dimecres, 31 de març del 2010

Còmic

/>

Aquest còmic l'he fet per a l'almanac de Cultura Urbana que estic fent. Es tracta de tractar el català amb naturalitat, donar exemple. Podeu jugar a imaginar la història, mentre escric els globus. Espere que us agrade.

dimarts, 30 de març del 2010

Un pensament

Analogia
La televisió és com la xocolata, els llibres són com la fruita. L'altre dia, em deia un amic: si pots triar per berenar entre una poma o una napolitana de xocolata, que tries, honestament?
Sovint ens veiem atrets per la golafreria del dolç de la televisió. En una vida alienada, allò fàcil i immediat esdevé l'opció més triada.
La fruita, en un principi, abelleix menys, requereix un esforç llavar-la o pelar-la, però té un sabor deliciós, et fa sentir millor, i a la llarga és molt més saludable. El dolç, de seguida, és molt nociu, t'empatxa, i si n'abuses, et fa mal la panxa. A la llarga et destrueix.

La televisió és com la xocolata, els llibres són com la fruita

Fins quan? Valencians exiliats, unim-nos!


( La mítica calçotada de La Torna, a la plaça del Diamant de Barcelona ).

Sense pretensions. Així arribàrem a Barna, molt més barat que volar a Violència city en folles. La veritat és que enguany volia anar, ho jure per la geperudeta i la mare que els ha parit a tots els fallers. Inclús em plantejava anar a Castelló, fer la Madalena el més ebri que pogués i preguntar-me com sempre, què collons representen els fotuts txirimbolos que passegen pels carrers? De que va el tema? Per al neòfits en aquest assumpte, només us diré que les anomenen gallates, i són una aberració visual amb llumenetes de colors que passegen per la ciutat, com si foren, no se, una verge de Rafael, en compte d'una puta merda, senzillament. Això ho dic des del carinyo.
Bé, les falles no són massa millor. Quan hi vivia, fugia simplement, o procurava estar bolinga la major part del temps possible. Sóc de Russafa, i com descriuria el panorama faller en el meu barri? Infern no aniria lluny.
Només salvaria les mascletaes si fora foc de morter sobre el balcó de l'ajuntament.
Bé, el cas és que caiguérem a Barna, i el divendres anàrem a Gràcia. Feiem birres en un bar de la Virreina, amb en Borja, amic maniser conegut a l'illa, i escoltarem trons. Efectivament, una falla, seguida per la flor i nata de l'exili, anava en processó cap al local de l'Espai País Valencià.
Allà hi vaig vore vells coneguts, que hi han anat per feina. Moltes cares de tots els pobles del País Valencià. I tothom compartia el mateix perfil. Llicenciat amb més o menys inquietuds nacionals/lingüístiques. Vaig estar xerrant, compartíem la mateixa reflexió. La majoria deia que volia tornar, algun dia, molts no ho farem.
Passa el temps i la terreta es fa més intermitent cada vegada.Ens impliquem en la vida que ja fa anys hem conquerit en l'exili. De vegades és més fàcil ser valencià i sobreviure fora de casa. És així de trist, l'últim que tanque la porta. Només m'inquieta el que deixe enrere, la púrria nacional catòlica espanyola ens ha superat, és el que entreveig quan vaig a Violència city.
Potser hi tornarem algun dia, una marea humana, i assaltarem a la brava el palau d'hivern.
Mentrestant, a menjar calçots:

dilluns, 29 de març del 2010

Primavera, mamons!

Després de les brumes, apareix el sol, allarga el dia i pareix que l'illa desperta. Aquest cap de setmana vàrem aprofitar la terrasseta de casa, sobrevolant el paisatge de teules i antenes amb la mirada, fins arribar a la Tramuntana, al fons, i a la mar oculta en direcció contrària.



Al dia següent, anàrem en bici fins El Molinar i més enllà, cap a Es Carnatge. Allà vaig començar a córrer al costat de la mar. M'agrada córrer perquè el cap vola. Passeja suaument pel fons de l'ànima. Em veia a mi mateix en l'illa, en la qual el temps no avisa del seu pas. En certa manera es podria dir que no té memòria, i per tant és un indret idoni pel record. La gàbia s'ha obert, tot ix a l'exterior. Comença la primavera, nins i nines.
Aquest fou el meu tracklist: 42 minuts.

Us3- Cantaloop
Charlotte Gainsbourg- Le chat du café des artistes
Chateau Marmont- Beagle
Depeche Mode- Peace
Desmond Dekker- Israelites
Digitalism- Pogo
Franz Ferdinand- Bite hard
Gorillaz- Mellancholy Hill
House of Pain- Jump Around
Jimmy Cliff- You can get it if you really want
Calle 13- No hay nadie como tu
MIA- 20 dollar
Massive attack- Babel

divendres, 26 de març del 2010

Matas, finalment.



