La Inèrcia en l’espectacle II.

A la deriva

Mentre preparava l’anterior reflexió, ocorregué un fet que em dugué, com a mínim, a escriure aquesta seqüela. No puc dir que l’atemptat d’ETA m’haja sorprès. Crec que feia temps que es cuinava quelcom, i potser l’olla ha rebentat de la pitjor manera possible. Si abans parlava de la cultura de l’espectacle, que encobreix amb un joc de mans la manca de democràcia real, certament, ETA ha aconseguit, dins d’aquests paràmetres, la quadratura del cercle. I li l’ha servit en safata a la polarització bipartidista de l’Estat Espanyol, i a la victòria de Zapatero. Clar que cadascú mira per ell mateix, i que el grup armat mira pels propis interessos dins una estratègia marcada. Però realment es tracta d’una estratègia, o de les braçades d’un nàufrag? Crec que amb aquesta acció, s’ha intentat el triple salt mortal, però la caiguda pot ser terrible. En primer lloc, el fet d’assassinar un ex regidor d’un xicotet poble basc, Arrasate, un militant del PSOE sense cap càrrec, em pareix el retorn als moments més tèrbols d’ETA. La socialització del dolor marcà l’inici de la llei marcial a EuskalHerria, el tancament de qualsevol expressió política i informativa. Si el que volien era pegar un colp a la taula i afirmar Estem ací, ho han fet demostrant la pobresa de la seua infraestructura, elegint un objectiu insignificant, sense ser capaços de transmetre cap missatge. No ha transcendit la relació entre aquesta acció i el frau democràtic que suposa prohibir qualsevol opció política abertzale. No s’ha fet més palesa la perversió que suposa associar qualsevol dissidència o acció política ( encara que es tracte d’associacions de drets humans, per l’Euskara, contra la tortura...) amb el terrorisme. Més aviat pareix que del que es tracta és d’acabar d’ofegar els moviments civils a Euskal Herria, encara que siga com a dany colateral. Aquest punt em pareix particularment preocupant, ja que evidencia la manca de confiança en la societat civil basca i en concret en el moviment abertzale com a actor polític. Es dona una coincidència accidental amb el dogma espanyol de que els abertzales no poden ser interlocutors ni actors polítics. Finalment, han acabat reafirmant en les urnes les dos opcions polítiques, PP i PSOE, que signaren la llei de partits. Allò que volen aconseguir, m’imagine, serà poder negociar amb el PSOE durant la propera legislatura, aprofitant la crisi de lideratge dins el PP. Però, en quina posició es trobaran a l’hora d’establir negociacions? I realment creuen que el PSOE n’estarà disposat? Potser si, però hi ha una cosa que està clara, les avant guàrdies polítiques sovint acaben creant monstres fets d’autoritarisme. I el poble basc es mereix construir un futur millor. Sobretot després d’haver invertit tant de dolor i patiment.