dimarts, 22 de desembre de 2009

Hola, soy Fabra. Feliz navidad!


Segurament, no us ha tocat la loteria de nadal. A mi enguany ja m'ha tocat. Sí amigues, és així perquè no he jugat. M'agradaria dir que no ho he fet, per alguna d'aquestes raons heroiques:
a) La loteria només és la safanòria que ens posa al davant el capitalisme per alimentar la il·lusió de que qualsevol pot ser un dels elegits en la piràmide social.

b) La riquesa només preocupa els pobres d'esperit. Els esperits sublims ens alimentem de la riquesa que ens atorga una vida plena de significat.

c) Hi ha més possibilitats de que un extraterrestre t'abduïsca, t'ensenye a viatjar en el temps, vages a la transició, denuncies a Blasco a la policia franquista per radical terrorista ( anònimament, es clar ). Aconseguisques que a Maria Consuelo Reyna se la folle algú de Convergència i Unió ( pagant, és clar ), a Zaplana el faces ser president del Real Madrid ( amb un tongo, és clar ), on podria pillar sense problemes, a Lerma el promous per a ministre ( enviant a Guerra d'eurodiputat, és clar ), a Rita li poses un whisky ( adulterat, és clar ), evites l'abús sexual del seu profe de religió a Camps, ensenyes a llegir a Rus ( en Teo es calla la boca ), envies a Brosseta d'agregat cultural a Butan ( i li estalvies posteriors accidents ) i finalment proclames la independència, en una confederació de Repúbliques Democràtiques Catalanes. Després tornes a la nau alienígena, t'acomiades, i quan tornes a la teua casa estàs misteriosament embarassat.

En fi, m'agradaria argumentar qualsevol cosa millor que: No he pogut comprar el dècim per no afanyar-me i patia per si tocava i m'havia de cremar a lo Bonzo en la porta de l'institut al tornar de vacances.
Segur que en Fabra no té aquest problema.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Pep


Tot s'ha escrit, aquests dies sobre en Pep Guardiola. Normal. El que ha aconseguit enguany el Barça no és d'aquest món. Ens ha fet molt feliços a tots els culés, pels títols guanyats, però sobretot per l'emoció a la gespa. Sang, suor, i llàgrimes. La bellesa del joc del barça, t'arriba molt endins si t'agrada el futbol, no es pot evitar. Els bots que pegàrem en el bar Mavi, en les semifinals contra el rocós Chelsea a Stamford Bridge, tots els amics allà aplegats sense preveure-ho, les abraçades i el crits sense fre, el gol d'Iniesta sense temps, l'emoció assistida sense veu. El partit contra el Madrid al Bernabeu, veient-lo en València amb el Xavi Sarrià, en Roger, la Mireia el Xavi, la Laura, bojos pegant bacs i encara un altre gol, i un altre després, fins a sis, els mateixos que fan premonició de l'any enorme en què ho hem guanyat tot. La meua estimada Laura, que em prohibia durant anys vore qualsevol partit a casa, i el de sempre, que el futbol aliena, i tot això, doncs bé, per art d'aquest equip no es perd un partit, i començà a vore'ls en secret quan jo me n'anava al bar!
El primer record que tinc de ser del Barça, fou el dia que en Koeman ens va donar la Copa d'Europa per primera vegada. Recorde vore-ho en casa de la meua iaia Marga. Ella era barcelonina, i jo em vaig fixar en aquell equip de Cruyf que no m'avorria. De nano odiava el futbol, no veia ni un partit, m'ensopia terriblement. A partir del Barça em vaig afeccionar, i ara jugue cada setmana, em posa alegre, i no em cal dir res més. Ha hagut molts Barces, alguns bons i d'altres terribles, de fet, en l'època de Gaspart, em vaig donar de baixa, però cap n'he vist com aquest.
Cada culé té la seua història personal, farcida de moments amb aquells que ens fan sentir bé. En Pep és com nosaltres, per això l'estimem. En Pep plora perquè sap com a culé que això és molt gran. Ell també ha viscut els seus moments, bons i dolents, amb el Barça. Recorde unes imatges d'en Pep quan era arreplega-pilotes al Camp Nou. Amagava el baló al jugador contrari per perdre temps. Anava a saludar els seus ídols. Era només un xiquet, i jugava a La Masia, aquesta escola excepcional, d'on han eixit jugadors enormes, alegres, però sobretot una idea del futbol, d'un club diferent. Després com a jugador, era tan primet que qualsevol rival el feia volar d'un bufit. Hagué de fer-se fort, i va esdevindre un jugador excepcional. Per això ha ajudat els jugadors baixets, i els ha ajudat a créixer fins ser colossos. Messi, Xavi, Iniesta, ara Pedro. Reconec que era el meu ídol. Entenia el joc com un mariscal, quan era només un marrec.
Però com a entrenador, ha superat el seu mentor, en Cruyf, ha aplicat i millorat la seua filosofia. Ha bastit un equipàs, amb jugadors que ningú coneixia. Hauran de passar molts anys fins que s'esborren de les nostres ments, tantes imatges d'una poesia sense paraules.
Les seus llàgrimes de l'altre dia, desbordant l'emoció després de tant de patiment, del gol que no arribava, del torneig que s'escapava etc., són les d'un xiquet gran que sap que això és només un joc, però té la suficient imaginació i intel·ligència, com per a saber que això és la vida, en el fons. No sempre es guanyarà, però cal donar-lo tot per la lluita.
Gràcies Pep.

dissabte, 12 de desembre de 2009

La memòria dels arbres IV

Llàgrimes negres

El Cuc no tenia pare, s'havia criat amb la seua mare i la seua àvia, dos dones forjades en acer que tiraren endavant tres criatures, el Cuc i les seues dos germanes. Com qualsevol orfe, el Cuc tenia una obsessió malaltissa per saber qui havia estat el seu pare, i què havia estat d'ell. Sa mare li havia dit que se n'havia anat molt lluny, que vivia en Àfrica, i que allà tenia una altra família. Només havia vist una fotografia d'ell, junt a la seua mare i amb una criatura - ell mateix- en braços. A la mà que el subjectava, tenia un curiós tatuatge, es tractava d'un ull, desorbitat, que plorava una llàgrima negra. El Cuc li va escriure cartes, que enviava a una adreça imaginària, indicada per la seua mare. Un dia li va arribar una carta fantàstica, contestada per son pare des de la immensitat de la sabana africana. En ella li retratava un món exòtic, dins el qual desenvolupava una missió vital. Havia lluitat a vida o mort contra la malària, contra els nadius hostils que s'alimentaven de carn humana. Li parlava dels animals mítics que poblaven els seus somnis, narrava la seua vida enmig d'aquells indrets llunyans, plena de sacrificis, i renyida inevitablement amb qualsevol responsabilitat familiar ultramarina. La crida del salvatge, la xafogor apegalosa de la selva, la vida de criatures sense normes, per als quals, les regles bàsiques occidentals, basades en la repressió de les passions primitives, no significaven res. Parlava de la solitud d'un món sense referències, que el retenia inevitablement, en mor d'una missió vital, la qual no podia transcendir, havia de ser secreta, per a ser duta a terme amb èxit. Acabava la carta confessant que s'havia perdut en les entranyes d'aquella vida, que havia de trobar-se, ubicar-se en l'espai, per a poder, en algun moment, tornar al si de la seua família vertadera. Que havia de fer-se mereixedor d'aquest retorn, però que un dia aquest es produiria i recuperarien el temps perdut. Aleshores es desfeia en paraules d'ànim, desitjos del millor, consells per lluitar en el dia a dia, no renunciar mai als seus objectius, sobretot el d'arribar a ser una bona persona, millor que la que havia estat ell mateix, i posava un èmfasi especial en el fet que havia de fer allò que la mare li digués, que ella només volia el millor per ell. Li deia que ara ell era l'home de la casa, i havia de ser una persona madura, ajudar en tot allò que fes falta. Li deia que el temps de ser un xiquet s'havia acabat.
Així que començà a ajudar a sa mare amb les responsabilitats de casa. L'acompanyava sempre a la compra al SuperDona, quan eixien tot carregats, sempre hi havia un captaire que demanava una moneda. Olorava a gos banyat, a vi ranci, a pobresa. Lluc difícilment podia amagar un calfred, i intentava evitar el contacte amb la seua ma bruta, defugia la seua mirada, que pareixia molt llunyana. Pensava que no volia ser mai com aquell home.
Passà el temps, i en Lluc va començar a fer els encàrrecs per a la seua mare, anava a la compra tot sol, i en compte de donar-li la moneda al captaire, preferia quedar-se-la i gastar-la amb els amics en els recreatius del barri. Potser era només un pretext per a no tocar la mà ronyosa, per a no creuar-se amb aquella mirada d'ultratomba.
Un dia, a l'eixir atrafegat del súper trepitjà sense voler el captaire, aquest ni tan sols va emetre cap so, feia molt que havia deixat de demanar la moneda. Només emetia uns sorolls com si parlés alguna llengua estranya. Es va sentir malament, i amb la consciència remoguda, va buscar una moneda de les que li havien sobrat. Quan el captaire va allargar la mà, en Lluc es va atrevir a mirar-la per primera vegada. Va vore aleshores el dibuix mig esborronat, però inconfusible d'un gran ull que plorava una llàgrima negra.

dijous, 10 de desembre de 2009

Junts som com un Tsunami.

