dimecres, 12 de desembre del 2007

Al voltant de tv3

Reproduïsc ací un escrit que en el seu dia vaig publicar en l'Avanç. Crec que la seua vigència es fa palesa amb dramatisme d'aquests dies. No tinc més paraules per qualificar aquesta nova agressió a la unitat del nostre poble. Els polítics d'ací i d'allà s'han cobert de glòria de nou.

Més enllà de les seues limitacions, del seu regionalisme acomplexat i dels seus balls partidistes, TV3 ha esdevingut l’únic model de televisió d’àmbit nacional que ha tingut el nostre país. Per a vergonya nostra, el poble valencià no ha pogut contribuir amb una televisió pública de qualitat mínima i en llengua catalana. Realment no puc dir res de Canal 9, ja que fa anys que només el veig accidentalment. IB3 n’és una imitació residual que afortunadament no acaba de quallar a les illes. Només dir que existeix una realitat paral•lela, gestada als cervells de la tecnocràcia pepera, que ens esborra com a poble i perpetua el model franquista de levante feliz. Malgrat que la programació ha anat degradant-se, no cal oblidar que el pare de la criatura fou el PSOE. Més amunt de La Sènia, en canvi, la televisió pública es planificà com a eina de construcció nacional a més d’intentar entretindre i informar, manipul•lacions a banda. La nostra generació cresquèrem amb el Dr Slump i Bola de Drac, El Temps als Països Catalans, Miquimoto, Malalts de Tele, 30 minuts... i tants altres als que han seguit programes d’enorme qualitat de producció pròpia com Plats Bruts, Porca Misèria o El Club. Aquests contingut han nodrit la maduració d’un sector audiovisual propi que auspiciarà una incipient indústria cinematogràfica en català, basada en la qualitat com ens mostra el film Salvador, entre d’altres. Nosaltres els valencians, que és el que tenim? Empreses subsidiàries, en xiringuitos de la xarxa d’amiguismes d’en Zaplana. Sense dubte, si TV3 no fos un mitjà profundament exitós al País Valencià, no hagués estat l’obsessió del PP acabar amb les seues emissions. Emissions que, no ho oblidem, sufragaren milers i milers de ciutadans valencians de la seua butxaca. Si analitzem les brutes concessions de la Televisió digital que el PP ha otorgat, amb la quota obligada pels serveis prestats a El Inmundo i en Jiménez Losantos, vorem quines són les seues intencions. Personalment, el meu fàstic i la meua indignació ha superat els seus límits i no acabe de comprendre com pot ser que puguen aconseguir els seus objectius; desvertebrar un país que comparteix una llengua, una cultura i una televisió: TV3.

dilluns, 3 de desembre del 2007

Els mites no s'embruten.


No hi haurà reforma constitucional a Veneçuela.

Us asegure que darrerament el debat ocasional ( si es pot anomenar debat a lluitar contra la demagògia ), m'ha arribat a esgotar. Avui en dia, i no és broma, inclús alguns companys i companyes, agafen com a única eina crítica el retalla i pega mental dels media progres. Aquells i aquelles que s'omplen la boca amb l'anarquisme, el progressisme democràtic, el comunisme, la social democràcia, o qualsevol de les etiquetes caduques, que fossilitzen l'esperança de canvi real, d'un món més just, apliquen sovint els tòpics construits hàbilment pel sistema. En fi, sobre la base pràctica de la derrota, és molt fàcil descriure móns de pin i pon, criticar les impureses d'aquells què fan, i per tant cometen errades, i venerar ideòlegs que mai arribaren a res. El Ché sempre vendrà més samarretes que Hugo Chávez, sobretot perquè el Ché morí, i perquè el mite ha esborrat la seua tasca de govern. Tothom prefereix els mites a les realitats. Els mites no embruten. Són inodors, com els núvols a un anunci de compreses. Però per buscar justícia, per molt ambígua que siga, un s'ha d'embrutar, sovint ha de renunciar, i ha de parlar per al poble, no per als intel·lectuals de pro que llegim El País, vivim en la nostra comoditat quotidiana, i fem feina política com a hobby, esperant que algun dia se'ns regale allò que no hem sabut conquerir.
Si en aquesta vida hagués fet cas d'allò que els mitjans em venien com a correcte, hauria renunciat al meu independentisme, parlaria en castellà, seria un ciutadà del món, i exerciria el vot útil cada vegada que calgués donar legitimitat al post franquisme. Ah, i correria en nadal a enviar un SMS per als pobrets desgraciats de la catàstrofe humanitària de moda.
Cal ser crític amb aquells que ens són propers ideològicament, però no ser-ho amb molta més virulència que amb els cabdills de l'imperi. Açò és una gran errada, i és un esport que ens agrada practicar amb una deliciosa crueltat als guetos de les esquerres, o a les nacions colonitzades i relegades al gulag. No soportem que als nostres germans els vagen bé les coses? Mala consciència? Enveja? Chi lo sà...
Jo he estat a Veneçuela i hi hauria molt per criticar del Chavisme, el que a mi em costa d'acceptar és l'excessiu personalisme, la conversió ocasional del poble en masa, el militarisme, la propaganda front al debat etc. Crec que són errades de manca de confiança en el poble i en la seua capacitat per valorar la justícia social.
Però ací, la majoria d'arguments contra el govern de Veneçuela que escolte, són estètics i no ètics. Que si no m'agrada la gorra d'aquest, que si mira que és pesat, sempre repetint el mateix, que si mira quin llenguatge més barroer, mira quin programa de televisió més caspós... Fets, no paraules, que deia aquell. Han millorat les condicions de vida de la majoria d'americans amb els canvis que s'han produit des de l'arribada de Chávez al poder? La resposta és un rotund si. Encara que siga perquè inclús els governs més moderats d'Amèrica Llatina poden anar més enllà en les seues reformes, perquè els dolents sempre seran persones com en Chávez o en Fidel. Gràcies a ells el MERCOSUR comença a esdevindre una realitat. Avui en dia, inclús l'oposició, aquells que regalaren les riqueses del petroli a les empreses estrangeres mentre el poble vivia en la misèria, incorporen les mesures socials de la república bolivariana en el seu programa. I aquesta, ja és una gran victòria.

