dimarts, 30 de desembre del 2008

M'arriba el dolor de Palestina.

Finalment, Israel ens acaba marcant l'agenda. Els bombardejos massius a la franja de Gaza d'aquests dies, mereixen la meua més absoluta repulsió. Què es pot dir sobre l'horror, que no s'haja argumentat ja?
Potser només queda tapar-los la boca a aquesta colla d'indesitjables a sou, que a casa nostra, pretenen establir analogies entre l'estat d'Israel i el nostre poble. Si alguna vegada ens governa gent que pretén emular la història feixista d'aquest estat, pareu, que jo m'abaixe.
El que s'està fent a la franja de Gaza no té nom. És, sense dubte, la presó més gran del món. Com als Israelians no els agrada el que trien democràticament els palestins, els bloquegen. I ara a més, bombardegen i maten més de 300 persones, civils, xiquets, gent que era a dins de casa seua etc.
La justificació dels atacs faria riure si no fos perquè vol tapar la mort indiscriminada de la població civil. Una sèrie de cohets de fabricació casolana, que en total han causat tres víctimes, front als míssils d'última generació de l'exèrcit israelià. Aquests míssils, no eren els que tenien una precissió mil·limètrica, que podia triar una víctima entre una multitud? Potser és que aquests atacs van directamet contra la població civil? Es tracta d'instaurar el veritable terror a la zona?
Després de tancar-los amb un mur que s'embutxaca els seus recursos naturals, els engabia i els deixa tancats en una ratera, els palestins s'enfronten a la Sol·lució Final que Israel els ha preparat.
Ens quedarem asseguts mentre ho fan, i els fariseus damunt coregen l'esdeveniment a ca nostra?
De moment, hui aniré a la manifestació convocada a les 19.30h a la plaça La mare de Dèu, per acompanyar en el dolor i la resistència els companys palestins exiliats a les nostres terres. Quan acabarà la diàspora del poble palestí?

dilluns, 22 de desembre del 2008

Més fotos






A petició de l'Aurora, ací van algunes imatges més del mural dels drets humans. He de comfessar que el seu article sobre la tortura musical a Guantanamo em va servir d'inspiració per enfocar el tema.

Sabates.


Si, ja se que és tard, però jo també em sume al clam mundial a favor de la sabatada com a eina política. Una llàstima que el cabró d'en Bush pogué esquivar la que li anava a la cara. Hagués estat molt bé que li hagués rebentat la boca.
Aquest home és un heroi, un periodista que ha aconseguit escenificar una aversió més profunda i digna que qualsevol article d'opinió. Evidentment, la reacció davant la sabata com a arma de destrucció massiva ha estat la tortura. Aquest home sabia el que havia de fer, i què vindria després...
Em lleve les sabates en el teu honor, company iraquià. Aquesta merda de genocidi ja fa massa que dura.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Mural provisional.


Mural a mida completa, però inacabat. A l'hivern sempre els acabe ja de nit. El definitiu en breu per aquest espai.

Drets humans?



Hui, els companys de l'associació Finestra al Sud m'han convidat a fer un mural a Inca sobre el tema dels 60 aniversari de la declaració dels drets humans. És el tercer mural que faig a Inca, i espere que siga el primer que aguante el temps i els responsables de l'ajuntament.
Gràcies a la gent d'Inca que no obstant aquestes circumstàncies, em demanen una i una altra vegada peces per al seu poble.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Revolta a Grècia.

La revolta pendent, des de la dictadura del règim dels generals. Ràbia acumulada durant anys i anys. Fins quan aguantarem nosaltres aquesta farsa que és l'esperit de la transició? Potser necessitem que la policia assassine a algun de nosaltres per encetar la rebel·lió? Que passa amb el parafeixisme en el que es viu al nostre país? Quants més Carlos, Guillems i molts més morts i ferits anònims necessitem per explotar? Els Grecs, estan fent allò que tota la insurgència a Europa desitjaria: posar a la defensiva al sistema, més fràgil del que ens imaginem.
Ara, després de la nostàlgia dels progres amb Maig del 68, venen les condemnes als joves grecs, per estar emprant la violència contra policies i mobiliari. És que potser els policies van vestits així per al carnestoltes? Pensen en la guerra urbana, el que els desastres socials i la crisi futura van a generar. Del pà i circ passarem a la cultura de la repressió. Massa immigrants han entrat en la fortalesa Europa. El proletariat torna al vell continent, desborda els guettos, reclama treball, justícia, igualtat. Benvingudes al futur.

dijous, 11 de desembre del 2008

Vídeos projecte.

El projecte III







Darrera entrega del registre de la intervenció a Guanajuato. Vull agraïr als chavos que m'ajudaren en el projecte, i alguns amics com Ana, Sara, Miguel, el Gilberto etc. Testimonis que el pricipal objectiu del meu viatge era treballar, he, he.

Aforisme inútil

Afortunadament, la vida és sempre suficientment llarga per desdir-se, contradir-se a ú mateix i inclús reafermar-se en qualsevol idea.

divendres, 5 de desembre del 2008

El projecte II



MONSTRUOS DE CARTÓN.

Son como nuestros miedos. Un invasión sutil de sombras distorsionadas, repetidas hasta convertirse en masa amenazante. Los medios agigantan lo que en realidad no son más que hormigas. Más frágiles que nosotros, nuestros miedos no són monstruos, solo figuras recortadas en cartón. Una creación tan humana como lo es nuestro pánico. La construcción del miedo también responde a motivaciones muy humanas. Se subraya la otredad del otro, se nos adscribe a unos parámetros de identificación colectiva. Nosotros en contraposición a ellos, demandamos que alguien defienda nuestro espacio, solo el mismo sistema es capaz de protegernos del enemigo exterior que se infiltra en nuestro mundo, con la única ambición de destruir los pilares de nuestra civilización. El enemigo no es como nosotros, no responde a parámetros racionales, y por tanto debemos abandonarlos en favor de alguien con una mirada más amplia. Aparcar el espíritu crítico y comulgar con el interés general. Realmente, como si se tratase de una invasión de hormigas gigantes. Pero en el fondo son solo monstruos de cartón, sólo juguetes a los ojos de un niño.







dijous, 4 de desembre del 2008

El projecte I


Allò que em dugué realment a Mèxic. En realitat el pretext, però que em va fer interactuar durant una setmana amb un entorn concret: Guanajuato. Allà, l'antiga ciutat minera on vaig estudiar fa deu anys, lligada íntimament a la meua vida per sempre més.
Mèxic m'embruixà aleshores, com a altres amics els embruixaren altres països d'Amèrica. Veneçuela, Colòmbia, Mèxic, són els noms que han rebut els llocs on rau la fascinació. Un altre món, més salvatge, però també més viu
Aquest projecte parla de la construcció de la por i la seua instrumentalització pel poder. Al final, sovint descobrim que les pors que ens imbueixen són:
MONSTRUOS DE CARTÓN.




El regnat de la pols

Estación Wadley.
El poble partit en dos pel pas freqüent del ferrocarril. Quatre cases, més gossos que persones, camionetes esteses com si foren pacients enmig d'una operació a cor obert. Les cases estan fetes d'adobe: terra, palla, excrement d'ase. Aquest material és gratuït, només demana treball. El treball és, per tant, la seua única riquesa, l'únic bé. Ens quedem a casa de Silvino i Emma, a meitat fer, esperant temps millors. Tots els posts de la llum estan doblegats, els fantasmes han xocat amb ells en qualsevol borratxera. De tota manera, enmig dels carrers no és el millor lloc per que hi siguen. La gent no té de res, però viuen al costat d'un dels indrets més bells i més durs del món. El desert s'estén des de San Luis fins Sonora, Arizona i el sud dels Estats Units, és a dir, terra que abans era Mèxic i que els gringos expropiaren.
Com ja he esmentat, el ferrocarril passa constantment. Però no transporta persones, només s'endú les riqueses d'Amèrica Central perquè les devoren els gringos. Els putos gringos són obesos, estan a punt d'explotar de tot allò que roben a la resta del món, però encara així volen més i més...
Més enllà del poble, més enllà del regnat de la pols, s'estén el desert, i dins d'ell, el Hikuri. Els habitants de Wadley no viuen el desert, només hi passen. Són colons que dugué el ferrocarril, al cor de la terra santa dels Huicholes. D'ells apreneren què és el Hikuri, i les seues dures lliçons. El desert no és cap broma: Clima extrem, cactàcies amb pues afilades com agulles de cosir xarxes, fred brutal per la nit, aigua preciosa, cadàvers de coiot que serveixen d'advertència.
I, dibuixades en el cel, milions d'estreles, tantes com mai s'han vist més que en els deserts del món.

divendres, 14 de novembre del 2008

El Metro

DF
La ciutat inabastable, solcades les seues entranyes per una xarxa de túnels per on es desenvolupa una activitat frenètica. El formiguer des d'on les persones es dirigeixen a qualsevol part. La vida bull.
Els vagons recorren distàncies enormes, desplaçant 8 milions d'ànimes cada jorn. Baix terra resonen ecos de la superpoblada superfície. Pels passadissos circula un caos humà que es distribueix de manera aleatòria per les diverses eixides, connexions, escales, segons un ventall infinit d'eleccions individuals. És una sincronia constant.
A dintre dels cubícles mòvils, les persones mostren un gest indiferent. Les mirades divaguen sense fixar-se en cap lloc, si de cas en algun escot o algun cul femení, únics elements que semblen treure els hòmens de la seua letàrgia. Les dones carreguen criatures com si foren una extensió d'elles mateixes. Algú llig un periòdic de portada escabrosa, un cadàver jau emmig d'un gran bassal de sang.
Constantment van pujant un seguit de captaires, músics ambulants, venedors de tot tipus de productes, alguns porten una moxilla la qual fan servir com un extens catàleg musical que van repassant en viu, a un volum eixordidor. Uns fan com que són sords, muts, cecs, altres ho són realment. De vegades s'organitza una batalla, posem per un cas, entre una cançó de Shakira, una altra de Led Zeppelin, i una cumbia, tot dins del mateix vagó. Els passatgers no pareixen immutar-se davant la brutal cacofonia. de la mateixa manera, els venedors ambulants ho van cantant tot, amb una tonadeta que es grava a foc dins l'hipotàlam, i que em fa sospirar, amb un somriure dibuixat a la cara, i dir-me a mi mateix: Ja estic en Mèxic.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Aeroports

Partir.

