dimarts, 10 de novembre de 2009

Embalat per a regal III

Bé, ací està la conclusió d'aquest fulletó per entregues. Si l'anterior part us ha semblat obscena, probablement la darrera us horroritzarà. En la meua defensa, he de dir que la història no és meua, si bé, jo l'he adornada amb voluntat literària. I sí, es tracta d'una història real, si més no així me la varen relatar. Bon Profit!

Embalat per a regal III
Sec a la cuina i pense, tot divagant, en l'aventura d'anit i sobre el fet que estic a casa d'un tio, en comptes de fugir com acostume, i ja saps que des de la relació tortuosa amb Ximo, res de res, només follar i au. Però em sorprenc de sobte a mi mateixa pensant en aquesta cuina, i en el fet de preparar-me cafès, i d'alçar-me un dissabte pel matí, el millor moment de la setmana, i dur-me els meus llibres i ocupar una estanteria al menjador, i en seure en el fotut sofà i mirar pel·lis amb aquest xaval, si és que és un sol, i al llit ens entenem bé, i com es duria amb els meus amics? Jo sóc molt d'eixir per la nit i fer la cràpula. Potser encara li agafaria el gustet a anar a la muntanya, pillar-me un conjunt d'eixos de dominguera marca Quètxua i anar a caminar. Sempre que puguem anar a algun concert de tant en tant. I aquest tipo com serà d'idees? En general, trobe que algú que és bomber ( finalment, resulta que sí que és bomber ) no pot ser un puto fatxa, no? Això de salvar gent i arriscar la teua vida pels demés i tot això no pega amb ser un porc malparit. I em tocaria patir, quan estigués en missió de rescat? O anés a apagar un incendi? En aquesta terra, sempre n'hi ha, d'incendis. I aquests incendis, qui els farà? Qui serà el fill de puta que crema els pocs arbres que encara queden en aquest desert? I per què ho farà? Segurament serà algú que li paguen els peixos grossos de la construcció. I divagant amb tota aquesta sèrie de pensaments, m'entren unes ganes enormes de cagar. Ja saps com sóc jo amb aquestes coses, em resulta molt incòmode evacuar si no estic al meu bany, te'n recordes quan anàvem de colònies, que malament ho passava? Em tirava una setmana sense plantar un arbre. I allà em tens, en casa d'un maromo que em mou la taula, i pensant que amb tota seguretat no arribaria a ma casa, havent d'agafar el bus i tot això...
Així que m'arme de valor i allà vaig, quasi no em dona temps a obrir la fotuda revista de muntanya, que amolle un trunyo de proporcions astronòmiques, d'aquestos que toquen l'aigua abans d'eixir del tot. I quan ja pareix que s'ha acabat, encara en queda un altre similar. Em torque, però a l'anar a tirar la cadena, no funciona! Prove desesperadament: res de res. De seguida me n'adone de la magnitud de la tragèdia. Vaig a la cuina i busque un poal. Quan finalment el trobe, i vaig a la dutxa, no hi ha aigua, per què collons no hi ha aigua? Busque la clau de pas. M'imagine que el bany rajarà i per això Albert ha tancat la clau de pas. Busque frenèticament baix de la pica, al bany de nou, a la terrassa, a la cuina, per tota la punyetera casa, però la clau de pas, senzillament no apareix. Estic histèrica, no puc deixar-li un regal d'aquestes proporcions allà a un tio que acabe de conéixer. I menys a algú que m'agrada, a un possible candidat a seure i vore pel·lis i tota aquesta merda, i mai millor dit. Comence a pensar que hauré d'adoptar una sol·lució desesperada i radical. Hauré de treure allò d'allà per tots els mitjans necessaris. Busque unes bosses de plàstic, m'enfunde tres de manera consecutiva en cada mà. I clave les mans dins la tassa, engrape els cagallons, amb el paper mig desfet i aguante a dures penes una arcada que esclata sorollosa sense traduir-se en una potada. Després voltege les bosses, de manera que els míssils queden aïllats al seu interior. Ràpidament em rente les mans una i una altra vegada, fins que la sensació fastigosa desapareix. Estic tota trasbalsada, així que decidisc anar-me'n. Busque un paper per escriure una nota, i li pose que ha estat molt bé i tota la pesca i que si vol que em telefone, que el meu número és tal i qual. Inclús li pose un comiat poètic que ara mateix no recorde. Arreplegue les coses que tinc disperses per l'habitació, prepare la bossa, i mentre ho faig, no pare de pensar en l'incident. Repasse incrèdula la cadena d'esdeveniments, com és possible que m'haja vist en aquesta situació, quan tot havia anat sobre rodes per la nit? En fi, el millor seria anar a casa i no pensar-ho més. Així que agafe la jaqueta, isc d'una revolada, i quan la porta està tancant-se em ve una sensació de desassossec, com si oblidés quelcom. Durant un instant etern busque en la meua ment la peça que em manca per a fer encaixar l'univers. Em gire massa tard, la porta es tanca a un centímetre del meu nas. Noooooooo! De sobte, visualitze nítidament, en la meua ment, damunt la tauleta dels cosmètics, la nota amorosa plena de paraules suggeridores, i al costat, la bossa del Superdona, amb dos cagallons enormes deixats allà com per materialitzar algun obscur missatge. La nota amorosa, i el paquet de regal, completaven el seu significat mútuament d'una manera extremadament inquietant. Probablement, sense un no podia existir l'altre, com el dia no podia existir sense la nit.
Marta riu, plora i roda pel terra amb la història, que troba boníssima. Críptica i simbòlica, una obscura metàfora de l'amor, i els seus camins inescrutables. Probablement, aquest missatge dual i complementari quadrés el cercle d'una manera perfecta. Una gran historia. Marta li concedeix, que si bé no li agrada escriure, na Pepa és una excel·lent narradora, una veu viva de la tradició oral. Si tant t'agrada la història, te la regale, fes d'ella allò que vulgues, escriu-la o condemna-la a l'oblit destinat a les bromes escatològiques, material no apte per a l'exquisida literatura. Les dos riuen.