divendres, 30 de novembre del 2007

Traïció a La Real. Traïció a Mallorca



Ha tornat a passar. De nou el govern de les illes, en mans d’un ampli ventall de forces suposadament d’esquerres i soberanistes ( evidentment exceptuant UM ), ha tornat a fallar el seu electorat. De nou la promesa que s’incompleix, traïnt a aquells i aquelles que confiaren en un canvi a les illes. De res serveixen aquests canvis de noms o de sigles, si no s’acompanyen d’un canvi real de maneres de fer.
Us pose en situació: La Real és un entorn rústic, d’un gran valor paisagístic, que envolta el monestir que porta el mateix nom. La seua proximitat a la ciutat de Palma, l’ha convertit, des de fa temps, en un mos molt abellidor per als taurons urbanístics. L’anterior govern, del PP, va planificar la destrucció de l’entorn de La Real amb un projecte d’hospital a Son Espases, que afectaria el Secar de la Real. L’estratègia que pretenien seguir era la següent: emplaçar-hi un hospital i així tramitar l’obra via interés general, amb l’argument que era necessari un nou hospital i que l’ampliació de Son Dureta podria ocasionar molèsties als malalts. En el fons es tractava del de sempre: preparar el terreny per als seus amiguets i testaferros especuladors, que tindrien així el camí obert a una posterior requalificació de l’esmentat terreny rústic en urbanitzable. Tot per ajudar al creixement exagerat de la ciutat de Palma, que engolirà així el seu valuós entorn, tot per construir vivendes innecessàries, que es publicitaran com a vitals per baixar el preu de la vivenda, pisos de protecció oficial o el que faça falta.
Bé doncs, després d’haver promés que el projecte de Son Espases es paralitzaria -i ho prometeren tant el PSIB, com el Bloc ( PSM, EU, Els Verds... ) més la comparsa ERC- ,el primer que ha fet el nostre flamant president, en Xisco Antich, ha estat anunciar la ubicació del nou hospital en... ( ací caldria redoblar el tabal...), premi: Son Espases. N’Antich li donà suspens a la mesura, anunciant que s’estaven considerant totes les alternatives, que encara no estava res decidit, però finalment ha fet el que molts ja prevéiem. I no per ser adiví, ni per ser més llest que els demés, sinò perquè a mi tot açò m’ha deixat un regust de deja vú.

divendres, 23 de novembre del 2007

Cartell 31 de desembre


La diada genuïna de Mallorca és el 31 de desembre. Dia de l'entrada de Jaume I a l'illa. Malgrat que la lloança d'un monarca, per molt català que siga, no em fa massa gràcia, el dia s'aprofita per fer una autoafirmació del fet nacional. La veritat és que crec que els i les mallorquines no són molt de dates assenyalades, i més de la quotidianeitat del dia a dia. Així han anat preservant la seua identitat, per molta gent que vinga a l'illa de per tot arreu. Ah, i un exemple de la consciència de ser un sol poble l'altre dia em deien unes amigues d'ací: Els valencians no sou forasters, sou una altra cosa, més familiar, més propera... valencians. Ací va un cartell que he dissenyat per als companys i companyes de Maulets Mallorca. Una abraçada. Espere que us agrade...

dilluns, 12 de novembre del 2007

Assassinat feixista a Madrid

Seria un tòpic incidir en la ràbia i la impotència que generen aquests assassinats. Ahir un jove va ser apunyalat al metro de Madrid. Com sempre una marxa nazi legalitzada per l'ajuntament, ara de Democracia Nazional. Impunitat, sempre la mateixa història. La policia carregant contra els amics i companys. Pilotes de goma impactant contra caps que pensen, mentre caps buits només saben matar, destruir, apallissar. Em pose a pensar en la seua família, amics i em venen ganes de plorar. Quant més haurem de tragar? Si l'estat els deixa fer els seus crims, aleshores són crims d'estat.

El País vs. El Público vs. Amèrica Llatina.



