ionqui ) una quantitat de diners realment indecent per a salvar-los i així salvar de pas la malmesa economia. Just el que necessitem. Després d'assistir com a espectadors de luxe a una situació generada pels depredadors bursàtils, la màfia immobiliària i els lladres dels bancs, ara l'estat, a més d'haver-los deixat estafar impunement, corre a salvar-los el cul. Com si els Ybarra, Botín, Florentinos Pérez, la família March, els Roig, els Nuñez o qualsevol d'aquests criminals realment veiés perillar els seus beneficis.
Diem-ho ben clar, quan una empresa tanca, arruïnant la vida de les famílies dels seus treballadors, els patrons no estan perdent diners, no és que de sobte vegen minvar el seu patrimoni, no, senzillament es tracta de que el seu volum de beneficis no està sent tan gran com ho era abans. Com és possible aquest cinisme? Gràcies a la llei de l'acomiadament, sovint no es veuen obligats a pagar una merda. I ací entren en escena els sindicats, acostumats a portar un tub de vaselina baix del braç per fer superar tot tipus d'estretors. Els narren als treballadors el conte de que l'opció és acceptar l'almoina, o quedar-se sense res. Tots ells reben enormes subvencions estatals per complir amb la seua part de la trampa. I després s'omplen la boca els gurús de la progressia amb el tema què el proletariat perd consciència de classe. Que se'n vagen a fer la mà!
Ací els que estem rebent les hòsties de la crisi som els i les treballadores. molts amb una hipoteca mitjançant la qual patim la festa de la sangria patrocinada pel capitalisme salvatge, el lliure mercat i el bonrotllisme de ZP, quan no la psicopatia selvàtica dels peperos més recalcitrants. Tots són la mateixa merda, per això els paguen les prostitutes, la cocaïna i l'esquí alpí en valors públics. Per això serveix el patrimoni públic que tant esforç ens costa de reunir als i les ciutadanes.
Ni educació de qualitat, ni sanitat decent, ni transport públic ni pensions ni res de res, els diners públics per a allò realment important, un tren de vida per a alts executius que els demostre que estan per damunt dels mortals. D'alguna cosa hauria d'haver servit néixer en una família por la gracia de dios, o haver estat el més cabró durant tota una vida.
Ara, com a premi per anys i anys d'ineficàcia en la gestió ( segons els seus ridículs paràmetres ), els estats europeus corren a pagar-los els deutes, no per nacionalitzar-los i acabar així amb la seua tirania, sinò per donar-los un premi, per que continuen fent exactament el mateix. Un suïcidi.
Les elits de vides patètiques, tristes passions burgeses, avorriment de generacions, baixesa moral i intel·lectual, condueixen el volant del capitalisme, accelerant com bojos, sense frens, directes cap a l'abisme. El més prudent resultaria baixar-nos i deixar que es la peguen ells sols.

Crisi

Encara hi ha espais per a l'heroisme en aquesta mediocre societat. Això mateix vaig pensar en assabentar-me de la història del filàntrop que ha finançat la publicació Crisi.
Els continguts de Crisi, que imiten les pàgines d'economia de qualsevol periòdic, peguen allà on fa mal, qüestionen el sinistre i fosc sistema econòmic vigent: el capitalisme. I el més curiós és que, malgrat trobar-nos completament immersos en ell, el seu funcionament ens és desconegut. Perquè, cóm rutllen realment els engranatges d'aquesta màquina de generar injustícia?
Aquesta publicació, en uns quants esbossos, prova d'aclarir aquest tèrbol assumpte. I ho fa amb un llenguatge ben comprensible, al contrari del que acostuma a passar amb la críptica informació financera. Així, analitza diverses vessants de l'actual crisi, basada en el sistema bancari internacional, l'exhauriment dels recursos energètics, la relació entre el capital i els mèdia, la crisi alimentària que ens atansa, les amistats perilloses entre el poder polític i econòmic etc.
I a més, per no deslliurar-nos a un panorama apocalíptic sense solució, apunta als moviments socials i la resistència civil com a única alternativa a aquesta bogeria en la que se'ns embarca des del naixement anomenada capitalisme. Potser és hora que els moviments socials es plantegen que només hi ha una via: la Revolució. El sistema no es pot reformar, si no tallem d'arrel la soca podrida, el nostre planeta, amb totes les seues criatures, està perdut. Així de clar. I els principals actors en aquesta pantomima són els bancs. Empreses que mai corren cap risc, ja que els governs de torn correran a salvar els seus culs dels problemes que ells mateixos creen amb la seua salvatge especulació.
Diguem-ho alt i clar: els bancs ens roben. Amb allò que ens furten financen guerres, anihilen el medi ambient, paguen l'explotació, el genocidi, la fam, la corrupció de governs titella en el tercer món... Juguen amb les nostres vides com un xiquet juga a xafar formigues, jutjant que és una crueltat insignificant i necessària.
Per això, el més important darrere l'aparició de Crisi, és la persona ( o persones ) que ha decidit desvetllar les contradiccions del sistema creditici defraudant uns 492.000 euros en crèdits, a un bon grapat d'entitats de tot tipus. Ho ha fet conscientment i front a totes les conseqüències, i ha repartit gran part dels beneficis entre els moviments socials. A més, amb aquests diners s'ha finançat aquesta publicació, de la qual es repartiren gratuïtament uns 200.000 exemplars, quasi res...
En fi, la meua més sincera admiració per aquest Robin Hood modern. Em pose en peu i em reconcilie un poc més amb el nostre país de meninfots, però que ha generat tants i tants romàntics valents i temeraris. El romanticisme no és gens menys que la mostra més gran d'amor al proïsme que conec. Tot el meu respecte.