La vida en la reserva.

Aquests dies nadalencs, he estat per la meua terra, València. Ja feia temps que no m’hi deixava caure. Tot continua igual, si de cas, potser més del mateix. He de dir que a València sempre és millor el continent que el contingut. La ciutat ofereix grans possibilitats, coses a fer, és flexible, oberta, amb molta història subterrànea. Quan camine pels seus carrers, em vaig trobant espurnes del meu passat, gent, situacions, de les quals he format part. És com si m’endinsara pels substrats de l’arqueologia de la meua vida, cada carrer em fa recordar una època que creia haver oblidat.
En el cas del meu barri, Russafa, aquesta sensació encara és més forta. Durant anys estava tan enganxat al seu asfalt com un xiclet. Em sorprenc de la quantitat de nous barets, garitos de tot tipus que hi han proliferat, la modernor que destil·lem tots plegats, sentats en les seues terrasses... Quasi no pareix el barri pel qual el feixisme ha desfilat periòdicament, amb el rebuig habitual del veïnat, i el vist i plau de l’ajuntament de València. Quasi no pareix el barri que allotja el cau de rates blaveres, des d’on planifiquen les seues agressions des de fa massa. El Casal Jaume I de Russafa, les patí durant anys.
Aquesta és la situació de la vida a la reserva; Parlar en valencià ( si, la nostra llengua, el català ) esdevé quelcom impossible, quan no perillós. Ara pareix que la llengua està prohibida inclús a la tele. La televisió valenciana emet anuncis amb un got d’aigua al qual s’aboca un paquet de sal. En un programa apareix Cristina Tàrrega, exemple d’excelsa qualitat cultural patrocinada per l’erari públic. A l’autobús escolte dos individus que quasi es pixen d’impaciència per anar a vore la fórmula 1 al port de València, la broma els sortirà per un ronyó. Els diàlegs que escolte de manera casual entre el personal, pareixen extrets d’una tertúlia de la COPE. Els immigrants, senzillament, van a la seua, prou feina tenen amb sobreviure en un lloc que els desallotja amb operacions policials quirúrgiques. I ací ningú diu res. Trista, trista València, em pregunte si algun dia canviaràs. El gueto al qual he viscut, des que era un xiquet, ara que he tastat altres realitats, se m’apareix massa apretat, claustrofòbic. La meua conclusió, és que hi ha una part molt important dels valencians que viuen dins una realitat paral·lela. Nosaltres, senzillament, vivim a la reserva.