Roma en Blanc i negre

Una ciutat de contrasts.

Capital fashion

Olimpíades catòliques

Roma II

Algunes visions de la ciutat eterna, que no havia tingut l'ocasió de penjar. Ací va encara, una d'aquestes anotacions que faig en quadern, i que vaig escriure aquells dies.
Els romans no destacaven per l'originalitat en les seues representacions, ni en els seus mites, ni en les seues passions. Els romans copiaren, assimilaren tot allò que els pareixia bé de les cultures que els precediren, d'aquelles civilitzacions sobre les quals s'alçaven victoriosos. Els millors escultors grecs ( a part de poetes, filòsofs, metges etc. ) s'assentaren a Roma, i desenvoluparen la seua iconografia. Els autòctons els tenien com un referent clàssic, ja en aquella època. Aplicaren aquest referent amb matisos, malgrat considerar-lo decadent, però amb ecos d'un passat heroic. Aquest retorn a un passat idealitzat, al referent clàssic, es donarà de manera cíclica durant tota la història de la humanitat. Els romans, a la seua vegada, també acabarien esdevenint ideal per a les generacions futures. Rescataven escultures gregues, i les ubicaven en les millors col·leccions, de la mateixa manera que en el Renaixement haurien de desenterrar els seus vestigis.
També, a la seua manera, admiraven els egipcis, adoraven diverses divinitats d'aquest país, el culte de les quals acabà sent molt popular en la metròpoli. Cal dir que els egipcis d'aquella època, o almenys els seus governants, no eren sinó grecs assimilats a la cultura egípcia.Eren els descendents de Ptolomeu, general d'Alexandre el Gran de Macedònia. Vivien segons el que pensaven que havia representat el poder dels faraons, en connivència amb els que havien ostentat el poder real, i ho seguien fent, els seus sacerdots. En general vivien en una permanent imitació, amb una por constant de ser desemmascarats davant el poble, com a impostors, com a estrangers que es vestien i parlaven i pregaven com als faraons, però estrangers al cap i a la fi. Tant desenvoluparen aquest paper, que s'ho acabaren de creure. Car el faraó era un pretext escolpit en pedra. Una raó d'estat que mantenia l'imperi, un símbol que les estructures del poder necessitaven.Era el Far, com el far d'Alexandria.

Visions de Roma I

Milions i milions de tones de pedra, tornejades, maltractades, acaronades, foradades, colpejades fins trobar la forma ideal del mite. Per convertir la carn efímera en llegenda, en història, dotar de divinitat les passions humanes, el deliri dels Cèsars. La pedra feta temple, si, però també recinte d'ús quotidià, terma i fòrum. Continent dels segles d'Història, de xicotetes històries que s'obliden i es perden doncs no són pedra.
La Posteritat, obsessió romana que es traduïa en el culte als avantpassats, o bé el savi consell que s'esperava dels antecessors en moments d'incertesa. Obsessió, respecte, el desig de ser respectat i recordat pels que vindran. Futil il·lussió, o potser no tan futil, tammateix.
Hui en dia hi perviu la confusió dels rostres, buscant posar cara i ulls a aqueslls que cavalcaren al llom de l'imperi més gran de l'antiguitat. Màscares de cera que acabaven esdevenint pedra, així com ho feia l'original fet de carn humana. Molts han perdut el seu antecedent i vaguen anònims pel decurs dels segles, oblidats en els sòtans d'alguns museus, com fantasmes. Altres resten impertorbables, alçats en els monuments als quals ametrallen els japonesos amb els seus flaixos. Altres, poderosos mites al seu temps, desfigurats per la venjança fanàtica del cristianisme, mutilats els rostres, les mans, els genitals dels orgullosos deus. Una moral abans del pecat.
Aquesta cruel venjança, potser era el pitjor càstig que se'ls podia infringir, als romans. Quan es considerava que un emperador havia traït el poble, o el Senat, o els interessos de l'Estat, es decretava la desfiguració de rostres dels milions de representacions diseminades per l'Imperi. No obstant, sempre hi podia haver algun secret partidari, que guardés com un tresor la imatge d'aquells que adès foren deus.