Genial article de Santiago Alba Rico

Santiago Alba Rico
En la tradició occidental, Ulisses fixa per a sempre l'experiència radical del viatger que, contra tots els obstacles i totes les temptacions, afrontant tempestes, monstres i amenaces de mort, després de travessies sense fi i contratemps en cadena, assoleix finalment el seu destí. Perquè Ulisses ha viatjat, el seu país ha canviat; perquè Ulisses ha viatjat, ell mateix ha canviat tant que ha esdevingut irreconeixible. Anomenem viatge la mutació simultània de l'espai i del subjecte; és a dir, la impossibilitat de tornar al mateix lloc i de tornar a ser el mateix o, fins i tot, la impossibilitat mateixa del retorn.

Uns 175 milions de persones a tot el món fan o han fet el viatge d'Ulisses. Han lluitat durant anys contra el mar i contra el desert, s'han jugat i fins i tot perdut la vida, s'han vist empesos, rebutjats, atonyinats, engarjolats, abans d'assolir el seu destí. Quan ho han aconseguit, ningú no els estava esperant per a celebrar la seva fita ni per a recollir el testimoni de les seves aventures. Per què? Què és el que vol aquesta gent? Per a què tot aquest esforç? Per què tot aquest rebuig? Perquè volen ser paletes a Europa i enviar una mica de diners a les seves famílies.

Uns 700 milions de persones —les mateixes cada any— passen d'un avió a un hotel a un museu a un restaurant a una botiga de souvenirs, sense sortir mai de l'estret passadís de l'experiència estàndard, i per això exigeixen, i obtenen, somriures, aplaudiments, reconeixement i protecció. Per què? Què és el que vol aquesta gent? Per què els estimem tant? Perquè volen fer-se una fotografia?

Al contrari del que pugui semblar, al capitalisme no li agraden els viatgers. Una paradoxa íntima l'obliga a vendre a tothom —i porta tothom a consumir— la mateixa experiència exclusiva ; una paradoxa íntima el porta a vendre a tothom —i porta tothom a consumir— la mateixa aventura immobilitzadora. El viatge d'Ulisses està prohibit. Però cal transportar mercaderies i consumidors ininterrompudament; cal transportar mercaderies i consumidors ininterrompudament sense que res no passi, sense que res no es mogui. L'única manera de tornar sempre al mateix lloc i de ser sempre la mateixa persona és no haver estat mai enlloc. Aquest “enlloc” s'anomena televisió; aquest “enlloc” s'anomena també turisme.

El capitalisme ha disposat una enorme, sofisticada i molt poderosa maquinària per tal d'impedir els viatges. Ha convertit de fet la prohibició del viatge en un dels negocis més rendibles del planeta. Enmig de la crisi rampant, els ingressos pel turisme internacional van augmentar un 5,6% l'any 2008 fins a arribar als 850.000 milions de dòlars; és a dir, el 30% de les exportacions internacionals de serveis. L'Organització Mundial del Turisme preveu per a l'any 2020 fins a 1.600 milions de desplaçament turístics internacionals per tot el món. Potser hauríem d'alegrar-nos-en, encara que la imatge resulta menys esparançadora i optimista si ens imaginem 1.600 milions de llagostes voraces o 1.600 milions de marines fotògrafs —com estampides d'animals fagoscòpics— reclamant als natius, i imposant-los-el, el seu veritable país.

L'any 1867, l'escriptor francès Teophile Gautier va visitar Egipte i en va quedar molt decebut: no s'assemblava gens a “l'autèntic” Egipte, el de l'Exposició Universal de París de 1855. Des de llavors, la indústria de la prohibició del viatge s'ocupa de què els destins turístics s'assemblin a si mateixos; de què les ciutats, els paisatges i els souvenirs consumits s'ajustin a la realitat establerta —com per l'eidos platònic— en el catàlegs de viatges. El 1888, la casa Kodak va inventar el carret de paper i va democratitzar per tant la fotografia amb un eslògan publicitari que resumeix molt bé la contribució del turista-consumidor a la cultura universal: “vostè prem el botó, nosaltres farem la resta”. Durant segles, militars, sacerdots i empresaris han destruït i reconstruït sense parar els països de l'anomenat Tercer Món per a què les seves prolongacions pacífiques puguin avui fotografiar l'Egipte veritable, el Senegal autèntic, la Índia genuïna, el Marroc original. La paradoxa del colonialisme és que ha imposat no només la modernitat a les seves colònies; els ha imposat també les seves tradicions autòctones i els seus costums mil·lenaris.

El cost econòmic i ecològic del turisme de masses és altíssim: el capitalisme no pot immobilitzar el viatger sense traslladar-lo d'un costat a un altre en mitjans de transport que depenen del petroli; no pot produir la “veritable còpia” dels països visitats sense desplaçar poblacions, destruir manglars i selves, alterar els paisatges, estimular l'especulació i accelerar la construcció d'hotels i d'instal·lacions gairebé sempre incompatibles amb els recursos i necessitats dels nadius. Però més greu que tot això —perquè n'és també la condició— és el cost antropològic, cultural, humà del turisme. “Vostè prem el botó i nosaltres farem la resta” és una frase que exposa molt bé la continuïtat consumista entre l'espectador de televisió, el turista i el pilot d'un bombarder. La nostra vida discorre “enlloc” i mai no ens passa “res”. Turisme i guerra es confonen de tal manera en aquesta negació radical del món que els torturadors d'Abu Ghraib creuen estar fent turisme a Iraq i per això es fotografien amb les seves víctimes assassinades mentre que els turistes occidentals a Egipte o Senegal són alhora marines invasors i presoners consumidors. Marines perquè prolonguen, alimenten i confirmen relacions de dependència neocolonial; presoners perquè (al contrari que Ulisses i els immigrants, els veritables viatgers) són passivament traslladats, apletats, alimentats, de vegades fins i tot tatuats, i en qualsevol cas tancats en camps de concentració de luxe des d'on es mengen el món sense mirar-lo ni entendre'l; sense ni tan sols fregar-lo.

Un amic —ho he explicat d'altres vegades— ha proposat la firma del Protocol del Quiet, un acord internacional en virtut del qual tots els homes, en néixer, rebrien una quota limitada de quilòmetres per a desplaçar-se pel món. En aquesta “altra societat possible”, un cop exhaurit aquesta quota, només es permetrien els viatges d'aprenentatge i de solidaritat (i, és clar, els d'amor autèntic i amistat autèntica). Aquest és el model vigent a Cuba des de fa cinquanta anys, com ho demostren els soldats a Angola i els metges a tots els punts del planeta. Podria ser que sota el capitalisme resulti molt desitjable ser immobilitzat en avions, hotels, botigues i restaurants estrangers, però no anomenem això “viatjar”. Diguem com a mínim la veritat. I la veritat és que els cubans, de vegades justificadament insatisfets, han viatjat i segueixen viatjant molt més que tots els altres pobles del món. Els espanyols, que som a tot arreu, en realitat no hem sortit encara de les nostres cases. I des d'elles fotografiem ruïnes antigues i ruïnes fresques.