dilluns, 31 de maig de 2010

Amb en David, amb Palestina


No vivim en una època heroica. Sovint ens mirem les coses des de la pantalla, asseguts com ara amb una tassa de cafè a la ma. La gent que hi apareix, els palestins massacrats a diari per Israel, són cares sense noms, símbols anònims d'un dolor que ens sobrepassa.
Però hui, a una d'aquestes cares, li puc posar nom. És el meu amic David Segarra, a qui he estat intentant rastrejar per internet, a vore si està bé, si ha patit quelcom, i m'imagine que la situació a bord dels vaixells haurà estat dramàtica. En David viatja en un dels vaixells que van cap a Gaza per trencar el bloqueig i dur tot allò que els manca a les persones d'allà. Un cop de puny al genocidi israelià, una gran maquinària de crear dolor... i cadàvers.
Espere de tot cor que en David estiga bé, però també espere que cada persona que hi viatja, puga arribar a bon port, són herois en una època que ha deixat de ser heroica, han decidit ser com els palestins, ells que la majoria venen de països on no els manca de res. Sobreviure a Palestina és un dels actes d'heroisme quotidians més grans que hi poden haver. Cal una força enorme, una fe immensa.
Només volem la pau per a Orient mitjà i aquesta tan sols esdevindrà quan Israel caiga, com caigueren els nazis o ho feu l'Apartheid.
قيف الاحتلل اسرايلي في فلاستين
David: hola
11:35 mi: Iei, com va?
David: en el vaixellet de xankete
mi: I el piranya, qui és?
11:36 David: hı han molts
mi: Que, us deixen arribar o que?
David: doncs segons lexercıt ısraelıa...
tenen un centre de detencıo per als 800
ı deportacıo o detencıo
11:37 mi: Però heu vist costa?
David: estem parats a 300 km de la costa palestına
prop de xıpre
ja som 6 vaıxells
eıxırem esta nıt
possıblement
11:38 mi: Fotre, aneu al tanto.
David: sı
el vaıxell es un ferry tıpus mallorca
te desenes de cameres de vıgılancıa
centre de premsa amb ınternet
mi: Ah, guai.
David: ı emıssıo vıa satelıt
mi: Ei, has vist això?
David: mes telefons satelıt
mi: http://www.vilaweb.cat/noticia/3730978/tinent-coronel-votaria-consulta-sabadell-independencia.html
11:39 David: ha ha ha sı
molt be el nostre hug xavıs
mi: Pa que després digau!
A mi la legión!
11:40 El millor és el que diu que l'exèrcit espanyol no pinta res, que la independència la decidiria l'OTAN.
http://desdelilla.blogspot.com/2010/05/per-fi.html
11:41 Has vist això últim?
Ho traurem a Palma.
David: molto bene
11:42 mi: Que et pareix?
Fes-li una ullada, nin
David: el vaıg vore en el seu moment pero ara no tınc molt de temps nen
estem ıntentant q chavez done suport a la flota
11:43 ı ınformant en dırecte per staelıt
mi: Bé, ja m'ho diràs.
Que, alò presidente?
11:44 David: ojala
mi: Bé nin, em vaig a fer una excursió.
Molt de compte amb els taurons sionistes!
Xarrem després.
11:45 David: adeuuuu
escrıunos una postal a la preso...
mi: 10
David: ı envıans el llıbre
mi: Bé, no avancem encara coses, no?
Us enviaré una llima dins una ensaimanda
11:46 David: esoooo
mi: Després carrem
David: abracada
mi: On puc mirar el que escrius, en twiter?
David: http://twitter.com/Davidsegarra

divendres, 28 de maig de 2010

Per fi!

Ací està el projecte en el qual he estat treballant els darrers mesos. Ha costat de parir, però ací està. Els xavals de Palma tindran aquest material entre les mans en breu, i en català. Espere que us agrade, per favor, dieu-me que opineu.

dimecres, 26 de maig de 2010

El cinturó

El dèficit es precipita per nosaltres, els treballadors públics? Pels pensionistes, amb sous de misèria, després de tota una vida contribuint a l'estat? No, el dèficit el fan aquests senyors, uns gestors ben pagats, car han d'afavorir i donar la cara pels seus amos anònims.
El dèficit és això:

Tota la resta m'és ben igual.

La meua feina, la faig pensant en els meus alumnes. M'agradaria pensar que, en xicoteta mesura, he ajudat a millorar les seues vides. Us assegure que les condicions que tenen són ben complicades, amb desplaçaments forçats, la vida en guetos on les persones s'agrupen en tribus segons l'origen, amb conflictes constants, problemes familiars molt greus (quan en tenen, de família).
No m'importa ja la insolidaritat d'alguns companys i companyes, que es posicionen sempre amb la bota que els xafa, no m'importa anar a contracorrent, en un món de caps cots, no m'importa fer bandera en solitari d'una llengua, mentre que es rendeix tothom al meu voltant, quan no ataquen amb foc de morter.
Només m'importa fer un poc millor la vida dels meus alumnes.
Tota la resta m'és ben igual.

dijous, 13 de maig de 2010

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.


Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!

dijous, 6 de maig de 2010

Espaguetos

Europeiada II
Els italos són com aquell carreró de Luces de Bohemia de Valle-Inclán, d'alguna manera ens tornen el nostre reflex deformat. Periòdicament torne a provar d'odiar-los, però per més que ho intente, no puc. Després de l'infame partit de l'Inter de l'altre dia, en el qual varen fer el rata durant 90 minuts i s'endugueren l'eliminatòria front al Barça, em vaig proposar de nou odiar-los. M'hi concentrava, però l'única imatge que em venia a la ment era aquesta:

Bé, en Mourinho és un dolent de la pel·li a l'altura de Pep i els seus xicons. És l'encarnació de la Nèmesi. És l'ombra darrere la llum, és el Judes necessari, i serà l'arxienemic ideal per a seure l'any que ve en la banqueta del Madrid i fer de les seues, pegar clatellots des de la banda i mastegar xiclets de Belladona, amb cara de rumiant, i els ulls del mal. Per exemple:

I sí, els italos fan el futbol més trist, avorrit, denigrant i pirata del món. Però ara no us volia parlar d'això. Sinó del fet espagueto en general. I de tòpics en particular.
Ja fa uns anys vaig tindre ocasió de viure el fenomen italià des de dins. Era a Formentera, i una invasió de Milanesos desfilaven pel passeig d'Es Pujols lluint pareo, camises florides i dentadura llavada amb lleixiu. Nosaltres, fumàvem com a descosits en una cabana infame, samarreta estampada de taques de llauna tonyina, i banyador que només ens posàvem quan arribava la nit. Els miràvem i rèiem, i ens alimentàvem d'autosuficiència. Els espaguetos eren ridículs, els tangàvem a diari, ens rèiem d'ells, les ties els tallaven de manera molt bèstia quan ells els tiraven la canya, inclús els arribàrem a furtar una moto, però això és una altra història... per circumstàncies que no venen al cas, vaig acabar intimant amb un grup d'italos, i la veritat, és que apart de ser uns pijos, tenia una estranya sensació: Em resultaven entranyables. Em convidaren a dinar molts dies, compartiren la seua casa ( jo dormia en un boscatge pel Blue Bar, en condicions de homeless tropical ). S'ho curraren, en definitiva. He de dir que veia en ells una ingenuïtat infantil, potser catòlica, que m'intrigava. No blasfemaven, com a molt Madonna Santa o qualsevol cosa així. Des d'aleshores, sempre els he vist així, em pareix que la seua malícia era de broma. He arribat a tindre col·legues d'allà, i eren bellíssimes persones. Bé, també eren etíliques persones.
Per no estendre'm en la tesi, només cal dir que per més que hagueu estat testimonis dels babosos espaguetos, acosant-vos a vosaltres o alguna amiga, o a la vostra núvia, o a la vostra mare de 55 anys, amb un somriure de voltor i mirada macerada en alcohol Don Simón, per molt que us resulte digne d'extermini un poble que vota en massa a Berlusconi, ens dugueren tele 5, o viuen abduïts pel Vaticà, penseu que se'ns pareixen massa, i que un poble que té una bona gastronomia no pot ser tan dolent. Itàlia és Berlusconi, El Papa, Umberto Bossi, el Feixisme futboler, sí, però nosaltres som els nostres governants?

Salvem Itàlia!

dimecres, 5 de maig de 2010

Vull estiuejar a Grècia.

Europeiada I

Ara no parle d'això.

El capitalisme no entén de colpets en l'esquena, en pla: has estat molt dolent, xicon, els reis mags no et portaran la mina de coure dels clics esclaus de playmobil...

No, l'elit que controla governs, crea bombolles especulatives que exploten, enduent-se pel mig les vides de milions de persones, que patrocinen els partits, que es lucren amb guerres salvatges que enfronten masses d'analfabets desgraciats, els que s'enriqueixen amb la fam, la desesperació, les dictadures, els genocidis, ha necessitat que els gossos, dic els governs, ens roben els diners de les nostres escoles, pensions, i hospitals, per pagar el deute que la gestió nefasta dels banquers, ha deixat després de molts anys d'omplir-se les butxaques saquejant el sistema. Tot seria ridícul, si no fos perquè és demencial. Els mateixos que especulaven, que després ens han arruïnat a tothom, s'han mantingut les enormes nòmines, i ara, s'entesten en fer-se encara més rics arruïnant als països que naufraguen.
Aquesta és una classe magistral que el capitalisme ens llega. Paga a qui t'ha de matar. Vota a qui paga per robar-te.


Sinó d'això altre.
Mentrestant, en la vella i amable Europa, els il·luminats recepten que la sol·lució és retallar els sous als treballadors, abaratir el comiat, despatxar a tot Dèu etc. És a dir, això ho tornen a pagar els pobres. I a més, claven pel mig a l'FMI, és a dir, The Privatizer, si us agraden les històries de Terror de vampirs, no aparteu la mirada del televisor.
Doncs pareix que els grecs no estan massa d'acord amb el tractament de shock neoliberal. I estan donant al sitema capitalista l'única resposta possible, en un llenguatge que entenen: Hòstia in your face.