El passat referèndum regionalista a Arenys de Munt generà una onada expansiva que es deixà sentir per tots els Països Catalans. Un acte engrescador, i perquè no dir-lo, un pèl folklòric, va generar moltes preguntes fora del País, i moltes més, si cap, a dins. És un fet que una paraula escrita al nord de l'Ebre, ens arriba a la resta multiplicada en rius de tinta, desbordant totes les previsions, i mostrant que el transvasament és al cap i a la fi, un fet. Una consulta en un poble, i alguns s'enfilen al Micalet a proclamar la República Valenciana, o a inventar-se una nació, altres remuguen que això no té importància per nosaltres, i amb aquestes fatigues no acaben de provar les seues paraules, uns altres denuncien l'ingerència de l'agent exterior, la invasió dels ultracossos, o qualsevol imitació barata de la paranoia McCarthista, i els més sensibles, ploren en un racó allò de " per què no em volen?". Tot plegat seria ben divertit, si no fora perquè representa el que pareix: Una gran pèrdua de temps.
Respecte totes les opinions generades arran del referèndum, crec sincerament que venen de persones que s'estimen el País, i que només pateixen per què aquest sobrevisca, en un format o un altre, al cap i a la fi, el debat es saludable, però no ens ha de paralitzar. Com a valencià que visc a Mallorca, sempre em meravella la claredat i manca de complexos amb la que ací s'assumeix la cultura catalana com a pròpia. Defensar-la, només és la manera de fer sobreviure el caràcter mallorquí, el seu bonic accent, els noms que descriuen aquesta roqueta i el llegat guerrer d'un poble que ha defensat els seus trets d'identitat a través dels segles. Mai no han vist aquesta defensa com a quelcom contraproduent per a ells mateixos, mai han pensat que defensaven els interessos d'un altre. Ho envege, perquè a la meua terra hi ha massa monarques de repúbliques imaginàries. Serà que les taifes sobrevisqueren a aquells que les crearen. Senzillament, crec que hem de començar a deixar-nos de complexes perifèrics, i a pensar que som un país que no té un centre, sinó molts, i no és per casualitat que el nom del nostre projecte nacional és en plural. El nostre bocí de terra, allò que alguns anomenen Ebre, altres Horta, Pego, altres Mallorca, i encara uns altres Arenys de Munt, això són els Països Catalans. El nostre discurs ha de ser local, reivindicar les nostres singularitats, els nostres símbols, arrabassar-los als reaccionaris, però sense perdre de vista que hi ha més gent com nosaltres més enllà del nostre poble. En efecte, és molt difícil que existim uns sense els altres, dividir-nos és rendir-nos, esperar amb un somriure en la cara l'hora que l'últim català no tinga amb qui parlar, per no poder fer-se entendre.
Per això m'allunye de qualsevol proposta de tercera via, o com se li vulga dir. Per a mi no plantegen bé les preguntes, són com aquell, que en rebre una potada als genitals, li pregunta a l'agressor: "Quin peu calces?". Així doncs, la meua pregunta és: qui busca la nostra divisió, qui ha deixat per escrit a la constitució que no ens podem unir, qui fomentà el bipartidisme amb barreres electorals injustes per espanyolitzar-nos, qui ens nega la vertebració viària, institucional, popular, territorial, cultural, lingüística, qui ens nega que compartim un espai audiovisual català? Espanya. La resposta és senzilla per tant, i la següent pregunta també ho és. Quina és la millor manera de lluitar contra Espanya, doncs? Junts. Per tant, plantegeu els referèndums com millor ho considereu, en clau regionalista, a nivell comarcal, en un poble o en la taula d'un bar, però no oblideu que aquest país el formem tots i totes, i que només junts podrem alliberar-nos de la ocupació espanyola. Per separat, som només ones en la mar, junts som un Tsunami.
I allò que diem del nostre País, també ens ho podem aplicar al nostre moviment. Hem servit unes sigles concretes durant tant de temps, arribant a competir amb germanes que defensen exactament el mateix que nosaltres, escandalitzant-nos per detalls insignificants, jugant al joc de la Política, com si fórem polítics professionals, movent les peces baix la taula, que ja hem oblidat que aquesta marca nasqué per a defensar un país i unes idees que compartim. Sovint confonem l'instrument amb la seua finalitat. I això ha de canviar. Tots hem estat capaços de sobreviure a la repressió, al cansament, a les derrotes, a les traïcions, sense esperar res a canvi, només per conviccions. Hem arribat fins ací, amb forces per seguir creixent. Per tant, màxim respecte per tothom. Som part de la mateixa lluita, som d'esquerres, volem un canvi radical en el sistema, i volem la independència. Ah, i no ho pareixem, però som molt cabuts, creieu-me.
Així que per a mí la millor notícia d'aquesta diada, és que hi ha un cartell que signarà l'Esquerra Independentista de Mallorca, i dins aquest cartell, hi serem tots i totes: joves, no tan joves, municipalistes, socialistes, estudiants, treballadors, finalment un moviment. Aquesta diada per a mi no celebra el passat del nostre país, assentat sobre una conquesta com la que ara ens volen imposar els espanyols, aquest dia en celebra el futur. I aquest futur depén en gran mesura de que anem junts. Per separat només som ones en la mar, junts som un Tsunami.

Realitat PParal·lela.


Nova il·lustració per a l'informatiu. Les darreres actuacions del nostre presi pareixen indicar que ha anat perdent el contacte amb la realitat. O bé que la seua ment infantilitzada, ha anat creant-ne una altra, he fet un exercici de masoquisme mental i he intentat representar gràficament aquesta realitat.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Diada

A Mallorca, la diada nacional és el 31 de desembre. Es celebra la conquesta de Jaume I de l'illa, no cal dir que com la majoria de conquestes, aquesta es dugué a terme mitjançant una massacre.
De vegades, les nacions tendeixen, per patriotisme ranci, a deconstruir la seua història i mitificar allò que censuraríem quan és un tercer el que ens ha fet el mateix a nosaltres. En fi, no estic massa d'acord en celebrar els genocidis, malgrat que aquests siguen el punt de partida de l'existència del nostre país. De tota manera, la història de la humanitat està farcida de conquestes sagnants, de matances, d'opressió, en això ni hem estat els primers, ni segurament els millors. Nosaltres els catalans sempre hem fet aquestes coses sense massa convicció, no en va ens trobem on ens trobem, i no hi ha tampoc massa cosa de la qual avergonyir-nos, almenys en comparació amb la majoria de civilitzacions. Però crec que tampoc cal fixar-nos en això, el mal ja està fet, i preferisc quedar-me amb l'exercici de trobada de persones que malgrat tot, existim.
I tant és el passat, el que conta és que hui, a l'entrada del segle XXI, encara som un poble mediterrani, amb una cultura viva, i amb persones que tenen ganes de poder seguir sent com són durant molts anys, podent parlar als nets en la mateixa llengua que li transmeteren els seus pares, i encomanant una visió del món lligada a la terra que habitem, i a la mar que transitem.
Aquesta força, aquesta voluntat, és un tsunami que no es pot aturar.
I d'això va el cartell que he dissenyat per a la manifestació. Només hi ha una signatura, símptoma de la unitat de tot l'independentisme de l'illa. Junts som com una gran ona.

dimarts, 1 de desembre de 2009

L'Informatiu



Vull felicitar als companys de la blogosfera valenciana Sergi Pitarch i Joan Tur pel nou projecte de periòdic digital l'informatiu, en el qual col·laboraré a partir d'ara. La veritat és que amb el desert informatiu que tenim al País Valencià, s'agraïx aquest tipus de projectes, que donen un espai per a veus diferents dintre de la realitat valenciana. Hui publique aquesta vinyeta, que potser farà quedar-se cec a més d'un, llegiu la lletra petita, sempre! Espere que us agrade.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Una altra d'educació.

Sempre que es parla de l'educació a la caixa tonta, em pose a tremolar. Us pose en context: fa un parell d'anys, uns experts, per suposat europeus, varen treure un test per a avaluar el nivell de coneixements dels alumnes d'Europa. Amb els resultats, varen elaborar l'Informe Pisa ( es veu que si li poses alguna paraula del tipus informe, i algun nom d'una ciutat famosa, als polítics, gurús, i psicolocos se'ls dilata immediatament l'anus. P.ex. Informe Lugano, Pla Bolonya, Experimento Filadelfia, Projecte Manhattan, Projecte Alcantarilla de Múrcia etc.).
Les conclusions més importants de l'informe, són.
1. Els alumnes de l'Estat Espanyol estan a la cua a nivell de coneixements a Europa. Es podria dir que un mandril ebri sol·luciona millor problemes de lògica, matemàtiques i expressió que un alumne de secundària.
2. Cal inventar-se un nom amb ganxo, i fer quatre parides que maquillen el que ens la sua l'educació als polítics, això sí, que no coste gaires calerons. Les peles per a allò important, Fórmula 1, vaixells de luxe, Ferraris, i per al Canto del Loco.
3. La culpa de tot la tenen els professors. Tenen massa vacances ( mai és massa, companyes...), els tenen pillats pels collons, i a més, la meitat són uns rojos, quan no directament polacs. I ja es sap que als polítics, no els agraden massa els rojos ( ja que els recorden el que no són ), i molt menys els polacs ( són incòmodes, les seues banderoles queden mal a les fotos, i parlen raro, diuen aleshores o coses pitjors, que Déu sabrà què signifiquen...).
Així que la sol·lució és treure's de mànega el de les Competències Bàsiques, que ningú sap que són, però sonen molt bé, i els permetran a les editorials fer-se d'Or a costa de les famílies, canviant els llibres de text i regalant coses als professors a canvi de que demanen els seus materials didàctics. Es diu que aquesta idea ha vingut de les organitzacions d'empresaris, els quals demanaven al govern que els possibles treballadors i treballadores del futur foren competents ( sic ). Caldrà vore com apliquen aquests coneixements als cursets de l'INEM, ja que amb els índex d'atur que anem aconseguint, el model de treballador qualificat tècnic/ executiu es queda una mica obsolet. Potser és que el nivell de la policia i Guàrdia Civil ( el que se'ls reserva als estudiants de classe treballadora ) està descendint tant que s'estudia que els agents signen les multes amb l'empremta dactilar.

Ets competent?
I el millor: l'altre dia ens ve a l'institut la responsable de conselleria a
impartir-nos un curs sobre les Competències Bàsiques. La Competent funcionària ens diu que no preguntem que són les Competències Bàsiques, ja que nosaltres sabíem més del tema que ella mateixa. Quina crac! Després ens fa fer una parida de nosequins barrets de colors ( cadascú representa un estat d'ànim, caga't, lloret! ), per a que entre tots intentem endevinar què són. Ara resulta que als que se'ns vol infantilitzar és a nosaltres, que cal que apliquem no se quin pensament transversal i pollades. Que l'educació ha de motivar i entretindre els i les alumnes i coses d'aquestes. Molt bé, doncs vist el que s'espera de nosaltres, propose un nou tipus de professorat, un nou renàixer de les cendres del caduc sistema educatiu. Repensem-ho tot, els professors hem de ser així:

Una d'educació ( Sociòpates ).



Ell també segueix el nou Mètode: Aprèn rascant-te els ous.
Notícia ( Real ): Els pedagogs estimen que jugar a videojocs a classe és molt educatiu i positiu per a l'alumne.
Propose el nou pla d'estudis:
Alternativa a la Religió: Crea la teua secta!
Tecnologia: Taller de liar porros i fumar-se'ls en classe.
Educació Física: Mira partits del teu equip amb birres en el bar.
Inconsciència Avançada II. Troncal obligatòria. Estigues sense pensar en res durant 55 minuts i a triomfar!
Teràpia per eludir la responsabilitat. La culpa és de qualsevol altre. Fulanito, menganito, ta mare o Yoko Ono.
Actitud Ikea davant la vida ( optativa ). Sigues un moble, passa desapercebut, no faces res i així res et sortirà malament. Fes carrera en política, model Montilla.
Música: Descarrega politonos a classe. Després utilitza el mòbil com si fos un radiocassette i a ballar frenèticament! Si et contoneges com una anguila amb parkinson és bona senyal, significa que t'estàs expressant.
Insults, amenaces i extorsions múltiples I: Prepara't per a triomfar en la Nòria. Una professió de futur.
Grans biografies: Don Omar, Charles Manson, Guti, El Barrio, el amo del Breska, Belén Esteban...