En dos, en tres, en molts bocins de vida estesos per mig món. Plantar-se de sobte allà, emmig d'una altra realitat, de la qual, en algun moment formares part. Realitats tangencials, el nexe d'unió de les quals sóc jo. Sóc jo que les faig aparéixer mitjançant rituals d'aeroport.
Fer l'equipatge, desfer les maletes, facturar-les, arreplegar-les, donar les meues dades, collir bitllets, donar-los a una senyoreta somrient, que els trenca, ens desitja bon viatge, cordar-se els cinturons, llevar-se el cinturó, les botes i el que calga, restar hores, sumar hores, guanyar un dia, perdre un dia sense saber massa bé on ha anat a parar. Papers, la immigració, signar dades, paper verd, paper rosa, fer cues, fotografia de retina, el seu dit ací, pretén atemtar contra algú? Malalties mentals? És addicte a les drogues i pretén traficar? Porta animals salvatges? Si, una cabra baix del braç, no et fot! ... Putos gringos! Oloren a menjar refregit i ranci, a dólar manosejat, a uniforme.
Arribar al lloc, buscar les cares conegudes i trobar-te els seus somriures entre la gent desconeguda.
Hola, ya estoy aquí, egunon, al salaam alaikum, Hello, how are you? I've just arrived, Bonjour, Ciao! Sonno Marc, comme estai?
I retrobar-nos de sobte en una casa, ja tranquils, disposats a gaudir d'una nova entrega de nosaltres junts. Una ampolla de vi bò, un sopar. Quant de temps! Ens inspeccionem mutuament, intentar descobrir el pas del temps en les nostre mirades.
Bé, a dormir, estic rebentat, demà serà un altre dia...

dijous, 6 de novembre del 2008

Des de Mèxic

Efectivament, aquest diumenge, partiré cap a Mèxic, per estar-hi unes setmanes. Serà la tercera vegada que hi viatjaré, quasi 10 anys després de la meua primera experiència amb una beca a Guanajuato, on vaig estudiar uns mesos.
En principi, no tot serà lleure, hi vaig per participar en el YEP, Festival d'Art urbà a Guanajuato.
Allà em retrobaré amb un bon grapat d'amics. Alguns els he anat veient pel món aquests darrers anys, unes vegades a València, altres a Mèxic, Veneçuela etc. Al DF m'acolliran Ivan, Cecília, Marcela, Gilberto i a Guanajuato em retrobaré amb amics ( gràcies al Facebook, gràcies a la CIA ) que fa molts anys que no veig. junts viatjarem al festival i compartirem la nostra passió per l'art.
Intentaré informar tot el possible en aquests espais, penjar fotos, registres del festival etc...
Ens veiem en les ones. Salut!

divendres, 31 d’octubre del 2008

Anunci

Fotocòpia de fotografia dels reis: 10 cèntims.
Encenedor: 50 cèntims
Mocador, caputxa etc ( opcional ): 1,50 euros
Cremar una foto, posar a la defensiva la monarquia, eixir a les portades de tots els periòdics, i ser absolt en l'audiència nacional no té preu.
Per a tot el demés: Baltasar Garzón.

Els gossos d'en Socías

El dimarts hi havia una concentració, convocada per Alerta Solidària, per recolzar els 16 companys i companyes jutjades a l'audiència nacional acusades d'haver cremat una fotografia del rei.
Jo m'hi vaig sumar, evidentment. Trobe que hi ha moltíssimes raons, algunes de les quals, podeu llegir més avall.
No em puc estar de parlar del senyor progre d'en Ramón Socías, el delegat de govern amb qui ja vaig haver de tractar ( sense èxit ) quan vaig ser agredit i detingut per uns policies nacionals pel simple fet de parlar-los en català. Aquest individu, nomenat pel super progre ZP, estimà necessari enviar un allau d'antidisturbis per impedir una concentració en l'Ajuntament de Palma. Pareix ser que les 40 persones que es dirigien cap a Cort per fer ús de la seua llibertat d'expressió, necessitaven tastar les porres dels antidisturbis com a vacuna contra possibles dèries anti monàrquiques. Aquesta és la medecina preventiva del PSOE per evitar-nos embogir dient allò que pensem.
Per cert, la policia espanyola em va subministrar la dosi escaient ( segons el seu savi criteri ) de tractament de xoc. Exactament tres porrades en les meues carns que em feren estimar encara més, si cap, aquesta gran institució que és la monarquia.
Ben preocupats per la salut física del jovent ( mens sana in corpore sano ), ens perseguiren pel centre de Palma, fent-nos exercitar les cames en una improvisada carrera per pintorescos indrets. Cal dir que guanyàrem la cursa nosaltres, potser el fet d'haver repartit religiosament tanta hòstia, havia minvat les ja de per si escasses energies de la bòfia.
En fi, una nova vetllada de meravellós Estat del Dret en estat pur, valga la redundància.
Bona nit, i bona sort ( ens en caldrà ).

LA PESTA BORBÒNICA



Des de fa 300 anys intentem avançar per aigües pantanoses, amb un bon grapat de sangoneres al damunt. Encara hui en dia, i com a cadena de transmissió directa que enllaça aquest sistema amb el franquisme, els hem de suportar, sufragar i el que és pitjor, fer-lo en silenci ( talment com si foren morenes ). Mostrar el rebuig contra aquesta imposició antidemocràtica ( ningú ha votat aquests paràsits ) pot ser motiu de multa i inclús empresonament, segons una figura legal emparada en el concepte absolutista d'injúries a la corona.

Més enllà de l'avorriment que em generen aquests personatges i les seues misèries, el que em fastigueja és haver de pagar del meu sou el seu tren de vida obscè, considerant que tenen un patrimoni personal enorme després de segles d'espoli. No contents amb açò, encara furguen en els fons reservats, per a pagar concubines palatines, com fa poc declarà l'alcalde de Puerto Real José Antonio Barroso. Són cèlebres els seus negocis en el tràfic internacional d'armes, aplicant la influència que li confereix el fet de ser el cap de les forces armades espanyoles i les seues amistats amb dèspotes diversos dels països àrabs.
Però per a mi el més important és allò que representen: la continuïtat de la saga que exterminà el nostre autogovern, a sang i foc, i posà les bases de la dominació colonial del nostre poble, fent-nos caure en un laberint amb una eixida difícil. No és casual que la pèrdua dels nostres furs i drets culturals vagen lligats íntimament a la instauració d'aquesta dinastia.
El poble francès fou capaç d'acabar amb aquesta pesta, mentre els espanyols de pandereta i retor cridaven "Vivan las caenas". Amb ells s'instaurà un règim de terror dominat per la triada inquisició, monarquia, caciquisme latifundista. Els senyorets rancis, que al cap i a la fi, segueixen movent els fils d'aquesta Espanya postmoderna, fent palès un anacronisme caspós que els auto denominats progressistes venen com el mal menor.
Per això felicite els companys i companyes de Girona que han participat en la campanya "Jo també cremo la corona espanyola", i que han estat jutjats i absolts a l'audiència nacional de Madrid, per cremar fotografies dels reis d'Espanya. La veritat és que ens ho posen fàcil, mai havia eixit tan barat aparèixer en tots els mitjans de comunicació. Només amb una fotocopia i un encenedor la maquinària de l'estat posa en marxa les senyals d'alarma. Demostren que són gegants amb peu de fang, amb un excessiu zel per apagar unes flames xicotetes, però que s'estenen com la pólvora pels Països Catalans.
En fi, xiquets i xiquetes, us recomane que proveu de fer aquest experiment en la vostra casa, i en el carrer. És fàcil, és barat i anti colonial. Us agradarà.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Sufragant els bancs II

Llegint en La Fàbrica he trobat aquesta editorial de Gara, el diari basc, que m'ha semblat impecable. L'adjunte com a complement ( potser menys visceral ) del meu post.



