Visions de Roma I

Milions i milions de tones de pedra, tornejades, maltractades, acaronades, foradades, colpejades fins trobar la forma ideal del mite. Per convertir la carn efímera en llegenda, en història, dotar de divinitat les passions humanes, el deliri dels Cèsars. La pedra feta temple, si, però també recinte d'ús quotidià, terma i fòrum. Continent dels segles d'Història, de xicotetes històries que s'obliden i es perden doncs no són pedra.
La Posteritat, obsessió romana que es traduïa en el culte als avantpassats, o bé el savi consell que s'esperava dels antecessors en moments d'incertesa. Obsessió, respecte, el desig de ser respectat i recordat pels que vindran. Futil il·lussió, o potser no tan futil, tammateix.
Hui en dia hi perviu la confusió dels rostres, buscant posar cara i ulls a aqueslls que cavalcaren al llom de l'imperi més gran de l'antiguitat. Màscares de cera que acabaven esdevenint pedra, així com ho feia l'original fet de carn humana. Molts han perdut el seu antecedent i vaguen anònims pel decurs dels segles, oblidats en els sòtans d'alguns museus, com fantasmes. Altres resten impertorbables, alçats en els monuments als quals ametrallen els japonesos amb els seus flaixos. Altres, poderosos mites al seu temps, desfigurats per la venjança fanàtica del cristianisme, mutilats els rostres, les mans, els genitals dels orgullosos deus. Una moral abans del pecat.
Aquesta cruel venjança, potser era el pitjor càstig que se'ls podia infringir, als romans. Quan es considerava que un emperador havia traït el poble, o el Senat, o els interessos de l'Estat, es decretava la desfiguració de rostres dels milions de representacions diseminades per l'Imperi. No obstant, sempre hi podia haver algun secret partidari, que guardés com un tresor la imatge d'aquells que adès foren deus.