dilluns, 26 de maig de 2008

Colòmbia, el conflicte etern.

Fa poc es feu pública la mort d'en Manuel Marulanda, Tirofijo, Comandant General de les FARC. Figura controvertida, creador de la poderosa guerrilla colombiana, escapà de la repressió i l'assassinat gràcies a endinsar-se en la selva. Allà no només aconseguí sobreviure, sinò que organitzà la resistència contra la oligarquia, en un període històric marcat per la repressió brutal, els cops d'estat, i la guerra bruta per tota Amèrica Llatina, és a dir, la derrota de les seues forces progressistes o revolucionàries. Les FARC, segueixen, després de seixanta anys, controlant una gran part del país. Ha hagut nombroses temptatives per arribar a la pau, inclús s'intentà engegar un moviment polític, la Unión Patriótica, que arribà a presentar-se a les eleccions durant els 80.
La unió de càrtels de narcotraficants, l'extrema dreta, i elements de les forces armades i el món polític, promouen l'acció de grups paramilitars. Aquests iniciaran una terrible repressió contra el moviment polític de la UP, i serveixen d'autèntics esquadrons de la mort per exterminar la dissidència.
En primer lloc cal entendre el context d'Amèrica, molt diferent, al d'ací. Allà els enllaços sindicals, els indígenes, els treballadors i treballadores del camp, o bé els capellans de base, corren el greu risc de ser eliminats. Davant qualsevol traç de rebel·lia, encara que aquesta sia ( als nostres ulls ) insignificant, la tortura, la desaparició, o l'assassinat són quelcom més que una realitat que ha esdevingut quotidiana. L'exèrcit o bé els paramilitars ( amb unes arrelades relacions de tot tipus amb aquest exèrcit ), forces mercenàries al servei dels terratinents,dels narcos i per tant de l'estat. Hi ha enormes interessos en joc, parlant d'un país que exporta la gran majoria de la droga més lucrativa i segura per al sistema: la cocaïna.
A part, els recursos i la importància estratègica de Colòmbia en la zona fan que els EEUU i Europa emprenguen la guerra ideològica a través dels seus mitjans de comunicació. No només han exterminat físicament a Raúl Reyes, mentre aquest negociava l'alliberament d'Ingrid Betancourt i d'altres hostatges en Equador ( violant així la sobirania d'aquest ) sinò que a més, es treuen de la màniga una història increïble que inculparia, segons ells, a l'actual president de Venezuela, Hugo Chávez, en tractes de tot tipus amb les FARC. Segons afirmen, després d'haver bombardejat als congregats, que quedaren molt malmesos per l'acció militar, hauria sobreviscut el portàtil d'en Raúl Reyes, dins el qual es trobaven tots els documents per implicar en Chávez. Evidentment, la Interpol ha desmentit aquesta informació, desvetllant que el disc dur de la computadora havia estat manipulat.

dimarts, 13 de maig de 2008

La fi de l'imperi?