Els darrers dies, cada poques hores algun dels màxims representants de la política o les finances dels "països rics" es col·loca davant de càmeres i micròfons per anunciar un pla per rescatar els grans bancs de la fallida perquè, segons asseguren, és millor deixar milers de milions d'euros i dòlars a un entitats privades que han funcionat tan malament -això ja no ho poden negar davant l'opinió pública- abans que canviar d'arrel un sistema econòmic que -això no ho volen admetre- és l'autèntic factor que ha provocat aquesta crisi global.



Paradoxalment, els representants del Nord que, com va succeir ahir a París, estan plantejant a corre-cuita, de manera més o menys explícita, la nacionalització de la banca són els mateixos que els darrers anys han llançant furibunds atacs als països del Sud que intenten desenvolupar plans més reposats per nacionalitzar sectors estratègics, com l'explotació dels recursos naturals o les reserves energètiques. Els qui han llançant una batalla oberta -tenim els casos de Bolívia i Veneçuela- contra el control estatal d'uns recursos que podrien permetre a milions de persones sortir de la pobresa i assolir una vida digna són els qui avui posen els fons públics al servei d'entitats privades que fomenten la desigualtat econòmica i social entre les persones.


Fa temps que des dels "països pobres" reclamaven alternatives al model de la globalització neoliberal i, quan van decidir posar-les en pràctica, la resposta que van rebre del Nord va ser la defensa a ultrança de la privatització del sòl, de les llavors, de la banca, de les reserves de gas i petroli i, fins i tot, de l'administració pública.


Mentre al Nord ocultaven amb zel que la crisi s'encaminava cap al desastre econòmic, al Sud ja s'havien posat a treballar. Ara, quan els defensors de la globalització capitalista fan encenedre les sirenes d'alarma, convé que, enlloc de fugir esporuguits, girem la mirada cap a altres punts cardinals geogràfics i ideològics.

Sufragant els bancs.

El capitalisme i els seus profetes no deixen de sorprendre'm. Ara pareix que la Comunitat Econòmica Europea, injectarà ( com si una sobredosi pogués fer rehabilitar-se a un ionqui ) una quantitat de diners realment indecent per a salvar-los i així salvar de pas la malmesa economia. Just el que necessitem. Després d'assistir com a espectadors de luxe a una situació generada pels depredadors bursàtils, la màfia immobiliària i els lladres dels bancs, ara l'estat, a més d'haver-los deixat estafar impunement, corre a salvar-los el cul. Com si els Ybarra, Botín, Florentinos Pérez, la família March, els Roig, els Nuñez o qualsevol d'aquests criminals realment veiés perillar els seus beneficis.
Diem-ho ben clar, quan una empresa tanca, arruïnant la vida de les famílies dels seus treballadors, els patrons no estan perdent diners, no és que de sobte vegen minvar el seu patrimoni, no, senzillament es tracta de que el seu volum de beneficis no està sent tan gran com ho era abans. Com és possible aquest cinisme? Gràcies a la llei de l'acomiadament, sovint no es veuen obligats a pagar una merda. I ací entren en escena els sindicats, acostumats a portar un tub de vaselina baix del braç per fer superar tot tipus d'estretors. Els narren als treballadors el conte de que l'opció és acceptar l'almoina, o quedar-se sense res. Tots ells reben enormes subvencions estatals per complir amb la seua part de la trampa. I després s'omplen la boca els gurús de la progressia amb el tema què el proletariat perd consciència de classe. Que se'n vagen a fer la mà!
Ací els que estem rebent les hòsties de la crisi som els i les treballadores. molts amb una hipoteca mitjançant la qual patim la festa de la sangria patrocinada pel capitalisme salvatge, el lliure mercat i el bonrotllisme de ZP, quan no la psicopatia selvàtica dels peperos més recalcitrants. Tots són la mateixa merda, per això els paguen les prostitutes, la cocaïna i l'esquí alpí en valors públics. Per això serveix el patrimoni públic que tant esforç ens costa de reunir als i les ciutadanes.
Ni educació de qualitat, ni sanitat decent, ni transport públic ni pensions ni res de res, els diners públics per a allò realment important, un tren de vida per a alts executius que els demostre que estan per damunt dels mortals. D'alguna cosa hauria d'haver servit néixer en una família por la gracia de dios, o haver estat el més cabró durant tota una vida.
Ara, com a premi per anys i anys d'ineficàcia en la gestió ( segons els seus ridículs paràmetres ), els estats europeus corren a pagar-los els deutes, no per nacionalitzar-los i acabar així amb la seua tirania, sinò per donar-los un premi, per que continuen fent exactament el mateix. Un suïcidi.
Les elits de vides patètiques, tristes passions burgeses, avorriment de generacions, baixesa moral i intel·lectual, condueixen el volant del capitalisme, accelerant com bojos, sense frens, directes cap a l'abisme. El més prudent resultaria baixar-nos i deixar que es la peguen ells sols.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Crisi


Encara hi ha espais per a l'heroisme en aquesta mediocre societat. Això mateix vaig pensar en assabentar-me de la història del filàntrop que ha finançat la publicació Crisi.
Els continguts de Crisi, que imiten les pàgines d'economia de qualsevol periòdic, peguen allà on fa mal, qüestionen el sinistre i fosc sistema econòmic vigent: el capitalisme. I el més curiós és que, malgrat trobar-nos completament immersos en ell, el seu funcionament ens és desconegut. Perquè, cóm rutllen realment els engranatges d'aquesta màquina de generar injustícia?
Aquesta publicació, en uns quants esbossos, prova d'aclarir aquest tèrbol assumpte. I ho fa amb un llenguatge ben comprensible, al contrari del que acostuma a passar amb la críptica informació financera. Així, analitza diverses vessants de l'actual crisi, basada en el sistema bancari internacional, l'exhauriment dels recursos energètics, la relació entre el capital i els mèdia, la crisi alimentària que ens atansa, les amistats perilloses entre el poder polític i econòmic etc.
I a més, per no deslliurar-nos a un panorama apocalíptic sense solució, apunta als moviments socials i la resistència civil com a única alternativa a aquesta bogeria en la que se'ns embarca des del naixement anomenada capitalisme. Potser és hora que els moviments socials es plantegen que només hi ha una via: la Revolució. El sistema no es pot reformar, si no tallem d'arrel la soca podrida, el nostre planeta, amb totes les seues criatures, està perdut. Així de clar. I els principals actors en aquesta pantomima són els bancs. Empreses que mai corren cap risc, ja que els governs de torn correran a salvar els seus culs dels problemes que ells mateixos creen amb la seua salvatge especulació.
Diguem-ho alt i clar: els bancs ens roben. Amb allò que ens furten financen guerres, anihilen el medi ambient, paguen l'explotació, el genocidi, la fam, la corrupció de governs titella en el tercer món... Juguen amb les nostres vides com un xiquet juga a xafar formigues, jutjant que és una crueltat insignificant i necessària.
Per això, el més important darrere l'aparició de Crisi, és la persona ( o persones ) que ha decidit desvetllar les contradiccions del sistema creditici defraudant uns 492.000 euros en crèdits, a un bon grapat d'entitats de tot tipus. Ho ha fet conscientment i front a totes les conseqüències, i ha repartit gran part dels beneficis entre els moviments socials. A més, amb aquests diners s'ha finançat aquesta publicació, de la qual es repartiren gratuïtament uns 200.000 exemplars, quasi res...
En fi, la meua més sincera admiració per aquest Robin Hood modern. Em pose en peu i em reconcilie un poc més amb el nostre país de meninfots, però que ha generat tants i tants romàntics valents i temeraris. El romanticisme no és gens menys que la mostra més gran d'amor al proïsme que conec. Tot el meu respecte.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Vayanse al carajo!

"Yanquis de mierda". Aquesta proposta, oferiment, o imperatiu categòric, que ha dirigit a l'imperi el president veneçolà Hugo Chávez, suposa un abans i un després a l'història d'Amèrica Llatina. La frase, que sona a exabrupte dins les refinades oïdes europees, i que en el retalla i pega de les agències serà reproduïda fins l'infinit, mostra un canvi d'actitud vital en el continent. No només açò, en resposta a l'agressió orquestrada per l'imperi, duta a terme per l'oligarquia dels departaments de Santa Cruz i de Pando, s'ha expulsat a l'embaixador gringo a Veneçuela, després que ja ho fera el govern d'Evo Morales.
Amèrica està madura per a la revolució, té força, té la voluntat i no es tolerarà cap agressió dins qualsevol país que, de manera legítima, haja decidit acabar amb la injustícia social. Una injustícia social que els habitants d'Amèrica, radicals o nouvinguts ja han suportat durant massa temps. Aguantant la lacra dels vendepatrias, del racisme, de l'explotació, de l'assassinat, la guerra bruta, les invasions gringues i els cops d'estat amb el guió escrit a Washington.
El racisme estructural duu als terratinents, a buscar i linxar la població indígena, desobeïnt la victòria del referèndum revocatori que fa poc afermà n'Evo al front del govern. Un intent de genocidi en tota regla, es busca provocar la guerra civil, per donar peu a una invasió gringa en la zona.
Washington pretén així reeditar l'enorme repressió que acabà en les dècades 60-70 amb els governs progressistes a Amèrica. El bombardeig del campament de Raúl Reyes ( comandant de les FARC ) vulnerant la sobirania d'Equador, mentre aquest negociava l'alliberament d'hostatges, marcà l'inici de la tensió.
Però el moment històric és molt diferent ara, hi ha qui els plantarà cara, i amb l'esperit de Bolívar renaix la unitat d'Amèrica Llatina.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Els caníbals.