Ahir vaig comprar els diaris El País i El Público per llegir els detalls de la polèmica generada pel Borbó Juan Carlos en escopir-li un "porqué no te callas?" al president de Veneçuela Hugo Chávez, mentre Zapatero feia una encesa defensa de l’expresident Aznar. M'interessava fer una comparativa entre els dos, i vore el tractament que li donaven al tema en qüestió. És evident que l'objectiu perseguit pels dos diaris és destruir la imatge d'en Chávez entre els seus lectors potencials, és a dir, els lectors amb un perfil esquerrós. Moltes persones properes, que habitualment són crítiques a l'hora de valorar la realitat política, social o econòmica, esgrimeixen en aquest tema concret els mateixos tòpics esbiaixats i sense digerir que els fan engolir els mitjans de PRISA o d'altres. En el tema de Veneçuela, la desinformació és total. No es coneix absolutament res de les mesures que el govern ha adoptat en matèria d'educació, sanitat, igualtat social, o socialització de la riquesa de recursos. No obstant, la majoria et podran contar que Chávez té un programa de televisió, o que anomenà dimoni a en Bush. Benvingudes a la informació ràpida: és bó si és simple, es recorda i no necessita digestió. En aquesta línia va el tractament que els periòdics confereixen a aquesta notícia. L'explicació dels fets és nímia, no obstant s'incideix una i una altra vegada en l'anécdota del "porqué no te callas?" per ací i per allà. Però hi ha una seqüència dels fets més àmplia, en la qual cal analitzar la intromissió d’empreses espanyoles, i de l’anterior govern d’Aznar, en la vida política de governs elegits democràticament. Seria més interessant que s’investigués la connexió entre la FAES, el lobby de Miami, els media espanyols, i els abans citats en la reacció que està havent en Bolívia i Veneçuela per part d’estudiants d’universitats privades, què han arribat a cremar universitats públiques, linxar o inclús assassinar. Si es destapen els interessos d’empreses com Repsol, Santander, Telefónica, segurament podríem saber millor de què va tot. El País, dedica més espai a la indignació de la CEOE que a la resposta de Daniel Ortega, president electe de Nicaragua. Es considera populista i líder d’un règim a en Chávez, mentre que Aznar mereix una defensa només pel fet d’haver estat president espanyol, encara que ens dugués a una guerra genocida, mentisca sobre l’11-M, donés suport a l’intent d’un cop d’estat i mostrés un irresponsable ultra patriotisme espanyol a costa dels demés. La gran diferència que he pogut comprovar, és que mentre El País no dóna cap crèdit a la intervenció de l’ambaixada i el govern espanyol en l’intent de cop del 2002 ( i amb açò desautoritzen ni més ni menys que a l’actual ministre d’afers exteriors Moratinos, que quedà el pobre amb el cul a l’aire ), El Público ho insinua, per matitzar la defensa d’Aznar. La vertadera novetat, l'enceta El Público, amb una secció amb els comentaris dels lectors a la web del diari, i dic novetat perquè ací no hi cap censura. Mentre que les cartes al director d'El País pareixen fetes per clons de les joventuts del PZOE, a El Público podem llegir coses com: "Pero al rey quien lo voto?... Franco, y a Chávez? La mayoria de los venezolanos". Un 10 per als lectors, i felicitats al periòdic, que és capaç de publicar aquestes opinions. En canvi, els dos mitjans es dediquen a lloar Zapatero per aquesta qüestió, pujant-lo a cims de noblesa als quals mai podran ascendir, segons ells, els representants del PP... La resposta del partit defensat, ha estat la matraca habitual de crítiques cap a Zapatero. Serà una hàbil estratègia, però realment pagava la pena muntar aquest sarau internacional? En fi, ja s’ho faran...

diumenge, 11 de novembre del 2007

El Terror cau del cel.


Ni muntanyes llunyanes, ni deserts ni res, l'autèntic Terror cau en
forma de bombes fragmentàries; ho arrassen tot al seu pas. Com una
imatge moderna dels quatre genets de l'apocalipsi, per allà on passen
s'esborra la història, la humanitat torna a la zona zero. Fins quant
durarà la masacre? Ara emmig del caos, els crits dels fantasmes demanen
justícia. L'única possible arribarà quan l'ocupant siga expulsat. Iraq ja quasi no apareix en les notícies, i l'oblit és el millor context per a la impunitat. Algun dia s'haurà d'escriure la història de l'infern a Fallujah, a Kerbala, la de l'ira dels dimonis que caigué del cel. Als reclutes, en les legions de l'imperi, els fan cantar" I want to Kill somebody ". No oblidem. Açò no s'ha acabat.
Una descàrrega en forma de cançó. RATM i OutKast en estat pur. Inclús el que vol ser propaganda, demostració de forces, es torna contra l'agressor. David sempre genera més simpaties que Goliath.

divendres, 2 de novembre del 2007

Ara si...iRaq

A la fi he descobert com penjar vídeos al meu blog. Aurora, és molt
senzill, només els has de descarregar al teu equip, a través d'alguna
aplicació especial o d'alguna web que hi ha. En el meu cas el
convertisc a mp4, l'afegisc a l'iTunes i ja està. Espere que us agrade
aquesta paròdia de l'anunci d'iPod que va fer Eminem.

dimecres, 24 d’octubre del 2007

La segona decadència.


Avui, he vist a la televisió una nova compareixença del president de la Generalitat de Catalunya José Montilla, i m’ha esgarrifat una aberració lèxica d’aquelles que es gasta, en concret aquesta vegada emprava ventages, per avantatges. He de dir, i potser ja us n’haureu adonat, que jo no sóc precisament, un exemple de la correcció extrema, i que segurament, a causa de la modèstia de l’Avanç com a projecte, haureu pogut trobar errades ortogràfiques a algun dels meus escrits, als quals, d’altra banda, mai els pega una ullada un corrector qualificat. No es tracta d’esdevindre inquisidor de la puresa de l’idioma, sobretot quan l’idioma es troba en situació de retrocés evident. Només vull posar èmfasi en el fet que qui tortura d’aquesta manera la llengua, no és sinò el president de Catalunya. Us imagineu el president del govern espanyol, en un debat al Congrés dels diputats, dinamitant l’idioma com una vulgar Belén Esteban qualsevol? Doncs bé, això és el que fa en Jose Montilla, quan parla en català, i degut al seu càrrec ho ha de fer sovint. Sóc capaç d’entendre que suposa un esforç haver d’aprendre una llengua tan diferent de l’espanyol, i que és un símbol de modernitat el fet que una persona nascuda fora de Catalunya arribe a ser president de la generalitat. La veritat, m’importa poc si el president nasqué a Andalusia o a Ganímedes. L’únic que demane és que respecte la llengua catalana, de la mateixa manera que no parla en espanyol com un analfabet funcional, sinò d’una manera extremadament correcta. La caricatura que fan d’ell al programa Polònia, de TV3 se li pareix més que ell mateix, amb la constant aerofàgia verbal entretallada, colpejada, que fa patir quan se l’escolta. Senzillament crec que l’interés que tenen els dirigents del PSC per la cultura autòctona es pràcticament nul, i el president Montilla n’és una prova amb potes. Últimament el PZOE ( amb aquesta Z impostada, reflexe de la parla madrilenya més casposa, de la qual fan bandera per a la propera campanya electoral ) ja s’ha tret la màscara i ens detalla clarament els seus plans: desmantellar i desactivar qualsevol pulsió nacional diferenciada a l’Estat Espanyol. Amb un plantejament prou senzill: manipular la voluntat de pobles farts de la dreta encara més rància, i gràcies a açò encaixar amb calçador i sovint amb manilles als espanyols perifèrics, com ells ens consideren. Tant és si han de donar el govern de Navarra als cacics de tota la vida d’UPN, o si han de signar estatuts peperos on calga, o empresonar als dirigents d’un partit que voten el vint per cent dels bascs, però aquesta és una altra història. El que avui ens ocupa és el símptoma d’una decadència que patim totes i tots els que formem part de la cultura catalana, molta gent a Catalunya es pensava immunitzada, i hem habut de patir la seua condescendència al parlar-nos dels nostres fatxes i blavers, i del nostre meninfotisme. Ni som tan divins uns, ni estem tan vençuts els demés... O ens recobrem en la nostra unitat o tots serem destruïts com a poble.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Estrene Blog

