A la revolució en bicicleta.

L'altre dia vaig tindre aquesta visió. Un grup d'amics i amigues es troben amb les bicicletes per fer una volta per la gran ciutat. Han dut xiulets i uns globus enormes de colors que s'enlairen. Cadascun duu una lletra, i entre tots formen l'eslògan: Per la Terra. Aquesta paraula que es refereix simultàniament a un indret tan nostre, i al lloc comú que compartim amb la resta de la humanitat. Només aquest missatge, tan senzill, que pot ser entès per tothom, que pot compartir tothom. Els amics comencem a rodar, de seguida un grup d'skaters que practiquen al parc s'hi afegeixen, els pregunten d'una manera afable si s'hi poden agafar a les seues espatlles, la resposta, evidentment, és afirmativa. De seguida passen per un semàfor aturat, i uns xiquets, al vore'ls, s'hi uneixen, els pareix una aventura immillorable. Poc a poc, una família que duu als seus fills en cadiretes en la part de darrere, uns ciclistes professionals, amb els seus maiots, cascs i bicis de carreres super sòniques, uns punks adolescents amb un seguit de gossos de tots els colors i mides, els segueixen menejant les cues molt cofois. Un grup de rollers, protegits amb genolleres i cascs, van botant voreres i se'ls posen darrere. En aquest punt ja cadascún va cridant les seues frases. Quan arriben al parc de la Mar, totes les persones que roden per simple esport els veuen i la majoria s'hi afegeixen. El grup ja és molt nombrós, ha anat creixent com una gran bola de neu. Persones de totes nacionalitats, que van en bicicleta per estar-los vetat el privilegi del cotxe, s'hi van afegint. Prompte es corre la veu, i la gent als balcons fa també soroll. hi ha qui, en veure que no pot seguir amb el cotxe, l'aparca i comença a córrer fent un jogging improvisat. Bicicletes de carreres, de passeig, de cross, mountains, senzills caminants, jubilats, persones amb cadires de rodes de carreres, tàndems, les canoes que van per l'aigua, els que fan parapente des dels turons propers, patinets, monocicles... En són tants, i tant diferents, que la circulació en automòbil és impracticable, molts conductors abandonen les seues caixes sobre rodes. Fa un dia preciós, i el suor se'ls pega a les camises, així que abandonen el cotxe i baixen a la platja, feliços de no haver de treballar per un dia. Quantes hores, quants bocins de vida perduts encaixats en un Tetris de vehicles aturats? Quantes voltes fetes per trobar un lloc on aparcar? Per què continuar amb aquesta maledicció que ens fa infeliços i que ens duu a suïcidar el nostre planeta, la Terra, per la que tant hem lluitat i que ens ho ha donat tot? Els esclaus, deixen el maletí a la sorra, es deslliguen el llaç que els encadena el coll, es treuen les camises, senten meravellats els raigs de sol, i comencen a remullar-se els peus a l'aigua, per primera vegada, senten la suau brisa marina, i són conscients de que poden ser lliures.