S'ha parlat molt de l'accident d'avió de Spanair. S'ha tractat el tema des de totes les perspectives possibles, exprimit fins que no quedava una gota de suc. Com mancaven les imatges de l'explosió, dels cossos mutilats, de rescats heroics dels bombers, policies o metges, els mitjans s'han centrat en el dolor dels familiars i les víctimes, supervivents o no. Davant l'intens aroma de la tragèdia, els carronyaires s'hi han atansat desesperadament, la mirada ferotge i salivant a dojo. Les famílies demanaven desesperadament que es respectés el seu dolor. De res han servit les ordres judicials per prohibir la difusió d'imatges de l'accident.
La notícia, venuda a altres carronyaires, perfil del consumidor habitual de televisió, necessitava rostres humans, per a explotar el sentimentalisme barat de quatre fills de puta.
La notícia, com dic, es podia resumir en deu minuts, en espera de la valoració que facen els jutges de la caixa negra. Ja fa dos setmanes, i encara va pegant bacs el tema, mastegat una i una altra vegada, subministrat cada dia amb algunes gotes de detalls insignificants. Que si d'una família han mort x membres, que si aquesta xiqueta volia estudiar x carrera, que si aquesta persona anava a treballar a les Illes Canàries etc. El rostre humà de la tragèdia, la bruta compassió cristiana, barrejada, com sempre, amb una morbosa delectació en els detalls escabrosos.
Només cal fer una reflexió: quantes vegades, en els darrers anys en general, i aquest estiu en particular, he escoltat, després dels naufragis de pateres, parlar de les persones que hi moriren, utilitzant termes genèrics com subsaharians, immigrants, il·legals...
Ni tan sols es parla dels seus orígens, motivacions, vida passada, aspiracions. Més enllà dels cadàvers o les deportacions ( ara en diuen repatriacions ) no hi ha res més.
No fora molt més interessant, llegir, o escoltar la visió d'aquestes persones, convenientment traduïda? Entendre el seu viatge en la seua extensió, els seus periples, que de vegades duren anys, i els duen per mig món? Entendre la vida miserable que occident imposa als africans? Entendre guerres que es cuinen ací i que duen a la devastació?
En aquesta qüestió, dic, seria realment interessant entendre el context, ja que no parlem d'un accident esporàdic, sinò de l'expressió genuïna d'un fenomen recurrent. Un patró que es repeteix, cada estiu, com si fos l'arribada de les vacances, la peregrinació a la costa, o la calor. S'accepta com quelcom inevitable.
Però, evidentment, plantejar-se açò no interessa. És millor presentar aquestes persones com dades en una estadística, per poder-nos desfer d'elles sense cap remordiment. És millor explotar el mite postmodern de l'accident, de futilitat en els nostres actes, de l'accessori de la vida i la mort, el triomf d'un fat terrible. La tragèdia, la por en definitiva, com a espectacle.

dijous, 21 d’agost del 2008

Satèl·lits

En Istambul, en l'agradable hotel Eski Konak ( Sultanahmet ), he tingut l'oportunitat de tornar a mirar la tele. No cal dir que he seguit l'actualitat de la guerra de Geòrgia, de la qual, per cert, m'abstindré de fer comentaris, perquè potser ja està tot dit, i per cert, amb prou encert, en alguns blocs amics. Només diré, que sovint en les esquerres occidentals, es tendeix a lloar tot aquell que conjunturalment s'enfrote als ianquis i la seua estratègia imperial. Els russos, així, serien retratats com "els bons" ( només cal vore les decaracions del president de Venezuela Hugo Chávez, de les quals diferisc completament ) i els georgians serien agents de l'imperi en la zona ( ho són, però això no atorga virtut als invasors russos ). En fi, ens trobem en una reapertura de la cicatriu, mal curada, anomenada Guerra Freda. Ara la segona part, consisteix en envoltar a Rússia amb països que signen el maquiavèlic escut antimíssils dels ianquis, el qual, d'altra banda, desitgen aquests països per ser independents de l'òrbita russa i els seus míssils, encara que açò supose caure en les mans de l'imperi USA. Pareix ser que és norma, el fet que hom prefereix ser colonitzat per una metropoli, quan més llunyana, millor. I un servidor, sentint-lo molt, refusa prendre partit. Em pareix que uns i altres estan tots plegats com un llum. I que les persones i els pobles només som peces d'escacs en un sinistre joc global, el qual per cert, està destruïnt el tauler.

Però al que anava. El llistat de televisions em va paréixer tan diferent al ventall del que disposem a casa nostra, i la seua visió del món, el seu eix, tan divergent, que em vaig posar a prendre nota de les més significatives, anant des del frikisme més absolut, fins als recursos i la solvència d'Al Jazeera. Per cert, mirar aquests canals em va possibilitar de practicar l'Àrab, i em vaig sorprende d'entendre més del que m'esperava. Bon profit.
Televisions destacades.
BBC International. BBC Arabic. BBC Persian. Multinacional de la informació britànica.
Cal dir que les diferents cadenes intenten entrar al pastís mediàtic àrab, amb més de mil milions de públic potencial.
Rusia Today. Rusia Al Yaum ( àrabs pro russos? vinga ja! ).
Al Anwar. Al Hiwar TV. Hayat TV. Teles sunnites en àrab. Diversa penya pregant i notícies amb bona presentació.
Nour Sat. Cristians en Àrab. Supose que d'El Líban.
Holy God. God TV. Telepredicadors grigos amb les seues patranyes. Hope TV, predicador africà parlant en anglés.
Al Forat??? Enigmàtic nom de reminiscències evidents. No se què o qui ha estat llançat allà dins, però pregue a Alà per la seua ànima. Àrabs Xiis? Potser de Síria.
Acerbayan TV. Pel·lis de Chuck Norris subtitolades en acerí. Per petar de riure. Mai els diàlegs de Chuck foren tan bons.
Yemen TV. Un desconcertant videoclip en el qual un grup d'homes, vestits a la tradicional manera Iemení, ballen agafats, com si d'una quadrilla en greu estat d'ebrietat es tractés ( potser van fins les celles de Kat? ). Un d'ells toca una flauta mentre sona un xumba xumba de fons. A jutjar pel paisatge inhòspit, espere en qualsevol moment que aparega una cabra per unir-se'ls. L'efusiva familiaritat dels artistes, em fa pensar més en l'entorn d'una discoteca d'Eivissa que en les àrides sorres del desert.
Viva. Videoclips en turc. No comment. Supersports, partits de lliga turca.
TVE Internacional. Ejpanya, ejpanya, ejpanya!
Georgia Tv. Ni una imatge de la guerra.
Rustavis. Lletres d'impossible identicació.
Arrabia, Al Sadisa, Al Magribia, Qatar TV, Saudí 1 ( anuncis de mòbils amb models vestits amb vestits tradicionals ). Al Iraquiya, Al Saudia, Oman TV, Libia TV. Jordan TV, Syria Satellit...
Gali Kurdistan, Newroz, Kurd 1. Nombroses cadenes kurdes. Entenen la importància de tindre els seus media. Bona realització. Ajudats pels EUA?
Al Jazeera:
English, locutors occidentals en anglés. Corresposals en EUA i Europa.Documentals brutals. Children ( Al atfaal ), animació d'última generació, en àrab, amb continguts molt guapos.
Barbaritats de cadenes italianes ( potser Berlusconi en fa la distribució de tot plegat? ), turques, xineses, Korea's Global TV, Polonia 1, Telesud ( Àfrica en francés ), Dengue Tv...
Pràcticament cap cadena Alemana. Açò concorda amb el fet que pràcticament no s'hi veuen, d'Alemanys, en Turquia.

Kapadokia

Ja en València, m'assec davant l'ordinador per transcriure algunes reflexions d'aquestes que apunte en un quadern mentre estic de viatge. Vaig dessistir de batallar amb l'inexpugnable sistema de grafies del turc, per acualitzar uns blocs que pràcticament han estat de vacances, amb mi. Ja deslliurat de l'ortopèdic - des del meu punt de vista - teclat turc, intentaré plasmar aquestes coses que a un se li acudeixen des de la superficialitat del viatge.

17-agost-08
Kapadokia.
Cruïlla de cultures, barreja de pobles mediterranis i asiàtics. Les antigues caravanes de la ruta de la seda, establien contactes tangencials entre visions antagòniques i generaven un brou amb substància. Ara tenen la seua moderna traducció en l'afluència d'autobusos de turistes. La Kapadokia acull, de nou, l'encontre entre orient i occident, entre Europa i Àsia. Els turistes japonesos competeixen amb els italians, francesos, espanyols, catalans, per la millor fotografia. En el fons, la imatge recurrent no és més que un trofeu viu per mostrar al retorn a la seguretat de la llar. Igualment, els antics pugnaven per atresorar una sagrada relíquia que hauria d'ubicar-se en el temple de la seua ciutat natal. No hem canviat tant, els humans. Només un aclucar d'ulls en la vida d'aquesta àrida regió.
Les pedres, la lava seca, la sorra compactada, continuen la seua dansa ambígua amb erosió de l'aigua, la neu i el vent, aliens als objectius indiscrets dels turistes, aliens a les primitives icones cristianes que decoraven els forats excavats en la roca, i que ara jauen esborrades i esgarrapades per altres mans . Aquesta dansa continuarà quan l'edat dels humans - i els seus tràfecs - haja passat.

dilluns, 18 d’agost del 2008

İstambul

Advertèncıa: Efectuat amb un teclat turc. No existeix la dıèresi. La voluntat de no abandonar el bloc em fa escrıure un text que serà corregıta aposteriori.