I a més, es preveu allargar l'Educació Obligatòria fins els 18 anys. Per a tindre peces de 20 anys i escaig allà aparcats en la Cel·la 211. Una gran idea, potser l'única efectiva per fer baixar l'índex d'atur.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Depeche Mode

Aquest cap de setmana vaig poder assistir a una espècie d'exercici de nostàlgia, el concert de Depeche Mode al Palau Sant Jordi de Barcelona. Una nostàlgia que evidencià que l'ampli bagul de temassos que han anat omplint des de fa trenta anys podria farcir, dotar de coherència i de contingut uns deu concerts com el de dissabte, amb un repertori diferent cada nit. Nosaltres arribàrem just a temps, i aconseguírem clavar-se en un lloc escorat ( entrades pseudo econòmiques ) des d'on es podia escoltar i vore tot de manera prou decent. De fet, hostesses, segurates, i tot tipus de Black and Dekkers humanes, ens intentaren treure d'allà, però resistírem amb un contingent d'uns vint fanàtics, i literalment, ens férem els suecs.
Més de 150000 ànimes vibràrem amb els seus temes clàssics, que ens feren botar i somriure, amb la pell de gallina, amb cançons com Never let me down again, monumental. Una bateria analògica acompanyava les versions, fent-les explotar i carregant-les d'una energia que s'encomanava. Altres joies: Precious ( Playing the angel ), In your room ( Songs of faith and devotion ) i A question of time ametrallada sense concessions. Després, l'enorme World in my Eyes, i altres clàssics brutals com Enjoy the silence, del mític àlbum Violator.
Això sí, en Dave Gahan es deixà la pell en l'escenari, encara que la veu al principi li costés calfar-la. Són uns quants anys d'excessos, i això a qualsevol li passa factura, per molt que alguns es creguen semi-déus. Els seus balls m'inquietaven un poc, per moments pareixia un guiri borratxo de Magaluf, però en altres el seu rotllo cràpula bohemi cuinat a foc lent, ambientava el context. Martin Gore, es lluí cantant tot sol Home, o Jezebel, amb un exercici notable de veus.
I al final, una altra col·lecció de clàssics, com Stripped, la majestuosa versió de Behind the wheel, Una Personal Jesus interminable, que tornà frenètic el pavelló. Per acabar, i tranquilitzar un poc al personal, s'atreviren a interpretar un Waiting for the night to fall a capella.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Un pensament.

L'autèntic nus gordià de l'actualitat és el fotut bolic de cables que cadascú atresora per fer funcionar la fila d'aparells absurds amb els quals omplim el nostre buit ( el primer jo ). Aquell que aconseguisca desfer-los, i per a aquest afer necessitaríem una intel·ligència digna d'Alexandre, és a dir, tirar-los al fem, conquerirà occident.

dilluns, 16 de novembre de 2009

El mal ( Espanya ).

Durant segles, nombrosos estudiosos han intentat aproximar-se a la vertadera imatge del maligne. Filòsofs, teòsofs, biòlegs, antropòlegs, predicadors, vividors de tota índole, han malbaratat litres i litres de saliva, han deforestat l'Amazones, omplint pàgines i pàgines per a fer un retrat d'allò abominable com a sinònim del maligne. El mal ha fascinat des de sempre a la humanitat, com a figura mítica sobre la que descarregar tots els problemes del món. El mal és això que no funciona bé, les incoherències de la natura, la deformitat i potser aquells éssers que d'una manera conscient o inconscient fan de la seua vida un desordre de l'ordre natural de les coses. El mal és allò que amb la seua sola presència, dibuixa un univers imperfecte. El mal en estat pur fins ara només havia estat una abstracció que ens servia per a esglaiar els xiquets, cada cultura presenta una cara del maligne, per a alguns és l'home blanc, d'altres l'encarnen en una figura pagana de color roig, banyes i cua, encara per a altres és l'home del sac, altres citaven al Duc d'Alba, altres dracs mitològics, el Leviatan etc.
Però no, tots anaven errats. La veritat és que endinsant-me en els pous de l'horror, recorrent les sendes de la infàmia, rellegint els antics tractats obscurs prohibits per ser massa terribles, m'he topat amb el mal en estat pur. El vertader rostre de l'horror.
I seria aquest:

O bé també pot adoptar aquesta forma

O aquesta i aquesta:


O bé aquesta



Sí amics, perquè el Mal, en la seua quinta essència, en la seua forma més perillosa... el Mal és idiota.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Llibres

Quan arriba aquesta època, em venen les ganes de fer recompte, i parlar de llibres que m'he anat llegint al llarg de l'any. La literatura és d'aquestes coses a les que li tinc molt de respecte, tant, que com aquell no utilitzaré el seu nom en va.
Els llibres han estat, com sempre, menys nombrosos del que a un li agradaria.
Kafka a la platja. Haruki Murakami. El trobe un pel irregular, el llibre. Té bons tocs, i curiosament, utilitza la música real per crear complicitats, com estava fent jo en allò que escric. Per a mi està sobrevalorat. Potser he de llegir més coses d'ell. Zen modernillu.
Històries del paradís. Xavi Sarrià. Retrat polièdric de la bogeria del món. La veritat és que potser no sóc massa objectiu, però tampoc crec que pague la pena ser-lo. Per a mi és un gran debut en l'escriptura. Amb històries molt bones com TV, Esperança o Oasi.
Galeano. El futbol a sol y sombra. Amb la màgia que sentim els afeccionats al futbol quan veiem bellesa en el camp. Èpica, històries que s'amaguen darrere d'una finta, d'un xut o els somnis del debutant que espera eixir a cops de peu del guetto.
Voltaire. Contes filosòfics. Càndid, l'Ingenu i altres contes. Històries per on s'intueix una nova humanitat, plena de somnis que acabaren produint monstres.
Ara, País Valencià. Il·lusió col·lectiva desgranada de diverses mirades sobre aquest bocí de terra que és el País Valencià, encara ho és per a nosaltres, un País que reinventem cada dia.
El vigilant en el camp de Sègol. J.D. Salinger. Un llibre sobre les brumes de l'adolescència, que potser em resulta llunyana per coordenades, però un llibre important.
2666. Roberto Bolaño.
Colossal, enorme testament literari que es perd en l'horitzó del desert, evaporant-se com un gelat. Una metròpoli que es desmorona i es busca en les entranyes de l'horror.
El baró rampant. Italo Calvino. Fàbula d'aquell sentiment tan nostre de no xafar terra.
Mahmud Darwish. El lecho de una extraña. Poesia bilingüe del genial poeta. No sóc molt devot de la poesia, que visite amb prudència i ignorància, i em sorprèn sempre.
Històries de Nova York. Ara compren perquè en Paul Auster és qui és a les lletres en Anglès. Havia llegit viatges per l'scriptòrium i no em feia el pes. Però ara m'he inquietat, en definitiva, m'ha fet sentir.
I ara llig Moby Dick de Herman Melville, cortesia de la biblioteca del meu institut. Si em compre més llibres, no se on em tocarà viure a mi.
Un altre dia els còmics.
Afegit ( se m'oblidava )
Societat limitada. Ferran Torrent. La realitat valenciana amb pseudònims. Llenguatge al servei de la història, història viva recent del país.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Embalat per a regal III

Bé, ací està la conclusió d'aquest fulletó per entregues. Si l'anterior part us ha semblat obscena, probablement la darrera us horroritzarà. En la meua defensa, he de dir que la història no és meua, si bé, jo l'he adornada amb voluntat literària. I sí, es tracta d'una història real, si més no així me la varen relatar. Bon Profit!