Si, ja ho sé, potser no sóc l'escriptor més prolífic que hajau conegut, sovintegen els comentaris en aquesta direcció al meu blog. Per això us sonarà encara més insòlit el meu inconscient atreviment: He creat un segon blog. La idea podrà paréixer absurda, però feia temps tenia ganes de poder tindre un espai per escriure altres tipus de coses, més personals, i poder resenyar allò que m'interessa de la Cultura, així en abstracte... Én resum que també penjaré comentaris sobre llibres, art, còmic, cinema, música, videos i tot allò que m'interesse en el moment. Bé, els que em coneixeu podeu seguir la meua vida a:
http://marcperis.blogspot.com/
I els que no em coneixeu, doncs no sé molt bé que hi podeu fer, però bé, ja trobarem alguna cosa... Ah, bé, si no sabeu molt bé que fer i us en refieu del meu criteri, escric ressenyes de tot allò que m'haja cridat l'atenció. I això...
Bé, fins aviat. A reveure... Au revoire...

dimecres, 10 d’octubre del 2007

iRaq

http://ia300219.us.archive.org/3/items/subMediauseusefinalmov/use_final.mov

dimecres, 3 d’octubre del 2007

LA BONA EDUCACIÓ.


L'inici del curs, sempre complicat, em genera alguna reflexió al voltant del meu treball.

La veritat és que, tot i la meua professió, he estat molt prudent a l’hora de parlar de l’educació. I més tenint en compte la síntesi que imposa el format d’aquesta columna, amb el risc de caure en una caricatura massa simplista. El tema, certament, és delicat, i només pot ser abordat amb l’advertència prèvia d’estar emetent una opinió i res més. Dit açò, faré un retrat de la trinxera educativa, amb la manca de recursos i la descomposició d’un sistema al qual se l’apliquen apòsits sense poder evitar els signes visibles de gangrena. Se que la imatge pareixerà un poc catastròfica. Exposaré els meus arguments: En primer lloc ens trobem davant una privatització encoberta del sistema educatiu, que duu a terme l’estat, moltes vegades en connivència amb les branques privades de l’esglèsia. Com es pot concebre que als centres concertats l’alumnat immigrant és anecdòtic, quan no inexistent? Els centres concertats encara avui es reserven el dret d’admissió, sense que cap administració faça res, mentre les famoses aules-patera als centres públics vessen per tots els costats. Com ha d’afrontar el professional de l’educació grups als quals ens trobem amb més de quinze nacionalitats diferents ( sovint tan abismalment diverses com ho són les ucraïneses, xineses, colombians, equatorians, búlgares, paraguais etc. ) en un sol grup aula? Era el meu cas el curs passat, jo era tutor del 1r d’ESO d’acollida. Els alumnes van venint d’altres països de manera escalonada al llarg del curs, de vegades amb un bagatge traumàtic després d’haver-hi deixat part de la família, o d’estar en pisos d’acollida. Molts d’ells literalment no s’enteren de res, per l’idioma, o pel contrast cultural. Aquest és el partit que hem de jugar, i en el cas del Polígon de Llevant, sol ser en camp contrari. El Polígon és el típic barri d’extra radi, oblidat per tothom, un gueto del qual és difícil eixir. Encara que de vegades la manca d’hàbits d’aprenentatge i els comportaments macarrònics siguen les conductes habituals en alguns, capaços de dificultar les classes, la majoria actuen amb un sentit de l’honor i innocència difícil de vore en el món cínic dels adults. Quan travesses la capa exterior de confusió adolescent, veus que responen molt bé davant els arguments, car no estan acostumats a rebre cap tipus d’explicació. En un món on el crit i la llei del carrer s’imposen, els xiquets i xiquetes, nouvinguts o no, obrin els ulls com a plats, i somriuen en sentir-se escoltats i escoltar, aquesta és la vertadera educació per a la ciutadania. Ah, i per cert, nosaltres la fem en Català.

dissabte, 22 de setembre del 2007

La batalla continua.

XAVIER GISPERT ZEGRÍ / Diari de Balears / Palma.

