dissabte, 30 de maig del 2009

Acció pel català

Aquest matí, un grup de companys i companyes s'han currat una acció ridiculista davant la processó de fatxes que han acompanyat na Rosa Díez, en Carlos Delgado i els engendres del Círculo Balear.
Rosa Díez, la progre, la que es calça modelets d'en David Delfín i sabatetes de Blaminck, la que es declara no nacionalista, la que volia la direcció del PSOE i com que no ho aconseguí, decidí muntar el seu xiringuito acompanyada d'altres intel·lectuals subvencionats, escriptors mediocres, filòfobs ( si, aquesta vegada no és una errada d'escriptura ) com l'oportunista Fernando Savater. Rosa ha decidit adquirir uns estranys companys de viatge, en concret feixistes de tota la vida, preconstitucionals ( com en diuen ells ), alçaven orgullosament estanqueres d'aquestes del pollastre.
Que dir d'en Carlos Delgado, alcalde de Calvià, aspirant fracassat a presidir el PP de les illes, la seua burda estratègia ultra-espanyolista fa aigües per tots els costats a Mallorca, i hi ha qui diu que li queden dos telediaris en el PP. Geni i figura.
I per últim, si cap el més trist, n'Albert Riera, de Ciudad anos, un altre triomfador que ha aconseguit enfonsar un pseudo-partit en temps rècord, una vegada que el InfraMundo els ha abandonat en la riba de la llacuna Estígia.
En fi, els organitzadors, en una anada d'olla digna de la millor propaganda d'en Goebbels, afirmen que eren 45.000 persones. Qualsevol que estigués per allà sap perfectament que no arribaven ni als 2000 ( tirant per amunt....). Els ultres que passaven amenaçaven de mort, el gest colèric, a punt d'una úlcera, ensenyaven el dit anular frenèticament, mentre que des del balcó se'ls tiraven besos i els saludaven, amb un somriure a la cara.
Un fracàs patètic, tenint en compte que en Delgado ha fletat autobusos pagats amb diners públics , i que el Mundo duu mesos pegant la matraca.
Vinga, anem a jugar al Barri Sèsam:
Ells:

Nosaltres:

Ells:

Nosaltres:

divendres, 29 de maig del 2009

Seguint amb el tema...


Plantilla vista a Caracas, el 2006. Em pareix molt ad hoc.

Space Invaders


Doncs això, que hem d'aturar l'ofensiva espanyolista per tots els mitjans possibles. Armats amb un joystick, paperetes volàtils, el mando de la play, o el teclat de l'ordinador, el llapis per a dibuixar, l'esprai a la mà, un megàfon, globus d'aigua ( que ja fa molta calor...), els nostres somriures, l'optimisme, el radiocassette a tota hòstia, fent palmes, amb la glossa, amb la rima, armats de paraules, armats d'idees.

dijous, 28 de maig del 2009

La cara és l'espill de l'ànima?

I Dones desesperades.
Aquesta qüestió, que tant preocupava els iconoclastes del renaixement, adquireix hui en dia nous matisos. Què es podria endevinar en els rostres d'alguns personatges rellevants, retratats per l'ull públic?

Aquesta dona fa la fila de ser una autèntica fil·làntropa. Actualment, col·labora en el desenvolupament dels agricultors de Colòmbia. Ella predica amb l'exemple, i com a abanderada del comerç just, consumeix grans dosis del producte per excel·lència d'aquest país. Que ningú pense que el seu rostre presenta cap tipus de deformació derivada d'aquest consum. Es tracta només d'una al·lergia primaveral.

Aquesta dona té greus problemes d'hidratació. O potser no...

Efectivament, és el que penseu, estimats lectors. Aquesta altra dona té molta mala hòstia.Però ho fa pel nostre bé. El seu gest enervat sembla voler escanyar qualsevol que no acote el cap a les consignes dissenyades des de Madrid, la seua expressió desencaixada pareix escopir exabruptes a aquells que no es dignen cantar el glorioso himno amb la mà al pit i una gens dissimulada erecció, o lubricitat. Aquesta dona, titlla de totalitaris aquells que decideixen parlar la seua llengua, desafiant així la consigna dels vers ciutadans del món que marca que tots hem de parlar en castellà.
Aquesta dona, estarà aquest cap de setmana en la nostra ciutat de Palma per defensar la sacrosanta unidad de la pàtria front a l'anti-espanya. Menys mal que estarà ella per ensenyar-nos el camí recte a nosaltres, ingenus que ens entestem en poder dirigir-nos als i les funcionaris públics en la llengua vernacla d'aquesta regió.
Com a bona progressista de tota la vida, rep el suport incondicional del periòdic de centre El InfraMundo, de l'alcalde visionari de Calvià Carlos Delgado, i dels amics, no gens sospitosos de ser uns autèntics fatxes, del Círculo Balear.
Ave Rosa!
Dona'ns canya, hem estat molt, molt dolents...

divendres, 22 de maig del 2009

La millor campanya.