Embalat per a regal III
Sec a la cuina i pense, tot divagant, en l'aventura d'anit i sobre el fet que estic a casa d'un tio, en comptes de fugir com acostume, i ja saps que des de la relació tortuosa amb Ximo, res de res, només follar i au. Però em sorprenc de sobte a mi mateixa pensant en aquesta cuina, i en el fet de preparar-me cafès, i d'alçar-me un dissabte pel matí, el millor moment de la setmana, i dur-me els meus llibres i ocupar una estanteria al menjador, i en seure en el fotut sofà i mirar pel·lis amb aquest xaval, si és que és un sol, i al llit ens entenem bé, i com es duria amb els meus amics? Jo sóc molt d'eixir per la nit i fer la cràpula. Potser encara li agafaria el gustet a anar a la muntanya, pillar-me un conjunt d'eixos de dominguera marca Quètxua i anar a caminar. Sempre que puguem anar a algun concert de tant en tant. I aquest tipo com serà d'idees? En general, trobe que algú que és bomber ( finalment, resulta que sí que és bomber ) no pot ser un puto fatxa, no? Això de salvar gent i arriscar la teua vida pels demés i tot això no pega amb ser un porc malparit. I em tocaria patir, quan estigués en missió de rescat? O anés a apagar un incendi? En aquesta terra, sempre n'hi ha, d'incendis. I aquests incendis, qui els farà? Qui serà el fill de puta que crema els pocs arbres que encara queden en aquest desert? I per què ho farà? Segurament serà algú que li paguen els peixos grossos de la construcció. I divagant amb tota aquesta sèrie de pensaments, m'entren unes ganes enormes de cagar. Ja saps com sóc jo amb aquestes coses, em resulta molt incòmode evacuar si no estic al meu bany, te'n recordes quan anàvem de colònies, que malament ho passava? Em tirava una setmana sense plantar un arbre. I allà em tens, en casa d'un maromo que em mou la taula, i pensant que amb tota seguretat no arribaria a ma casa, havent d'agafar el bus i tot això...
Així que m'arme de valor i allà vaig, quasi no em dona temps a obrir la fotuda revista de muntanya, que amolle un trunyo de proporcions astronòmiques, d'aquestos que toquen l'aigua abans d'eixir del tot. I quan ja pareix que s'ha acabat, encara en queda un altre similar. Em torque, però a l'anar a tirar la cadena, no funciona! Prove desesperadament: res de res. De seguida me n'adone de la magnitud de la tragèdia. Vaig a la cuina i busque un poal. Quan finalment el trobe, i vaig a la dutxa, no hi ha aigua, per què collons no hi ha aigua? Busque la clau de pas. M'imagine que el bany rajarà i per això Albert ha tancat la clau de pas. Busque frenèticament baix de la pica, al bany de nou, a la terrassa, a la cuina, per tota la punyetera casa, però la clau de pas, senzillament no apareix. Estic histèrica, no puc deixar-li un regal d'aquestes proporcions allà a un tio que acabe de conéixer. I menys a algú que m'agrada, a un possible candidat a seure i vore pel·lis i tota aquesta merda, i mai millor dit. Comence a pensar que hauré d'adoptar una sol·lució desesperada i radical. Hauré de treure allò d'allà per tots els mitjans necessaris. Busque unes bosses de plàstic, m'enfunde tres de manera consecutiva en cada mà. I clave les mans dins la tassa, engrape els cagallons, amb el paper mig desfet i aguante a dures penes una arcada que esclata sorollosa sense traduir-se en una potada. Després voltege les bosses, de manera que els míssils queden aïllats al seu interior. Ràpidament em rente les mans una i una altra vegada, fins que la sensació fastigosa desapareix. Estic tota trasbalsada, així que decidisc anar-me'n. Busque un paper per escriure una nota, i li pose que ha estat molt bé i tota la pesca i que si vol que em telefone, que el meu número és tal i qual. Inclús li pose un comiat poètic que ara mateix no recorde. Arreplegue les coses que tinc disperses per l'habitació, prepare la bossa, i mentre ho faig, no pare de pensar en l'incident. Repasse incrèdula la cadena d'esdeveniments, com és possible que m'haja vist en aquesta situació, quan tot havia anat sobre rodes per la nit? En fi, el millor seria anar a casa i no pensar-ho més. Així que agafe la jaqueta, isc d'una revolada, i quan la porta està tancant-se em ve una sensació de desassossec, com si oblidés quelcom. Durant un instant etern busque en la meua ment la peça que em manca per a fer encaixar l'univers. Em gire massa tard, la porta es tanca a un centímetre del meu nas. Noooooooo! De sobte, visualitze nítidament, en la meua ment, damunt la tauleta dels cosmètics, la nota amorosa plena de paraules suggeridores, i al costat, la bossa del Superdona, amb dos cagallons enormes deixats allà com per materialitzar algun obscur missatge. La nota amorosa, i el paquet de regal, completaven el seu significat mútuament d'una manera extremadament inquietant. Probablement, sense un no podia existir l'altre, com el dia no podia existir sense la nit.
Marta riu, plora i roda pel terra amb la història, que troba boníssima. Críptica i simbòlica, una obscura metàfora de l'amor, i els seus camins inescrutables. Probablement, aquest missatge dual i complementari quadrés el cercle d'una manera perfecta. Una gran historia. Marta li concedeix, que si bé no li agrada escriure, na Pepa és una excel·lent narradora, una veu viva de la tradició oral. Si tant t'agrada la història, te la regale, fes d'ella allò que vulgues, escriu-la o condemna-la a l'oblit destinat a les bromes escatològiques, material no apte per a l'exquisida literatura. Les dos riuen.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Embalat per a regal II

Bé, després de l'èxit i de l'arribada massiva de comentaris, felicitacions, i demés, em dispose a penjar la segona part del relat ( ací hauria de posar: Ironia ).
Advertència: No se si per primera vegada en aquest blog, el contingut del text següent és clarament eròtic, o pornogràfic, o podíem dir que conté passatges de sexe explícit, per dir-lo d'alguna forma. No se massa bé com funciona això dels propietaris del Blog ( si companys, bloguers, aquest espai pertany a una altra gent, així de fort ), si algú de sobte apretarà un botó i cauré en el pou dels blogs no aptes per a tots els públics. Bé, si em desallotgem, tornaré a ocupar. Espere que us agrade, i que ho demostreu de manera tan entusiasta com en l'anterior post ( ací hauria de posar: Sarcasme ). Al cap i a la fi, estic donant-vos la recepta per a l'èxit segur. Sexe, Rock i Violència (ah, i també hi ha drogues...). Allà va:

Aparquem, ens enrotllem, el tio intenta clavar la clau, però no pot, perquè jo tinc el joystick ben pillat, ho aconsegueix, l'ataque a la jugular, ell busca a cegues l'interruptor de la llum, anant pel passadís li faig la tàctica del polp, intentem avançar mentre ens refreguem, i caiem, evidentment anem prou borratxos els dos. Pràcticament follem allà mateix, en terra, de fet jo li ho suplique directament: Folla'm ací, perfavorperfavorperfavor... S'alça com un puto ressort a traïció i prem el botó de l'ascensor, quasi torna a caure perquè li he aconseguit baixar els pantalons, sóc bona, molt bona. Prosseguim dintre de l'ascensor, jo el tempte com una mala pècora, apartant la boca quan ell s'apropa, una i una altra vegada, fins que és a punt de desistir, i aleshores li ho concedesc. En un moment donat, li clave la mà dins el paquet i acarone la seua polla per dins, sense agafar-la amb el puny, només per fora, quan l'agafe amb tota la mà arriba al deliri, se li escapa un gemec un poc com de mariquita, molt graciós. Quan entrem, ell intenta arreglar-se la camisa, els cabells de punta, es torca la cara ( pareix un pallasso, amb tot de carmí roig ), em fa molta gràcia, com si visqués amb els seus pares i hagués de dissimular. Però no és així. Viu sol.
Li demane on és el lavabo, i m'ho indica. Allà dins faig temps, per fer-me la interessant, coses d'aquestes que fem les ties: dotorege tots els seus productes cosmètics, olore les seues colònies, fullege una revista que té, dedicada a la muntanya, en general ho té tot molt aseat, per a ser un tio. I bé, després isc, a mesura que m'aprope a l'habitació, em vaig baixant els vaquers fins a una alçada sugerent. Em lleve el jersei, i quede amb una samarreta interior, que deixa endevinar els meus pits. I quan arribe al llit: El molt cabró s'ha adormit? No, només ho fa vore, just quan m'aprope per fotre-li una hòstia, m'agafa de sorpresa i rodem pel llit. Ens freguem els pubis suaument, i ell lluita a mort contra els meus sostenidors. Li deixe fer, no l'ajude res, finalment, despassa un passador, poc després, l'altre. Eureka!
Quan ja som nus, la seua polla amenaça seriosament amb endinsar-se en les meues profunditats, fet que de produir-se, no deixaria marge per la tornada enrere. Així que treu un preservatiu, jo li ho agafe de la mà i li ho col·loque amb diligència. Primer el capoll, i després, baixe suaument fins la base del penis. Ell ansiosament, i gràcies a que jo estic completament mullada, entra dins meu. I comença a batzegar dins i fora, poc a poc anem accelerant. Jo l'enganxe enllaçant les cames per darrere la seua zona lumbar, i així el control del ritme és meu, en un moment donat, li faig el meu truc. Sense que trega el seu penis de dintre meu, em done la volta, de manera que em quede a quatre grapes, amb el cul més elevat, i el cap amagat com una estruç, el que em permet tindre les mans lliures per acaronar el meu clítoris i resseguir amb el tacte com entra i surt el seu penis dintre meu, constrènyer-lo etc. Es veu que això ja és massa per ell i dona senyals d'escorreguda imminent. Jo baixe un poc el ritme, i malgrat que ell ja s'ha escorregut, té la delicadesa de seguir fins que jo també ho faig.
Una vegada hem acabat, i em fume un canut en el llit, xarrem de coses vagues, de sexe, d'allò que ens agrada i d'allò que no ens agrada al llit, dels treballs, de novios i novies, una altra vegada de sexe, i amb una lleugera carícia, un toc subtil, comencem a enganxar-nos. Abans que ens n'adonem tornem a ser-hi. I així fins que clareja el dia i caiem rendits.
Recorde que mentre dorm, a una hora indecent de tant de matí, em fa una carícia i em diu que m'alce quan vulga, que estic a ma casa, i que quan me'n vaja tanque la porta de colp, que se'n va a treballar.
Prou més tard, m'alce. Estic radiant, una bona nit de sexe, amb un home que promet... El pis està mot guapo amb la llum del matí. Mire a vore que té de música. No està malament, alguna cosa un poc marciana, però trobe quelcom interessant. Pose el disc Blue Lines de Massive Attack, i la cançó de Big Wheel trona per la casa. Em dirigesc a la cuina a preparar-me una tassa de cafè abans de ser persona. Descobresc l'Oroley escurada i disposada a ser preparada. El cafè a la nevera, per preservar el seu frescor impecable. Aigua mineral per a la cassola. El xic té vitroceràmica, que apanyat. Descobresc com fer interactuar tot plegat, la cafetera piula, i em prepare una gran tassa de cafè amb llet. M'encenc una cigarreta.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

La Memòria dels arbres.

No hi ha res nou baix el sol.
Darrerament haureu observat que el meu ritme d'escriptura ha davallat. He penjat coses sí, però la majoria parides o refregits múltiples. Bé, crec que ja ho he dit alguna vegada, que fa molt de temps que escric una cosa, digueu-li novel·la, digueu-li infàmia. I quina ha estat la meua sorpresa quan hui fullejant El Temps, en la típica guàrdia de biblioteca al meu institut, llig una entrevista a una tal Iolanda Batallé Prats, i descobresc que: Ha escrit i publicat la mateixa novel·la que jo estava escrivint! I quan dic la mateixa novel·la, no estic utilitzant una metàfora, no. Vull dir que el puto títol és tan semblant que a totes llums, en el cas que l'acabe d'escriure, la meua resultarà, per atzars del destí, un vulgar plagi. Així, amb totes les lletres!. La seua es titola La memòria de les formigues, a la meua li vaig posar el títol de La Memòria dels arbres. Oh, si quina gran diferència! . Si, si, ja se que em direu, que hui està tot inventat, que és una casualitat, que això passa constantment a la literatura... I una merda, ací només hi ha una trista veritat: Encara que jo duc ja un parell d'anys escrivint ( el meu ritme d'escriptura tampoc és per batre rècords ), i que no sabia que existia quelcom així, a totes totes, estic escrivint un fotut plagi. I això no queda allà, diversos gèneres, protagonista femenina, i coincidències en l'argument. Toca fotre's. A més, no ens enganyem, la tipa aquesta pareix una escriptora,mentre que jo m'embarque en aquesta aventura per plaer, o potser no. En fi, que se m'ha passat pel cap enviar-lo tot a la merda. Després he pensat, que collons! Ho faré igualment.
Així que ací us deixe un passatge. Normalment no em lleven la son els comentaris, però ara us demane que deixeu la vostra opinió, constructiva a poder ser.