Despertar a Istambul.

Cıutat comfosa, on tot es barreja, ací rau la seua grandesa. Apoteosi Mediterrània, en una mar que no és la Mediterrània. Les pedres dels segles, mil.lenis, són poblades per gent ben vıva, en constant moviment. Aquest contrast entre el pes de la històrıa, i la lleugeresa de la vıda quotidıana, esclata a cada carrer. La cıutat vessa cap a la mar. El sol ruıxa espurnes sobre aquesta vil.la turística. Trobades de persones de tots els indrets amb un café a la mà. Vaixells de càrrega llisquen com caragols sobre la ribera del Mar de Mar Mar A. Exerceıxen feixugues carreres endinsant-se a l'estret del Bòsfor com si aquest fora una vagina. Les dos ribes són les cames d'una matriarca mil.lenàrıa. Camins d'aigua revısıtats, expugnats una i una altra vegada. Ecos de trànsıt, vida en trànsıt. Vida, en definitiva...

divendres, 1 d’agost del 2008

La balança.

Fa poc, han eixit publicades les balances fiscals de l'estat. Es confirma el que fa temps sabíem. Els Països Catalans ( en efecte, els valencians, illencs, i catalans ) paguem la festa, i damunt ens toca llavar els plats. Així de clar, les tres comunitats autònomes que aporten més, junt amb Madrid ( per raons òbvies ), són les que menys reben. No només això, quan algú de nosaltres, i especialment els companys de la Catalunya central, ens atrevim a denunciar la injusta situació, som titllats d'insolidaris, avars, o coses pitjors.
Però analitzem primer en que consiteix aquesta manca de solidaritat. Per començar, la solidaritat s'hauria d'exercir amb aquells que més ho necessiten, em pareix un exercici d'hipocresia que els mèdia espanyols ens pengen aquesta etiqueta, quan el mateix estat condemna a mort a milers d'immigrants que moren en l'estret intentant gaudir d'aquesta "solidaritat" espanyola. Potser ells, per tindre la pell fosca són menys humans, o es mereixen menys la solidaritat de nosaltres, els catalans? Al contrari, hauria de ser norma el fet que la solidaritat és de millor qualitat quan es dirigeix a aquells que més ho necessiten. Com pot una màquina de segregar, un estat que rebutja i expulsa persones, quan ja no les necessita per ser explotades, tindre l'alçada moral de parlar de solidaritat? Només és hipocresia.
En segon terme, cal estudiar, com es produeix aquesta solidaritat que ens venen... En primer lloc, perquè un treballador català ha de pagar per tota una sèrie d'infraestructures sagnants, com les autopistes, i un treballador andalús o extremeny les té de bades? No cal refregir una altra vegada l'endarreriment que patim en les infraestructures ( i no parle precisament de grans negocis innecesàris com ho és l'AVE ), com per exemple en matèria educativa ( barraques prefabricades ), transports públics ( xarxa ferroviària penosa, absència de comunicació efectiva inter illes etc.) o la sanitat ( sense comentaris ).
Als darrers anys, hem pogut vore com les grans peonades agràries es mantenien amb subvencions, mentre la majoria de l'extensió agrícola dels terratinents, restava sense ser treballada. Moltes han estat les veus en Andalusia que s'han alçat contra el sistema de regalies que manté als senyoritos a costa de l'estat. Al mateix temps, molts llauradors romanen ociosos per no tindre terres, i han d'anar d'ací a allà, lluny de les seues famílies per treballar la terra dels demés.
Aquest és el sistema que engendrà Espanya, que representa la tradició rentista dels nobles Castellans, i que genera i ha generat unes desigualtats enormes en els seus territoris. Nosaltres no som així. Si ells mateixos no apliquen la solidaritat entre classes, perquè hauíem de sufragar nosaltres els seus privilegis, el seu sistema d'explotació?
Cada vegada més ( i per això és positiu la publicació de les balances ) els descendents d'andalusos, extremenys i demés que viuen al nostre país estan adonant-se, per damunt de la demagògia, que tot el sistema és injust, errat i nociu també per ells, més enllà de la seua arrel cultural.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Apartheid cultural.

El període de perplexitat històrica, de postmodernisme meninfotista, i d'acomplexament massiu que patim els catalans, ( o millor dit, que ens transmeten els mediocres polítics que tenim ) al País Valencià, Catalunya, i les Illes, han deixat les portes obertes, i sense defenses, a les ràtzies salvatges de l'espanyolisme. Dins aquest context hem d'analitzar El Manifiesto por la Defensa del Castellano, que un grup d'intel·lectuals a sou del sistema han promogut darrerament.
Fa poc hem hagut de patir la matraca del triomf de la sel·lecció espanyola, que hem ingerit durant dies i dies ininterrompudament des de tots els mitjans. Els progres, han volgut demostrar que són més papistes que el papa, que a patriotes espanyols no els guanyen ni els hereus del franquisme, que todos con la roja, i alguns, com el grup PRISA, embutxacant-se sense complexos magnífics emoluments.
Ara, dins de l'onada de patriotisme recalcitrant amb màscara de bon rotllo que ens obliguen a engolir, en meitat de l'operació maquillatge que intenta dissimular la profunda crisi econòmica, les cultures diferents a l'espanyola servirem de carn de canó de l'ofensiva espanyolista.
A l'igual que els brots de pesta anaven seguits per linxaments massius de jueus i musulmans durant l'edat mitjana, la conjuntura actual mira cap a nosaltres.
És curiós com al llarg de la història, els oprimits, a part de la seua opressió quotidiana, han hagut de patir atacs violents que els dibuixaven com els culpables de tot, i bescanviaven a nivell conceptual la situació, convertint a les víctimes en botxins i a l'inrevés.
A aquests pocavergonyes, els de sempre, ja els coneixem: els Savaters, Boadelles, Rosa Díez, Azúas, Vargas Llosa, i companyia. Suposats crítics, que en aquesta qüestió prefereixen soterrar qualsevol discerniment per repetir els tòpics absurds com:

Que hi ha una llengua més universal i democràtica (?), que és comú i superior, i que per tant ha d'implantar-se sense excuses en tot l'estat.
Que aquesta llengua mai s'ha imposat per la força o la raó d'estat colonial, sinò que ha estat adoptada pels indígenes per les seues virtuts intrínseques.
Que actualment aquesta llengua està en perill en alguns territoris.
Que els ciutadans han de poder elegir la llengua en la qual se'ls adrecen els funcionaris i en la qual s'eduquen els seus fills ( que passa amb l'Àrab, el Rumà, el Rus... també l'han de parlar, els funcionaris? ). Algú coneix el cas d'algun funcionari que no sàpiga parlar en Castellà?
Que per als treballadors suposa una discriminació i un perjudici el fet d'haver d'aprendre una llengua diferent del Castellà.
Parem un poc més d'atenció a aquest punt. No aprenien els treballadors l'alemà quan anaven a treballar allà en els seixanta? El fet de saber Català, els permetrà accedir a millors llocs de treball, a treballar en l'administració, sense que açò els obligue a fer d'aquesta la seua llengua vehicular. Quan es manipula als treballadors i se'ls emmerda contra el català, se'ls està negant la possibilitat d'accedir a un millor treball, i per tant, se'ls dificulta la integració. Com si als Senegalesos que viuen ací, l'imam els aconsellés no utilitzar qualsevol de les llengües oficials per ser açò una imposició.
En fi, el món a l'inrevés. Damunt de tot, hem d'aguantar ser els dolents de la pel·lícula.

dijous, 3 de juliol del 2008

L’APRENENTATGE A TRAVÉS DE LA IDENTITAT DE MARCA 2a part.