Dimarts passat es repetí als jutjats de Palma la vista oral pel cas de Marc Peris, el professor valencià que va ser acusat de resistència a l’autoritat per dos agents de la Policia Nacional espanyola després d’haver-los respost en català. Els fets succeïren el juliol de 2006 a la plaça d’en Coll de Palma. El fiscal demana una pena de 90 euros, quan en el judici anterior, que va ser anul·lat per qüestió de formes, en demanava el doble, 180.

Marc Peris denuncià haver estat víctima d’agressions, insults i amenaces per part dels agents, que també el denunciaren a ell. En el judici, l’acusació, els testimonis i l’imputat estaven representats per les mateixes persones i les versions foren clavades. Tanmateix, el Ministeri Fiscal ha presentat davant el jutge una rebaixa en la pena de multa contra Marc Peris, a qui ara se li demanen 90 euros.

El cas creà en el seu moment molt de rebombori i és possible que la fiscalia, malgrat no demanar l’absolució, hagi volgut tenir un ‘gest’ amb l’acusat, vistes les contradiccions presentades en la declaració dels policies. El professor l’acusen d’haver-se resistit a la detenció, malgrat que diversos testimonis corroboraren que la Policia el maltractà i practicà una detenció il·legal.

Per la seva banda, la denúncia que Peris interposà contra els agents de la Policia Nacional espanyola no ha tingut cap efecte i, segons explicà el mateix damnificat, fou ràpidament arxivada.

Després que el cas quedàs tancat el juliol de 2006 amb una multa de 180 euros contra el professor agredit, el seu misser presentà un recurs de nul·litat per una qüestió de formes, ja que a banda de les irregularitats que es denunciaren durant el judici, a Marc Peris no li deixaren presentar l’escrit final.

Una situació amb la qual Marc Peris tornà a trobar-se dimarts passat, quan tampoc es recordaren de demanar-li l’escrit final.

dijous, 20 de setembre del 2007

Dignitat

La veritat és que el material que acostume a penjar en el blog sol ser meu, però ací va un cas que he arreplegat i vull transmetre perquè em pareix que aquesta dona mereix la meua més sincera admiració.

L'Obra Cultural Balear (OCB) ha fet públic avui un altre cas de discriminació lingüística sofert a Palma per una dona d'origen marroquí, que va perdre la feina d'intèrpret en l'Administració pública i que va ser insultada perquè defensava el seu dret a expressar-se en català, uns fets que l'han mogut a cursar una denúncia judicial i una queixa davant del Ministeri de l'Interior.

En roda de premsa, la víctima de la discriminació, Saïda Saddouki, i el coordinador de l'oficina de drets lingüístics de l'OCB, Tomeu Martí, han explicat com els dies 16 i 17 d'agost la jove va tenir una topada amb un agent de la Guàrdia Civil i amb el capità de la unitat de policia judicial en la comandància del carrer Manuel Hazaña, motivada per una actitud violenta de tots dos i per la prohibició de fer servir el català.

Segons Saddouki, quan va arribar a les instal·lacions de l'Institut Armat per incorporar-se al seu primer dia de feina, es va dirigir en català a l'agent que hi havia a l'entrada, cosa que va provocar un comportament "injustificat" d'aquest agent, que li va exigir que parlés "en cristià", va dir, "perquè ets a Espanya". La discussió va durar uns 20 minuts, en els quals Saddouki diu que va ser "retinguda" per l'agent, de cognom Sarro, que a més es negava a tornar-li la documentació.

"EL QUE EM FALTAVA: UNA MORA CATALANISTA"

"El que em faltava: una mora catalanista; això no ho havia vist mai en ma vida [...] I aquí no et vull veure, així que no tornis més. Si vols el català, doncs queda't el català, però aquí hi trepitjaràs més. Tu ho has volgut. Saps que aquí, en aquesta casa, no hi ha una altra cosa que odiem tant com aquest maleït idioma i posicions com la teva", va afegir el capità, segons diu la denúncia.

Martí ha apuntat que, per aquests fets, l'oficina de drets lingüístics de l'OCB ha sol·licitat una reunió amb el delegat del Govern espanyol a les Illes, Ramon Socias, de qui esperen que començarà la pertinent investigació interna a fi de fer justícia i d'evitar que es tornin a produir casos semblants de discriminació lingüística.

"La classe política sempre parla que la integració de les persones estrangeres passa també per l'aprenentatge de la llengua pròpia. És contradictori que per això mateix, per fer servir el català, s'arribi a l'insult. Confiem que el delegat del Govern actuarà en conseqüència, ja que sempre ha demostrat una atenció més gran cap a aquests temes", ha assenyalat Martí

Terra



Hi ha espais que, pel que siga, situen les nostres vivències en un lloc físic, però també en un d’emocional. El record fila experiències que ens han dut on som, que ens han fet com som. Quan naveguem a la deriva pel món, sovint girem la mirada cap a aquests indrets, que ens fan de brúixola, ens marquen d’on venim com un estel de foc als ulls. Aquests indrets estableixen lligams entre les persones. Lligams de solidaritat; no aquesta condemnada a una solitària buidor de contingut, sinò una solidaritat tangible, que parteix del treball, de la il·lusió i d’hores dedicades a una causa. Avui en dia les causes són condemnades per la post modernitat a l’oblit, però nosaltres ens hi implicàrem fins les celles. Evidentment parle del Terra, a Benimaclet. El Terra, després de tants anys, corre perill. Com sempre, l’especulació vol acabar amb aquest somni. Com sempre, hi ha companyes que dediquen el seu temps, feina i imaginació a donar continuïtat al projecte. Durant anys el Terra ha fet honor al seu nom i s’ha implicat amb les lluites veïnals i els diferents moviments socials de la ciutat de València i dels Països Catalans. A més, ha alimentat les consciències i els estòmacs del poble en lluita de manera econòmica i deliciosa ( Gràcies Potxo i cia. ). La carta del Terra és una declaració d’amor cap al nostre país ( qui no ha tastat els entrepans Campanar, Mariola, Fuster o Cabanyal? ), amb una cuina senzilla, però plena de sabor i caràcter.
Nombroses idees i lluites s’han trobat al Terra durant anys: sindicats, vells lluitadors maquis, indígenes, joves, estudiants, agrupacions de dones, ecologistes, immigrants, poetes, cantautors i gairebé una infinitat més que m’és impossible anomenar. Aquests espais del cor són vitals per a les nostres vides, ens articulen com a poble més enllà d’abstraccions i ens ubiquen en una praxis diària de solidaritat, tendresa, i treball. Locals com el Terra, el Racó de la Corbella, la Pepika al Cabanyal, o Ca Revolta ( amenaçada, perseguida i tirotejada pels feixistes de carrer o els tecnòcrates ), entre d’altres, han generat un vertader teixit social de resistència i pensament crític, en moments de subdesenvolupament mental a la nostra ciutat. Aquesta és la València optimista, lluitadora i rebel. Aquesta és la València que estime.

