Pa i Futbol.

Bé, el paral·lisme del panem et circem em pareix més assenyat que mai. Anit, després de nosequants anys, la sel·lecció espanyola guanyà l'Eurocopa.
Cal dir que realment jugaren millor, i a mi, com a afeccionat al futbol, no em costa dir que foren merescuts guanyadors. El talent del jugador del Vilareal Marcos Senna, i les virtuts enormes del futbolista que és Xavi, quan se'l deixa ser motor de l'equip, foren claus en el bon campionat. Per suposat, també enormes foren en Puyol, com sempre, en David Villa, i el que és per mi el millor porter del món, Iker Casillas.
Però bé, a part d'aquest comentari estríctament futbolístic, he de dir, que jo, com sempre, volia que els espanyols perderen. Tampoc d'una manera malaltissa, no els vull cap mal als jugadors que he aprés a valorar i seguir a la lliga, sinò com a simple previsió del que passaria si, com ha succeït finalment, guanyaven.
El futbol és capaç de treure les més baixes passions dels individus. Quan acabà el partit vaig recordar perquè volia que perderen. Grups d'individus engoril·lats bramaven, en un estat d'eufòria etíl·lica, imposant la seua alegria a toc de claxon.
Les banderes espanyoles, que ací en Mallorca no formen part, habitualment, del paisatge, folraven els carrers principals. Molta gent se'n mantenia al marge, però clar el que crida més val per dos...
La majoria eren treballadors i treballadores, els quals desofegaven les seues frustracions quotidianes emmetzinats de triomf espanyol. I el que fa una mica de por, éra la forma de mirar-te, mentre et pitaven a dos metres de distància, reclamant, exigint, que els seguires en la celebració. La indiferència no era gens ben acollida.
Per a mi, és tota una metàfora de com funciona la imposició espanyola. Masses convertides en carn de canó, els quals no acaben el final de mes després de matar-se a treballar, mostren amb orgull el drap que simbolitza la cadena de l'opressió. Els afeccionats radicals, ultres dels equips de futbol sempre han gaudit d'impunitat per exercir la seua violència contra els diferents, ja siga a nivell futbolístic o social.Els demés seguidors, per por, gregarisme o per ser uns miserables, normalment miren cap a altra part. M’és ben igual si són els Yomuss, Boixos, Ultrasur, Frente Atlético, o els afeccionats espanyols, per mi són tots iguals. Mentrestant, les ments pensants d'aquest negoci, s'omplen la boca en afirmar que el futbol no es pot barrejar amb la política.
Pa i circ, evolucionat des de temps de Cómode fins a aquest pa i futbol. Les grans desigualtats, imperis, i imposicions, han d'entrar amb litúrgies esportives, comunions per a analfabets funcionals, és el brou on es cuina el feixisme. Temps al temps.