Aquest escrit només pretén esbossar unes pinzellades, a partir de la reflexió suscitada per les notícies, en matèria econòmica i social, que ens arriben dels EUA. Qualsevol anàlisi queda molt ferit per l'excessiva síntesi que els meus mitjans, i aquest mitjà, m'obliguen a adoptar, però és açò del que es tracta, de sintetitzar per arribar a vore un retrat d'aquestes primeres pinzellades.
Si l'Imperi dels EUA ha estat basat en l'explotació descontrolada del consum dels hidrocarburs, com podran continuar mantenint-lo ara que el barril està a més de 120 dòlars? Si la mateixa vida de les persones d'aquest país està basada en tres pilars: el consum sense límits, la cultura de l'automòbil, i la seguretat, que passarà quan s'acabe la benzina que alimenta aquestes tres motors?
En primer lloc, la cultura del consum, basada en el préstec hipotecari com a forma de vida s'està col·lapsant per la crisi creditícia, que enfonsarà el sistema bancari, i segurament arrossegarà un Wall Street unflat durant anys per la pràctica de falsejar les dades reals de les empreses. L'economia que ha preconitzat el neoliberalisme, clarament especulativa, acabarà esclatant després d'anys d'absència total d'inversió pública. A causa de la Gran Depressió el sistema s'enfondrà, els efectes del l'economia especulativa eren similars als que s'estan vivint en la conjuntura actual. Només amb l'aplicació del New Deal d'en Roosevelt, o el que és el mateix la intervenció de l'estat en l'economia de mercat ( qüestió aquesta que suposa quasi un tabú per al liberalisme ), s'aconseguí remuntar la crisi. Tanmateix, aquesta no acabà de desaparèixer fins que no es donà la conjuntura creada per la II guerra mundial, la qual convertí els EUA en un vertader imperi.
En segon lloc, el preu del petroli comença a posar en perill el llarg regne de l'automòbil. Es desmantellà una xarxa de ferrocarril que fou una de les pioneres al món, el sistema de transport és pràcticament en la seua totalitat en mans privades. El model de ciutat ianqui, amb grans extensions de barris residencials, impedeix el desplaçament amb mitjans ecològics. O barats: tot el sistema derivat del cotxe als EUA està basat en els preus baixos del petroli, per això es promou una automoció amb una taxa brutal de consum d'hidrocarburs. Les intenses relacions, amb fronteres difícils de distingir entre la indústria petroliera, i la de l'automòbil, generen aquest evident maridatge. Així que als i les ciutadanes els queden poques opcions. I poca capacitat per consumir, degut a l'elevada despesa en desplaçaments, entre altres productes derivats del petroli que s'encareixen. La indústria petroquímica, molt contaminant en totes les parts del procés de fabricació i consum, també se'n ressent, encara que les indústries fa molts anys foren desplaçades cap a països amb mà d'obra esclava i polítiques flexibles en el tema del medi ambient.
En tercer lloc, el dramàtic contrast entre rics i pobres, té una triple vessant: de classe, racial ( o cultural ) i geogràfica. Açò produeix tensions cada vegada més freqüents, com es pogué veure a la desfeta de Nova Orleans. Durant dies, setmanes, mesos, tingueren lloc disturbis, saquejos i la pèrdua de l'habitatge per part de centenars de milers de persones. La facilitat per accedir a les armes, amb la quantitat que hi circulen avui en dia, pot amplificar qualsevol conflicte fins a proporcions insospitades.
De tota manera, de moment només es poden albirar indicis, signes que poden generar nombroses teories i explicacions. Xina, la UE i Rússia esperen pacientment el seu moment. Ha arribat, finalment l'inici de la caiguda de l'Imperi?

dilluns, 5 de maig de 2008

Iraq: La ficció supera a la realitat.

Segons en Michel Chossudovski, al periòdic digital Rebelión, EEUU planeja construir un Disneyland en Bagdad. La multinacional Disney, associada a Ride and Show Engineering ( RSE ), estarien estudiant, amb el vist i plau dels responsables de l'ocupació,instalar un mega complex d'oci a la zona del parc Al Zawra. Un dels màxims comandaments de l'exèrcit d'ocupació nord-americana, el general David Petraeus, és un dels grans partidaris del projecte.
El cinisme del capitalisme no té límits. Els estudis de mercat plantegen un país amb una gran majoria de població menor de 15 anys. Segurament serà pels anys d'extermini de la població adulta i pel caos que l'ocupació ha generat. Per als responsables de la feliç idea, els xiquets iraquians necessiten entreteniment. I que millor per als pares que deixar-los tranquil·lament en les mans de... Mickey Mouse, mentre la vida, la cultura i el país han estat reduïts a pols?
Després de saquejar i malmetre uns 5000 anys d'història, d'esborrar del mapa qualsevol signe de que entre l'Eufrates i el Tigris començà l'aventura de la civilització humana, els gringos es disposen a reescriure la història. Des d'ara no s'hi parlarà d'Hammurabi, de Haroun el Raschid ( el sanguinari califa, protagonista de les mil i una nits ), o de Sadam Husein, sinò de Pluto, Goofy, Campaneta i Minnie...
Un intent salvatge per alienar i rentar el cervell a les futures generacions.
Pareix que segons el mateix pensament, s'ha fet un enviament d'uns 200000 mono patins estil californià per a repartir entre la jovenalla. Pel que es pot vore, l'absència de carrers asfaltats no serà un obstacle per experimentar el American Way of Life.