He assistit a la foto, com molts de nosaltres, amb una barreja de sentiments. Al principi em fregava els ulls, car, sóc valencià, i no estem massa acostumats a jutges que jutgen, a fiscals que demanen condemnes, als poderosos arrossegar-se amb mala cara i pitjor gana pels tribunals. Matas per fi és preguntat en un jutjat sobre això que tots i totes ens preguntàvem. Com és possible, una acumulació de capital i bens a una velocitat que deixa la febra de l'or en ridícul? Ni els personatges bíblics més reeixits aconseguiren mai aquesta multiplicació dels pans i els peixos.
Aquests dies, assistim a les preguntes públiques que tothom fèiem en privat, però mai haguérem imaginat aquesta inconsistència en les respostes. Excuses de mal pagador. Afirma Matas que la seua acumulació de capital es devia a herències, encara que no n'especifica de qui, o de què, i a la facturació de quan era Conseller d'Hisenda. Això li hauria permés pagar en efectiu 100000 euros, dins de sobres, xavalla considerant que tenia la gallina dels bitllets de 500 euros. Aquests sobres anaven destinats al palau renaixentista que finalment li ha servit de mortalla política. Ja sabem que en Matas es considerava a si mateix tot un Cèsar Bòrgia, però finalment, no estigué ni a l'alçada d'un Eduardo Zaplana, el seu amic i model, el qual almenys reeixí a escapolir-se de la justícia i acabar en un exili daurat. O potser és que açò no és València, i ací no existeixen els ninots indultats.
PD. Hui li han retirat el passaport, i la fiscalia anticorrupció demana una fiança de 3 milions d'euros. Estic segur que també apareixerà una herència d'última hora que li permetrà pagar-la. El millor és que ja no podrà escapar, haurà d'encarar-se cada dia a les reaccions que els seus delictes generen entre la plebs que no arribem a final de mes.

dimecres, 10 de març del 2010


La borratxera del poder, sovint els fa oblidar que són humans, i per tant, se'ls haurien d'aplicar almenys les lleis que ells han creat per a la resta. L'ebrietat et fa actuar de vegades d'una manera que resulta patètica per a aquell que no va fins les celles. Malauradament, hi ha molt poques persones que es mantinguen sòbries en el País Valencià. La il·lusió col·lectiva ens situa en aquelles coordenades tan espanyoles de Vivan las cadenas!. Afortunadament, de tant en tant ens trobem a algú que conserva intacte l'òrgan invisible: la dignitat. Román de la Calle, director del MUVIM, ha dimitit perquè li havia vingut sobtadament una afecció del citat òrgan, en censurar l'absolutisme valencià imatges com la de dalt de l'exposició de la Unió de Periodistes Valencians. Parlen per si soles.
Per a acabar-ho d'adobar, seguisc divertit les declaracions d'un personatge com Miguel Bosé, que compara Cuba amb València. Fet que ha generat exclamacions espasmòdiques, segregació de bilis, i atacs d'epil·lèpsia en la cupula pepera.
No ens equivoquem, no caiguem en la fàcil manipulació que promou en Miguel Bosé, a Cuba, individus com Camps, Ric Costa, Matas, i companyia, fa temps que estarien en la presó pels seus crims.
Presuntamente.

dimarts, 9 de març del 2010

El mestre Puyal

Hi ha determinades persones, que em fan sentir orgullós de compartir la cultura catalana. En contraposició als debats de baix perfil dels quals parlava en l'anterior post, destinats a l'adoctrinament d'una població instal·lada en el subdesenvolupament mental, el nivell que ostenten aquests dos gegants de la comunicació, com són el Cuní i el Puyal, vola molt alt.
Vaig començar a seguir en Puyal quan era menut, al programa de TV3 Un tomb per la vida. I per suposat, tinc gravat a l'interior del meu timpà el só de la seua veu en celebrar els gols més bonics del Barça. Una emoció tan genuïna, que et feia vore i entendre la bellesa que només poden sentir aquells privilegiats que els duen a terme.
En David m'ha enviat aquest vídeo. En Puyal en estat pur. Espere que ho gaudiu tant com jo ho he fet.

diumenge, 7 de març del 2010

Frases Cèlebres 2

Hui, he continuant buscant frases per al treball que estic fent. N'he trobades, finalment, unes quantes. Entre elles una que hui subscric especialment.
Cansament és l'únic que se m'acut quan acudesc, dia rere dia, a la telenovel·la per entregues dels polítics espanyols, fingint disputes, mentre que tots i totes sabem que en allò essencial no hi ha esquerdes. Comparteixen el mateix projecte. El govern dels menys cap als més, l'alienació dels i les treballadores, l'anihilació de les realitats que gosen diferir i ens entestem a existir. La injustícia cap als seus ciutadans, i cap als nostres. Aquesta és la vertadera crisi.

"Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho." Joan Fuster