Barça, Barça, Barça. I

En la breu història d'aquest blog mai havia escrit un post sobre futbol. I açò és un poc contradictori, ja que sóc seguidor d'aquest esport des de fa molts anys. Però trobe que sovint patim una sobredosi de futbol que amaga temes de fons molt més importants, sense gaire repercussió als mitjans.Així que finalment, fent justícia a una de les meues aficions, i quasi obligat per l'espectacular joc que ha desplegat aquesta temporada el meu equip, el Barça, m'he decidit.
Vaig esdevindre afeccionat del FC Barcelona amb aquell mític Dream Team d'en Cruyff, arran de la consecució de la primera copa d'Europa a Wembley. Koeman, un dels millors centrals de la història, Laudrup, l'artista de les passades impossibles, Stoichkov, el temperamental pirata búlgar, Guardiola, la classe al migcamp, Romario, Ferrer, etc. eren només alguns noms dels jugadors que marcaren un estil de joc al club. El futbol total.
Des que arribà Guardiola a la banqueta ( al principi ningú donava un duro per ell ), l'estil característic del Barça ha arribat a la seua culminació.
Durant tota la temporada he anat veient partits farcits de gols i bones accions, tot un regal pels sentits. Qui anava a dir que pràcticament el mateix planter de l'any passat, exceptuant en Ronaldinho, Deco, elements que ja havien donat tot el que havien de donar, anava a revifar i donar la seua millor versió?. El joc de toc els fa créixer i pareixen titans als quals reulta impossible llevar el baló. Xavi, Iniesta, Messi, Etoo, Piqué, Puyol, Touré, Henry, Márquez etc. Un luxe de conjunt que quan està engranat dóna el seu millor rendiment.
Bé, el cas és que aquesta setmana acabava de decidir-se, amb la injustícia pròpia del futbol resultadista, la sort de tota una temporada excel·lent Què passava si, després d'haver-ho fet tot bé, s'acabava perdent? Aconseguir els tres títols en la mateixa temporada és un fet insòlit que pot passar només en casos excepcionals, però els culers pareixen voler exprimir aquesta oportunitat conscients de que es presenta molt poques vegades a la vida.
En fi, que es presentaven al Bernabeu, la catedral de la por escènica, un camp difícil on el Barça ha guanyat poques vegades. El búnker mediàtic espanyol ja havia intentat clavar pressió després de les retallades successives del Madrid. Però un abisme separa actualment els dos equips, el Madrid ha anat guanyant tots els partits, fent un futbol gris, oportunista, obstinat, guanyant al darrer minut amb les actuacions inestimables de San Iker Casillas, que realment compta per dos en la plantilla blanca. Les idees del Madrid han fet aigües per tots els costats cada vegada que s'ha enfrontat a algun equuip de nivell. Només l'efectivitat ha maquillat un joc infame.
Bé, comença el partit i en la primera arribada marca Higuaín. Ens quedem gelats, en Roger, Laura, Xavi Sarrià i jo. Però la superioritat acaba imposant-se i vibrem amb el gol d'Henry. Pareix que el francès ha recuperat la classe, ja que no la velocitat. Al poc temps arriba el gol de cap de Puyol, i el seu bes a la quatribarrada ens recorda perquè el Barça és l'equip dels Països Catalans. Després, es desferma l'allau amb Messi ressucitat, ni tan sols un gol del Madrid aconsegueix aturar-lo. Els comencen a caure un cabàs, inclús Piqué s'atrevirà a marcar un golàs a la mitja volta, sense angle i a Casillas.
En fi, una alegria banal d'aquestes que també són necessàries a la vida. Però als detractors del futbol els hauria de dir que a aquest esport hi ha espai per a la poesia, l'èpica, l'emoció... Com va dir algú a l'Avui al dia següent, el FC Barcelona és l'exèrcit dels catalans, en un país que no ho és segons alguns, hi ha un club que és més que un club, per això precisament.