Terra

Hi ha espais que, pel que siga, situen les nostres vivències en un lloc físic, però també en un d’emocional. El record fila experiències que ens han dut on som, que ens han fet com som. Quan naveguem a la deriva pel món, sovint girem la mirada cap a aquests indrets, que ens fan de brúixola, ens marquen d’on venim com un estel de foc als ulls. Aquests indrets estableixen lligams entre les persones. Lligams de solidaritat; no aquesta condemnada a una solitària buidor de contingut, sinò una solidaritat tangible, que parteix del treball, de la il·lusió i d’hores dedicades a una causa. Avui en dia les causes són condemnades per la post modernitat a l’oblit, però nosaltres ens hi implicàrem fins les celles. Evidentment parle del Terra, a Benimaclet. El Terra, després de tants anys, corre perill. Com sempre, l’especulació vol acabar amb aquest somni. Com sempre, hi ha companyes que dediquen el seu temps, feina i imaginació a donar continuïtat al projecte. Durant anys el Terra ha fet honor al seu nom i s’ha implicat amb les lluites veïnals i els diferents moviments socials de la ciutat de València i dels Països Catalans. A més, ha alimentat les consciències i els estòmacs del poble en lluita de manera econòmica i deliciosa ( Gràcies Potxo i cia. ). La carta del Terra és una declaració d’amor cap al nostre país ( qui no ha tastat els entrepans Campanar, Mariola, Fuster o Cabanyal? ), amb una cuina senzilla, però plena de sabor i caràcter.
Nombroses idees i lluites s’han trobat al Terra durant anys: sindicats, vells lluitadors maquis, indígenes, joves, estudiants, agrupacions de dones, ecologistes, immigrants, poetes, cantautors i gairebé una infinitat més que m’és impossible anomenar. Aquests espais del cor són vitals per a les nostres vides, ens articulen com a poble més enllà d’abstraccions i ens ubiquen en una praxis diària de solidaritat, tendresa, i treball. Locals com el Terra, el Racó de la Corbella, la Pepika al Cabanyal, o Ca Revolta ( amenaçada, perseguida i tirotejada pels feixistes de carrer o els tecnòcrates ), entre d’altres, han generat un vertader teixit social de resistència i pensament crític, en moments de subdesenvolupament mental a la nostra ciutat. Aquesta és la València optimista, lluitadora i rebel. Aquesta és la València que estime.