dilluns, 31 d’agost de 2009

Roma II

Algunes visions de la ciutat eterna, que no havia tingut l'ocasió de penjar. Ací va encara, una d'aquestes anotacions que faig en quadern, i que vaig escriure aquells dies.
Els romans no destacaven per l'originalitat en les seues representacions, ni en els seus mites, ni en les seues passions. Els romans copiaren, assimilaren tot allò que els pareixia bé de les cultures que els precediren, d'aquelles civilitzacions sobre les quals s'alçaven victoriosos. Els millors escultors grecs ( a part de poetes, filòsofs, metges etc. ) s'assentaren a Roma, i desenvoluparen la seua iconografia. Els autòctons els tenien com un referent clàssic, ja en aquella època. Aplicaren aquest referent amb matisos, malgrat considerar-lo decadent, però amb ecos d'un passat heroic. Aquest retorn a un passat idealitzat, al referent clàssic, es donarà de manera cíclica durant tota la història de la humanitat. Els romans, a la seua vegada, també acabarien esdevenint ideal per a les generacions futures. Rescataven escultures gregues, i les ubicaven en les millors col·leccions, de la mateixa manera que en el Renaixement haurien de desenterrar els seus vestigis.
També, a la seua manera, admiraven els egipcis, adoraven diverses divinitats d'aquest país, el culte de les quals acabà sent molt popular en la metròpoli. Cal dir que els egipcis d'aquella època, o almenys els seus governants, no eren sinó grecs assimilats a la cultura egípcia.Eren els descendents de Ptolomeu, general d'Alexandre el Gran de Macedònia. Vivien segons el que pensaven que havia representat el poder dels faraons, en connivència amb els que havien ostentat el poder real, i ho seguien fent, els seus sacerdots. En general vivien en una permanent imitació, amb una por constant de ser desemmascarats davant el poble, com a impostors, com a estrangers que es vestien i parlaven i pregaven com als faraons, però estrangers al cap i a la fi. Tant desenvoluparen aquest paper, que s'ho acabaren de creure. Car el faraó era un pretext escolpit en pedra. Una raó d'estat que mantenia l'imperi, un símbol que les estructures del poder necessitaven.Era el Far, com el far d'Alexandria.