Adéu Matas, adéu Mari Pau.

Escric aquestes línies, no ho negue, més per obligació que per gust. Després del clima d’eufòria post electoral, al vore la cara semi plorosa de’n Jaume Matas i Rosa Estaràs, ha vingut la resaca de pactes i picabaralles de saló per repartir-se el pastís. Molt poc pastís per a tants convidats, podria pensar algú, i no aniria errat. Per això ara no vull centrar-me en les negociacions esmentades, ni en el paper de na Munar per afavorir el pacte, ni en el joc, sempre brut, del PSOE, a l’hora de partir i repartir els càrrecs. No, vull recrear-me, i no amagaré que amb satisfacció, en l’espantada de’n Matas després del fracàs electoral. Fracàs, en aquests casos, sempre hauria d’anar entre cometes, ja que el PP estigué rondant durant tot el recompte la majoria absoluta. Finalment, només un escó separà el triomf de la derrota, i si a açò sumem que el PP perdé la majoria en els quatre consells insulars, i l’alcaldia de Palma de Mallorca, podrem entendre que se li atorgue el qualificatiu d’històrica.
Ara bé, la sorpresa va sobtar quan en Jaume Matas anuncià que abandonava la política, i que deixaria fins i tot Mallorca, per emprendre aventures de pirateria empresarial als Estats Units. Es comenta que potser ho farà al resguard del magnat de les comunicacions Rupert Murdoch, en companyia de Mr. Ansar. Però això ja és una altra història... Sobretot m’inspira, com a material poètic, la imatge del capità que abandona la nau abans que ningú, a l’adonar-se que fa aigües. Això mateix ha fet la diva Maria de la Pau Janer, que no prendrà possessió del seu seient al Parlament Balear; amb defensores com ella, la llengua catalana té un futur incert. L’escaladora no ha arribat al seu objectiu promés, arribar a ser consellera de cultura, i tornarà al subvencionat món de les lletres catalanes. Hi ha qui diu que el seu perfil perjudicà la campanya del PP, però jo buscaria més bé a la campanya paral·lela d’El Mundo, que ha carregat amb l’odi habitual contra Unió Mallorquina per enfonsar-la, i garantir la majoria absoluta. Finalment ha condemnat així a la solitud i el naufragi a en Jaume Matas. Sempre he dit que en Matas era de l’escola de’n Zaplana, per a mi la dels escarbats polítics, aquells que sobreviurien a una catàstrofe nuclear. Per això no pare de pegar-li voltes al cap: Què ha vist en Matas per fer com el bestiar que fugeix del Tsunami dies abans que la tragèdia esdevinga?