9 comentaris:

mireia ha dit...

molt divertida! la veritat és que m'he rigut molt, però... com es renta les mans si no hi ha aigua?

un bes

Marc Peris ha dit...

Ahá, bona observació! Doncs posaré que amb aigua mineral.

Paco ha dit...

jo també he rigut molt, la darrera part molt guapa, bruytal!!. Que gran el cagalló.

salut guapot.

Aurora Mora ha dit...

Juas juas juas! El que haguera donat per escoltar la història en directe!!! Per cert, si hi ha aigua mineral per a llavar-se les mans també hi ha per a eliminar els trunyos, no?

Moralina de la història: No cagues en cases alienes.

Marc Peris ha dit...

Tovalletes perfumades de cul de nadons?

Anònim ha dit...

Joder! m'he partit de veritat! juasjuas!
Saps que no sóc de visitar bloggs però ja m'havien dit que la historieta pagava la pena...

Quan al teu "estil literari", tranqui, em pareix que no t'has de menjar massa el cap perquè almenys hi ha una cosa que sí aconsegueixes: queda autèntic, amb força comunicativa. Amb això ja et pots pegar " con un canto en los dientes", doncs no és poc.
No estàs inventant res de nou (frases curtes, directes, lèxic de carrer amb alguns cultismes diseminats, referències socio-culturals etc...) però cal fer-ho bé i a mi personalment em sembla que vas per bon camí.

Quan a l'argument i la construcció dels personatges. Que la prota siga una dona i tu,evidentment, no no és cap obstacle ni molt menys però a mi no em vingues amb el "cuento" que no és una alter ego teu, perquè, col·lega , jo t'he vist retratat en més d'un pensament!JAJAJA!

bueno xic m'ho he passat molt bé i t'anime a continuar escrivint, encara que per si de cas, primer hauries de llegir "la memòria de les formigues" no vages a buscar-te un problema de drets amb la temible SGAE.

Per cert, per entrar en el debat a propòsit de l'existència d'aigua o no per a que la pobra es netege jo propose que simplement canvies el verb rentar per la forma tan valenciana de "torcar-se" que no implica ús de líquids i li dona un punt encara més escatològic...
Una abraçada,
Roger

Marc Peris ha dit...

Gràcies a tothom per l'interés. Pròximes entregues en el futur.

Guillem ha dit...

Bones Marc,

abans de res, gràcies pel comentari al blog, esper t'agradi!! I no et fixis molt en l'estètica, que d'això ja saps que en domin poc.

Feia temps que no visitava el teu blog i no havia vist el relat, i ja veus, he entrat i l'he llegit ben aviat. Molt xulo, tot i que un poc descontextualitzat, car és part d'un text més llarg.

La veritat, mai he estat molt fan de les escenes de sexe a les noveles, pens que són molt complicades i fins ara només m'han agradat al 100% les que deixà escrites en Baltasar Porcel. I quan dic agradat em refereixo a que em posin fins i tot calent...En Porcel és molt Porcel!!

Així mateix, tampoc som molt fan de la literatura postmoderna, per posar-li una etiqueta. Em referesc al tipus de literatura que has escrit: relat urbà del S.XXI, generació X, sexe, drogues i tot això. Això em passa més per la meva formació de filòleg que com a lector, però a vegades són coses difícils de separar.

Consideracions a part, el relat té molt de ritme i és de fàcil lectura, la qual cosa fa que com a lector gaudexis. EL final del relat és també molt divetit, no pots evitar dir "joder, pobreta, l'ha liado parda". Ara bé, la part que més m'ha agradat han estat les seves reflexions al principi del tercer relat: molt xules i reals, m'he sentit identificat... Jo continuaria amb la idea mestre, no ho dubtis!

Ja veus, rei, com que som un friki de la literatura i fa temps que no et deixava cap comentari, he decidit donar-ho tot. Sobre lo de la novela que dius que t'han fotut, jo no m'agobiaria: li fas canvis, repenses el títol (algú ja t'ha dit que toca decidir-se al final, i des del meu punt de vista té raó), un toc per aquí i un altre per allà...I si et fa ganes, intentes publicar-la o enviar-la a algun premi.

Mai se sap. I si ningú te la publica, doncs "que te quiten lo bailao", que diuen els espanyols, ja que només el fet d'haver-la escrita t'haurà omplert...O no?

Marc Peris ha dit...

Ei, doncs si, jo com saps, crec en la màxima del punk del Do it yourself or die. Si l'acabe i m'agrada el resultat com per a presentar-lo al públic, ja estudiaré la manera... D'altra banda, això del títol. La història fa molt de temps que està escrita al meu cap. I el títol era aquest. Que em busque la SGAE! Si la cosa es posa lletja, ja trobaré un bon lloc on exiliar-me, haha.
D'altra banda, això no és literatura postmoderna, en primer lloc perquè no hi crec, en el postmodernisme. M'agrada més l'etiqueta ( si se n'ha de posar una ) contemporània. Ja que l'acció es desenvolupa a l'actualitat. Com tantes i tantes novel·les ho han sigut de les seues èpoques respectives. Algunes han caigut injustament a l'oblit. Ah, i molt gran William Blake, el conec en les seues dos facetes i salvant les distàncies, m'identifique un poc amb ell, així que li tinc simpatia a la figura.