dimarts, 25 d’agost de 2009

Illa


Sarpa el vaixell de Ciutadella, i a les cases a la vora de port, els xiquets ens fan adéu amb la mà: Adéeeeu! Una illa sempre és un lloc on tornes, encara que hi vages per primer cop, car el viatge és un viatge per dintre teu. Per la solitud. Crec que comprenc ara el ritme peculiar dels illencs, el seu tarannà que pareix no mullar-se, no implicar-se en les relacions amb nosaltres els de fora del continent insular. Els comprenc, perquè nosaltres estem de pas, som com amants fugissers que conserven entre cella i cella horitzons més vastos, que es piren amb el llit encara calent quan despunta el dia. Ens esmunyim i devem paréixer criatures embogides, ufans de no se sap massa bé què. Devem de paréixer ombres que es mouen a tota velocitat, inconsistents, amb el do o el defecte que suposa ser efímers. Algun dia, ens n'anirem, i les nostres passes s'esborraran com les petjades en la platja. Però ells no, ells restaran. Potser siga aquesta la seua naturalesa. Quedar-s'hi justament per a que tinguem un lloc on tornar. Ells no necessiten ni volen res més.
Uns dies voltant per l'illa que em faltava a la cole. Menorca, una illa, potser encara més illa. Mentre el vaixell s'arrossega com un llimac gegant per la Mediterrània, trencant la tranquil·litat platejada de les seues aigües a s'horabaixa, em venen fugisseres reflexions. Només el vaixell ens porta de manera natural, al ritme adient, a aquestes roques ancorades enmig de la mar. La illa, una metàfora, que he buscat per aplicar a la meua vida, tan òbvia que potser he estat cec per no adonar-me'n. He recordat ara aquell estiu que inaugurà el meu vagar per les illes, Formentera omplí els meus ulls i em va extreure les llàgrimes d'un xiquet davant tanta bellesa. És cursi, però també és cert. Ja fa temps...
Set anys va tindre Calypso a Ulisses en un somieig, gaudint d'atencions, i abandonat al Plaer en la seua illa, en el fons, n'Ulisses sempre tenia en una racó de la seua ment la seua terra Ítaca i la preocupació pel que allà passava. Però a L'Odissea li falta potser una part, que Homer hauria amagat. Que passa si en tornar, n'Ulisses hagués descobert que la seua terra li era aliena, o que la seua felicitat havia quedat atrapada en algun punt del camí?

3 comentaris:

mireia ha dit...

és la màgia del mediterrani, que en les illes és com si estiguera concentrat, a punt d'explotar. A mi m'agrada pensar que algun dia, fa molts anys, València era així, i que pot ser en un futur aconseguim recuperar-ho. ja vorem...

Comtessa d´Angeville ha dit...

Sóc més d'insula que de península, m'agrada la sensació de saber-me aïllada, m'encanta. I a les illes aquelles he sigut molt molt feliç, a Eivissa concretament (eixe que tant enyore i pel que preguntaves una volta si era algú o una invenció, és eivissenc).

A la meua classe hi havia un mariner de Barcelona que treballava a una golondrina a Menorca, el Pradas, completament penjat, un home que feia prou por (en el pitjor sentit).

Marc Peris ha dit...

Segurament el País Valencià seria així, encara que no se si això em consola o em deprimeix...