dimecres, 28 d’octubre de 2009

La Memòria dels arbres.

No hi ha res nou baix el sol.
Darrerament haureu observat que el meu ritme d'escriptura ha davallat. He penjat coses sí, però la majoria parides o refregits múltiples. Bé, crec que ja ho he dit alguna vegada, que fa molt de temps que escric una cosa, digueu-li novel·la, digueu-li infàmia. I quina ha estat la meua sorpresa quan hui fullejant El Temps, en la típica guàrdia de biblioteca al meu institut, llig una entrevista a una tal Iolanda Batallé Prats, i descobresc que: Ha escrit i publicat la mateixa novel·la que jo estava escrivint! I quan dic la mateixa novel·la, no estic utilitzant una metàfora, no. Vull dir que el puto títol és tan semblant que a totes llums, en el cas que l'acabe d'escriure, la meua resultarà, per atzars del destí, un vulgar plagi. Així, amb totes les lletres!. La seua es titola La memòria de les formigues, a la meua li vaig posar el títol de La Memòria dels arbres. Oh, si quina gran diferència! . Si, si, ja se que em direu, que hui està tot inventat, que és una casualitat, que això passa constantment a la literatura... I una merda, ací només hi ha una trista veritat: Encara que jo duc ja un parell d'anys escrivint ( el meu ritme d'escriptura tampoc és per batre rècords ), i que no sabia que existia quelcom així, a totes totes, estic escrivint un fotut plagi. I això no queda allà, diversos gèneres, protagonista femenina, i coincidències en l'argument. Toca fotre's. A més, no ens enganyem, la tipa aquesta pareix una escriptora,mentre que jo m'embarque en aquesta aventura per plaer, o potser no. En fi, que se m'ha passat pel cap enviar-lo tot a la merda. Després he pensat, que collons! Ho faré igualment.
Així que ací us deixe un passatge. Normalment no em lleven la son els comentaris, però ara us demane que deixeu la vostra opinió, constructiva a poder ser.

Embalat per a regal.
Mira, això em passà fa un any més o menys. Resulta que isc una nit amb companyes del curro. Una d'elles es casava i feia el comiat de soltera. Ja saps, polles en el cap i tota la parafernàlia. Mai m'han agradat massa aquestes infàmies, però no se per quina estranya raó m'ho estava passant de puta mare. Bé, fora històries, la raó era l'alcohol. Allà les tens, una colla de dones de mitjana edat, fora de si, clavant-li mà a l'stripper ( evidentment, n'hi havia, un ), dient-li unes coses que em feien treure els colors, i jo no sóc precisament la mare Teresa de Calcutta. Però aquestes ties del curro, uff, no t'has de refiar, de les mamàs. Bé, el cas és que de la seua boca eixien gripaus, i damunt en totes les fotudes varietats possibles, des del valencià de poble fins al rotllo latino del pal: Mi amol, deja que te coma la colita, hasme gosaaar i coses així. Ja saps com d'horteres són... Li clavaven mà a sac. I jo flipant amb tot plegat. Però el tio ni s'inmutava, era tot un professional. A més, supose que n'estaria acostumat, a aquest tipus de golfes.
En fi, que s'acaba el performance, i ens n'anem a un garito. Ja anem del revés, i les matxutxes es posen a tirar els trastos a tot allò que es mou. La Darlin, la colombiana, és la que va més a sac. A més, balla salsa com si ho fes amb el fotut Marc Anthony, com sempre diu ella. A ese pana lo agarraba de las nalgas y le exprimía todo el jugo ( sic ). Pareix ser que es disposava a esprémer aquell infeliç. La tia no parava de riure, traginant-se al pana i jo restava allà plantada, com una estàtua de sal... La resta de dones feien allò mateix, algunes estaven sospitosament desaparegudes en combat. El cas és que se m'apropa un tipet. Em diu que es diu Albert i això... Em diu nosequinacosa de la meua col·lega, pareix ser que ell és amic del Naranjito, i li fa gràcia l'abducció colombiana. Fem alguns comentaris, i davant l'espectacle Dirty Dancing que s'està manifestant davant nostre, em diu que em convida a una copa. Anem a la barra, seiem. Em conta algunes coses, jo li'n conte unes altres. La veritat és que vaig del revés. Però el xic és guai. Riem de xorrades que ara ni recorde. Crec que ell em diu que és bomber, o profe d'Educació Física, o monitor de Pilates, o alguna moguda d'aquestes. No ho recorde. Però vaig pensar que seria un d'aquests que estan ben bons, sense roba. El cas és que quan ens posen la copa, tornem i presenciem com la Darlin perrea amb el Naranjito, meneja l'enorme cul, d'una manera increïblement rítmica i sensual, això sí, encaixant el penis del tipus com si estigueren jugant al puto Tetris. Es podria dir que té absolutament pillat el bou per les banyes. El tio exhibeix una expressió catatònica, i es deixa endur com pensant: Què collons! Nota mental: He d'aprendre a ballar el perreo aquest...
Encara que semble mentida, aquesta visió inquietant, ens excita secretament a mi i el meu partenaire. Ens quedem ballant l'un front a l'altre. Prompte ens estem menjant la boca, note com l'assumpte es posa dur. Li suggerisc que anem a un lloc més tranquil. Ell em diu que podem anar a sa casa, que té el cotxe fora. Em pareix bé, el tio m'agrada, i a més vaig més calenta que una mona. Així que li dic a Darlin i a Rosa, una altra matxutxa que pareix que ve del bany d'encocar-se el nas que he conegut un xic i me'n vaig a casa. Em donen les advertències de rigor ( els eix la vena materno-filial ) i veig que des de lluny fan la senyal del telèfon, aclucant l'ull i rient amb complicitat.
Continuarà...

3 comentaris:

Paco ha dit...

Arribat a aquesta punt, Marc, pots continuar-la de forma tràgica o de forma còmica, jo la continuaria amb la segona opció. De totes formes, la meua opinió és... De totes formes tot està inventat (repetisc el tòpic, jejeje) i què? Continua, no et deixes vencer tan d'hora.

PD. a les gran novel·les se'ls posa títol una vegada han estat escrites,jejeje. Pretenia tocar-te els collons.

Besets.*--

Marc Peris ha dit...

Doncs gràcies, perla, la veritat és què això és un fragment d'una historieta transversal que apareix en la narració. I si, és en clau d'humor. Després penge la segona part.
Una abraçada.

mireia ha dit...

ara que he tingut un poc més de temps, me l'he llegit i la veritat és que tinc curiositat de vore què passa. No sóc una gran lectora de narrativa però supose que si tinc intriga per saber com acaba és que està bé. Té com un toc a l'estil de Ferrant Torrent, o almenys és el que m'ha vingut a la ment.

un bes