Espere sincerament, que els responsables d'aquest pla especulador es plantegen bé el que estan fent. Primer, supose que la manca de seguretat dissuadirà els inversors. Si no, no es pot descartar que ho faça la resistència.
Igualment, la guerra salvatge que ha enfonsat en l'abisme al país continua, malgrat que ací en occident ja ningú en parla. La població civil és qui paga la situació, i és molt comprensible que la insurrecció dispose d'una cantera il·limitada.

dissabte, 3 de maig de 2008

A la revolució en bicicleta.



L'altre dia vaig tindre aquesta visió. Un grup d'amics i amigues es troben amb les bicicletes per fer una volta per la gran ciutat. Han dut xiulets i uns globus enormes de colors que s'enlairen. Cadascun duu una lletra, i entre tots formen l'eslògan: Per la Terra. Aquesta paraula que es refereix simultàniament a un indret tan nostre, i al lloc comú que compartim amb la resta de la humanitat. Només aquest missatge, tan senzill, que pot ser entès per tothom, que pot compartir tothom. Els amics comencem a rodar, de seguida un grup d'skaters que practiquen al parc s'hi afegeixen, els pregunten d'una manera afable si s'hi poden agafar a les seues espatlles, la resposta, evidentment, és afirmativa. De seguida passen per un semàfor aturat, i uns xiquets, al vore'ls, s'hi uneixen, els pareix una aventura immillorable. Poc a poc, una família que duu als seus fills en cadiretes en la part de darrere, uns ciclistes professionals, amb els seus maiots, cascs i bicis de carreres super sòniques, uns punks adolescents amb un seguit de gossos de tots els colors i mides, els segueixen menejant les cues molt cofois. Un grup de rollers, protegits amb genolleres i cascs, van botant voreres i se'ls posen darrere. En aquest punt ja cadascún va cridant les seues frases. Quan arriben al parc de la Mar, totes les persones que roden per simple esport els veuen i la majoria s'hi afegeixen. El grup ja és molt nombrós, ha anat creixent com una gran bola de neu. Persones de totes nacionalitats, que van en bicicleta per estar-los vetat el privilegi del cotxe, s'hi van afegint. Prompte es corre la veu, i la gent als balcons fa també soroll. hi ha qui, en veure que no pot seguir amb el cotxe, l'aparca i comença a córrer fent un jogging improvisat. Bicicletes de carreres, de passeig, de cross, mountains, senzills caminants, jubilats, persones amb cadires de rodes de carreres, tàndems, les canoes que van per l'aigua, els que fan parapente des dels turons propers, patinets, monocicles... En són tants, i tant diferents, que la circulació en automòbil és impracticable, molts conductors abandonen les seues caixes sobre rodes. Fa un dia preciós, i el suor se'ls pega a les camises, així que abandonen el cotxe i baixen a la platja, feliços de no haver de treballar per un dia. Quantes hores, quants bocins de vida perduts encaixats en un Tetris de vehicles aturats? Quantes voltes fetes per trobar un lloc on aparcar? Per què continuar amb aquesta maledicció que ens fa infeliços i que ens duu a suïcidar el nostre planeta, la Terra, per la que tant hem lluitat i que ens ho ha donat tot? Els esclaus, deixen el maletí a la sorra, es deslliguen el llaç que els encadena el coll, es treuen les camises, senten meravellats els raigs de sol, i comencen a remullar-se els peus a l'aigua, per primera vegada, senten la suau brisa marina, i són conscients de que poden ser lliures.