dimecres, 12 de setembre del 2007

Cavall de la Sabana...


La veritat és que feia massa que no actualitzava el meu blog. Aquesta foto la tiraren els nostres col·legues Inyaki i Ana, d'Euskal Herria. Agur.

dijous, 16 d’agost del 2007

De Canaima a La Gran Sabana.

El viatge des de Canaima en avioneta fou brutal. Un recorregut per la pell d'aquesta terra tan antiga que és diferent a tot allò que hem conegut abans. Tenia aquesta superfície un valor pictòric per se. Textures, colors, grans ferides des d'on brollaven fils d'aigua... Escarificacions que quasi es podien tocar, pareixien construir-se des del dolor de la terra. Una història de xocs salvatges permet una pell difícil, quasi impenetrable, on la línia recta, fruit del deliri humà, és impossible...

dilluns, 13 d’agost del 2007

Temps verbals a Veneçuela.

El passat de Veneçuela, com el de tota Amèrica Llatina, és com una obra de teatre, en la que moren i maten els personatges. Una història d'idealisme, sovint ingenu, però sempre enormement valent. D'herois reivindicats, reiterats, fins i tot convertits en billets, i d'altres als quals s'ha esborrat el rostre.
El present de Veneçuela es viu al dia, perquè la nit és dels malandros. S'encén una llum i s'il·lumina Amèrica. Comença quelcom, un cent-peus que aprén a caminar. Encara que alguna cama ensopegue, les altres l'ajuden a seguir.
El futur de Veneçuela és una pregunta, la resposta resta per escriure's...
Sta. Elena Uairén, segons impressions a Ciudad Bolívar, a la riba de l'Orinoco.

dissabte, 4 d’agost del 2007

En ruta...

Seguim per Venezuela, després d'estar a Choroní, la seua gent increïble i el seu malecón, anem amb Ivan i Ceciclia a Tucacas. Aquesta ciutat de nom còmic, i d'aspecte prou lleig, es troba al costat del Parque Nacional Morrocoy. El parque, al qual s'accedeix en barca, està dividit en nombrosos cayos, manglars i illes de corall on es posa una sorra blanca que li dona a l'aigua unes tonalitats de color blau turquesa. Les platges són increïbles. El primer dia ens fan un rule en barca, fondegem emmig de l'aigua per vore estreles de mar, i alguna que altra barracuda amb cara de pocs amics... Acabem en Cayo Sombrero, un illot amb arrecife ple de peixos de tots els colors. Espectacular. Dinem langosta en la platja.
Al dia següent Ivan i jo anem a bucejar a un illot anomenat cayo Sur. Fem dos immersions, una a s'horabaixa i l'altra nocturna. Veiem formacions de corall tubulars de color morat, en forma de cervell, tot plegat un paisatge com d'un altre planeta. En les immersions ens creuem amb dos tortugues de mar, tres morenes, peixos lloro, cofre, cucs super extranys i tot tipus de peixos dormint dins el corall. L'única nota negativa, xoque contra un coral de fuego, i la mà em cou fins al dia següent...
Pròxima etapa, Ciudad Bolívar. 12 hores d'autobús des de Valencia, com a escala per anar cap al Salto del Ángel i Canaima, Gran Sabana...
Continuarà...

divendres, 27 de juliol del 2007

Des de Veneçuela...

Escric amb el temps just per resumir fins ara el nostre viatge o aventura per terres caribenyes. Començàrem ruta en Caracas, ciutat bèstia, producte del saqueig petrolífer. Enormes gratacels en ruïnes confereixen a l'urbs un aspecte fantasmagòric. Veierem la ciutat des d'una perspectiva segurament sesgada, ja que ens acollí el meu amic de l'institut, Jorge, avui vicecònsul d'Espanya en Veneçuela... Evidentment el seu ritme de vida contrasta enormement amb la realitat diària dels i les habitants de Caracas. Amb els estralls del jet lag ens arrossegàrem per aquesta ciutat bruta, però enormement vital. Allà se'ns uniren amics valencians i mexicans, i intentàrem buscar una ruta improvisada. Sense massa temps per res, eixírem cap a Maracay en un bus atrotinat, i després en un altre encara més atrotinat cap a Choroní, poblet caribeny brutalment preciós. Sonava salsa a tota òstia sense parar, la carretera estreta per emmig de la selva, pareixia en tot moment que ens despenyàvem...

dimecres, 18 de juliol del 2007

Els viatges...

