dilluns, 30 de juny de 2008

Per a subscriure el que deia en l'anterior columna,faré una cosa que no acostume a fer en aquest bloc: Penjar un text d'una altra persona. Normalment no ho faig, perquè crec que és millor vinclar a la seua pròpia pàgina i no nodrir la meua amb textos dels demés.
Es tracta, com no de Javier Ortiz. Com sempre, el seny i la lucidesa que ens mostra, a contracorrent, busca uns arguments que trobe afins als meus. Ací va:
¿Todos con España?

Lo oí ayer durante todo el día hasta la saciedad y eso que huí de los tropecientos programas especiales de radio y televisión que se realizaron hasta el comienzo del partido de marras y, con todavía mayor determinación, de los que se celebraron después: “¡Todos con España!” (o, alternativamente, “¡Todos con la roja!”).

Dos problemas en tres palabras.

Primero, lo de “España”. No insistiré demasiado –ya he desarrollado ese argumento otras veces– en que la Federación Española de Fútbol es un ente semiprivado que no sólo no depende de los poderes legítimamente electos, sino que se permite contrariarlos cada vez que se le pone. Que al equipo de fútbol que ella elige se le llame “España” no pasa de ser una licencia hiperbólica, comprensible a los efectos de una competición, pero carente de rigor.

Una vez recordado eso, llamo también la atención sobre el hecho de que la España que ese equipo simboliza, con independencia de que a algunos de sus integrantes les repatee, es sólo una de las Españas que hay. Ésa, la que ayer se impuso en todos los terrenos, pero sobre todo en el de los medios de comunicación, no es “la roja”. Es la roja y gualda: la que se pone firme ante el tachún-tachún de la Marcha Real, la que se embelesa con la presencia de los reyes y los príncipes, la del toro de Osborne, la de Manolo el del bombo, la que se deshace de gozo porque “hemos ganao a los mejores”, la del “España, España, España es cojonuda” y la de “con un par”. Hay muchos españoles –españoles de DNI, que al final es lo que cuenta a efectos estadísticos– que sienten repelús cuando ven a esa España a sus anchas, encantada de haberse conocido.

Ayer yo no quería que ganara la selección de Alemania. Tengo excelentes amigos alemanes –ninguno demasiado patriota–, y he conocido futbolistas alemanes de una calidad y de una inteligencia formidables, pero reconozco que, como diría Woody Allen de Wagner, cada vez que oigo las notas marciales del Deutschland über alles me entran ganas de invadir Polonia. Su estilo de juego, basado en el empuje y la superioridad física, me apabulla y, a la vez, me aburre. Es como si estuvieran preparándose en todo momento para pasar por encima del rival con un panzer. Ese tipo de sentimientos (pero sólo ése) me hizo simpatizar a partir del minuto 20 con la selección española, que hacía un juego mucho más divertido e imaginativo; técnico y, a la vez, sorprendente. Cuestión de gustos futbolísticos.

De modo que, aunque no estaba “con España” de antemano (no tenía ese prejuicio o, como dijeron en un informativo de RNE, ese “perjuicio”), el resultado del partido no me disgustó.

Hasta que el árbitro pitó la conclusión del encuentro y se desató la explosión delirante de nacionalismo españolero.

Apagué la televisión y me fui a la cama. Probé a encontrar alguna emisora de radio que no describiera enfervorecida el desparrame patrio, para que me ayudara a dormir con placidez, pero no la encontré. No se me ocurrió buscar Radio Clásica. Así que me dormí sin radio.

Pa i Futbol.