Embalat per a regal.
Mira, això em passà fa un any més o menys. Resulta que isc una nit amb companyes del curro. Una d'elles es casava i feia el comiat de soltera. Ja saps, polles en el cap i tota la parafernàlia. Mai m'han agradat massa aquestes infàmies, però no se per quina estranya raó m'ho estava passant de puta mare. Bé, fora històries, la raó era l'alcohol. Allà les tens, una colla de dones de mitjana edat, fora de si, clavant-li mà a l'stripper ( evidentment, n'hi havia, un ), dient-li unes coses que em feien treure els colors, i jo no sóc precisament la mare Teresa de Calcutta. Però aquestes ties del curro, uff, no t'has de refiar, de les mamàs. Bé, el cas és que de la seua boca eixien gripaus, i damunt en totes les fotudes varietats possibles, des del valencià de poble fins al rotllo latino del pal: Mi amol, deja que te coma la colita, hasme gosaaar i coses així. Ja saps com d'horteres són... Li clavaven mà a sac. I jo flipant amb tot plegat. Però el tio ni s'inmutava, era tot un professional. A més, supose que n'estaria acostumat, a aquest tipus de golfes.
En fi, que s'acaba el performance, i ens n'anem a un garito. Ja anem del revés, i les matxutxes es posen a tirar els trastos a tot allò que es mou. La Darlin, la colombiana, és la que va més a sac. A més, balla salsa com si ho fes amb el fotut Marc Anthony, com sempre diu ella. A ese pana lo agarraba de las nalgas y le exprimía todo el jugo ( sic ). Pareix ser que es disposava a esprémer aquell infeliç. La tia no parava de riure, traginant-se al pana i jo restava allà plantada, com una estàtua de sal... La resta de dones feien allò mateix, algunes estaven sospitosament desaparegudes en combat. El cas és que se m'apropa un tipet. Em diu que es diu Albert i això... Em diu nosequinacosa de la meua col·lega, pareix ser que ell és amic del Naranjito, i li fa gràcia l'abducció colombiana. Fem alguns comentaris, i davant l'espectacle Dirty Dancing que s'està manifestant davant nostre, em diu que em convida a una copa. Anem a la barra, seiem. Em conta algunes coses, jo li'n conte unes altres. La veritat és que vaig del revés. Però el xic és guai. Riem de xorrades que ara ni recorde. Crec que ell em diu que és bomber, o profe d'Educació Física, o monitor de Pilates, o alguna moguda d'aquestes. No ho recorde. Però vaig pensar que seria un d'aquests que estan ben bons, sense roba. El cas és que quan ens posen la copa, tornem i presenciem com la Darlin perrea amb el Naranjito, meneja l'enorme cul, d'una manera increïblement rítmica i sensual, això sí, encaixant el penis del tipus com si estigueren jugant al puto Tetris. Es podria dir que té absolutament pillat el bou per les banyes. El tio exhibeix una expressió catatònica, i es deixa endur com pensant: Què collons! Nota mental: He d'aprendre a ballar el perreo aquest...
Encara que semble mentida, aquesta visió inquietant, ens excita secretament a mi i el meu partenaire. Ens quedem ballant l'un front a l'altre. Prompte ens estem menjant la boca, note com l'assumpte es posa dur. Li suggerisc que anem a un lloc més tranquil. Ell em diu que podem anar a sa casa, que té el cotxe fora. Em pareix bé, el tio m'agrada, i a més vaig més calenta que una mona. Així que li dic a Darlin i a Rosa, una altra matxutxa que pareix que ve del bany d'encocar-se el nas que he conegut un xic i me'n vaig a casa. Em donen les advertències de rigor ( els eix la vena materno-filial ) i veig que des de lluny fan la senyal del telèfon, aclucant l'ull i rient amb complicitat.
Continuarà...

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Hipotecades de per vida.

Recorde quan es parlava fa uns anys d'aquesta panacea que anava a ser comprar-se una casa. Jo vivia a Mallorca, i en aquesta ciutat el preu de l'habitatge no parava de pujar. Sospitava que havia de pillar algun pis a Palma, per a quan tornara a València, poder viure-hi. El consens social era total: "Els pisos no baixaran mai, perquè mai han baixat". Un dogma de fe que es repetia per tot arreu. Els noticiaris començaven amb aquest mantra, repetit fins l'infinit. I bé, la resta és història:

A Barcelona, la capital europea de la dignitat social, es fa aquesta convocatòria per a denunciar la gran estafa dels bancs, als quals damunt els salva el cul l'estat amb els nostres diners. Això és el capitalisme, i nosaltres només som formigues. A mossegar, doncs!

The Prodigy

Sempre he seguit aquesta banda, que es movia dins les coordenades del Hip Hop i Dance al principi fins esdevindre una reinterpretació del punk més àcid, explosiu. Fa anys vaig vore-los en concert, en un dels performances més enèrgics que he presenciat mai. Enguany tragueren disc, i la maquinaria pirata m'ha permés fer unes quantes audicions. El nou disc, potser no arriba a la originalitat dels primers treballs, però crec que deixa el llistó a una alçada molt digna. Energia pura, i alguns temassos molt bèsties.

I per a recordar els vells temps, ací vos deixe un tema mític, amb un vídeo que les ments idiotes, amants de la dictadura d'allò políticament correcte, qualificaren amb la temuda etiqueta de polèmic. De seguida les feministes d'opereta i poltrones diverses, pressionaren el botó roig de la censura. És lamentable com una branca del feminisme té un ressort en el cul davant la provocació fàcil ( la millor eina de promoció: clavar-se amb els catòlics o amb el discurs feminista ), però callen com putes amb el que fan les empreses i el seus països progres occidentals amb les dones del 3r món. O justifiquen que bombardegen tot un país ( recorde Afganistan ), com si això anés a millorar en alguna cosa la vida de les dones d'allà... En fi, el tema és que les cadenes hippy-cristianes de l'estil de l'MTV, esborraren el vídeo del mapa. És curiós que siga aquesta mateixa cadena per a subnormals la que hui ens regala realitys de mongolos d'aquests amb Parkinson ( un dia normal a cal MTV: balls epilèptics, ties de plàstic que es diuen Mindy o qualsevol merda així, gallets en falset, negrates posats de crack, però que passegen amb una fotuda botella de Moët Chandon, pantufles, cadenes d'or, per una casa com de la família Monster, adolescents vestits per algun estilista daltònic i pederasta... I un llarg etcètera...).
Bé, i ací està, un dels millors vídeos que he vist mai. El moment de violència cap al DJ és genial. Atenció amb el final, que és el que les feministes d'opereta no arribaren a entendre.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Renovar-se o Morir.

Hi ha una espasa de Damocles sobre el cap del govern valencià. Malgrat que diga en Mariano Rajoy que en Camps és i serà el millor candidat per a la Presidència de la Generalitat Valenciana. Puja en les enquestes, el que diu molt del nostre país, però a Rajoy li pot costar el seu camí a la Moncloa, així que som molts els que pensem que en Camps patirà un accident abans que s'acosten les eleccions generals, sobretot si pensem que qualsevol candidat que el PP es traguera de la màniga, seria probablement president.
Així, que ací va la meua aposta personal:
CANDIDATS QUE, DE PRESENTAR-SE PEL PP SERIEN PRESIDENTS DE LA GENERALITAT VALENCIANA:






El futur President i el seu Secretari General.




dijous, 8 d’octubre de 2009

Un pensament.

Afortunadament, m'importa una merda tot allò que va malament ( el que pot anar malament, va pitjor ) i m'importa prou més tot allò que va bé.

Son Ferreret


Il·lustració publicada ahir al Diari de Balears sobre el centre de menors de Son Ferreret.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

PD: Curitas

I
Cada dia em serveix en safata una nova sorpresa. Si ahir parlava d'en Francisco Camps i escrivia que té els dies contats, hui confirme aquesta qüestió punt per punt. Es veu que els companys d'escolania del PP li han fet el buit i no l'han convidat a una reunió a Madrid. Pareix que d'una manera velada els dirigents del PP estan demanant a Camps que faça rodar caps, o finalment caurà el seu. Però la decisió és ben difícil. Com pegar la potada a Costa, o a Rambla, si saben perfectament que tots, des de Presidència fins les bases estan amb la merda fins el coll. No crec que el pijo i el Rambla caigueren sense endur-se per davant a qui pogueren endur-se per davant.
Però el que em xoca especialment, és la fotuda nomenclatura de Forrest Gump que empra el beat Camps. Després d'allò d'"amiguito del alma" ( qui collons parla així? ), o "lo nuestro es muy bonito" o l'afectada exclamació orgàsmica: "Gracias Mariano".
Llig en El País de hui: Camps valoró la reunión a la que no había acudido:... "Nos apoyamos todos y eso es muy bonito"... Don Manuel ( Fraga ) está encantado, yo hablo con él con mucha frecuencia y está encantado con el partido en la Comunidad Valenciana" " Don Manuel está muy feliz con lo que está pasando". Clar, i jo estic molt trist per tot això...
II
D'altra banda, ha començat el judici per (presumptes?) abusos a menors d'un altre catòlic de vida exemplar, en Rodrigo De Santos, ex regidor d'urbanisme de l'Ajuntament de Palma. Bé, com sabeu per anteriors posts, aquest personatge feia servir la Visa de l'ajuntament per a pagar en prostíbuls Gais. Doncs bé, segons ell afirma, era perquè era un addicte a la cocaïna, i allà podia consumir en privat. Què, com se vos queda el cos?
I a més, ara afirma, el molt... ( bé, m'estalviaré adreçar qualificatius a aquest individu ) que l'acusació per l'abús a menors dels fills d'uns amics del matrimoni, en la seua pròpia casa, s'ha produït per una venjança personal, i diu que els denunciants són " fantasiosos", "conflictius" i "tenen una altra cultura". La fiscalia l'acusa ( atenció ) de tocaments, fel·lació i penetració, subministrament de drogues i contractació d'una prostituta mentre ell es masturbava. El fet que tant l'ex-regidor com els denunciants foren membres dels Kikos, coneguda secta catòlica jeràrquica i aberrant, va tapar el cas en un inici. Els pares, m'imagine que després de pressions, varen decidir deixar l'assumpte " En las manos de Dios " ( sic ). Com sempre, aquest individu afirma que es impossible, perquè és un catòlic exemplar ( el més trist és que la seua dona fa el paper de comparsa dolorosa )i centra la seua defensa tot dient que es tracta d'una persecució política contra ell i el PP. Com no...

dilluns, 5 d’octubre de 2009

El curita


Nova l·lustració per al Diari de Balears que eixí el diumenge 4 de novembre. La tenia preparada aquest estiu, però no la vaig poder enviar a temps. És igual, sabia que tard o d'hora l'anava a gastar. Per molt que trampegen, per moltes voltes que peguen, la magnitud de la tragèdia és tan gran, que no es lliuraran. Per molt que el poble valencià, segrestat per una lògica pre-feixista a la italiana, demane més. Més corrupció, més destrucció, més populisme, més pensament únic, més robatori, més espanyolisme, més amnèsia, més funbol, més ultra catolicisme, més barraquisme, més cotxes, vaixells, motos, avions, naus espacials, i l'hòstia consagrà, més suïcidi, que és la guerra. Accelerem cap al no res! Siguem els primers en arribar! per una vegada serem els primers en alguna cosa...
Però aquest, el molt execrable president, el curita, amiguito del alma, té els fotuts dies contats. És un mort que es pensa que encara és viu i camina per inèrcia, però ell i la seu caverna d'aduladors Opus-Dei, estan acabats. El pijo, el Rambla i el de més enllà. En Madrid demanen els seus caps servits amb socarrat de fons. I ara què? Doncs un altre virrei.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

12 octubre:Res a celebrar.


