Assistesc a les contesses electorals com a observador de la societat postmoderna, amb una perplexitat que s'esvaeix ràpidament. Uns nous valors, el triomf del cinisme i la moral de la llei de la selva simultàniament a una conservadora hipocresia catòlica. Talment desenvolupem la doblepensa del món orwel·lià. Una esquizofrènia equilibrista que no alça polseguera en les encarcarades ments catòliques, no es fa bandera de la moralitat aplicada als poderosos. Com si existís bul·la papal per pecar, s'entén que es compra el silenci d'una jerarquia catòlica que pel contrari es duu les mans al cap pels quotidians pecats de la plebs. Allà tenim en Rodrigo De Santos, al·lucinat membre dels Quicos, el qual després de freqüentar prostíbuls gais i pagar amb la targeta de l'ajuntament de Palma, fou processat finalment per abús a menors al fill d'uns coneguts amics de matrimoni, membres com no també dels Quicos.
Encara hi ha imperators, senatores i patricis, per això el poble queda fascinat per l'ànima impol·luta que no es taca i sura per damunt de la immundícia com Jesús caminava per damunt les aigües. Ell admira aquesta facultat miraculosa de pecar sense embrutar-se el gest de cocodril intemporal. En el fons es veu emmirallat per la seua pròpia imatge reflectida i amplificada pel poder. Aquest reflex és allò que li agradaria ser. Per tant, estima aquest reflex més que a la realitat, el reflex que esdevé icona repetida fins a l'infinit.
I tot plegat es paga el premi religiosament a les urnes, fent-los saber que són dels nostres però millors perquè han reeixit a fer allò que tothom pretén però que només uns quants tenen a l'abast. Els fem saber que nosaltres entenem la complicitat i en certa manera en som còmplices, que som un més dels cinc milions d'amics que proclamava amb sorna ( no cinisme, per al cinisme ha d'haver una vulneració conscient de determinats valors ) Francisco Camps. Camps és com una animeta innocent que no concep que de la seua mà es puga donar el pecat, per gràcia de Déu la seua mà resta incorrupta com la moixama de Sant Vicent Ferrer que es conserva a la catedral de València. De tant que es creu aquesta màxima, se li posen els ulls brillants com a escolanet al qual acusen injustament de beure's el vi de missa. Podria plorar rius de llàgrimes de cocodril i la natural identificació ens faria preguntar a la providència: Per què li fan això al nostre president? L'infamen, doncs no poden guanyar-lo d'altra manera, és infal·lible doncs, tot és una conjura que va, no contra el president, sinó contra els cinc milions d'amics que hi combreguen.
Talment com antigues ruïnes d'aquesta unió mediterrània de l'imperi Romà, o del Renaixement, quan els papes valencians escrivien la seua moral més enllà del bé i del mal. Mentre, amb la mateixa mà condemnaven pobres infeliços a les flames eternes per pecats que eren només una ombra dels que es perpetraven dins els murs de l'església.
Diu la història que els banquets de Tiberi en l'illa de Capri escandalitzaven els romans de bé, però Tiberi, a l'igual que Cal·lígula, no caigué pels seus escàndols, i més quan aquests contrastaven amb lleis que va promulgar com la prohibició de besar-se cada dia. La societat romana era profundament moralista, almenys hi havia una rigidesa en determinades posicions que eren titllades com a tabú. El concepte cristià de pecat hi encaixà perfectament. Però no obstant, allò que ha transcendit en la història han estat les orgies massives, amb capítols de pederàstia, sadomasoquisme, assassinats, violacions etc.
I ací entra finalment, el tema que ens ocupa. Silvio berlusconi, no és sinó un vulgar emulador de les mítiques batalletes sexuals romanes. Adolescents amb poca roba, homes madurs amb el penis erecte, vels matrimonials i llargues desfilades de jovenetes que es passen el testimoni per a seguir amb la festa. I tot això en un país ultra-catòlic i que allotja dins seu ( com un ou kinder ) l' estat vaticà, el regne de Déu en la terra.
Silvio, Il Cavaliere, un home major que demanda pubilles, la justícia humana no ha estat capaç de punir els seus robatoris, suborns, corrupteles, coaccions mafioses, perquè hauria de ser diferent amb la justícia divina?
Segurament, la seua experiència com a president del Milan, li haurà permés establir un exèrcit d'albiradors que no busquen cracks de futbol en pobles perduts del sud d'Itàlia, sinó pubilles impúbers de pares poc escrupolosos i que volen fer carrera dins la societat de l'espectacle. Al cap i a la fi, el magnat dels mitjans de comunicació els farà un càsting privat. Qui no està disposada hui en dia a fer un xicotet esforç per tocar la fama, el luxe i el poder, ni que siga uns breus instants?
Vinga filla, ves amb el papi Silvio, o bé, pel seu propi peu buscaran una fugida ràpida dels bruts carrers de la Itàlia pobre.
El destí li ha atorgat l'oportunitat de tornar entre els mort com Llàtzer i derogar les lleis que l'imputaven per corrupció, obtindre impunitat per dur a terme qualsevol excés.
Sincerament, crec que ja li està bé, al Cavaliere conrear aquesta imatge de mascle tocaculs, pedòfil i misogin passat de voltes. Al cap i a la fi, encara collirà un bon grapat de vots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada