dilluns, 18 de juny de 2007

Caribe Mix

De vegades hi ha obvietats sobre les que cal incidir. En el cas de Veneçuela, contrasta l’allau de mentides amb la claredat d’un procés refermat per les urnes una vegada rere l’altra. Açò és obvi. Una altra obvietat, i molt dolorosa per als valencians i valencianes, és que els governs gestionen l’espai audiovisual com més els convé. Els bascos també podrien afegir uns quants casos flagrants, com el tancament d’Egin, Egin Irratia i Egunkaria. I a més, en aquest cas no es tracta d’un tancament, sinò que la llicència ha caducat, i no s’ha concedit de nou. Per què no hauria de fer-ho el govern legítim de Veneçuela? I més tenint en compte que RCTV havia mentit, conspirat i demanat públicament l’assassinat de Chávez, entre altres barbaritats? Si a més afegim un altra obvietat, com que hi ha dos cadenes més de l’oposició, i que aquests continuen fent campanya constant, els arguments haurien de ser suficients. Però, no ens enganyem, el que hi ha darrere de la satanització per part dels media espanyols del model veneçolà, és que xoca frontalment amb els interessos de les principals empreses i la seua influència, no sols en Veneçuela, sinò en tota la zona. El nacionalisme americà, que planteja amb una revolució imparable la gestió i socialització dels recursos amb models que van des del Mercosur fins les revolucions indígenes, ha demostrat ser més eficient que el neoliberalisme. Inclús des del punt de vista capitalista, l’erradicació de la corrupció, la optimització dels recursos i la inversió en I+D hauria de ser aplaudit pels gendarmes de l’economia mundial. El problema és que a aquest festa, els països pobres no hi estan convidats. Han de ser espectadors del seu propi saqueig, i si lluiten per acabar amb la pobresa, i per afavorir el poble, són titllats de populistes. La veritat, si jo fora un pobre de Caracas, o un dels milers d’americans que han millorat la seua salut gràcies a la solidaritat internacional de Veneçuela, preferiria vore Aló Presidente que qualsevol culebrón, per molt addictiu que fora. Les Misiones, programes d’ajuda mèdica, d’alfabetització, d’educació, de millora de la convivència social a tots els barris i pobles de Veneçuela són quelcom que no s’ha esmentat a l’hora d’analitzar l’èxit popular del moviment bolivarià. I aquest silenci demana a crits ser trencat.

Llucalcari... capvespre brutal sobre la mar.

dimecres, 13 de juny de 2007

Palaus i Piscines

A cop d’indignació, així escric de nou, si la sorpresa se’m permet, davant la quotidianitat dels abusos als que ens tenen acostumats els virreis de torn. Atenció, la meua ingenuitat m’ha tornat a jugar una mala passada, i se m’ha quedat cara de pòker al conéixer el cost de la nova residència d’en Jaume Matas, president Balear del PP. Segons una taxació independent, el preu del ja famós palauet d’estil manierista, situat al centre històric de Palma, seria d’uns 5 milions d’euros. 5 milions d’euros! I jo preocupat per la meua insignificant hipoteca. No obstant, fonts del partit d’en Matas, han afirmat que el molt honorable president aconseguí la vivenda per 950000 euros. Realment, l’esclat de la bombolla immobiliària ha deixat sentir els seus efectes miraculosos a la velocitat de la llum, o bé en Matas té unes qualitats negociadores que deixarien en ridícul qualsevol venedor de catifes de Marràqueix. El Palau de 570 m2 més un garaig de 60, ple d’obres d’art i antiguitats, s’allunya ostensiblement de les vivendes de protecció oficial, encara que el preu del metre quadrat és menor. Un regal, considerant que l’honorable personatge cobra uns tres mil euros mensuals de nómina, i la cara reforma que ha fet amb materials nobles s’ha habut de sumar a la xifra inicial.
Tot açò mentre els i les joves fem malabarismes per arribar a final de mes en el nostre intent, sovint frustrat, d’accedir a una vivenda digna. L’augment de les hipoteques, i el preu deshorbitat de la vivenda, a causa de la màfia immobiliària, ens ho impedeixen. Però els polítics pareixen estar més enllà del bé i del mal, com hem pogut comprovar últimament a Marbella o a Andratx, punta d’iceberg d’un fenomen generalitzat. Els poderosos, sovint en la seua torre de marfil, estan acostumats a ésser intocables, i s’escandalitzen quan es qüestionen les seues piscines il·legals, els seus palaus o els seus negocis tèrbols. Tenen por de perdre els seus privilegis, i faran el que siga per mantenir-los, des d’alterar el cens electoral fins induir el vot per correu caciquil. Potser el 27 de maig el que cal demanar és un canvi real de mentalitat i usos en quant a l’exercisi del poder. Exigir-los guanye qui guanye. I fer-los fora.
Article aparegut a l'Avanç previ a les el·leccions. Volia penjar-lo a el meu blog.

Cala Varques. Paradís de la mediterrània.

dimarts, 12 de juny de 2007

Després de la tempesta

Ara que ha passat el temps necessari, i les llàgrimes de cocodril s’han eixugat, cal analitzar les eleccions fredament. A priori, els resultats al País Valencià i a les Illes, amb plantejaments molt similars, semblen diametralment oposats. En els dos llocs, l’objectiu era desallotjar al PP mitjançant un pacte tàcit entre les forces polítiques d’esquerres. Ací i allà ha habut abusos urbanístics més o menys escandalosos, casos de corrupció amb cert ressó mediàtic, i detalls lletjos de vore que els podien haver passat factura. A la Comunitat de l’Anell, a més, l’educació descansa en barracons infames, el metro s’estavella matant als seus passatgers, mentre els poderosos es passegen en embarcacions de luxe i apliquen el pa i el circ de la Fórmula 1. Mai he entés aquest esport tediós, digne d’individus amb encefal·lograma Pla; només rivalitza amb un altre pseudo esport, el de pegar-li a una piloteta amb uns palets sense despentinar-se la gomina. Que és diferent ací a Mallorca? En primer lloc hi ha un partit caciquil regionalista, Unió Mallorquina, però ací no hi ha blaverisme institucional, el que rasca vots al PP sense afeblir i dividir la presència del Català. En segon lloc, el sentiment de pertanyença i defensa del territori està prou estés entre les persones de tots els colors polítics, que rebutgen la degradació progressiva de l’illa. A la manifestació pre electoral en defensa del territori hi havia unes 60000 persones, a València la manifestació de Compromís pel Territori no aplegà més de 2000, que cadascú busque les seues pròpies conclusions.
Probablement les comparacions siguen odioses, i res més lluny de la meua voluntat que recrear-me en detalls escabrosos i desmoralitzadors. El que hi ha és el que hi ha, i amb açò hem de jugar. Potser nosaltres som més exigents amb els polítics professionals, i la seua tasca municipal ens desperta el dubte i la malfiança. A més, no ens enganyem, quin percentatge representem els que pensem que vivim baix l’opressió colonial espanyola? Baix, molt baix. L’interrogant va més enllà de saber quina ha estat la nostra errada en el passat; ens hem de preguntar que fem a partir d’ara. Tots i totes juntes podem canviar la situació. Una recepta, potser, seria crear candidatures municipals des de l’arrel, i que aquestes siguen generoses amb el canvi a la generalitat. Pensar més enllà de sigles i partits i començar a pensar com a poble.