El 12 d'octubre és una data negra per als americans, i també per al nostre poble. Ho és, perquè marca el tret d'eixida del colonialisme espanyol al continent. I perquè suposa l'inici de la decadència econòmica de la Corona d'Aragó, en ser substituïdes les rutes de comerç de la Mediterrània, per les lucratives rutes comercials del saqueig a Amèrica. L'or d'Amèrica finançà l'hegemonia castellana sobre la corona d'Aragó.
La imatge que ens volen vendre hui en dia d'encontre de cultures és una revisió històrica que amaga un genocidi, i la supressió de cultures mil·lenàries mitjançant el fanatisme catòlic, i l'espasa dels conqueridors.
La història d'Amèrica és una genealogia del racisme. Milions d'indígenes massacrats, exterminats, esclavitzats per a explotar les riqueses naturals del continent. El comerç de carn suplí de mà d'obra d'esclaus negres, que eren segrestats a les costes occidentals d'Àfrica, i eren duts a l'altra punta del món. Només cal llegir la crònica Memória del fuego de Galeano per entendre com es dugué a terme la trobada de cultures.
Hui en dia, aquesta data es considera fiesta nacional. Desfilades militars diverses, enaltiment patriòtic, revisionisme històric etc. És igual qui governe, si hi ha dictadura franquista o post-dictadura. Per això, nosaltres des de Mallorca, i des d'altres llocs dels Països Catalans no tenim res a celebrar, però farem una jornada per a explicar a qui vulga vindre de que va això del 12 d'octubre. I per a passar una vesprada junts...

divendres, 2 d’octubre de 2009

Madriz 2016. Que ho paguen ells!

Doncs això. Espere que es peguen una gran hòstia. No hase falta desirr nada más...

PD.
Doncs ves per on, jo també tenia una corassonada. De la que ens hem lliurat! I els madrilenys de bé, també! El que ja ha estat l'hòstia és que posaven al Raul a fer discursos i tot. Imagina't, una dialèctica a l'alçada de Danton, Marat i Forrest Gump. En resum, que estava el millor de cada casa: el rei ( model geiperman ), ZP, la Espe, Gallardón, només faltava Darth Vader, Naranjito, Belén Esteban i Michael Jackson zombie.
No ho he vist per la tele, però m'imagine els caretos de la caterva de clons clamant contra Brasil, cridant cabrones, amb cara de voler envair Perejil amb qualsevol excusa barata i desmuntar la conjura internacional contra Espanya. És el que passa quan li vens la moto a les persones, i el bombardeig genera una adscripció fanàtica amb la idiotesa del moment. Però en que beneficia això als madrilenys? Volen tindre Erasmus borratxos amb barrets mexicans col·lapsant el centre de la ciutat? Preus escandalosos a tot arreu, mentre tu curres venent qualsevol merda de merchandising caspa? Apocal·lipsi? No, Madriz 2016.
Per a que en Florentino, la Espe, el Gallardón i la seua colla de col·leguetes facen l'agost. Però si aquesta tropa ja furten pasta de normal, en contractes a dit, o posant monorraïls al valle de los caídos. Imagineu la pasta que pillarien en aquesta orgia de sensibleria patriòtico-festiva d'alta rendibilitat? I qui posaria aquesta pasta? Exacte, nosaltres, per a que damunt després ens donen pel sac. That's entertainment.
No em vull ni imaginar el que els ha costat enviar tota aquesta colla de gorrons professionals a Copenhague, o els macro concerts de milions d'assistents ( sempre segons fonts alienants ).
Ah i per cert, vergonyós capítol de Pensament Únic 2.0, amb tots els canals ( incloent TV3! ), donant la tabarra durant un mes amb el tema. Que potser pensen que els del COI veuen La Nória? No amics, els del COI fan la Nória en directe, en prostíbuls de luxe que els hem pagat tots nosaltres, i que la Comunidad de Madriz ha posat a la seua disposició.
A cagar!
Ara sí, no hase falta desirr nada más.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Flashback I

Reciclatge de llibreta. Com realment, no tinc res nou a dir, en els propers posts em dedicaré a recuperar escrits inèdits des de les llibretes. Res a dir, o tot ho han dit ja uns altres. El món continua igual, i les meues paraules no faran la diferència. De moment, la meua vena literària es limita a escriure un relat, o quelcom així, que ronda la pantalla de l'ordinador des de fa massa, i m'he decidit a abordar-lo com un fotut pirata, saquejar i incendiar, no deixar testimonis, i fotre el camp esborrant el rastre. Tirar la pedra i amagar la mà.
Així que açò és un reciclatge. Per a qui l'interesse. Hi haurà unes quantes parts, i no segueixen cap lògica, trobe.
Crònica submarina a Veneçuela.
Avui hem anat Ivan i jo a les 16 hores al club Submatur de Tucacas, Morrocoy. El propietari és un gringo anomenat Mike. Els seus treballadors ens han donat l'equip. En Choe, l'home que havia d'acompanyar-nos i dur-nos en barca, no arribava. Finalment ha arribat. En Choe és un home mulat, enorme, somriu amb aquesta expressió ambigua, una panxa enorme i va a càmera lenta. Després d'esperar l'oportú segons les costums caribenyes, i canviar de barca a causa del seu motor espanyat, eixim en direcció al Cayo del Sur. les onades ens duien pegant bacs en la lanxa i naturalment hem arribat xops, al capvespre. La llum és taronja i hi ha dos illes amb sorra blanca. Ens situem entre elles. Ens equipem, neopré de 3 mm. de camal curt. El manòmetre marca 3000 lliures de pressió.
1a Immersió: Baixem uns 10 m. i de seguida comencem a pujar per la sorra, baix l'illot. Hi ha un parell de troncs pelats al fons, que hi faran allà? Seguint la línia de la costa, veiem les primeres formacions de coral. Un caos de peixos de colors es gronxa com endormiscat a la nostra dreta, busquen un lloc on passar la nit. Peixos trompeta, lloros, pargos... La llum es retalla ataronjada en formacions tubulars de color violeta. Uns altres coralls enormes que pareixen cervells, branques llargues, fulles com de palma ballen amb la corrent. De sobte, un solitària tortuga de mar avança movent les aletes per baix nostre. Traiem la llanterna per escodrinyar els racons foscos, on els peixos es preparen per dormir. Tot el lloc és com un bressol gegant. Una enorme morena treu el cap d'un forat, com per veure que passa. Ens queda la meitat del tanc i tornem a la barca. De sobte, el camí es fa menys profund, i com no duc ploms suficients, em veig xuclat cap a la superfície, arribant a treure el cul.
Faig força amb les aletes i torne a endinsar-me, encara que duc el jacket buit.
Pugem pel cap de barca. Dalt, xarrem animadament amb en Choe, esperant el temps de refresc fins la propera immersió, ja de nit tancada. Ens explica que fa anys, misteriosament, l'escull començà a morir. Fou un desastre. M'agradaria dir ací que fou per l'acció de la planta petrolífera que veiem en l'horitzó des de la barca. Però es veu que el responsable era una espècie de plàncton. També ens parla que des d'època ben recent, en concret des de que hi ha en Chávez, s'ha començat a prendre més cura del medi ambient. Es tanquen els cayos on van a desovar les tortugues marines i per això se'n veuen de bell nou.
2a Immersió:Baixem enmig d'una foscor total només retallada per la llum de les llanternes. Quan baixe, el primer que em crida l'atenció són les partícules, plàncton, peixets transparents que es veuen davant amb una llum. És realment com estar surant a l'espai, una sensació estranya, intrauterina, ens recorre. Comencem el recorregut cap a l'altre Cayo. Aviat estem situats front el seu arrecife. Els coralls tenen colors encara més nítids que abans. Som astronautes de les profunditats. Les imatges que ens acompanyen són d'una bellesa inquietant. Un peix cofre neda còmicament amb les seues diminutes aletes, i es queda molt prop de mi sense immutar-se. No se qui resultarà més estrany a qui. Espera pacientment que m'aparte per passar. Baix nostre neda amb una ondulació sensual una morena. N'Ivan i jo ens quedem enrere, m'indica que apague la llanterna, i m'envolta una constel·lació de punts lluminosos. Durant uns moments perd la noció del temps i l'espai.
Seguim el guia, i al passar pel costat de la roca quelcom em toca el canell i em comença a cremar immediatament. Em cou, i no se què m'ha picat, la qual cosa em comença a inquietar prou. El dolor és intens. Li ho senyale a en Choe, i m'indica amb gestos que no passa res, fet que no acaba de dissipar la meua por. Prove de tranquil·litzar-me. Avancem i en el fons veig una altra tortuga de mar. Un bell animal. Em passa molt a prop. Una altra morena ens somriu de manera tètrica des d'un forat a la paret de corall. És blanca amb punts negres, i té una cara femenina, crec que va a la moda. Tornem a la barca, amb temps de vore un enorme lloro roig. Gaudim d'aquesta irrealitat.
La lluna taronja ens acompanya, en la tornada cap a les llums i la lletjor de la superfície.
Tucacas. Juliol del 2007.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Sketchbook 2009

Aquests dies he estat desconnectat del blog, perquè estava fent un catàleg virtual, a partir dels dibuixos que faig als quaderns que duc sovint a sobre. Finalment, més feina de la que em pensava, però crec que és una bona manera de mostrar el que faig i que no es quede perdut en un quadern per sempre més. L'aplicació que he utilitzat és Photoshop, que treia fum, i l'eina web que em permet compartir-lo a la xarxa és issuu, que treballa amb publicacions web en format PDF. Estic prou content del resultat. Ja em direu que us pareix, si voleu vore-ho millor, només heu de clicar damunt.

