dissabte, 26 de gener de 2008

El mur.


L'altre dia, vaig viure amb emoció i alegria la fuga, encara que fora per unes hores, de més del 30% dels palestins de Gaza. El mur, que ha confinat els palestins als camps de concentració més grans de la història de la humanitat, també es pot esquerdar. Quin cinisme, quina fosca ironia de la història ha empentat a aquells que patiren els guetos nazis a confinar a un poble similar al seu a questa presó inhumana? Directament, de manera clara, concisa, el poble palestí envià un missatge a Israel, però també al món: No morirem d'inanició sense fer res. Resistirem per qualsevol mitjà necessari. El bloqueig criminal que s'estableix ja fa massa a Gaza, amb la complicitat tramposa de la mal anomenada comunitat internacional, la burda coacció davant la decisió legítima de tot un poble, senzillament ha explotat. Com si fora la cançó de Pink Floid, another brick in the wall. De vegades, la vida, ens deixa en safata imatges que no necessiten paraules.

divendres, 25 de gener de 2008

Em preguntava aquests dies quin podia ser l’assumpte a tractar en aquest espai. Reflexionava sobre la crítica que sovint se’ns fa als crítics. I principalment és aquesta, que només fem que criticar, que un prisma negatiu cobreix la nostra mirada. Deixant de banda alguns temes, potser més urgents, hui vull retre-li un homenatge a uns indrets que, per raons que ara no venen al cas, han estat íntimament lligats a la meua vida. Parle dels mercats.

MERCATS

Passejar per davant de la llotja. Entrar al Mercat Central per la porta gran. Comprar un pa de quart en un forn de dins. Anar a la parada de mon pare. Saludar al personal. Demanar el meu entrepà preferit: Bonítol, una anxova del cantàbric, all-i-oli, un all adobat a talladetes, una pebrera que recorre el pa, fent de fil conductor i creuant-se elegantment amb l’anxova. De luxe! Isc a la plaça Doctor Collado. Em prenc una cervesa en una terrassa, faig l'esmorzar mentre observe la gent passar, mentre senc la vida passar. Tots tenim records d’aquells que alegren la panxa i els sentits, i tracen una història personal a través de la gastronomia. Els meus estan relacionats amb els mercats. Vaig freqüentar el del meu barri, Russafa, durant anys. Acompanyava ma mare a comprar els dissabtes, després hi anava cada dia, tot sol. Sempre he pensat que l’exterior, tan lleig, no deixava endevinar el seu interior, tan obert. Les parades, embolcallades per rius de gent que xarren, i es deixen endur pel color intens de les taronges de València, les millors del món. El mercat és el vertader cor del barri.
Ací a Mallorca, la gent valora anar a plaça, trobar productes propers, i per això els mercats brillen amb especial intensitat. El meu preferit és el de Pere Garau. Dissabte hi ha plaça, els llauradors engalanen l’exterior amb els millors productes, que ens sedueixen amb el seus colors naturals: Prebes Verds, aubergínies, carxofes, coll flori, herbes variades... . Les exigents madones es barregen amb treballadors romanesos, xinesos que projecten exòtiques receptes ( allà on hi ha una persona xinesa, sempre hi haurà el millor preu, això segur ), dones americanes que busquen iuca, o banano verd, i joves, que intentem aprendre l’art del mercat. A l’interior, vaig a una parada de pescadors de Sòller, a comprar llampuga, bruixetes o un lluç senyorial, ja veus, sent jo tan plebeu. Només trobe a faltar la clòtxina valenciana, i no és una metàfora sensual, d’aquestes que es practiquen sense vergonya als mercats per dones sense pèls a la llengua. La natura ha establert misterioses analogies amb els aliments, que el nostre llenguatge només es limita a diagnosticar.
Un altre mercat que freqüente, per la seua proximitat, és el de l’Olivar. En l’Olivar, la carn. Hi busque llonganissa de sobrassada, botifarrons, cuixa de corder... . La recent reforma hi establí una uniformitat monòtona, però per baix encara batega la vida del mercat. En el seu pecat, troba la seua penitència, dalt de les parades, trobem un Mercadona, que pareix amenaçar amb xafar-les.
Als meus viatges, sempre recorde els llocs lligats als mercats. Com el de Oaxaca, on es podia menjar dins unes enchilades verdes amb tasajo, o el preciós mercat modernista de Guanajuato. El de l’Havana, o el de Santiago, on es podia comprar en pesos els més variats productes ecològics, ja que allà no tenen diners per a pesticides. Al Marroc, les medines són tot mercat, s’hi barregen tot tipus de parades de menjar, artesania, teles, que es distribueixen en una espiral el centre de la qual és el soc. Els berbers són els venedors més durs del planeta: se les saben totes, i en tots els idiomes.
Per acabar, mereixen ser esmentades places mítiques com La Boqueria, Santa Catalina, Sant Antoni, l’espai obert de la plaça de Vic, o cadàvers de mercats llegendaris com el de Colom. I ature ací perquè em faltaria el paper i perquè amb tant mercat, comence a escoltar els cants de sirena del meu estómac. Bon profit!

divendres, 11 de gener de 2008

La vida en la reserva.




Aquests dies nadalencs, he estat per la meua terra, València. Ja feia temps que no m’hi deixava caure. Tot continua igual, si de cas, potser més del mateix. He de dir que a València sempre és millor el continent que el contingut. La ciutat ofereix grans possibilitats, coses a fer, és flexible, oberta, amb molta història subterrànea. Quan camine pels seus carrers, em vaig trobant espurnes del meu passat, gent, situacions, de les quals he format part. És com si m’endinsara pels substrats de l’arqueologia de la meua vida, cada carrer em fa recordar una època que creia haver oblidat.
En el cas del meu barri, Russafa, aquesta sensació encara és més forta. Durant anys estava tan enganxat al seu asfalt com un xiclet. Em sorprenc de la quantitat de nous barets, garitos de tot tipus que hi han proliferat, la modernor que destil·lem tots plegats, sentats en les seues terrasses... Quasi no pareix el barri pel qual el feixisme ha desfilat periòdicament, amb el rebuig habitual del veïnat, i el vist i plau de l’ajuntament de València. Quasi no pareix el barri que allotja el cau de rates blaveres, des d’on planifiquen les seues agressions des de fa massa. El Casal Jaume I de Russafa, les patí durant anys.
Aquesta és la situació de la vida a la reserva; Parlar en valencià ( si, la nostra llengua, el català ) esdevé quelcom impossible, quan no perillós. Ara pareix que la llengua està prohibida inclús a la tele. La televisió valenciana emet anuncis amb un got d’aigua al qual s’aboca un paquet de sal. En un programa apareix Cristina Tàrrega, exemple d’excelsa qualitat cultural patrocinada per l’erari públic. A l’autobús escolte dos individus que quasi es pixen d’impaciència per anar a vore la fórmula 1 al port de València, la broma els sortirà per un ronyó. Els diàlegs que escolte de manera casual entre el personal, pareixen extrets d’una tertúlia de la COPE. Els immigrants, senzillament, van a la seua, prou feina tenen amb sobreviure en un lloc que els desallotja amb operacions policials quirúrgiques. I ací ningú diu res. Trista, trista València, em pregunte si algun dia canviaràs. El gueto al qual he viscut, des que era un xiquet, ara que he tastat altres realitats, se m’apareix massa apretat, claustrofòbic. La meua conclusió, és que hi ha una part molt important dels valencians que viuen dins una realitat paral·lela. Nosaltres, senzillament, vivim a la reserva.