divendres, 2 de maig de 2008

Cinisme sense límits

Una de les poques gratificacions que ens pot donar aquest simulacre de democràcia dins el qual ens ha tocat sobreviure, és la de poder ser testimonis excepcionals de la caiguda dels seus ídols. Ocasionalment hi ha poderosos que, precisament degut al seu allunyament de la vida real, i la seua manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’enriquir-se fraudulentament, acaben arrosegant-se pel fang. És significatiu que només es done aquest espectacle en casos de desfeta electoral, o quan la maniobra d’enriquiment ha estat massa bròfega. Quan açò es produeix, ens trobem congelats per uns moments en un instant màgic, una paradoxa, una contradicció del sistema. Durant uns instant s’acaba el teatre, cauen les màscares, i el truc de màgia de l’il·lusionista ens és desvetllat. Tot es deté, la farsa queda al descobert, el feedback entre actors i públic falla sobtadament, i el sistema es re-inicia. Veiem realment de què va aquest joc i crec que açò és la clau de perquè aquests casos ens fascinen d’una manera tan especial. El gran públic, de totes les tendències, gaudeix amb els detalls escabrosos que humanitzen sobtadament els poderosos, esdevenint fins i tot massa humans. Assaborim les anècdotes perquè de sobte la veritat submergida surt a la llum i les nostres sospites -sovint ens entestem en amagar-nos-les- es confirmen: Tot és una farsa. La suposada veritat oficial, la vida dels polítics, la raó de mercat, les consignes d’austeritat que dirigeixen a les seues esforçades formigues. Només és la propaganda embolcallada per una lluent cultura de l’espectacle.
Un gran somriure àcid centrava la meua cara mentre llegia la vida i virtuts de Rodrigo de Santos, ex regidor d’urbanisme de Palma amb el PP. La façana: pare de família, catòlic actiu dins els anomenats Kikos, amb una dona i dos fills, càrrec públic en una de les carteres municipals més importants, cara de no haver trencat mai un plat. La realitat: Consumidor de dosis industrials de cocaïna, client habitual de prostíbuls gais de Palma ( conegut com La Pepera o Regina De Santos ), protagonista de les més sonades bacanals a càrrec de l’erari públic, malversador, lladre, corrupte. Pagava la cocaïna i les festetes amb la Visa de l’ajuntament fins acumular una despesa de 60000 euros. Però en Rodrigo era una víctima, com afirmà de manera sorprenent el seu advocat, de l’addicció a la cocaïna. "Hay que luchar de verdad contra la droga para que esto no vuelva a pasar", afirmava davant la premsa després de declarar en el judici. La seua dona l’acompanyava com la comparsa d’un ball absurd. La seua cara era un poema.
Un altre cas, potser menys vistós, però sense dubte més suculent, ha estat el del que fou gerent de BiTel, en Damià Vidal, càrrec anomenat per en Matas, i que ha estat acusat de malversar uns 700.000 euros. Pel que sembla, BiTel era un autèntic forat negre per on desapareixien els diners, regalimant cap a les butxaques d’alts càrrecs del PP. Potser el gran gag final l’ha aconseguit el mateix Vidal, que afirmà davant el jutge que està en tractament psicològic per una patologia segons la qual li seria impossible “dir que no”, ja que açò li causa ansietat. Quin crack!
Aquesta és la classe dominant. Així és aquest món. Mentrestant, hi ha alguns escarabats polítics que escapen del vaixell amb les primeres flames. En Matas va fugir després de les eleccions, abans que li explotés el seu palau de 5 milions d'euros a la cara. En Zaplana, el seu amic, abandona ara la política per anar a la empresa privada. Tan debò algun dia acompanyen als seus subalterns davant la justícia. Seria per vendre-hi entrades.