dimarts, 31 d’agost del 2010

Activistes pel Sàhara.

Pose per avançat el meu suport total a la causa sahariana, i el meu desig de llibertat per a aquest poble que tantes injustícies pateix.
Però l'episodi d'aquests dies, amb els activistes espanyols "maltractats" per les autoritats marroquines, i el subseqüent tractament mediàtic, em deixa perplex. En primer lloc em comença a cansar l'actitud de determinats progres d'ací, que com diu l'expressió castellana "veuen la palla en l'ull aliè". Crec sincerament que Marroc és un règim terrible, i que s'oprimeix el poble saharià (i d'altres) baix una monarquia totalitària. Però, a que em sona a mi això? Doncs sí, si fa no fa, la mateixa situació que patim ací els que formem part de nacions oprimides.
Tinc molts amics i amigues que són activistes de la causa sahariana, m'han volgut fer vore que la situació és radicalment diferent en els dos països, que allà gran part de la població hi viu deportada (i és cert). Però la repressió, la tortura, la guerra bruta, la manca de llibertats, la censura, l'odi sistemàtic que destil·len els mèdia amb total impunitat ens són comuns. Aquesta diferenciació que fan molts activistes pro Sàhara, còmodes dins les coordenades de l'estat espanyol, és fruit de la major informació que tenen al voltant del conflicte del Sàhara, o pel contrari, parteix del total desconeixement ( potser també interessat ) que tenen dels conflictes a l'interior de l'estat espanyol, com el conflicte basc, o el nostre?
Què hagués passat si uns quants guiris es sumaren a una manifestació il·legalitzada per la independència d'EuskalHerria a Hernani? Quin hagués estat el tracte rebut per part de la policia espanyola? Quina hagués estat la resposta dels mitjans locals? Quins qualificatius, o quin tracte mereixerien per part de la patriòtica població espanyola?
Però el cas és que, com tots i totes sabem, Spain is different.

divendres, 27 d’agost del 2010

Coses per fer en estiu: Mural al Vedat.




El Vedat ha estat lligat per a mi a l'estiu d'una manera inqüestionable. Des que visc a Mallorca, visite la caseta cada any, sovint retornant una convivència familiar, que per raons òbvies, em fa desembocar en múltiples episodis de nostàlgia. De la mateixa manera em suggereix la necessitat de fugir de nou a una illa.
Al final de la meua estada, volia deixar quelcom meu que encara hi fos quan jo ja hagués partit. Espere que us agrade.

dijous, 26 d’agost del 2010

Nova temporada.

Un pensament més llarg de l'habitual.

Després d'unes vacances necessàries d'illa i de blog, ací estic de nou, amb forces renovades, espere. La vessant política i literària, pel que sembla, excepte algun degoteig, va deixant pas al predominant món de la imatge. Aquest blog, si ha de ser alguna cosa, és reflex de mi mateix, i crec que precisament aquesta és la raó de que passe això en aquest espai, car a mi també em passa. I ho dic com un observador imparcial...
Postmodernisme? No, supervivència en un món banalment abjecte. El blog és un reflex dels projectes que omplen la vida de sentit, barrejat amb la dosi necessària de vanitat. Durant tota la meua vida he estat una persona dispersa entre molts interessos i inquietuds, ha estat una dispersió enriquidora, i sobretot m'ha reportat plaer, però sempre m'ha quedat la impressió que no acabava de treure tot el potencial a les meues dedicacions.
Potser hauríem de tindre tres vides consecutives: una per crear, una per a viatjar pel món, i una altra per al vici. Les tres tindrien doncs, com a finalitat l'aprenentatge.