dissabte, 24 de gener de 2009

Fins quan?

La veritat, de vegades m'entristeix ser Valencià. Em cansa terriblement ser un home preocupat, corprès i perpètuament escandalitzat per aquest país de merda que tenim. M'agradaria que la meua llengua no fos una trinxera on plante el genoll disposat a resistir les bombes, gasos, la metralla i una pluja àcida constant. M'agradaria no haver d'escriure sempre dels mateixos temes: detencions, abusos, atacs feixistes, destrucció del territori, guerres etc.
M'agradaria poder escriure sobre com m'agrada la mar, i sobre les històries que m'invente, sobre la gent que he estimat, o la que encara he de conèixer. M'agradaria poder tancar aquest bloc i escriure sobre la música que m'apassiona, sobre l'última pel·li que m'ha fet reflexionar, els viatges, els projectes artístics, el que fora. Tot menys aquesta sensació constant de queixa.

Però aquest no és el món que jo somnie, ni el país que vull, i per això, per cabuderia, per orgull, per solidaritat, o el que siga, he d'escriure que a Vicent Martí el jutjaran, que al company David de Vilafranca també. I he d'escriure, de la mateixa manera, que als porcs feixistes del nostre país, mai se'ls jutja.
Conec en Vicent Martí. Vaig treballar amb ell quan vivia a Alboraia. Ell fou un dels pioners en promoure l'agricultura ecològica per salvar la malmesa Horta de València. Però això no és el més important, sinó el fet que l'únic crim que ha comés en Vicent, a l'igual que en David, ha estat estimar massa. Estimar massa una terra que s'està destruint per la riquesa d'uns quants malparits.
Per tot això, em veig obligat, de nou a escriure sobre aquests temes. Perquè el fet, l'única realitat de la qual estic segur, és que al País Valencià s'està produint un vertader Apartheid. Ens volen destruir com a poble, així de clar: la llengua, la terra, la consciència, l'amor propi. I l'únic que podem fer és lluitar per tots els mitjans necessaris. Cadascú com sàpiga o puga.
Per això, de nou, em toca escriure aquest post, potser no és el que m'agradaria escriure en aquests moments, però no hi ha més opció.

1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Cansa, però no pot evitar-se, perquè no caldria sols tapar-se els ulls i les orelles, sinó que també caldria amputar-se una part d'un mateix. No sóc nacionalista per elecció, crec que un ho És igual que té els ulls d'un color o d'altre, sense poder triar, des d'el moment en que pren consciència del lloc d'on ve. I la terra passa a ser com un apèndix del cos. No crec en la lluita, ni en el país ni en res, però tampoc puc arrencar-me eixa part ...