divendres, 14 de març de 2008

La Inèrcia en l’espectacle II.



A la deriva

Mentre preparava l’anterior reflexió, ocorregué un fet que em dugué, com a mínim, a escriure aquesta seqüela. No puc dir que l’atemptat d’ETA m’haja sorprès. Crec que feia temps que es cuinava quelcom, i potser l’olla ha rebentat de la pitjor manera possible. Si abans parlava de la cultura de l’espectacle, que encobreix amb un joc de mans la manca de democràcia real, certament, ETA ha aconseguit, dins d’aquests paràmetres, la quadratura del cercle. I li l’ha servit en safata a la polarització bipartidista de l’Estat Espanyol, i a la victòria de Zapatero. Clar que cadascú mira per ell mateix, i que el grup armat mira pels propis interessos dins una estratègia marcada. Però realment es tracta d’una estratègia, o de les braçades d’un nàufrag? Crec que amb aquesta acció, s’ha intentat el triple salt mortal, però la caiguda pot ser terrible. En primer lloc, el fet d’assassinar un ex regidor d’un xicotet poble basc, Arrasate, un militant del PSOE sense cap càrrec, em pareix el retorn als moments més tèrbols d’ETA. La socialització del dolor marcà l’inici de la llei marcial a EuskalHerria, el tancament de qualsevol expressió política i informativa. Si el que volien era pegar un colp a la taula i afirmar Estem ací, ho han fet demostrant la pobresa de la seua infraestructura, elegint un objectiu insignificant, sense ser capaços de transmetre cap missatge. No ha transcendit la relació entre aquesta acció i el frau democràtic que suposa prohibir qualsevol opció política abertzale. No s’ha fet més palesa la perversió que suposa associar qualsevol dissidència o acció política ( encara que es tracte d’associacions de drets humans, per l’Euskara, contra la tortura...) amb el terrorisme. Més aviat pareix que del que es tracta és d’acabar d’ofegar els moviments civils a Euskal Herria, encara que siga com a dany colateral. Aquest punt em pareix particularment preocupant, ja que evidencia la manca de confiança en la societat civil basca i en concret en el moviment abertzale com a actor polític. Es dona una coincidència accidental amb el dogma espanyol de que els abertzales no poden ser interlocutors ni actors polítics. Finalment, han acabat reafirmant en les urnes les dos opcions polítiques, PP i PSOE, que signaren la llei de partits. Allò que volen aconseguir, m’imagine, serà poder negociar amb el PSOE durant la propera legislatura, aprofitant la crisi de lideratge dins el PP. Però, en quina posició es trobaran a l’hora d’establir negociacions? I realment creuen que el PSOE n’estarà disposat? Potser si, però hi ha una cosa que està clara, les avant guàrdies polítiques sovint acaben creant monstres fets d’autoritarisme. I el poble basc es mereix construir un futur millor. Sobretot després d’haver invertit tant de dolor i patiment.

dilluns, 10 de març de 2008

La Inèrcia en l’espectacle I.

En aquestes dates és impossible fugir de la reflexió electoral. Frases de marca, spots publicitaris, tòpics, sondejos tendenciosos, elements que ajuden a escenificar l’espectacle electoral. I de fet, si vivim immersos en la societat de l’espectacle, en la qual hi conviuen imatges d’adolescents ballant, massacres a Gaza, escalfament global, tortures a Abu Graib, futbol ( i d’aquest opi em declare particularment addicte ), independències de disseny...Per què hauria de ser diferent amb aquest simulacre de democràcia?. Campanyes i més campanyes, ja siga en el centre de l’Imperi o en les províncies perifèriques. Per a que l’espectacle siga digerible per la gran massa, cal llimar els cantons i presentar un tot simplificat, que es puga subministrar amb una cantinel·la repetitiva. Tòpics que a força de repetir-se, esdevenen realitat. Tot és quantificable, dades dins una estadística: els assassinats d’un grup armat: gràfica en blau i roig, una desviació atípica del tant per cent, dones mortes a mans dels seus botxins, ha pujat el pollastre i han baixat les notes dels alumnes d’ESO, aquest govern ha augmentat el nombre de policies... Tants immigrants expulsats, menys aquells que tendim a considerar delinqüents segons paràmetres de l’excel·lència en el delicte ( res comparable al furt respectable perpetrat per polítics i banquers ), menys aquells que moren en l’estret, multiplicat pel nombre de fills que puguen tenir els que aconsegueixen quedar-s’hi, entre el nombre de treball fem necessari per fer rutllar el sistema, menys el descens de la corba de la construcció a destall, igual a el nombre d’immigrants que seran legals i bons, que pagaran les pensions i que parlaran la llengua de l’imperi, sabran la història de l’Escorial i d’Isabel i Fernando, així com el descobriment amical dels pobles perduts d’ultramar. Tot tenyit amb unes gotes de multiculturalitat progre, de ballenatos peperos o allò que es vulga afegir per quadrar l’equació.
Així és la vida. A votar que si no, més aviat resulta que ets un incoherent, un apolític que passa de tot, company de viatge de la massa botellonera o qualsevol cosa així. I el fet de votar, en una dinàmica d’acceleració del bipartidisme, un partit d’aquests que desapareixen, que quasi no tenen representació i que sovint són els únics que podries votar tapant-te el nas i fent-te el despistat, resulta que es tradueix en vots per als partits majoritaris. Així que sentint-ho molt, i alhora sense sentir-me massa implicat, motivat, per les votacions d'un estat amb el qual no em puc reconciliar, senzillament no aní a votar. Ho escric ara tranquil·lament, quan ja ha passat tot, no vull condicionar l’opció de ningú. Però així mateix, que es respecte la meua tria. Per a mi, més digna i com no, més conseqüent. Si més no, em concedireu, igual d'inútil.