Cinisme sense límits

Una de les poques gratificacions que ens pot donar aquest simulacre de democràcia dins el qual ens ha tocat sobreviure, és la de poder ser testimonis excepcionals de la caiguda dels seus ídols. Ocasionalment hi ha poderosos que, precisament degut al seu allunyament de la vida real, i la seua manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’enriquir-se fraudulentament, acaben arrosegant-se pel fang. És significatiu que només es done aquest espectacle en casos de desfeta electoral, o quan la maniobra d’enriquiment ha estat massa bròfega. Quan açò es produeix, ens trobem congelats per uns moments en un instant màgic, una paradoxa, una contradicció del sistema. Durant uns instant s’acaba el teatre, cauen les màscares, i el truc de màgia de l’il·lusionista ens és desvetllat. Tot es deté, la farsa queda al descobert, el feedback entre actors i públic falla sobtadament, i el sistema es re-inicia. Veiem realment de què va aquest joc i crec que açò és la clau de perquè aquests casos ens fascinen d’una manera tan especial. El gran públic, de totes les tendències, gaudeix amb els detalls escabrosos que humanitzen sobtadament els poderosos, esdevenint fins i tot massa humans. Assaborim les anècdotes perquè de sobte la veritat submergida surt a la llum i les nostres sospites -sovint ens entestem en amagar-nos-les- es confirmen: Tot és una farsa. La suposada veritat oficial, la vida dels polítics, la raó de mercat, les consignes d’austeritat que dirigeixen a les seues esforçades formigues. Només és la propaganda embolcallada per una lluent cultura de l’espectacle.
Un gran somriure àcid centrava la meua cara mentre llegia la vida i virtuts de Rodrigo de Santos, ex regidor d’urbanisme de Palma amb el PP. La façana: pare de família, catòlic actiu dins els anomenats Kikos, amb una dona i dos fills, càrrec públic en una de les carteres municipals més importants, cara de no haver trencat mai un plat. La realitat: Consumidor de dosis industrials de cocaïna, client habitual de prostíbuls gais de Palma ( conegut com La Pepera o Regina De Santos ), protagonista de les més sonades bacanals a càrrec de l’erari públic, malversador, lladre, corrupte. Pagava la cocaïna i les festetes amb la Visa de l’ajuntament fins acumular una despesa de 60000 euros. Però en Rodrigo era una víctima, com afirmà de manera sorprenent el seu advocat, de l’addicció a la cocaïna. "Hay que luchar de verdad contra la droga para que esto no vuelva a pasar", afirmava davant la premsa després de declarar en el judici. La seua dona l’acompanyava com la comparsa d’un ball absurd. La seua cara era un poema.
Un altre cas, potser menys vistós, però sense dubte més suculent, ha estat el del que fou gerent de BiTel, en Damià Vidal, càrrec anomenat per en Matas, i que ha estat acusat de malversar uns 700.000 euros. Pel que sembla, BiTel era un autèntic forat negre per on desapareixien els diners, regalimant cap a les butxaques d’alts càrrecs del PP. Potser el gran gag final l’ha aconseguit el mateix Vidal, que afirmà davant el jutge que està en tractament psicològic per una patologia segons la qual li seria impossible “dir que no”, ja que açò li causa ansietat. Quin crack!
Aquesta és la classe dominant. Així és aquest món. Mentrestant, hi ha alguns escarabats polítics que escapen del vaixell amb les primeres flames. En Matas va fugir després de les eleccions, abans que li explotés el seu palau de 5 milions d'euros a la cara. En Zaplana, el seu amic, abandona ara la política per anar a la empresa privada. Tan debò algun dia acompanyen als seus subalterns davant la justícia. Seria per vendre-hi entrades.