LA BONA EDUCACIÓ.

L'inici del curs, sempre complicat, em genera alguna reflexió al voltant del meu treball.

La veritat és que, tot i la meua professió, he estat molt prudent a l’hora de parlar de l’educació. I més tenint en compte la síntesi que imposa el format d’aquesta columna, amb el risc de caure en una caricatura massa simplista. El tema, certament, és delicat, i només pot ser abordat amb l’advertència prèvia d’estar emetent una opinió i res més. Dit açò, faré un retrat de la trinxera educativa, amb la manca de recursos i la descomposició d’un sistema al qual se l’apliquen apòsits sense poder evitar els signes visibles de gangrena. Se que la imatge pareixerà un poc catastròfica. Exposaré els meus arguments: En primer lloc ens trobem davant una privatització encoberta del sistema educatiu, que duu a terme l’estat, moltes vegades en connivència amb les branques privades de l’esglèsia. Com es pot concebre que als centres concertats l’alumnat immigrant és anecdòtic, quan no inexistent? Els centres concertats encara avui es reserven el dret d’admissió, sense que cap administració faça res, mentre les famoses aules-patera als centres públics vessen per tots els costats. Com ha d’afrontar el professional de l’educació grups als quals ens trobem amb més de quinze nacionalitats diferents ( sovint tan abismalment diverses com ho són les ucraïneses, xineses, colombians, equatorians, búlgares, paraguais etc. ) en un sol grup aula? Era el meu cas el curs passat, jo era tutor del 1r d’ESO d’acollida. Els alumnes van venint d’altres països de manera escalonada al llarg del curs, de vegades amb un bagatge traumàtic després d’haver-hi deixat part de la família, o d’estar en pisos d’acollida. Molts d’ells literalment no s’enteren de res, per l’idioma, o pel contrast cultural. Aquest és el partit que hem de jugar, i en el cas del Polígon de Llevant, sol ser en camp contrari. El Polígon és el típic barri d’extra radi, oblidat per tothom, un gueto del qual és difícil eixir. Encara que de vegades la manca d’hàbits d’aprenentatge i els comportaments macarrònics siguen les conductes habituals en alguns, capaços de dificultar les classes, la majoria actuen amb un sentit de l’honor i innocència difícil de vore en el món cínic dels adults. Quan travesses la capa exterior de confusió adolescent, veus que responen molt bé davant els arguments, car no estan acostumats a rebre cap tipus d’explicació. En un món on el crit i la llei del carrer s’imposen, els xiquets i xiquetes, nouvinguts o no, obrin els ulls com a plats, i somriuen en sentir-se escoltats i escoltar, aquesta és la vertadera educació per a la ciutadania. Ah, i per cert, nosaltres la fem en Català.