Més imatges de la vaga als Països Catalans.

La companya Aurora ha penjat un vídeo de l'Accent de la brutal càrrega policial pels carrers del centre de València el 29-S. Subscric totalment les seues paraules, i encara n'afegiré unes altres. A València, el poble pateix el sandvitx entre el totalitarisme, el despotisme i la corrupció del PP, i la psicosi acomplexada sociata de la mà de Ricardo Peralta. He de dir que aquest home m'ha decebut completament. Sóc amic del seu fill, i fa anys em pensava que era una persona decent. Inclús vaig fer una paella amb la seua família, pareixia bon tipus, començà la seua carrera com a advocat laboralista, guanyant diverses causes en favor dels treballadors. Però coses del postmodernisme imperant, d'Esquerra Unida passà als dissidents de Nueva Izquierda, i d'allà al PSOE, de la maneta del Diego López Garrido i d'altres. Ara ordena massacrar els treballadors i estudiants mentre exerceixen el seu dret a la vaga. Els seus gossos gaudeixen de la feina. Colpegen el personal, i produeixen imatges a les quals estem acostumats des de fa molt, malauradament. Tanmateix, el PSOE s'enfonsarà, i amb ell, aquest tros de cabró tornarà a la cova d'on mai degué haver eixit. Sí, ara ja fa temps que se que és un autèntic cabró.

Al voltant de la vaga.

El millor per mi han estat les lluites i accions directes, conseqüència de la ràbia del poble. Tot apuntava a una vaga descolorida i ensinistrada, però el moviment obrer va més enllà de sindicats venuts. Com sempre, els Països Catalans, a l'avantguarda.

Fent Vaga

Perquè la lluita és l'únic camí. No ens enganyem, de moment només la vaga ens serveix per reivindicar els nostres drets. La nostra retallada és l'efecte de la depredació especulativa, amb la qual el govern dels pocs es fregava les mans. I ara què?
Els que érem titllats gairebé de bojos per afirmar que aquesta bombolla esclataria, ara paguem la desfeta?
A la vaga. Ningú ens regalarà res. La lluita és l'únic camí.

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.


Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!