Viatjar, creuar camins arreu del món. Encara des de terra ferma, ara València, preparem la ruta que ens durà per una altra realitat, la de Venezuela, de la que es parla tant i que a la vegada resulta tant desconeguda. Tot viatge, físic, mental suposa un procés catàrtic, d'aprenentate. Encara que siga fugaçment, els nostres valors i prejudicis són qüestionats al contraposar-se a uns altres diferents. Malgrat que cada vegada queden menys fugides cap a endavant, durant un periode de temps ens donarà la sensació de canviar de registre d'una manera radical. Seran altres mars i altres capvespres... La insistent bellesa del Carib, que ja he conegut a Mèxic i Cuba, es retallarà amb impressions amazòniques i urbanes. Tot un món de contrastos a l'abast de la mà. Una alenada d'aire fresc en les nostres vides, un somriure que tarda en esborrar-se... Espere.

divendres, 13 de juliol del 2007

Cap a Venezuela...

Bé, ja és un fet. El 23 de juliol posarem rumb a Caracas per viure un mes d'aventures en Amèrica Llatina. Allà trobarem amics de València i de Mèxic, i intentarem fer confluir els camins el major temps possible. Passarem breument per la terreta i cap allà... La bellesa brutal dels seus paisatges, i la revolució que s'ha posat en marxa, la converteixen en una de les destinacions més interessants, i finalment ha estat l'opció elegida. Una abraçada a tothom, ens veurem en un lloc o l'altre.
Que chévere!

Urban Mallorca. De carrer.

dimecres, 4 de juliol del 2007

Adéu Matas, adéu Mari Pau.

Escric aquestes línies, no ho negue, més per obligació que per gust. Després del clima d’eufòria post electoral, al vore la cara semi plorosa de’n Jaume Matas i Rosa Estaràs, ha vingut la resaca de pactes i picabaralles de saló per repartir-se el pastís. Molt poc pastís per a tants convidats, podria pensar algú, i no aniria errat. Per això ara no vull centrar-me en les negociacions esmentades, ni en el paper de na Munar per afavorir el pacte, ni en el joc, sempre brut, del PSOE, a l’hora de partir i repartir els càrrecs. No, vull recrear-me, i no amagaré que amb satisfacció, en l’espantada de’n Matas després del fracàs electoral. Fracàs, en aquests casos, sempre hauria d’anar entre cometes, ja que el PP estigué rondant durant tot el recompte la majoria absoluta. Finalment, només un escó separà el triomf de la derrota, i si a açò sumem que el PP perdé la majoria en els quatre consells insulars, i l’alcaldia de Palma de Mallorca, podrem entendre que se li atorgue el qualificatiu d’històrica.
Ara bé, la sorpresa va sobtar quan en Jaume Matas anuncià que abandonava la política, i que deixaria fins i tot Mallorca, per emprendre aventures de pirateria empresarial als Estats Units. Es comenta que potser ho farà al resguard del magnat de les comunicacions Rupert Murdoch, en companyia de Mr. Ansar. Però això ja és una altra història... Sobretot m’inspira, com a material poètic, la imatge del capità que abandona la nau abans que ningú, a l’adonar-se que fa aigües. Això mateix ha fet la diva Maria de la Pau Janer, que no prendrà possessió del seu seient al Parlament Balear; amb defensores com ella, la llengua catalana té un futur incert. L’escaladora no ha arribat al seu objectiu promés, arribar a ser consellera de cultura, i tornarà al subvencionat món de les lletres catalanes. Hi ha qui diu que el seu perfil perjudicà la campanya del PP, però jo buscaria més bé a la campanya paral·lela d’El Mundo, que ha carregat amb l’odi habitual contra Unió Mallorquina per enfonsar-la, i garantir la majoria absoluta. Finalment ha condemnat així a la solitud i el naufragi a en Jaume Matas. Sempre he dit que en Matas era de l’escola de’n Zaplana, per a mi la dels escarbats polítics, aquells que sobreviurien a una catàstrofe nuclear. Per això no pare de pegar-li voltes al cap: Què ha vist en Matas per fer com el bestiar que fugeix del Tsunami dies abans que la tragèdia esdevinga?

dilluns, 18 de juny del 2007

Caribe Mix

De vegades hi ha obvietats sobre les que cal incidir. En el cas de Veneçuela, contrasta l’allau de mentides amb la claredat d’un procés refermat per les urnes una vegada rere l’altra. Açò és obvi. Una altra obvietat, i molt dolorosa per als valencians i valencianes, és que els governs gestionen l’espai audiovisual com més els convé. Els bascos també podrien afegir uns quants casos flagrants, com el tancament d’Egin, Egin Irratia i Egunkaria. I a més, en aquest cas no es tracta d’un tancament, sinò que la llicència ha caducat, i no s’ha concedit de nou. Per què no hauria de fer-ho el govern legítim de Veneçuela? I més tenint en compte que RCTV havia mentit, conspirat i demanat públicament l’assassinat de Chávez, entre altres barbaritats? Si a més afegim un altra obvietat, com que hi ha dos cadenes més de l’oposició, i que aquests continuen fent campanya constant, els arguments haurien de ser suficients. Però, no ens enganyem, el que hi ha darrere de la satanització per part dels media espanyols del model veneçolà, és que xoca frontalment amb els interessos de les principals empreses i la seua influència, no sols en Veneçuela, sinò en tota la zona. El nacionalisme americà, que planteja amb una revolució imparable la gestió i socialització dels recursos amb models que van des del Mercosur fins les revolucions indígenes, ha demostrat ser més eficient que el neoliberalisme. Inclús des del punt de vista capitalista, l’erradicació de la corrupció, la optimització dels recursos i la inversió en I+D hauria de ser aplaudit pels gendarmes de l’economia mundial. El problema és que a aquest festa, els països pobres no hi estan convidats. Han de ser espectadors del seu propi saqueig, i si lluiten per acabar amb la pobresa, i per afavorir el poble, són titllats de populistes. La veritat, si jo fora un pobre de Caracas, o un dels milers d’americans que han millorat la seua salut gràcies a la solidaritat internacional de Veneçuela, preferiria vore Aló Presidente que qualsevol culebrón, per molt addictiu que fora. Les Misiones, programes d’ajuda mèdica, d’alfabetització, d’educació, de millora de la convivència social a tots els barris i pobles de Veneçuela són quelcom que no s’ha esmentat a l’hora d’analitzar l’èxit popular del moviment bolivarià. I aquest silenci demana a crits ser trencat.