Com dèiem anteriorment, les etapes més matineres de les persones són aquelles que permeten una major capacitat d’absorció de pautes externes. Els models que genera la publicitat ( o millor dir, el capitalisme salvatge, basat en un consum compulsiu ) són inabastables. Aquí intervé un element molt important dintre de la cadena de consum, ja que en tant que models inabastables, aquests generaran una ansietat d’impossible satisfacció. Aquest axioma es basa en que l’individu es veu forçat a consumir per a identificar-se amb un model, però com aquest model no és real ( i per suposat el fet d’adquirir objectes mai aconseguirà dotar de determinades qualitats als consumidors ), aquesta ansietat no desapareixerà, o suposarà només un alleugeriment d’aquesta similar a la que desenvolupen els addictes.
Cal analitzar com ha canviat el llenguatge de la publicitat des dels inicis del capitalisme per entendre quina és la dinàmica dintre del consum establerta en l’actualitat. Al principi, els anuncis feien referència a les qualitats del producte, l’analitzaven i establien unes suposades qualitats que el feien idoni per a desenvolupar una funció. Poc a poc s’anaren carregant aquests anuncis de qualitats més abstractes, basades en conceptes com l’èxit social, l’enveja del proïsme, l’amor, la joventut, la felicitat, i aquests anaren substituint, cada vegada més, al producte en si. Finalment, aquest té una presència testimonial en la publicitat, quan no desapareix directament, és el que es coneix per vendre fum, i és la pràctica habitual en el capitalisme modern.
De fet, els àmbits d’actuació, cada vegada més amplis, de les marques, comprenen empreses de tot tipus, generalment subcontractes, disseminades per tot el planeta. Aquestes empreses, obligades a produir segons terminis d’entrega cada vegada més escurçats ( la tirania de la moda, que canvia constantment, és un aliat inestimable per al consum continu ), i a preus més barats ( sous de misèria, jornades de fins a 16 hores, explotació infantil... ). Les responsabilitats s’esvaeixen, ja que els treballadors no ho són directament de les transnacionals sinò de subcontractes. Les conseqüències per a les societats dels països productors són devastadores.
Però gràcies a tot açò, la presència de la marca, s’imposa a través de tot tipus de productes per a tota la família. L’arquetipus per excel·lència d’aquest mega conglomerat empresarial d’escala global, seria Disney. Aquesta marca, fruit de la imaginació i el talent innegable d’en Walt Disney, començà el seu recorregut com uns estudis de producció d’històries d’animació. La fama creixent dels personatges, i l’evolució del capitalisme modern, feren possible l’edificació d’un imperi que va des de la indústria de l’oci, cinema, merxandatge, roba, joguets infantils, productes educatius, jocs, parcs temàtics, televisió via satèl·lit i una inabastable varietat de productes que estableixen la presència dins la família, el nucli més íntim de penetració del marketing. El que genera més fidelitat i identificació a llarg termini.
En el capítol esmentat, es fa un retrat d’aquestes estratègies de penetració, aquesta vegada dins l’àmbit educatiu dels Estats Units, on el concepte d’espai públic, d’Àgora, ha derivat obscenament en una xarxa de supermercadets i cadenes de menjar ràpids, amb la total rendició de la comunitat educativa com a principal aliada.
I perquè, si la societat és un gran aparador, és a dir, la comunitat cedeix tot el treball públic al sector privat, i els serveis públics de tot tipus funcionen per subcontractes, hauria de ser diferent en el cas de l’educació? Això és probablement el que pensen molts professors, quan deixen que els seus centres es poblen del patrocini, més o menys evident, de grans multinacionals. A partir d’estratègies diverses, que van des de regalies personals de tot tipus ( si, suborns ), a equipaments esportius, gestió del menjador escolar, instal·lació de tendes i cadenes d’alimentació dins els centres universitaris... es va consumant aquest prodigi.
I aquest procés segueix una lògica evident , ja que a la majoria d’adolescents, moll el cervell després d’incomptables sessions publicitàries, no només admeten, sinò que sovint reclamen que les marques, les quals ocupen tots els àmbits de la seua existència, aconseguisquen violar aquesta darrera frontera. Si el cap de setmana, van amb els pares al Mc Donald’s o al Tacco Bell, perquè no convertir l'àmbit quotidià en un inalterable cap de setmana?

Sense marques, el món de l’educació resulta tan avorrit!
Paral·lelament, es crea el Horror com a erm desert intel·lectual, l’alienació de la pròpia cultura, història, amor per la terra, pel proïsme: una massa preparada per engolir qualsevol tipus d’estafa, d’injustícia, de guerra, de feixisme. Una massa de zombis com només el subgènere de High School movies ha sabut retratar. El rol de popular, d’inadaptat, de rebel, promíscua, esportista, les ties bones... s’atorgarà en virtut d’una massa abjecta que hi assisteix com espectadora, coreja i brama i bé aclama el guanyador, bé escup al marginat. El caràcter es fixa només en aspectes banals, estúpids, modes que crearan noves jerarquies, en les quals es barregen qüestions estètiques, de classe, racials o d’orientació sexual. És aquesta la massa que difama la diferència, l’originalitat, que prova a xafar el caràcter, la que el dia de demà, farà que la roda continue girant. És el germen del feixisme.
Quan una persona no es capaç d’entendre els antecedents històrics que modelen la nostra societat, o no coneix res de la resta del món, o del funcionament del planeta, però et pot recitar de memòria, en estat d’èxtasi, la darrera cançoneta de l’anunci de moda, és que tot el sistema falla. El cas dels EUA, ens pot semblar extrem, exagerat tal volta, però, realment ens trobem tant llum com ens pensem?
Recorde el film Bowling for Columbine, d’en Michael Moore. Quan apareixen els testimonis dels i les alumnes de l’institut, veiem clarament els rols i arquetipus dels quals parlàvem abans. Molts d’ells no veuen problemes en humiliar a companys davant de les càmeres. No es sap perquè, però s’hi respira una atmosfera de tensió i violència enorme. La frustració de no poder abraçar el model rígid que la societat imposa.

dilluns, 30 de juny del 2008

Per a subscriure el que deia en l'anterior columna,faré una cosa que no acostume a fer en aquest bloc: Penjar un text d'una altra persona. Normalment no ho faig, perquè crec que és millor vinclar a la seua pròpia pàgina i no nodrir la meua amb textos dels demés.
Es tracta, com no de Javier Ortiz. Com sempre, el seny i la lucidesa que ens mostra, a contracorrent, busca uns arguments que trobe afins als meus. Ací va:
¿Todos con España?

Lo oí ayer durante todo el día hasta la saciedad y eso que huí de los tropecientos programas especiales de radio y televisión que se realizaron hasta el comienzo del partido de marras y, con todavía mayor determinación, de los que se celebraron después: “¡Todos con España!” (o, alternativamente, “¡Todos con la roja!”).

Dos problemas en tres palabras.

Primero, lo de “España”. No insistiré demasiado –ya he desarrollado ese argumento otras veces– en que la Federación Española de Fútbol es un ente semiprivado que no sólo no depende de los poderes legítimamente electos, sino que se permite contrariarlos cada vez que se le pone. Que al equipo de fútbol que ella elige se le llame “España” no pasa de ser una licencia hiperbólica, comprensible a los efectos de una competición, pero carente de rigor.

Una vez recordado eso, llamo también la atención sobre el hecho de que la España que ese equipo simboliza, con independencia de que a algunos de sus integrantes les repatee, es sólo una de las Españas que hay. Ésa, la que ayer se impuso en todos los terrenos, pero sobre todo en el de los medios de comunicación, no es “la roja”. Es la roja y gualda: la que se pone firme ante el tachún-tachún de la Marcha Real, la que se embelesa con la presencia de los reyes y los príncipes, la del toro de Osborne, la de Manolo el del bombo, la que se deshace de gozo porque “hemos ganao a los mejores”, la del “España, España, España es cojonuda” y la de “con un par”. Hay muchos españoles –españoles de DNI, que al final es lo que cuenta a efectos estadísticos– que sienten repelús cuando ven a esa España a sus anchas, encantada de haberse conocido.

Ayer yo no quería que ganara la selección de Alemania. Tengo excelentes amigos alemanes –ninguno demasiado patriota–, y he conocido futbolistas alemanes de una calidad y de una inteligencia formidables, pero reconozco que, como diría Woody Allen de Wagner, cada vez que oigo las notas marciales del Deutschland über alles me entran ganas de invadir Polonia. Su estilo de juego, basado en el empuje y la superioridad física, me apabulla y, a la vez, me aburre. Es como si estuvieran preparándose en todo momento para pasar por encima del rival con un panzer. Ese tipo de sentimientos (pero sólo ése) me hizo simpatizar a partir del minuto 20 con la selección española, que hacía un juego mucho más divertido e imaginativo; técnico y, a la vez, sorprendente. Cuestión de gustos futbolísticos.

De modo que, aunque no estaba “con España” de antemano (no tenía ese prejuicio o, como dijeron en un informativo de RNE, ese “perjuicio”), el resultado del partido no me disgustó.

Hasta que el árbitro pitó la conclusión del encuentro y se desató la explosión delirante de nacionalismo españolero.

Apagué la televisión y me fui a la cama. Probé a encontrar alguna emisora de radio que no describiera enfervorecida el desparrame patrio, para que me ayudara a dormir con placidez, pero no la encontré. No se me ocurrió buscar Radio Clásica. Así que me dormí sin radio.

Pa i Futbol.

