dimecres, 24 d’octubre de 2007

La segona decadència.


Avui, he vist a la televisió una nova compareixença del president de la Generalitat de Catalunya José Montilla, i m’ha esgarrifat una aberració lèxica d’aquelles que es gasta, en concret aquesta vegada emprava ventages, per avantatges. He de dir, i potser ja us n’haureu adonat, que jo no sóc precisament, un exemple de la correcció extrema, i que segurament, a causa de la modèstia de l’Avanç com a projecte, haureu pogut trobar errades ortogràfiques a algun dels meus escrits, als quals, d’altra banda, mai els pega una ullada un corrector qualificat. No es tracta d’esdevindre inquisidor de la puresa de l’idioma, sobretot quan l’idioma es troba en situació de retrocés evident. Només vull posar èmfasi en el fet que qui tortura d’aquesta manera la llengua, no és sinò el president de Catalunya. Us imagineu el president del govern espanyol, en un debat al Congrés dels diputats, dinamitant l’idioma com una vulgar Belén Esteban qualsevol? Doncs bé, això és el que fa en Jose Montilla, quan parla en català, i degut al seu càrrec ho ha de fer sovint. Sóc capaç d’entendre que suposa un esforç haver d’aprendre una llengua tan diferent de l’espanyol, i que és un símbol de modernitat el fet que una persona nascuda fora de Catalunya arribe a ser president de la generalitat. La veritat, m’importa poc si el president nasqué a Andalusia o a Ganímedes. L’únic que demane és que respecte la llengua catalana, de la mateixa manera que no parla en espanyol com un analfabet funcional, sinò d’una manera extremadament correcta. La caricatura que fan d’ell al programa Polònia, de TV3 se li pareix més que ell mateix, amb la constant aerofàgia verbal entretallada, colpejada, que fa patir quan se l’escolta. Senzillament crec que l’interés que tenen els dirigents del PSC per la cultura autòctona es pràcticament nul, i el president Montilla n’és una prova amb potes. Últimament el PZOE ( amb aquesta Z impostada, reflexe de la parla madrilenya més casposa, de la qual fan bandera per a la propera campanya electoral ) ja s’ha tret la màscara i ens detalla clarament els seus plans: desmantellar i desactivar qualsevol pulsió nacional diferenciada a l’Estat Espanyol. Amb un plantejament prou senzill: manipular la voluntat de pobles farts de la dreta encara més rància, i gràcies a açò encaixar amb calçador i sovint amb manilles als espanyols perifèrics, com ells ens consideren. Tant és si han de donar el govern de Navarra als cacics de tota la vida d’UPN, o si han de signar estatuts peperos on calga, o empresonar als dirigents d’un partit que voten el vint per cent dels bascs, però aquesta és una altra història. El que avui ens ocupa és el símptoma d’una decadència que patim totes i tots els que formem part de la cultura catalana, molta gent a Catalunya es pensava immunitzada, i hem habut de patir la seua condescendència al parlar-nos dels nostres fatxes i blavers, i del nostre meninfotisme. Ni som tan divins uns, ni estem tan vençuts els demés... O ens recobrem en la nostra unitat o tots serem destruïts com a poble.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Estrene Blog

Si, ja ho sé, potser no sóc l'escriptor més prolífic que hajau conegut, sovintegen els comentaris en aquesta direcció al meu blog. Per això us sonarà encara més insòlit el meu inconscient atreviment: He creat un segon blog. La idea podrà paréixer absurda, però feia temps tenia ganes de poder tindre un espai per escriure altres tipus de coses, més personals, i poder resenyar allò que m'interessa de la Cultura, així en abstracte... Én resum que també penjaré comentaris sobre llibres, art, còmic, cinema, música, videos i tot allò que m'interesse en el moment. Bé, els que em coneixeu podeu seguir la meua vida a:
http://marcperis.blogspot.com/
I els que no em coneixeu, doncs no sé molt bé que hi podeu fer, però bé, ja trobarem alguna cosa... Ah, bé, si no sabeu molt bé que fer i us en refieu del meu criteri, escric ressenyes de tot allò que m'haja cridat l'atenció. I això...
Bé, fins aviat. A reveure... Au revoire...

dimecres, 10 d’octubre de 2007

iRaq

http://ia300219.us.archive.org/3/items/subMediauseusefinalmov/use_final.mov

dimecres, 3 d’octubre de 2007

LA BONA EDUCACIÓ.


L'inici del curs, sempre complicat, em genera alguna reflexió al voltant del meu treball.

La veritat és que, tot i la meua professió, he estat molt prudent a l’hora de parlar de l’educació. I més tenint en compte la síntesi que imposa el format d’aquesta columna, amb el risc de caure en una caricatura massa simplista. El tema, certament, és delicat, i només pot ser abordat amb l’advertència prèvia d’estar emetent una opinió i res més. Dit açò, faré un retrat de la trinxera educativa, amb la manca de recursos i la descomposició d’un sistema al qual se l’apliquen apòsits sense poder evitar els signes visibles de gangrena. Se que la imatge pareixerà un poc catastròfica. Exposaré els meus arguments: En primer lloc ens trobem davant una privatització encoberta del sistema educatiu, que duu a terme l’estat, moltes vegades en connivència amb les branques privades de l’esglèsia. Com es pot concebre que als centres concertats l’alumnat immigrant és anecdòtic, quan no inexistent? Els centres concertats encara avui es reserven el dret d’admissió, sense que cap administració faça res, mentre les famoses aules-patera als centres públics vessen per tots els costats. Com ha d’afrontar el professional de l’educació grups als quals ens trobem amb més de quinze nacionalitats diferents ( sovint tan abismalment diverses com ho són les ucraïneses, xineses, colombians, equatorians, búlgares, paraguais etc. ) en un sol grup aula? Era el meu cas el curs passat, jo era tutor del 1r d’ESO d’acollida. Els alumnes van venint d’altres països de manera escalonada al llarg del curs, de vegades amb un bagatge traumàtic després d’haver-hi deixat part de la família, o d’estar en pisos d’acollida. Molts d’ells literalment no s’enteren de res, per l’idioma, o pel contrast cultural. Aquest és el partit que hem de jugar, i en el cas del Polígon de Llevant, sol ser en camp contrari. El Polígon és el típic barri d’extra radi, oblidat per tothom, un gueto del qual és difícil eixir. Encara que de vegades la manca d’hàbits d’aprenentatge i els comportaments macarrònics siguen les conductes habituals en alguns, capaços de dificultar les classes, la majoria actuen amb un sentit de l’honor i innocència difícil de vore en el món cínic dels adults. Quan travesses la capa exterior de confusió adolescent, veus que responen molt bé davant els arguments, car no estan acostumats a rebre cap tipus d’explicació. En un món on el crit i la llei del carrer s’imposen, els xiquets i xiquetes, nouvinguts o no, obrin els ulls com a plats, i somriuen en sentir-se escoltats i escoltar, aquesta és la vertadera educació per a la ciutadania. Ah, i per cert, nosaltres la fem en Català.