Llucalcari... capvespre brutal sobre la mar.

dimecres, 13 de juny del 2007

Palaus i Piscines

A cop d’indignació, així escric de nou, si la sorpresa se’m permet, davant la quotidianitat dels abusos als que ens tenen acostumats els virreis de torn. Atenció, la meua ingenuitat m’ha tornat a jugar una mala passada, i se m’ha quedat cara de pòker al conéixer el cost de la nova residència d’en Jaume Matas, president Balear del PP. Segons una taxació independent, el preu del ja famós palauet d’estil manierista, situat al centre històric de Palma, seria d’uns 5 milions d’euros. 5 milions d’euros! I jo preocupat per la meua insignificant hipoteca. No obstant, fonts del partit d’en Matas, han afirmat que el molt honorable president aconseguí la vivenda per 950000 euros. Realment, l’esclat de la bombolla immobiliària ha deixat sentir els seus efectes miraculosos a la velocitat de la llum, o bé en Matas té unes qualitats negociadores que deixarien en ridícul qualsevol venedor de catifes de Marràqueix. El Palau de 570 m2 més un garaig de 60, ple d’obres d’art i antiguitats, s’allunya ostensiblement de les vivendes de protecció oficial, encara que el preu del metre quadrat és menor. Un regal, considerant que l’honorable personatge cobra uns tres mil euros mensuals de nómina, i la cara reforma que ha fet amb materials nobles s’ha habut de sumar a la xifra inicial.
Tot açò mentre els i les joves fem malabarismes per arribar a final de mes en el nostre intent, sovint frustrat, d’accedir a una vivenda digna. L’augment de les hipoteques, i el preu deshorbitat de la vivenda, a causa de la màfia immobiliària, ens ho impedeixen. Però els polítics pareixen estar més enllà del bé i del mal, com hem pogut comprovar últimament a Marbella o a Andratx, punta d’iceberg d’un fenomen generalitzat. Els poderosos, sovint en la seua torre de marfil, estan acostumats a ésser intocables, i s’escandalitzen quan es qüestionen les seues piscines il·legals, els seus palaus o els seus negocis tèrbols. Tenen por de perdre els seus privilegis, i faran el que siga per mantenir-los, des d’alterar el cens electoral fins induir el vot per correu caciquil. Potser el 27 de maig el que cal demanar és un canvi real de mentalitat i usos en quant a l’exercisi del poder. Exigir-los guanye qui guanye. I fer-los fora.
Article aparegut a l'Avanç previ a les el·leccions. Volia penjar-lo a el meu blog.

Cala Varques. Paradís de la mediterrània.

dimarts, 12 de juny del 2007

Després de la tempesta

Ara que ha passat el temps necessari, i les llàgrimes de cocodril s’han eixugat, cal analitzar les eleccions fredament. A priori, els resultats al País Valencià i a les Illes, amb plantejaments molt similars, semblen diametralment oposats. En els dos llocs, l’objectiu era desallotjar al PP mitjançant un pacte tàcit entre les forces polítiques d’esquerres. Ací i allà ha habut abusos urbanístics més o menys escandalosos, casos de corrupció amb cert ressó mediàtic, i detalls lletjos de vore que els podien haver passat factura. A la Comunitat de l’Anell, a més, l’educació descansa en barracons infames, el metro s’estavella matant als seus passatgers, mentre els poderosos es passegen en embarcacions de luxe i apliquen el pa i el circ de la Fórmula 1. Mai he entés aquest esport tediós, digne d’individus amb encefal·lograma Pla; només rivalitza amb un altre pseudo esport, el de pegar-li a una piloteta amb uns palets sense despentinar-se la gomina. Que és diferent ací a Mallorca? En primer lloc hi ha un partit caciquil regionalista, Unió Mallorquina, però ací no hi ha blaverisme institucional, el que rasca vots al PP sense afeblir i dividir la presència del Català. En segon lloc, el sentiment de pertanyença i defensa del territori està prou estés entre les persones de tots els colors polítics, que rebutgen la degradació progressiva de l’illa. A la manifestació pre electoral en defensa del territori hi havia unes 60000 persones, a València la manifestació de Compromís pel Territori no aplegà més de 2000, que cadascú busque les seues pròpies conclusions.
Probablement les comparacions siguen odioses, i res més lluny de la meua voluntat que recrear-me en detalls escabrosos i desmoralitzadors. El que hi ha és el que hi ha, i amb açò hem de jugar. Potser nosaltres som més exigents amb els polítics professionals, i la seua tasca municipal ens desperta el dubte i la malfiança. A més, no ens enganyem, quin percentatge representem els que pensem que vivim baix l’opressió colonial espanyola? Baix, molt baix. L’interrogant va més enllà de saber quina ha estat la nostra errada en el passat; ens hem de preguntar que fem a partir d’ara. Tots i totes juntes podem canviar la situació. Una recepta, potser, seria crear candidatures municipals des de l’arrel, i que aquestes siguen generoses amb el canvi a la generalitat. Pensar més enllà de sigles i partits i començar a pensar com a poble.