Per cert, el disseny de la portada, també l'he utilitzat per a l'agenda escolar del meu institut, guardeu-me el secret.

divendres, 18 de setembre de 2009

Nacions, referèndums i tot plegat.

L'article de Josep Nadal, valorant amb una sèrie de reflexions el referèndum d'Arenys de Munt, ha alçat polseguera. El debat s'ha donat al seu blog, i ha tingut rèpliques en altres com el del company Vicent Baydal. Jo hi he participat, i m'agradaria saber quina és l'opinió d'aquells que llegiu aquest blog. Més o menys, la meua posició sobre el tema, es resumiria en el comentari que he deixat per allà:
A ningú amb un mínim de trellat se li ocorreria ací afirmar que existeix una Nació Mallorquina. Senzillament per una raó: El projecte secessionista mai ha quallat a les illes, i us assegure que s'ha intentat. Podem afirmar que aquests tipus de debat són la prova més evident que el discurs secessionista ha triomfat, i esquerda la unitat del nacionalisme valencià. Les coordenades en les que s'ha formulat aquest discurs, potencien el folklore i menyspreen la identitat. Els fets que plantegeu com a diferencials respecte a la resta de catalans són en la majoria de casos, anecdòtics. El sistema ho ha fet així, perquè al cap i a la fi, el regionalisme valencià, sempre s'ha donat en clau espanyola. No és casualitat l'himne regional que tenim, o que els suposats valencianistes ( abanderats de l'auto-odi ) d'UV i similars, han acabat sent abduïts pel PP. El seu projecte està clar. No entenc perquè nosaltres ens deixem seduir pels càntics de sirena. La raó em diu: Cal valencianitzar el país, d'acord, cal fer un discurs valencianista, d'acord, però a la vegada cal aprofitar la força i l'embranzida dels nostres germans de Catalunya, i treballar conjuntament per crear una indústria cultural potent que enllace els Països Catalans, una comunitat de més de deu milions de persones. Voreu que quan aquests llaços es donen, els prejudicis anticatalans ( fomentats per Espanya, no ens enganyem...) s'esvaeixen. Parle des del cas que m'afecta. Els valencians que treballem a les illes participem en una realitat catalana que no és la principotina, i ho fem amb naturalitat, sense deixar de ser valencians.
I per últim, jo no em sent pancatalà, crec que aquest terme implica l'expansió a casa nostra d'un projecte nacional que ens és aliè. No és el meu cas. Jo em sent senzillament valencià, i crec que aquesta és la nostra manera de ser catalans. I això m'uneix, sense canviar ni una coma del meu discurs als meus companys mallorquins, per exemple.

diumenge, 13 de setembre de 2009

El negoci de la prostitució


Ací teniu una nova il·lustració per a un article de na Carol sobre la darrera polèmica al voltant de la prostitució. Per a mi el tema està clar, l'explotació sexual no és cap joc. La majoria de dones són treballadores extorsionades per màfies, sense seguretat social, sense dies de vacances, exposades a tot tipus de perills, i aguantant als proxenetes, que els fan d'ETT, quedant-se una part substancial del seu benefici.
Sí, existeix la prostitució voluntària, però és una gota enmig de l'oceà. Que es podria legalitzar la prostitució? Doncs sí, encara que no estic massa segur que això les protegís de la seua clientel·la. Tammateix, sempre és millor treballar per a ú mateix, i així tindrien una cobertura social necessària. També estarien millor en locals, però lluny d'explotadors de l'estil d'ANELA, xiringuito del mafiós i ultrafatxa El Cojo, kapo d'España 2000.
Baix de casa, cada dia hi ha desenes de prostitutes a ple dia, de tot tipus d'orígens, però tenen una fet en comú: la classe social. Estan exposades a tot, i la veritat, és una imatge quotidiana molt dura.
El debat està servit.

divendres, 11 de setembre de 2009

Ciber Activisme.

Aquest article escrit per en Jordi Muñoz al diari Público, molt lúcid, m'ha generat la següent reflexió:
El problema de fondo es por qué no hay democracia en el Estado Espanyol. La Transición fue un auténtico paripé. La monarquía se impuso como garante de la sacrosanta unidad de España. Se aniquilaron todas las voces críticas. La disidencia nacional, se postuló, desde la opción PPSOE, como sospechosa de todo tipo de maldades. La población española se ha ubicado en un rancio patriotismo de opereta que esconde los más turbios intereses. Los jueces no son ajenos a esta ideología. Y esta situación cada vez nos aleja más a los catalanes, que vemos como no entramos en su concepto de España. El buenrollito pasa por agachar la cabeza y abandonar nuestra cultura y identidad, mientras el sistema, nos da patadas por debajo de la mesa ( represión, cárcel, bloqueo a las selecciones, café para todos, exclusión, ostracismo, sustitución lingüística, bloqueo de las emisiones de TV3, mangoneos presupuestarios, alas a la extrema derecha, con tal de que nos dé óstias a nosotros etc.). Y sinceramente, estamos hartos de esta situación. Cada vez somos más los que queremos la independéncia.
Sólo así podremos recuperar el respeto mútuo.
Entreu-hi i digueu la vostra, és important fer entendre el nostre punt de vista als espanyols progressistes.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Música

D'allò més eclèctica, és la que m'he descarregat els últimes dies a l'iTunes. Havia de renovar un poc el fons d'armari. Ja fa temps vaig descobrir un programa brutal per descarregar música. Que us pareix aquesta col·lecció? La veritat és que la combinació és anti-ortodòxia pura.

Pink Floyd
- wish you were here. Mític disc, la meua herència punk em feia menysprear la seua música, un pèl onanista, però magistral.
Rolling Stones-Forty Licks: Jo sempre he estat més de Beatles, però la veritat és que tenen autèntics temassos. Recopilatori essencial.
Tupac Shakur - The Best Of 2Pac. El poder de les descàrregues, em permet escoltar els clàssics de tant en tant. Encara que mai he estat massa sectari amb el tema del Hip-Hop, l'estil amaga autèntiques perles. 2pac fou mite, fou breu, i la seua música destil·la soul. Per a moments gangsta, que t'agradaria arrugar el morro i treure la Uzi a passejar amb 2pac petant els baixos del carro.
Phoenix - Wolfgang Amadeus Phoenix(2009). Per a mi, un autèntic descobriment. El disc és brutal. Em fa vibrar, té temes molt bons. No pare d'escoltar-los.
Beirut - Gulag Orkestar. Havia escoltat parlar molt d'aquesta banda. Potser necessite escoltar-los més. De moment preferesc Goran Bregovic o Emir Kusturica.
Arctic Monkeys: Pareix un producte de màrketing. L'escoltaré més a vore què.
The Israelites: Desmond Dekker en estat pur.
The Toasters: Toquen a Palma a la Fira del disc aquest cap de setmana, i volia escoltar-los encara més. Ska explossiu.
I a més, encara no els he escoltat, me'ls vaig baixar quan anava a anar al BBK...
Fischerspooner
Basement Jaxxx.
He escoltat algun tema de pista de ball i és molt festiu.
Doncs això, accepte suggerències i opinions.

dimarts, 8 de setembre de 2009

La cosa es posa seriosa...


El que havia de ser una anècdota, està prenent dimensions insospitades. La consulta convocada a Arenys de Munt del dia 13 de setembre, s'ha vist enfortida per la reacció furibunda, infantil de l'estructura de l'Estat Espanyol. La Falange Espanyola ha amenaçat d'assistir com a força de xoc per impedir la consulta. Què passarà?
Tota una incògnita. Però per primera vegada la cosa va seriosament, i això pot suposar un punt d'inflexió per al nostre país.
Tampoc esmentaré ací la qualitat moral d'alguns dels personatges que ara s'apunten al carro de manera oportunista. O potser veuen quelcom que abans no existia? En tot cas, la lluita, en el cas d'assolir l'èxit no acabarà ací. La revolució ha de ser permanent, com va dir Trotsky. De moment, aquesta anècdota ens ha permés somniar. Perquè sí, el nostre poble ha patit ja massa humiliacions. No té sentit continuar, com no té sentit per a una dona seguir amb un home que la maltracta. El mínim que es pot fer és posar distància. Només així podrem tornar a respectar-nos mútuament.
I al País Valencià, què pot passar? Uff, Serbo-Bòsnia?

dilluns, 7 de setembre de 2009

Il·lustració sobre Veneçuela


Una il·lustració sobre la llei de reforma educativa a Veneçuela. Entre altres propostes, la reforma proposa la laïcitat de la educació, per la qual cosa, els de sempre ja se'ls han tirat a sobre. Les crítiques de l'Església Catòlica, i de l'oposició, encapçalada pel partit Democracia Nacional ( no us sona el nom? ), han trobat l'oportú ressò en els mitjans internacionals.
En els articles que he pogut llegir, hi consta que el sistema ha de garantir una educació integral, gratuïta, que sigui inclusiva, plurilingüe, que tengui esment a aspectes com l’orientació dels alumnes, que sigui una escola en sintonia amb els mitjans comunicatius o que fomenti la pàtria

En fi, supose que serà la matraca dels propers dies a les nostres pantalles. Per a mi, l'Educació és essencial per assolir qualsevol canvi social, i per tant entenc que es reforme.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Comunicat de Gent Activa Palma

Comunicat de Gent Activa Palma en referència a l’agressió de la Guardia Civil a un catalanoparlant

La plataforma Gent Activa Palma volem fer una sèrie de valoracions i reclamacions sobre els fets succeïts el passat 7 d'agost a l'aeroport de Palma, quan un jove i la seva parella foren amenaçats i agredits per agents de la Guardia Civil pel fet d’adreçar-s’hi en català.

Primer de tot, recordar que aquest no és ni molt menys un fet aïllat. En la nostra ment hi ha el cas semblant d’en Toni Mestre (també a l’aeroport i per la Guardia Civil), el d’en Marc Peris, na Saïda Saddouki i ara n’Ivan Cortés.

Segon. Consideram del tot intolerable que una persona sigui molestada, detinguda i apallissada per parlar en català a Mallorca. És indignant que en ple segle XXI haguem de recordar a les Forces de Seguretat de l’Estat (FSE) que tenim dret a parlar la nostra llengua, que això no és ni delicte ni motiu de pallissa.

Tercer. Consideram aquestes FSE com a autèntiques forces d’ocupació del nostre poble. Agredir a un jove perquè parla la seva llengua a la seva terra no mereix cap altre qualificatiu que el de força d’ocupació. I, conseqüentment, així mereixen ser tractades.

