dissabte, 17 de gener de 2009

Reclamant el carrer.

Recuperar el carrer com a espai públic de trobada. Buscar noves formes d’entendre l’oci més enllà de rutines idiotizants. Expressar una creativitat oberta a tothom, reunir-se i gaudir del ball, posar-se en moviment. Es podrien buscar mil raons per a dur a terme un acte com el d’ahir. Un acte de caràcter revolucionari, perquè veure a més d’un centenar de persones ballant amb música en viu, i a tots els vianants amb els ulls com a plats, no és habitual a Palma. No ho és, potser per comoditat, inèrcies o hàbits, no entrarem ara a valorar les raons. El cas és que ahir va passar. Una proposta modesta, però a la vegada molt ambiciosa plenava de ritmes els carrers cèntrics de Ciutat. L’excusa, que està plantant la llavor d’aquest canvi, són les Festes Populars de Ciutat. Una idea expeditiva en els temps que corren, que va a contracorrent de l’avorrida proposta institucional. Aquesta festa enllaunada que proposa el poder, amb concerts de grans mitjans i poca imaginació com a únic sentit de Sant Sebastià.
Anit, la gent del col·lectiu 16 Mghz es marcaren una sessió brutal en moviment, damunt d’un camió. Una cabina a l’aire lliure on es cuinaven els millors vinils de Funk, Old School, Jungle i Drum ‘n Bass en directe.
La vesprada començava freda, i anàvem unint-nos els valents que havíem decidit plantar cara a aquest hivern implacable. L’enorme presència policial tampoc ajudava gaire a crear ambient, però les persones, el poble, respongué amb gran maduresa, decidint que cap pasma ens faria malbé la festa. Així que començàrem a ballar, amenitzats per les bases Funk de DJ Triqui, el crack de linia 6. Es marcà una sessió molt seriosa, que feia que se’ns anara unint cada vegada més la tropa, de camí a Sa Feixina. Tot açò es saltejava amb espectacles de foc, malabars i tot tipus de performances que uns companys atresoraven en una gàbia amb rodes. Molt de color, i la gent cada vegada s’animava més, les birres també ajudaven.
Ja en sa Feixina, ens atrinxerarem i resistírem amb la música com a provisió fins que la pasma desaparegué. Ja més tranquils, comentàrem divertits que per a fer el musical perfecte, els maderos haurien d’haver-se marcat unes coreografies, a l’estil Village People.
Després li toca el torn a l’Inyako, DJ Amoniako, amb les pinzellades de cultura caspa Pop barrejada amb grans dosis de Jungle. Un festival.
La festa s’allargà fins que les cames ja no responien, i ens n’anarem a seguir-la amb un somriure a la boca. Però això ja és una altra història.

4 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Ganetes de festaaaa

Marc Peris ha dit...

D'això, darrerament, no ens podem queixar per ací...

Aina ha dit...

M'agrada aquesta reivindicació. De fet, sempre que he imaginat un altre món he pensat en un carrer de tots i totes, en una escola oberta al carrer... potser la clau siga la creació d'espais públics d'aprenentatge on compartir, viure i conviure.
Felicitats!

Marc Peris ha dit...

Doncs si, cal recuperar els carrers! I ací a Mallorca encara més.