Bé, el paral·lisme del panem et circem em pareix més assenyat que mai. Anit, després de nosequants anys, la sel·lecció espanyola guanyà l'Eurocopa.
Cal dir que realment jugaren millor, i a mi, com a afeccionat al futbol, no em costa dir que foren merescuts guanyadors. El talent del jugador del Vilareal Marcos Senna, i les virtuts enormes del futbolista que és Xavi, quan se'l deixa ser motor de l'equip, foren claus en el bon campionat. Per suposat, també enormes foren en Puyol, com sempre, en David Villa, i el que és per mi el millor porter del món, Iker Casillas.
Però bé, a part d'aquest comentari estríctament futbolístic, he de dir, que jo, com sempre, volia que els espanyols perderen. Tampoc d'una manera malaltissa, no els vull cap mal als jugadors que he aprés a valorar i seguir a la lliga, sinò com a simple previsió del que passaria si, com ha succeït finalment, guanyaven.
El futbol és capaç de treure les més baixes passions dels individus. Quan acabà el partit vaig recordar perquè volia que perderen. Grups d'individus engoril·lats bramaven, en un estat d'eufòria etíl·lica, imposant la seua alegria a toc de claxon.
Les banderes espanyoles, que ací en Mallorca no formen part, habitualment, del paisatge, folraven els carrers principals. Molta gent se'n mantenia al marge, però clar el que crida més val per dos...
La majoria eren treballadors i treballadores, els quals desofegaven les seues frustracions quotidianes emmetzinats de triomf espanyol. I el que fa una mica de por, éra la forma de mirar-te, mentre et pitaven a dos metres de distància, reclamant, exigint, que els seguires en la celebració. La indiferència no era gens ben acollida.
Per a mi, és tota una metàfora de com funciona la imposició espanyola. Masses convertides en carn de canó, els quals no acaben el final de mes després de matar-se a treballar, mostren amb orgull el drap que simbolitza la cadena de l'opressió. Els afeccionats radicals, ultres dels equips de futbol sempre han gaudit d'impunitat per exercir la seua violència contra els diferents, ja siga a nivell futbolístic o social.Els demés seguidors, per por, gregarisme o per ser uns miserables, normalment miren cap a altra part. M’és ben igual si són els Yomuss, Boixos, Ultrasur, Frente Atlético, o els afeccionats espanyols, per mi són tots iguals. Mentrestant, les ments pensants d'aquest negoci, s'omplen la boca en afirmar que el futbol no es pot barrejar amb la política.
Pa i circ, evolucionat des de temps de Cómode fins a aquest pa i futbol. Les grans desigualtats, imperis, i imposicions, han d'entrar amb litúrgies esportives, comunions per a analfabets funcionals, és el brou on es cuina el feixisme. Temps al temps.

dissabte, 28 de juny del 2008

L’APRENENTATGE A TRAVÉS DE LA IDENTITAT DE MARCA.


Aquest text té un origen inusual. La Laura havia de presentar un treball per a la seua carrera, magisteri, i no anava massa sobrada de temps. Així que la vaig ajudar, o més bé, li vaig fer jo el treball. El penjaré en dues parts, per si hi ha lectors als que els resulte d'una densitat intolerable.

Relexions crítiques al voltant de Les marques i l’ensenyament, a partir del llibre No Logo, de Naomi Klein.


Introducció:
Vivim en l’època de l’alienació. La separació abismal que hi ha entre producció del producte i el seu consum, tant conceptual com geogràfica, és inversament proporcional a la identificació entre marca i consumidor. Aquesta identificació, establerta a través de la publicitat i consagrada pel voraç consum occidental, és la base del capitalisme mundial, un sistema de depredació humana que genera diferències socials crítiques i que està destruint el planeta.
Però no és aquest potser el millor lloc per a analitzar les complexes relacions de la macroeconomia global. Molt s’ha escrit sobre les greus conseqüències del primer imperi global, i la lògica acumulació de capitals que ha dut a la creació de grans conglomerats empresarials coneguts com transnacionals. Potser s’hauria de comentar breument la dependència de la globalització capitalista d’enormes quotes de consum energètic basat en els hidrocarburs. O com una política de control artificial de preus ( una paradoxa que ha estat promoguda, justament pels partidaris del mercat lliure ), basada en la intervenció militar, el dumping, la desestabilització dels mercats i l’especulació, ha dut a generar la denominada cultura de l’automòbil, o més especialment, l’economia basada en el comerç de llarg abast. Aquest comerç de llarg abast ha permès, seguint la lògica d’augment infinit dels beneficis, un sistema econòmic basat en la deslocalització, és a dir, el trasllat dels centres de producció a altres països on la mà d’obra és més barata, o millor dit allà on l’absència total de regulació en drets laborals ha permés situacions de neo esclavatge.
Però el més interessant, el punt de vista més original que aporta aquest No Logo de Naomi Klein, és l’anàlisi de la relació entre individu i marca. La marca com a símbol d’identitat postmoderna, com a virus malèvol que envaeix tots els àmbits de la nostra cultura, substituint cada vegada mes àmbits de la nostra vida, imposant-nos la tirania de la identitat global, uniforme.

Podem vore el símbol de Nike, tatuat als braços dels Cholos, als barris de xavoles de les ciutats americanes, pintat en els murs de qualsevol tendeta en un poblat africà, aferrat a la roba d’imitació dels mercats negres dels asiàtics, en les televisions de tot el món etc. Aquesta presència, a escala planetària, només podria comparar-se a nivell icònic amb l’expansió del cristianisme, o amb l’esperit d’abstracció simbòlica basada en l’Alcorà.
Quelcom tan simple com un logotip, i que a la vegada sintetitza un ampli ventall de connotacions positives , de significats que ha anat adquirint amb cada nova campanya publicitària. Cadascuna bombardejada constantment en l’espai domèstic, acompanyant la Informació amb majúscules, en l’espai públic, en les manifestacions culturals de tot tipus, en els esdeveniments esportius etc.
Davant de tot açò, com podria la fràgil i insegura ment d’un nin, nina/adolescent/ oberta a engolir tot tipus d’estímuls externs, de models socials, de pautes de comportament, resistir aquesta tirania basada en la identitat de marca? Aquesta pregunta posa de relleu la importància de la preservació d’oasis aliens a la tirania de la publicitat i el consum, com haurien de ser l’educació, les relacions humanes i l’oci.
Il·lustracions de Miguel Brieva

dimecres, 18 de juny del 2008

Tolerància o Respecte?

L’altre dia, em vaig haver de trobar en una situació arquetípica per a aquells i aquelles que, com jo, hem decidit intentar viure en la nostra llengua. Pareix ser que aquest atreviment, aquesta immensa gosadia, mereix ser denigrat per qualsevol ciutadà del món espanyol. Amb la bandera de la tolerància, aquests maniqueus defensors de la suposada igualtat, es dediquen a matxucar qualsevol expressió o intent d’integració per part dels autòctons. Pel que es pot veure, la integració és una de les imposicions més injustes, és millor que hi haja persones vivint al nostre país que mai tinguen l’oportunitat de conèixer o entendre la llengua d’aquest. Però el que aquesta postura basada en la tolerància amaga, és una doble estafa, d’una banda se’ls nega als nouvinguts l’oportunitat d’entendre, defensar-se, i per tant tindre recursos per relacionar-se d’igual a igual amb els mallorquins, i d’una altra se’ls força a aquests a canviar-se constantment de llengua en l’àmbit públic, tancant la llengua dintre de casa. I dintre de casa una llengua no pot viure, li falta l’aire, volar lliurement, anomenar les coses quotidianes, properes, il·lustrar idees, concretar aspectes espirituals, versos d’amor, confidències íntimes, insults aïrats, el que siga...
Aquesta és la idea de tolerància que, per ser com cal, hem de digerir. Però que és la tolerància? Per a mi aquest terme es contrasta amb un altre, que quasi no s’utilitza: Respecte. La tolerància ens situa en una posició de superioritat, que permet que l’altre existisca, sempre que no faça gaire nosa, estiga calladet, i no es faça de notar massa. El respecte fa referència a l’acceptació, d’igual a igual, de les peculiaritats, valors, idees i formes d’ésser dels demés, encara que ens siguen extremadament diferents.
Açò era el que provava d’explicar-li a una individua furibunda que em vaig topar l’altre dia. Us posaré en situació: Em vaig trobar amb un amic, de Moçambic, que duu molts anys vivint a Palma, ell parla en Espanyol, jo li parle en Català, no tenim cap problema, si hi ha quelcom que no entén, li ho aclarisc en una altra llengua, o en el que faça falta, però ell no em nega l’ús de la meua llengua, fa un esforç per entendre’m. El meu amic anava amb dos xiques de Terol, la seua actitud fou ben diferent, primer deien que els agradava molt Mallorca, i que s’hi volien quedar ( la veritat, èssent de l’interior de Terol, aquest desig és ben comprensible, fins ací tot correcte ). Tot seguit començaren amb el conte de que era super injust i discriminatori el requisit lingüístic per accedir a un treball públic. Jo els vaig dir que creia que si s’hi volien quedar, i més si volien tindre un treball que paguem amb diners de tots, almenys havien d’acreditar el coneixement de la llengua, ja que si alguna persona, en l’exercici del seu dret, se’ls adreçava en aquesta, elles almenys la pogueren entendre... Bé, a partir d’açò, jo em vaig transformar en Satanàs. La conversa degenerà, jo els intentava fer comprendre que en qualsevol lloc on anaren del món haurien de familiaritzar-se amb la llengua autòctona per accedir a un treball públic. Amb grans mostres d’indignació, ja sense cap tipus d’argument, varen recórrer a la crua raó colonial que sempre es veuen obligats a esgrimir: “estamos en España, y no me pueden obligar a aprender catalán”. La imatge que em vingué al cap fou la dels hidalgos, esperant per embarcar en el port de Sevilla, amb una mà al davant i una altra al darrere, disposats a fer les amèriques, disposats a imposar, a sang i foc, la cultura del imperio. Finalment, davant aquests abusos, i aquesta manca de respecte que hem d’aguantar de qualsevol, armat amb arguments que donen segles d’imposició colonial ( ara transvestit en imposició tolerant ), ens venen ganes d’afirmar l’únic argument que trenque aquest axioma: Nosaltres no som espanyols.
No vull que em toleren, demane que se’m respecte.