Quart. Per tant, des de la nostra plataforma lluitarem per l’expulsió al més prompte possible de la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola de les Illes Balears i de la resta dels Països Catalans.

Cinquè. Volem també fer una crítica als actuals partits polítics en el Govern. Nosaltres, com a plataforma, ens toca denunciar, criticar, exigir, etc. Als governants, en canvi, no els hi toca fer declaracions publiques sinó fer les passes necessàries per solucionar el problema. I si no ho fan en són còmplices del que passa per omissió dels seus deures.

Sisè. Per aquest motiu, exigim als partits polítics governants que comencin ja les passes pertinents per fer fora les FSE de la nostra terra al més aviat possible.

Setè. Per tot el succeït, exigim la depuració de responsabilitats dels agents implicats, dels caps responsables i, més concretament, la dimissió de Ramon Socias i la commutació de la sanció a n’Ivan Cortés, en cas que n’hi hagi.

Finalment, només afegir que Gent Activa ens reafirmam en la nostra lluita per la llibertat del nostre poble, ja que només en uns Països Catalans realment lliures aquestes brutals agressions no seran possibles.

divendres, 4 de setembre de 2009

Agressió per parlar català.

Em faig ressò d'un nou atemptat gravíssim, contra els drets dels catalanoparlants ací en Mallorca, un més dels que esdevenen arreu dels Països Catalans. Pel que es pot vore, en l'estiu, amb l'arribada de grans contingents de membres dels cossos repressius a causa de les vacances pagades ( per tots nosaltres ) del rei borbó a l'illa, els casos es multipliquen. Evidentment, a més de patir les seues vexacions i agressions, ens toca a nosaltres ser jutjats. Només dir que em fa molta ràbia i m'entristeix molt, ja que sé i entenc perfectament el que es sent. Tot el meu suport i la meua solidaritat amb n'Ivan Cortés, a qui ha tocat ara patir els abusos de la guàrdia Civil per la cara. Després els retrataran com a fil·làntrops els mitjans, però els que els hem patit sabem bé el que són: uns feixistes. En el fons, també són víctimes d'aquest sistema.
http://desdelilla.blogspot.com/2007/09/dignitat.html
http://desdelilla.blogspot.com/2007/09/la-batalla-continua.html
Publique ací el comunicat de premsa de L'Obra Cultural Balear, a través de l'oficina de drets lingüístics.

L'Oficina de Drets Lingüístics de l'Obra Cultural Balear ha fet avui una roda de premsa per denunciar un gravíssim cas de discriminació lingüística que va anar acompanyat d'una agressió física. L'incident, que es va produir el passat 7 d'agost a l'aeroport de Palma, està essent tramitat en aquests moments l'Oficina de Drets Lingüístics. La roda de premsa ha comptat amb la participació de l'agredit, Iván Cortés; d'Iraïs seguí, responsable de l'Oficina de Drets Lingüístics; i del coordinador de l'Obra Cultural Balear, Tomeu Martí.
En primer lloc, Iván Cortés ha explicat els fets, tot remarcant que procedeix d'una família castellanoparlant i que haver après i fer servir el català és la seva aportació a la societat mallorquina. Els fets varen passar el 7 d'agost, quan ell i la seva al•lota Laura estaven a punt d'agafar un avió cap a Londres. Uns agents de la Guàrdia Civil els varen aturar per demanar-los la documentació. En dues ocasions va respondre a les preguntes que li feien en català. Finalment, davant el to agressiu d'un dels agents ho va fer en castellà. No va servir de res: els tres agents el varen arrossegar dins un quartet on va ser víctima d'una agressió al cap, al llavi i a l'estómac (Podeu veure un relat detallat dels fets més avall). A la seva arribada a Londres Iván Cortés es va desplaçar a un centre mèdic, on varen fer un informe amb les lesions. A la seva tornada a Palma es varen desplaçar primer a una comissaria de la Policia Nacional i després a un jutjat per posar una denúncia.
Tomeu Martí, coordinador de l'OCB, ha valorat els fets com a gravíssims i ha manifestat el seu suport a Iván Cortès. L'Oficina de Drets Lingüístics ha fet un seguiment del cas des del primer moment. El coordinador ha afirmat que els fets són comprovables, ja que hi havia càmeres que ho enregistraven tot. Martí considera, a més, que són injustificables: res en democràcia no justifica l'agressió a un ciutadà que simplement transitava per un aeroport. El coordinador ha assenyalat, a més, que no és la primera vegada, i ha recordat que l'OCB va fer una visita al Ministeri de l'Interior espanyol en els temps en que el responsable dels cossos de seguretat era Joan Mesquida. D'aquesta reunió en va sortir una ordre, que una altra vegada ha estat incomplerta pels mateixos agents, que obligava els cossos policials a respectar el dret dels ciutadans a parlar en català. Martí ha responsabilitzat de l'incident el delegat del Govern espanyol, Ramon Socies, que ha estat incapaç d'evitar que s'arribàs a l'extrem de l'agressió física. Aquest fet és conseqüència de la seva manca de resposta davant els actes discriminatoris anteriors. El coordinador ha afirmat que a la reunió de la junta directiva de l'OCB, que es farà avui vespre, es decidiran les següents passes a fer. Martí ha insistit que tots els ciutadans tenen el dret de parlar en català sempre i arreu, i que ningú pot ser discriminat per això.
Els fets narrats per Iván:
El passat divendres 7 d'agost vàrem viatjar a Londres des de Palma. En passar el control de passatgers de l'aeroport de Palma, dos guàrdies civils uniformats de blau marí i amb boina del mateix color varen aturar-me, a mi i a la persona que m'acompanyava, i ens demanaren la documentació. Els entregàrem el DNI i el passaport, respectivament, i acte seguit ens demanaren el número d'identificació i l'adreça. Nosaltres els facilitàrem la informació sense vacil•lar, amb normalitat i en català. Ens la feren repetir i la donàrem un altre cop en català. El guàrdia civil que es va encarregar d'agafar-me la documentació va dir, amb to agressiu: "háblame en español". Vaig repetir les dades per tercer cop, ara en castellà.
El guàrdia civil que s'encarregava de la documentació de na Laura es va dirigir a mi amenaçant-me de manera explícita. No vaig entendre la situació ni què era exactament el que m'estava dient l'agent i vaig demanar que m'ho repetís: "¿cómo dice?". En aquell moment, el guàrdia civil em va dir: "¿que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo". I a la força, entre tres agents, em dugueren a un quartet proper al lloc on esdevingueren els fets.
Em van agafar entre tres guàrdies civils (els dos guàrdia civils que ens havien demanat la documentació i un altre que se'ls afegí) i, sense deixar-me dir res, em feren entrar dins un quartet mentre m'amenaçaven dient: "¡Ahora verás tú!".
Encara no s'havia tancat la porta quan em pegaren enèrgicament al cap i, sense tenir temps per reaccionar, em varen pegar un cop a la boca, per on vaig començar a sagnar, i un altre a la panxa. Em vaig quedar doblegat pel mal i en alçar la mirada el guàrdia civil que m'havia agredit ja no hi era. En el quartet també s'hi trobava personal de seguretat de l'aeroport assegut davant d'ordinadors, el qual fugí del lloc just quan m'estaven copejant.
Després de l'agressió, m'explicaren que havia estat una falta de respecte parlar-los en català, que ells eren allà per protegir-nos. Estaven visiblement ofesos perquè els vàrem parlar en català.
En aquells moments entraren dos guàrdies civils més demanant què havia passat. Un d'ells els respongué: "Que el chaval le ha hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano".
Em demanaren si tenia antecedents, no en tenc, i així els ho vaig fer saber. Un guàrdia civil més major que pareixia la màxima autoritat del grup de persones que em retingueren em va interrogar sobre la meva feina, la destinació del meu vol, els motius del viatge... Mentre m'interrogava ordenà que m'escorcollassin la bossa de mà que duia, la qual ja havia passat els controls adients.
Després d'això, em feren esperar aproximadament quinze minuts sense donar-me cap informació, sense saber què n'havia estat de na Laura, ni què farien amb mi.
El guàrdia civil major que se n'havia dut el meu DNI, me'l va tornar i s'encarregà de notificar-me que m'havien denunciat per alteració de l'ordre públic. Davant la meva pregunta de què significava aquella denúncia, què em suposaria, em va respondre: "Te citarán en el juzgado y cuando estés allí, declara lo que te de la gana"
Declaració Laura:
De cop, en qüestió de tres segons, tenien el meu company amb els braços immobilitzats, direcció a una porta. Abans que es tancàs, vaig veure amb claredat com l'agredien al cap. Vaig esclatar a plorar i a cridar: "Li estan pegant". Tothom mirava, els passatgers, el personal de seguretat de l'aeroport, però ningú no va fer res.
Un guàrdia civil em va agafar del braç i em va retirar cap a un costat. Jo no feia més que demanar-li què havíem fet, què havia passat i demanar-li per favor que no peguessin més a n'Iván.
Alguns minuts després se'm va acostar un altre guàrdia civil visiblement més major que la resta i em va parlar de la falta d'educació que suposava haver-nos dirigit a ells en català. Jo estava intimidada, no vaig ser capaç d'obrir la boca, només escoltava el que deia. Aquest guàrdia civil va entrar de nou al quartet i li vaig dir al guàrdia civil que va quedar amb mi que si tot havia estat per una qüestió lingüística, la llei garantia el meu dret de parlar català en qualsevol àmbit, almenys a Mallorca. No li degué agradar perquè tot seguit em va tallar dient-me que si continuava així a mi també em ficarien al quartet. Jo li vaig respondre que no era legal i em digué amb un to xulesc i amenaçant: "¿Quieres que hablemos de leyes?, pues si a mí me da la gana lo puedo tener siete horas retenido allí dentro".
Vaig optar per intentar suavitzar les coses i, òbviament en castellà, dir-li que érem gent normal i corrent que viatjava a Londres de vacances, que no havíem fet res, que n'Iván era una persona molt pacífica, que per favor no li pegassin...
Els altres guàrdies civils s'apropaven per torns per escoltar què li deia i em clavaven, un altre cop, la mirada intentant intimidar-me.
N'Iván sortí del quartet passats vint minuts eterns, amb la boca sagnant. El vaig abraçar i mentre ens abraçàvem em digué: "Anem d'aquí". Jo li vaig demanar què li havien fet i ell em va dir que li havien pegat i a sobre l'havien denunciat.
L'endemà d'arribar a Londres, anàrem a l'hospital perquè li pegassin un cop d'ull a n'Ivan. Adjuntam l'informe mèdic de les lesions.