Bé, el paral·lisme del panem et circem em pareix més assenyat que mai. Anit, després de nosequants anys, la sel·lecció espanyola guanyà l'Eurocopa.
Cal dir que realment jugaren millor, i a mi, com a afeccionat al futbol, no em costa dir que foren merescuts guanyadors. El talent del jugador del Vilareal Marcos Senna, i les virtuts enormes del futbolista que és Xavi, quan se'l deixa ser motor de l'equip, foren claus en el bon campionat. Per suposat, també enormes foren en Puyol, com sempre, en David Villa, i el que és per mi el millor porter del món, Iker Casillas.
Però bé, a part d'aquest comentari estríctament futbolístic, he de dir, que jo, com sempre, volia que els espanyols perderen. Tampoc d'una manera malaltissa, no els vull cap mal als jugadors que he aprés a valorar i seguir a la lliga, sinò com a simple previsió del que passaria si, com ha succeït finalment, guanyaven.
El futbol és capaç de treure les més baixes passions dels individus. Quan acabà el partit vaig recordar perquè volia que perderen. Grups d'individus engoril·lats bramaven, en un estat d'eufòria etíl·lica, imposant la seua alegria a toc de claxon.
Les banderes espanyoles, que ací en Mallorca no formen part, habitualment, del paisatge, folraven els carrers principals. Molta gent se'n mantenia al marge, però clar el que crida més val per dos...
La majoria eren treballadors i treballadores, els quals desofegaven les seues frustracions quotidianes emmetzinats de triomf espanyol. I el que fa una mica de por, éra la forma de mirar-te, mentre et pitaven a dos metres de distància, reclamant, exigint, que els seguires en la celebració. La indiferència no era gens ben acollida.
Per a mi, és tota una metàfora de com funciona la imposició espanyola. Masses convertides en carn de canó, els quals no acaben el final de mes després de matar-se a treballar, mostren amb orgull el drap que simbolitza la cadena de l'opressió. Els afeccionats radicals, ultres dels equips de futbol sempre han gaudit d'impunitat per exercir la seua violència contra els diferents, ja siga a nivell futbolístic o social.Els demés seguidors, per por, gregarisme o per ser uns miserables, normalment miren cap a altra part. M’és ben igual si són els Yomuss, Boixos, Ultrasur, Frente Atlético, o els afeccionats espanyols, per mi són tots iguals. Mentrestant, les ments pensants d'aquest negoci, s'omplen la boca en afirmar que el futbol no es pot barrejar amb la política.
Pa i circ, evolucionat des de temps de Cómode fins a aquest pa i futbol. Les grans desigualtats, imperis, i imposicions, han d'entrar amb litúrgies esportives, comunions per a analfabets funcionals, és el brou on es cuina el feixisme. Temps al temps.

dissabte, 28 de juny de 2008

L’APRENENTATGE A TRAVÉS DE LA IDENTITAT DE MARCA.


Aquest text té un origen inusual. La Laura havia de presentar un treball per a la seua carrera, magisteri, i no anava massa sobrada de temps. Així que la vaig ajudar, o més bé, li vaig fer jo el treball. El penjaré en dues parts, per si hi ha lectors als que els resulte d'una densitat intolerable.

Relexions crítiques al voltant de Les marques i l’ensenyament, a partir del llibre No Logo, de Naomi Klein.


Introducció:
Vivim en l’època de l’alienació. La separació abismal que hi ha entre producció del producte i el seu consum, tant conceptual com geogràfica, és inversament proporcional a la identificació entre marca i consumidor. Aquesta identificació, establerta a través de la publicitat i consagrada pel voraç consum occidental, és la base del capitalisme mundial, un sistema de depredació humana que genera diferències socials crítiques i que està destruint el planeta.
Però no és aquest potser el millor lloc per a analitzar les complexes relacions de la macroeconomia global. Molt s’ha escrit sobre les greus conseqüències del primer imperi global, i la lògica acumulació de capitals que ha dut a la creació de grans conglomerats empresarials coneguts com transnacionals. Potser s’hauria de comentar breument la dependència de la globalització capitalista d’enormes quotes de consum energètic basat en els hidrocarburs. O com una política de control artificial de preus ( una paradoxa que ha estat promoguda, justament pels partidaris del mercat lliure ), basada en la intervenció militar, el dumping, la desestabilització dels mercats i l’especulació, ha dut a generar la denominada cultura de l’automòbil, o més especialment, l’economia basada en el comerç de llarg abast. Aquest comerç de llarg abast ha permès, seguint la lògica d’augment infinit dels beneficis, un sistema econòmic basat en la deslocalització, és a dir, el trasllat dels centres de producció a altres països on la mà d’obra és més barata, o millor dit allà on l’absència total de regulació en drets laborals ha permés situacions de neo esclavatge.
Però el més interessant, el punt de vista més original que aporta aquest No Logo de Naomi Klein, és l’anàlisi de la relació entre individu i marca. La marca com a símbol d’identitat postmoderna, com a virus malèvol que envaeix tots els àmbits de la nostra cultura, substituint cada vegada mes àmbits de la nostra vida, imposant-nos la tirania de la identitat global, uniforme.

