El Salvador

Ja fa molt de temps que vaig escriure l'anterior post, però els resultats electorals en El Salvador avancen en aquesta direcció i m'omplen d'esperança en el procés polític que s'està vivint a Amèrica Llatina. El procés encetat aquests anys al subcontinent era quelcom que s'havia avortat de manera violenta durant el període 60-80. Però la injustícia i les ferides tard o d'hora afloren, no es pot soterrar un conflicte social irresolt amb receptes neoliberals, que només agreugen la situació de desigualtat.
El govern ha dut a terme una campanya bruta basada en la por, en la propaganda anticomunista, però el poble ha recolzat l'FMLN per produir un canvi necessari.
La pobresa extrema, la violència policial i de les maras posen a les persones contra la espasa i la paret. És el típic cas d'utilització del Lumpen par part del sistema per canalitzar l'odi i la frustració contra el propi poble.

Una estratègia d'extermini gestada en les altes esferes i dirigida al gueto. Una estratègia, que parteix des dels barris de Los Ángeles, amb una tensió generada de manera artificial entre grups ètnics diferents, per fomentar l'odi racial i dividir als oprimits en cercles concèntrics ( per raça, per zona, per orígen... ), malgrat que tots comparteixen una mateixa classe. És el mateix per totes les grans ciutats monstruoses americanes: Mèxic DF, Caracas, Medellín, Rio de Janeiro, Panamà City etc. El sentiment grupal es transforma en una rebel·lió indeterminada ( i controlada ) cap a la societat en general, l'organització dels jòvens es centra en activitats nocives per a la comunitat basades en el narcotràfic i la violència sectària. És la màfia, la llei del més fort, en realitat, el feixisme.
El gran repte del futur, serà acabar amb la socialització de la violència a Amèrica Llatina. A Veneçuela no s'ha aconseguit extirpar-la del barrio adentro després d'anys de revolució bolivariana, i aquest ha estat un dels grans fracassos del Chavisme. La pobresa no és tan extrema, però perviu l'organització social de xaboles, l'urbanisme del gueto que caldria repensar. La favela, el cerro, el barrio, tots són part del mateix fenomen, resultat d'anys de creixement urbà descontrolat i dels abismes socials propis d'Amèrica Llatina, una forma de racisme estructural del sistema, que ara, els governs progressistes, haurien de tindre en el punt de mira. Mentre es mantinguen aquestes mancances en les infraestructures i en les opcions vitals dels seus habitants, continuarà la violència.