Tolerància o Respecte?

L’altre dia, em vaig haver de trobar en una situació arquetípica per a aquells i aquelles que, com jo, hem decidit intentar viure en la nostra llengua. Pareix ser que aquest atreviment, aquesta immensa gosadia, mereix ser denigrat per qualsevol ciutadà del món espanyol. Amb la bandera de la tolerància, aquests maniqueus defensors de la suposada igualtat, es dediquen a matxucar qualsevol expressió o intent d’integració per part dels autòctons. Pel que es pot veure, la integració és una de les imposicions més injustes, és millor que hi haja persones vivint al nostre país que mai tinguen l’oportunitat de conèixer o entendre la llengua d’aquest. Però el que aquesta postura basada en la tolerància amaga, és una doble estafa, d’una banda se’ls nega als nouvinguts l’oportunitat d’entendre, defensar-se, i per tant tindre recursos per relacionar-se d’igual a igual amb els mallorquins, i d’una altra se’ls força a aquests a canviar-se constantment de llengua en l’àmbit públic, tancant la llengua dintre de casa. I dintre de casa una llengua no pot viure, li falta l’aire, volar lliurement, anomenar les coses quotidianes, properes, il·lustrar idees, concretar aspectes espirituals, versos d’amor, confidències íntimes, insults aïrats, el que siga...
Aquesta és la idea de tolerància que, per ser com cal, hem de digerir. Però que és la tolerància? Per a mi aquest terme es contrasta amb un altre, que quasi no s’utilitza: Respecte. La tolerància ens situa en una posició de superioritat, que permet que l’altre existisca, sempre que no faça gaire nosa, estiga calladet, i no es faça de notar massa. El respecte fa referència a l’acceptació, d’igual a igual, de les peculiaritats, valors, idees i formes d’ésser dels demés, encara que ens siguen extremadament diferents.
Açò era el que provava d’explicar-li a una individua furibunda que em vaig topar l’altre dia. Us posaré en situació: Em vaig trobar amb un amic, de Moçambic, que duu molts anys vivint a Palma, ell parla en Espanyol, jo li parle en Català, no tenim cap problema, si hi ha quelcom que no entén, li ho aclarisc en una altra llengua, o en el que faça falta, però ell no em nega l’ús de la meua llengua, fa un esforç per entendre’m. El meu amic anava amb dos xiques de Terol, la seua actitud fou ben diferent, primer deien que els agradava molt Mallorca, i que s’hi volien quedar ( la veritat, èssent de l’interior de Terol, aquest desig és ben comprensible, fins ací tot correcte ). Tot seguit començaren amb el conte de que era super injust i discriminatori el requisit lingüístic per accedir a un treball públic. Jo els vaig dir que creia que si s’hi volien quedar, i més si volien tindre un treball que paguem amb diners de tots, almenys havien d’acreditar el coneixement de la llengua, ja que si alguna persona, en l’exercici del seu dret, se’ls adreçava en aquesta, elles almenys la pogueren entendre... Bé, a partir d’açò, jo em vaig transformar en Satanàs. La conversa degenerà, jo els intentava fer comprendre que en qualsevol lloc on anaren del món haurien de familiaritzar-se amb la llengua autòctona per accedir a un treball públic. Amb grans mostres d’indignació, ja sense cap tipus d’argument, varen recórrer a la crua raó colonial que sempre es veuen obligats a esgrimir: “estamos en España, y no me pueden obligar a aprender catalán”. La imatge que em vingué al cap fou la dels hidalgos, esperant per embarcar en el port de Sevilla, amb una mà al davant i una altra al darrere, disposats a fer les amèriques, disposats a imposar, a sang i foc, la cultura del imperio. Finalment, davant aquests abusos, i aquesta manca de respecte que hem d’aguantar de qualsevol, armat amb arguments que donen segles d’imposició colonial ( ara transvestit en imposició tolerant ), ens venen ganes d’afirmar l’únic argument que trenque aquest axioma: Nosaltres no som espanyols.
No vull que em toleren, demane que se’m respecte.