Podem vore el símbol de Nike, tatuat als braços dels Cholos, als barris de xavoles de les ciutats americanes, pintat en els murs de qualsevol tendeta en un poblat africà, aferrat a la roba d’imitació dels mercats negres dels asiàtics, en les televisions de tot el món etc. Aquesta presència, a escala planetària, només podria comparar-se a nivell icònic amb l’expansió del cristianisme, o amb l’esperit d’abstracció simbòlica basada en l’Alcorà.
Quelcom tan simple com un logotip, i que a la vegada sintetitza un ampli ventall de connotacions positives , de significats que ha anat adquirint amb cada nova campanya publicitària. Cadascuna bombardejada constantment en l’espai domèstic, acompanyant la Informació amb majúscules, en l’espai públic, en les manifestacions culturals de tot tipus, en els esdeveniments esportius etc.
Davant de tot açò, com podria la fràgil i insegura ment d’un nin, nina/adolescent/ oberta a engolir tot tipus d’estímuls externs, de models socials, de pautes de comportament, resistir aquesta tirania basada en la identitat de marca? Aquesta pregunta posa de relleu la importància de la preservació d’oasis aliens a la tirania de la publicitat i el consum, com haurien de ser l’educació, les relacions humanes i l’oci.
Il·lustracions de Miguel Brieva

dimecres, 18 de juny de 2008

Tolerància o Respecte?

L’altre dia, em vaig haver de trobar en una situació arquetípica per a aquells i aquelles que, com jo, hem decidit intentar viure en la nostra llengua. Pareix ser que aquest atreviment, aquesta immensa gosadia, mereix ser denigrat per qualsevol ciutadà del món espanyol. Amb la bandera de la tolerància, aquests maniqueus defensors de la suposada igualtat, es dediquen a matxucar qualsevol expressió o intent d’integració per part dels autòctons. Pel que es pot veure, la integració és una de les imposicions més injustes, és millor que hi haja persones vivint al nostre país que mai tinguen l’oportunitat de conèixer o entendre la llengua d’aquest. Però el que aquesta postura basada en la tolerància amaga, és una doble estafa, d’una banda se’ls nega als nouvinguts l’oportunitat d’entendre, defensar-se, i per tant tindre recursos per relacionar-se d’igual a igual amb els mallorquins, i d’una altra se’ls força a aquests a canviar-se constantment de llengua en l’àmbit públic, tancant la llengua dintre de casa. I dintre de casa una llengua no pot viure, li falta l’aire, volar lliurement, anomenar les coses quotidianes, properes, il·lustrar idees, concretar aspectes espirituals, versos d’amor, confidències íntimes, insults aïrats, el que siga...
Aquesta és la idea de tolerància que, per ser com cal, hem de digerir. Però que és la tolerància? Per a mi aquest terme es contrasta amb un altre, que quasi no s’utilitza: Respecte. La tolerància ens situa en una posició de superioritat, que permet que l’altre existisca, sempre que no faça gaire nosa, estiga calladet, i no es faça de notar massa. El respecte fa referència a l’acceptació, d’igual a igual, de les peculiaritats, valors, idees i formes d’ésser dels demés, encara que ens siguen extremadament diferents.
Açò era el que provava d’explicar-li a una individua furibunda que em vaig topar l’altre dia. Us posaré en situació: Em vaig trobar amb un amic, de Moçambic, que duu molts anys vivint a Palma, ell parla en Espanyol, jo li parle en Català, no tenim cap problema, si hi ha quelcom que no entén, li ho aclarisc en una altra llengua, o en el que faça falta, però ell no em nega l’ús de la meua llengua, fa un esforç per entendre’m. El meu amic anava amb dos xiques de Terol, la seua actitud fou ben diferent, primer deien que els agradava molt Mallorca, i que s’hi volien quedar ( la veritat, èssent de l’interior de Terol, aquest desig és ben comprensible, fins ací tot correcte ). Tot seguit començaren amb el conte de que era super injust i discriminatori el requisit lingüístic per accedir a un treball públic. Jo els vaig dir que creia que si s’hi volien quedar, i més si volien tindre un treball que paguem amb diners de tots, almenys havien d’acreditar el coneixement de la llengua, ja que si alguna persona, en l’exercici del seu dret, se’ls adreçava en aquesta, elles almenys la pogueren entendre... Bé, a partir d’açò, jo em vaig transformar en Satanàs. La conversa degenerà, jo els intentava fer comprendre que en qualsevol lloc on anaren del món haurien de familiaritzar-se amb la llengua autòctona per accedir a un treball públic. Amb grans mostres d’indignació, ja sense cap tipus d’argument, varen recórrer a la crua raó colonial que sempre es veuen obligats a esgrimir: “estamos en España, y no me pueden obligar a aprender catalán”. La imatge que em vingué al cap fou la dels hidalgos, esperant per embarcar en el port de Sevilla, amb una mà al davant i una altra al darrere, disposats a fer les amèriques, disposats a imposar, a sang i foc, la cultura del imperio. Finalment, davant aquests abusos, i aquesta manca de respecte que hem d’aguantar de qualsevol, armat amb arguments que donen segles d’imposició colonial ( ara transvestit en imposició tolerant ), ens venen ganes d’afirmar l’únic argument que trenque aquest axioma: Nosaltres no som espanyols.
No vull que em toleren, demane que se’m respecte.