dilluns, 2 de juny del 2008

Com a Marinaleda


Quan fa anys vaig conèixer l'existència d'aquest poble andalús, no em podia creure aquest oasi. Allà els i les ciutadanes tenen ple dret al treball, l'habitatge ( amb la construcció de VPOs que resulten sobre uns 15 euros mensuals de quota ) i la participació en la política i la realitat quotidiana del poble. A més, al poble encara els queden diners per estendre la solidaritat cap a lluites que realment volen la millora de les condicions de vida de les persones, i no l'almoina hereva de la tradició cristiana.
Els serveis socials, són millors que els de qualsevol poble. La guarderia és pública, cada any, l'assemblea de pares decideixen quant poden pagar, costa, aprox. amb menjador uns 12 euros mensuals. L'abonament a la piscina del poble és de 1,80 euros anuals ( i per què no afirmar que una piscina pública és ecològica i font de gaudi social? ), les persones majors tenen assistència a domicili, hi ha parcs naturals, instal·lacions esportives, casa de la cultura, equip de ràdio i televisió local...
Per a mi, la prova més evident de que tenim raó, és que l'organització col·lectiva, l'apropament dels òrgans de decisió a les persones, i les polítiques socials reals, milloren enormement la qualitat de vida dels habitants d'aquesta població.
Moltes vegades, ens queixem que no plantegem alternatives cap al sistema imperant, que no hi ha models de societat que emprendre front a aquest capitalisme salvatge que ens aliena i ens fa esdevindre part de la roda de l'explotació i la fam. Que, si algun dia aconseguírem la independència, formaríem un estat igual d'injust que l'actual. Jo
crec que quan més proper a nosaltres estiga el poder, més fàcilment podrem incidir en la nostra societat, i transformar-la per que aquesta sia més justa. És més fàcil reclamar responsabilitats ( o substituir ) a un representant que coneixes, saber què estàs menjant ( i com s'ha fet aquest menjar ) si s'ha produït a la teua comarca, comprar els productes a persones, i no a cadenes. Aquesta és la independència que pot tindre futur, la que hem d'aplicar en els pobles o allà on s'obtinga representació. Una independència que millore la vida de les persones, i els done la possibilitat de participar-ne. Si les CUP tenen aquest model, i es pot començar a implantar, el futur és nostre.

dilluns, 26 de maig del 2008

Colòmbia, el conflicte etern.

Fa poc es feu pública la mort d'en Manuel Marulanda, Tirofijo, Comandant General de les FARC. Figura controvertida, creador de la poderosa guerrilla colombiana, escapà de la repressió i l'assassinat gràcies a endinsar-se en la selva. Allà no només aconseguí sobreviure, sinò que organitzà la resistència contra la oligarquia, en un període històric marcat per la repressió brutal, els cops d'estat, i la guerra bruta per tota Amèrica Llatina, és a dir, la derrota de les seues forces progressistes o revolucionàries. Les FARC, segueixen, després de seixanta anys, controlant una gran part del país. Ha hagut nombroses temptatives per arribar a la pau, inclús s'intentà engegar un moviment polític, la Unión Patriótica, que arribà a presentar-se a les eleccions durant els 80.
La unió de càrtels de narcotraficants, l'extrema dreta, i elements de les forces armades i el món polític, promouen l'acció de grups paramilitars. Aquests iniciaran una terrible repressió contra el moviment polític de la UP, i serveixen d'autèntics esquadrons de la mort per exterminar la dissidència.
En primer lloc cal entendre el context d'Amèrica, molt diferent, al d'ací. Allà els enllaços sindicals, els indígenes, els treballadors i treballadores del camp, o bé els capellans de base, corren el greu risc de ser eliminats. Davant qualsevol traç de rebel·lia, encara que aquesta sia ( als nostres ulls ) insignificant, la tortura, la desaparició, o l'assassinat són quelcom més que una realitat que ha esdevingut quotidiana. L'exèrcit o bé els paramilitars ( amb unes arrelades relacions de tot tipus amb aquest exèrcit ), forces mercenàries al servei dels terratinents,dels narcos i per tant de l'estat. Hi ha enormes interessos en joc, parlant d'un país que exporta la gran majoria de la droga més lucrativa i segura per al sistema: la cocaïna.
A part, els recursos i la importància estratègica de Colòmbia en la zona fan que els EEUU i Europa emprenguen la guerra ideològica a través dels seus mitjans de comunicació. No només han exterminat físicament a Raúl Reyes, mentre aquest negociava l'alliberament d'Ingrid Betancourt i d'altres hostatges en Equador ( violant així la sobirania d'aquest ) sinò que a més, es treuen de la màniga una història increïble que inculparia, segons ells, a l'actual president de Venezuela, Hugo Chávez, en tractes de tot tipus amb les FARC. Segons afirmen, després d'haver bombardejat als congregats, que quedaren molt malmesos per l'acció militar, hauria sobreviscut el portàtil d'en Raúl Reyes, dins el qual es trobaven tots els documents per implicar en Chávez. Evidentment, la Interpol ha desmentit aquesta informació, desvetllant que el disc dur de la computadora havia estat manipulat.

dimarts, 13 de maig del 2008

La fi de l'imperi?


Aquest escrit només pretén esbossar unes pinzellades, a partir de la reflexió suscitada per les notícies, en matèria econòmica i social, que ens arriben dels EUA. Qualsevol anàlisi queda molt ferit per l'excessiva síntesi que els meus mitjans, i aquest mitjà, m'obliguen a adoptar, però és açò del que es tracta, de sintetitzar per arribar a vore un retrat d'aquestes primeres pinzellades.
Si l'Imperi dels EUA ha estat basat en l'explotació descontrolada del consum dels hidrocarburs, com podran continuar mantenint-lo ara que el barril està a més de 120 dòlars? Si la mateixa vida de les persones d'aquest país està basada en tres pilars: el consum sense límits, la cultura de l'automòbil, i la seguretat, que passarà quan s'acabe la benzina que alimenta aquestes tres motors?
En primer lloc, la cultura del consum, basada en el préstec hipotecari com a forma de vida s'està col·lapsant per la crisi creditícia, que enfonsarà el sistema bancari, i segurament arrossegarà un Wall Street unflat durant anys per la pràctica de falsejar les dades reals de les empreses. L'economia que ha preconitzat el neoliberalisme, clarament especulativa, acabarà esclatant després d'anys d'absència total d'inversió pública. A causa de la Gran Depressió el sistema s'enfondrà, els efectes del l'economia especulativa eren similars als que s'estan vivint en la conjuntura actual. Només amb l'aplicació del New Deal d'en Roosevelt, o el que és el mateix la intervenció de l'estat en l'economia de mercat ( qüestió aquesta que suposa quasi un tabú per al liberalisme ), s'aconseguí remuntar la crisi. Tanmateix, aquesta no acabà de desaparèixer fins que no es donà la conjuntura creada per la II guerra mundial, la qual convertí els EUA en un vertader imperi.
En segon lloc, el preu del petroli comença a posar en perill el llarg regne de l'automòbil. Es desmantellà una xarxa de ferrocarril que fou una de les pioneres al món, el sistema de transport és pràcticament en la seua totalitat en mans privades. El model de ciutat ianqui, amb grans extensions de barris residencials, impedeix el desplaçament amb mitjans ecològics. O barats: tot el sistema derivat del cotxe als EUA està basat en els preus baixos del petroli, per això es promou una automoció amb una taxa brutal de consum d'hidrocarburs. Les intenses relacions, amb fronteres difícils de distingir entre la indústria petroliera, i la de l'automòbil, generen aquest evident maridatge. Així que als i les ciutadanes els queden poques opcions. I poca capacitat per consumir, degut a l'elevada despesa en desplaçaments, entre altres productes derivats del petroli que s'encareixen. La indústria petroquímica, molt contaminant en totes les parts del procés de fabricació i consum, també se'n ressent, encara que les indústries fa molts anys foren desplaçades cap a països amb mà d'obra esclava i polítiques flexibles en el tema del medi ambient.
En tercer lloc, el dramàtic contrast entre rics i pobres, té una triple vessant: de classe, racial ( o cultural ) i geogràfica. Açò produeix tensions cada vegada més freqüents, com es pogué veure a la desfeta de Nova Orleans. Durant dies, setmanes, mesos, tingueren lloc disturbis, saquejos i la pèrdua de l'habitatge per part de centenars de milers de persones. La facilitat per accedir a les armes, amb la quantitat que hi circulen avui en dia, pot amplificar qualsevol conflicte fins a proporcions insospitades.
De tota manera, de moment només es poden albirar indicis, signes que poden generar nombroses teories i explicacions. Xina, la UE i Rússia esperen pacientment el seu moment. Ha arribat, finalment l'inici de la caiguda de l'Imperi?