M'acabe d'assabentar de que finalment si que es podrà votar Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees. L'estratègia d'intoxicació, manipulació i coacció dels mitjans de comunicació espanyols i el PPSOE, ens ha servit en safata la millor campanya. Malgrat tot, ens ha servit per experimentar una vegada més allò que ells entenen per democràcia, un ens plàstic modificat al mil·límetre per dir quines opcions podem votar i quines no. Una caricatura, que posa en evidència les contradiccions del seu Estat de Dret.
No ens enganyem, ens trobem davant una ofensiva espanyolista en tota regla. Es veuen forts. Els partits nacionalistes institucionals ens han demostrat que no són capaços de respondre'n, només es creuen la poltrona. I així, d'una manera o una altra, els governs de Catalunya, Euskadi i Galícia, els únics que quedaven amb presència nacionalista, han anat caient en les seues mans.
Ens queda aprofitar aquesta oportunitat que ens brinda el format de les eleccions europees, la suma de forces per l'autodeterminació dels pobles.
Bé, l'única pega és que no podré anar-me'n a la platja aquest dia. Però bé...

dimecres, 13 de maig del 2009

Art obert.


Una altra il·lustració per al Diari de Balears. Espere que us agrade...

divendres, 8 de maig del 2009

Barça, Barça, Barça. II

Barça, Barça, Barça. I


En la breu història d'aquest blog mai havia escrit un post sobre futbol. I açò és un poc contradictori, ja que sóc seguidor d'aquest esport des de fa molts anys. Però trobe que sovint patim una sobredosi de futbol que amaga temes de fons molt més importants, sense gaire repercussió als mitjans.Així que finalment, fent justícia a una de les meues aficions, i quasi obligat per l'espectacular joc que ha desplegat aquesta temporada el meu equip, el Barça, m'he decidit.
Vaig esdevindre afeccionat del FC Barcelona amb aquell mític Dream Team d'en Cruyff, arran de la consecució de la primera copa d'Europa a Wembley. Koeman, un dels millors centrals de la història, Laudrup, l'artista de les passades impossibles, Stoichkov, el temperamental pirata búlgar, Guardiola, la classe al migcamp, Romario, Ferrer, etc. eren només alguns noms dels jugadors que marcaren un estil de joc al club. El futbol total.
Des que arribà Guardiola a la banqueta ( al principi ningú donava un duro per ell ), l'estil característic del Barça ha arribat a la seua culminació.
Durant tota la temporada he anat veient partits farcits de gols i bones accions, tot un regal pels sentits. Qui anava a dir que pràcticament el mateix planter de l'any passat, exceptuant en Ronaldinho, Deco, elements que ja havien donat tot el que havien de donar, anava a revifar i donar la seua millor versió?. El joc de toc els fa créixer i pareixen titans als quals reulta impossible llevar el baló. Xavi, Iniesta, Messi, Etoo, Piqué, Puyol, Touré, Henry, Márquez etc. Un luxe de conjunt que quan està engranat dóna el seu millor rendiment.
Bé, el cas és que aquesta setmana acabava de decidir-se, amb la injustícia pròpia del futbol resultadista, la sort de tota una temporada excel·lent Què passava si, després d'haver-ho fet tot bé, s'acabava perdent? Aconseguir els tres títols en la mateixa temporada és un fet insòlit que pot passar només en casos excepcionals, però els culers pareixen voler exprimir aquesta oportunitat conscients de que es presenta molt poques vegades a la vida.
En fi, que es presentaven al Bernabeu, la catedral de la por escènica, un camp difícil on el Barça ha guanyat poques vegades. El búnker mediàtic espanyol ja havia intentat clavar pressió després de les retallades successives del Madrid. Però un abisme separa actualment els dos equips, el Madrid ha anat guanyant tots els partits, fent un futbol gris, oportunista, obstinat, guanyant al darrer minut amb les actuacions inestimables de San Iker Casillas, que realment compta per dos en la plantilla blanca. Les idees del Madrid han fet aigües per tots els costats cada vegada que s'ha enfrontat a algun equuip de nivell. Només l'efectivitat ha maquillat un joc infame.
Bé, comença el partit i en la primera arribada marca Higuaín. Ens quedem gelats, en Roger, Laura, Xavi Sarrià i jo. Però la superioritat acaba imposant-se i vibrem amb el gol d'Henry. Pareix que el francès ha recuperat la classe, ja que no la velocitat. Al poc temps arriba el gol de cap de Puyol, i el seu bes a la quatribarrada ens recorda perquè el Barça és l'equip dels Països Catalans. Després, es desferma l'allau amb Messi ressucitat, ni tan sols un gol del Madrid aconsegueix aturar-lo. Els comencen a caure un cabàs, inclús Piqué s'atrevirà a marcar un golàs a la mitja volta, sense angle i a Casillas.
En fi, una alegria banal d'aquestes que també són necessàries a la vida. Però als detractors del futbol els hauria de dir que a aquest esport hi ha espai per a la poesia, l'èpica, l'emoció... Com va dir algú a l'Avui al dia següent, el FC Barcelona és l'exèrcit dels catalans, en un país que no ho és segons alguns, hi ha un club que és més que un club, per això precisament.

dilluns, 4 de maig del 2009

Obama

Il·lustració per al Diari de Balears. Edició de diumenge 3 de maig.