El fet de treballar en l'educació, ací a Mallorca, m'ha fet plantejar-me en nombroses ocasions la lluita per la meua cultura, la catalana. Per què fer-lo i el més important, com? Cal dir que des que vaig començar a treballar en aquesta feina, he considerat com a condició irrenunciable el fet de fer-lo en català, naturalment. No sempre ha estat fàcil. Els dutes han aparegut i també els dilemes morals, he hagut d'inventar-me recursos i ser flexible sense renunciar a res. No cal dir que la meua experiència ha enfortit les meues conviccions, car per a mi no existeix un altre camí. Fer-lo seria anar contra mi mateix, però també mancar al respecte als meus alumnes.
L'entorn del meu institut, l'IES Borja Moll, en el qual treballe des de fa quatre anys, suposa tot un repte per a la meua professió, des de diverses perspectives, socials, culturals, familiars, lingüístiques etc. El barri és un dels més degradats de la ciutat de Palma, amb un teixit social d'orígens molt diversos. Al meu institut hi ha alumnes de més de 50 nacionalitats diferents. Xinesos, equatorians, colombians, romanesos, dominicans, ucraïnesos, marroquins, senegalesos, ghanesos, només per citar-ne uns quants. Els nascuts a Mallorca o a la península, la minoria, són d'ètnia gitana, o bé descendents de peninsulars que vingueren a treballar als anys 60 i 70 a l'illa. El barri presenta un paisatge desolador, blocs de pisos que cauen, alt índex d'atur, drogodependència, fort absentisme escolar, presència policial contínua, tràfic de drogues al carrer, violència entre comunitats etc.
En definitiva, una manca de perspectives per les quals l'educació pot esdevindre una autèntica taula de salvació. I és per tant, especialment important que aquesta es faça en la llengua pròpia de les Illes Balears. El català.
En primer lloc perquè aquest mosaic cultural, de col·lectius amb tan poques coses en comú entre si, necessita un eix vertebrador que els connecte amb el lloc on viuen més enllà de la seua procedència, que per suposat cal valorar i respectar. L'altra opció suposa la llei de la selva, o el model anglosaxó, amb una orientació racista disfressada de relativitat cultural. Que cada comunitat visca dins el país, emprant per al seu entorn limitat ( gueto ) la seua llengua, sense que els siga necessari aprendre la llengua anglesa. Per què afirme que açò és racisme? En primer lloc perquè aquesta situació contribueix a crear guetos, comunitats tancades entre individus d'una mateixa procedència, i en segon lloc, per què mentre un individu no domine el màxim nombre de recursos d'adaptació a la societat en la qual viu, estarà en inferioritat d'oportunitats enfront d'una altra persona que si domine aquests recursos. La llengua és una de les eines d'adaptació a una societat més importants. Els guetos aïllats contribueixen a crear una imatge estereotipada dels nouvinguts. Aquesta imatge estereotipada els resta possibilitats laborals, de relació amb altres persones, i en definitiva de créixer com a individus dins el seu entorn.
La meua experiència personal, em fa riure'm d'aquells que afirmen que els nouvinguts són una amenaça per a la nostra cultura. Aquesta tesi ridícula ha tingut molts adeptes entre part del nacionalisme català, hereu d'una classe que tractà amb menyspreu els immigrants de parts de l'estat menys riques. El problema el tenim nosaltres, i cal entendre, que si els nouvinguts són un repte, també suposen una oportunitat.
Vaig ser durant dos cursos tutor del grup d'acollida. Només hi havia un alumne nascut a Mallorca. Em tocà enfrontar-me als pares desesperats ( comprensiblement ) per les dificultats d'idioma que els suposaven les classes en català. Deu de ser frustrant voler ajudar en els deures el teu fill i no entendre res. Però, en un perfecte castellà ( tots plegats no durien més d'un any ací ), els vaig explicar que el fet d'aprendre en català, apart de ser la llei a les balears, els anava a obrir les portes per tindre moltes més oportunitats en el futur, que el professorat, començant per mi, anava a garantir que tots els continguts s'entengueren, explicant-los de manera individualitzada en a llengua que calgués: castellà, anglès, àrab o patois...
Així, amb aquesta garantia, els meus alumnes han superat totes les reserves, i han interioritzat la llengua catalana com un fet natural en mi, i per tant un fet natural en valencians i mallorquins. Alguns inclús proven de xarrar-la amb mi, o imiten el meu accent valencià apitxat.
Des de sempre he mostrat interés per les seues arrels: terra, cultura, creences, història personal, i intentat compartir allò que conec dels seus països. la relació ha de ser en les dos direccions. Si ells senten que el seu origen es valora, també senten interés en el nostre.
En fi, la naturalitat sempre ha esta la millor defensa en aquesta trinxera que suposa estimar una llengua i utilitzar-la en tots els àmbits de la nostra vida.
Quelcom que fem, per cert, milers i milers de valencians, brigadistes lingüístics en la resta del nostre territori. A Catalunya o a les Illes, estem ajudant a salvar la llengua catalana des de la base. Milers i milers de persones que parlen el valencià del seu poble a joves de l'altra punta del món, nouvinguts com ells en una terra que els ha acollit i els ha donat treball. Un treball que se'ns negava en el País Valencià, durant anys de menyspreu institucional cap al fet de ser llicenciat i valenciano-parlant. Un perfil massa perillós per a aquells que ostenten el poder i ens imposen l'auto-odi . No tindrem futur fins que s'entenga que l'educació és la primera línia del front per a la integració, i hi haja la voluntat de respectar el català a València.