dilluns, 2 de juny de 2008

Com a Marinaleda


Quan fa anys vaig conèixer l'existència d'aquest poble andalús, no em podia creure aquest oasi. Allà els i les ciutadanes tenen ple dret al treball, l'habitatge ( amb la construcció de VPOs que resulten sobre uns 15 euros mensuals de quota ) i la participació en la política i la realitat quotidiana del poble. A més, al poble encara els queden diners per estendre la solidaritat cap a lluites que realment volen la millora de les condicions de vida de les persones, i no l'almoina hereva de la tradició cristiana.
Els serveis socials, són millors que els de qualsevol poble. La guarderia és pública, cada any, l'assemblea de pares decideixen quant poden pagar, costa, aprox. amb menjador uns 12 euros mensuals. L'abonament a la piscina del poble és de 1,80 euros anuals ( i per què no afirmar que una piscina pública és ecològica i font de gaudi social? ), les persones majors tenen assistència a domicili, hi ha parcs naturals, instal·lacions esportives, casa de la cultura, equip de ràdio i televisió local...
Per a mi, la prova més evident de que tenim raó, és que l'organització col·lectiva, l'apropament dels òrgans de decisió a les persones, i les polítiques socials reals, milloren enormement la qualitat de vida dels habitants d'aquesta població.
Moltes vegades, ens queixem que no plantegem alternatives cap al sistema imperant, que no hi ha models de societat que emprendre front a aquest capitalisme salvatge que ens aliena i ens fa esdevindre part de la roda de l'explotació i la fam. Que, si algun dia aconseguírem la independència, formaríem un estat igual d'injust que l'actual. Jo
crec que quan més proper a nosaltres estiga el poder, més fàcilment podrem incidir en la nostra societat, i transformar-la per que aquesta sia més justa. És més fàcil reclamar responsabilitats ( o substituir ) a un representant que coneixes, saber què estàs menjant ( i com s'ha fet aquest menjar ) si s'ha produït a la teua comarca, comprar els productes a persones, i no a cadenes. Aquesta és la independència que pot tindre futur, la que hem d'aplicar en els pobles o allà on s'obtinga representació. Una independència que millore la vida de les persones, i els done la possibilitat de participar-ne. Si les CUP tenen aquest model, i es pot començar a implantar, el futur és nostre.