Els 15 anys furtats a Guillem.

Recorde molt bé el dia que em vaig assabentar de l’assassinat d’en Guillem Agulló. Jo anava a l’institut Lluís Vives de València. Recorde el moment, la llum que entrava per la finestra de l’aula, recorde la trista conversa amb els companys de classe . Recorde que quelcom es va trencar dins nostre, un silenci ens envaí de sobte. Quasi no ho podíem creure. Recorde aquell dia perquè potser fou el que marcà la fi de la meua infantesa, la pèrdua de la ingenuïtat, el naixement conscient d’una ràbia que ha estat el motor de la meua trajectòria. Aquell dia, als fills de la transició progressista a València ens esclatà la bombolla en la qual molts ens havíem criat. De sobte ens adonàrem que ens podien matar per les nostres idees, per la nostra llengua, pel nostre origen. Teníem 15 anys, com deia la cançó, i una ombra cobrí els primers amors, les primeres festes, l’aprenentatge, com si fos un eclipsi ominós. De sobte, tot ho inundà la ràbia, tancàrem l’institut i eixírem al carrer. El poblàvem com descobrint-lo, emmirallats pel poder d’unir-nos, ens manifestàrem una i una altra vegada. Aquest carrer havia quedat desert durant anys a València. La majoria érem joves, tot just preníem consciència que calia lluitar. Quan tornàrem a l’institut, a la nostra aula algun gos havia pintat amb esprai un “Guillem Jódete”, rubricat amb una esvàstica. Així que açò era Espanya...
Recorde temps després, el judici dels assassins a Castelló, milers de persones demanaven una justícia que mai es dugué a terme. Com sempre, l’única resposta fou la repressió. La sentència fou una broma macabra. Quatre anys per assassinar a sang freda un jove que estava d’acampada amb uns amics i amigues.
Però el que més em dol és vore que matar-nos els surt tan barat. El botxí Pedro Cuevas, aquest instrument del sistema, ara es presenta per ser regidor en la farsa de democràcia valenciana. Premi reconegut a la carn de canó que els fa la feina bruta, ofrena noves glòries a Espanya, apallissa immigrants i indigents, posa bombes en seus de partits polítics... Aquest és el Currículum Vitae d’un autèntic cabró.
En Guillem, en canvi, mai no pogué compartir amb nosaltres aquests anys de lluita, ni seguir gaudint de l’estima dels seus, o de viure tranquil al seu poble, Burjassot. A en Guillem, de moment, li han furtat aquests quinze anys. La seua memòria no ha estat restituïda com cal. No ha pogut riure amb els amics, no ha viscut la maduresa, no ha pogut crear noves vides. Ni ell ni nosaltres hem pogut encara vore la nostra terra lliure. Però d’alguna manera, en tots aquests anys ens ha acompanyat el seu record, ens ha carregat de força, ens ha empentat quan dubtàvem, quan les cames feien figa, quan teníem por, o estàvem cansades o perdudes. Perquè ell lluità, i això li feu donar-lo tot, aquesta és la força que ens regalà, potser, sense saber-ho. Per això no t’oblidem Guillem, i davant el silenci nosaltres cridem ben alt: La lluita continua!