Kapadokia

Ja en València, m'assec davant l'ordinador per transcriure algunes reflexions d'aquestes que apunte en un quadern mentre estic de viatge. Vaig dessistir de batallar amb l'inexpugnable sistema de grafies del turc, per acualitzar uns blocs que pràcticament han estat de vacances, amb mi. Ja deslliurat de l'ortopèdic - des del meu punt de vista - teclat turc, intentaré plasmar aquestes coses que a un se li acudeixen des de la superficialitat del viatge.

17-agost-08
Kapadokia.
Cruïlla de cultures, barreja de pobles mediterranis i asiàtics. Les antigues caravanes de la ruta de la seda, establien contactes tangencials entre visions antagòniques i generaven un brou amb substància. Ara tenen la seua moderna traducció en l'afluència d'autobusos de turistes. La Kapadokia acull, de nou, l'encontre entre orient i occident, entre Europa i Àsia. Els turistes japonesos competeixen amb els italians, francesos, espanyols, catalans, per la millor fotografia. En el fons, la imatge recurrent no és més que un trofeu viu per mostrar al retorn a la seguretat de la llar. Igualment, els antics pugnaven per atresorar una sagrada relíquia que hauria d'ubicar-se en el temple de la seua ciutat natal. No hem canviat tant, els humans. Només un aclucar d'ulls en la vida d'aquesta àrida regió.
Les pedres, la lava seca, la sorra compactada, continuen la seua dansa ambígua amb erosió de l'aigua, la neu i el vent, aliens als objectius indiscrets dels turistes, aliens a les primitives icones cristianes que decoraven els forats excavats en la roca, i que ara jauen esborrades i esgarrapades per altres mans . Aquesta dansa continuarà quan l'edat dels humans - i els seus tràfecs - haja passat.