Sense volar.

Aquest pont, m'he quedat en terra per la vaga secreta de controladors. Al principi, el meu cabreig fou monumental, decebut per un esdeveniment més en la roda de la fortuna, que darrerament pareix que em gira cap avall. Parlant amb les persones in situ que havien patit la cancel·lació dels seus vols a més de la manipulació i desinformació barata per part d'AENA i la companyia Ryan Air, em vaig armar dels mateixos arguments que la immensa majoria, els ja coneguts i que s'han vist amplificats pels mitjans aquests dies.
Després, en casa, vaig començar a buscar per mi mateix la informació (un exercici que tothom hauria de practicar més sovint), a matisar les fonts, i la meua idea canvià de manera progressiva.
Què s'amaga darrere d'aquesta aturada, que ha paralitzat l'espai aeri de l'Estat?
Doncs la propera privatització d'AENA, una més de les receptes de l'FMI (l'actual govern econòmic d'Espanya i mitja Europa). Si heu llegit Las venas abiertas de América Latina, de Galeano, us podeu fer una idea de quines són les vertaderes raons de les "ajudes" de l'FMI.
Primer es dirigeixen atacs contra la divisa nacional, i es concentren contra l'emissió de bons de l'estat, es desestabilitza la borsa amb atacs selectius, les agències de qualificació, com Moody's (una filial més de l'Imperi USA a través de FMI i similars), posen la fiabilitat financera i creditícia a l'alçada del betum, i després s'enuncia la recepta, el dogma de fe: Cal reduir el dèficit. Això significa bàsicament eliminar els serveis socials, i privatitzar les poques empreses públiques, en sectors clau, que hi queden, moltes vegades adquirides per empreses internacionals amb capital flotant de l'imperi.
En definitiva, ens estan desmantellant i depredant, com ho varen fer amb els governs d'Amèrica Llatina, i que només una revolta democràtica profunda està reflotant.
Però què fa la nostra població, entre perplexa i agitada pel Prefeixisme, es queda a casa a vore la Esteban, no fa vaga perquè els sindicats són uns vividors, i s'enfurisma amb qualsevol col·lectiu que es rebota, demanant mà dura. Ens espera el pitjor, l'alienació de la massa aplaudeix mentre ens massacren.

Sàhara

La massacre al campament d'Agdaym Izik, al Sàhara Occidental, ha posat damunt la taula de nou la injustícia i brutal repressió que pateix el poble saharià. Què podem dir sobre aquest tema que no estiga ja dit? Marroc és un terrible règim basat en la repressió, com bé saben els seus propis ciutadans.
Les paraules es tallen en escoltar el testimoni dels supervivents a la massacre, que després foren detinguts i torturats sistemàticament.
Aquesta situació sovinteja massa al nostre món, la comunitat internacional lamenta, però no condemna la brutal repressió. Som espectadors d'una situació indecent. En el joc d'aliances internacionals, evidentment valen més els interessos econòmics i estratègics que les persones i els pobles. Espanya mira cap a una altra part, no s'atreveix ni tan sols a qüestionar l'actuació salvatge de les forces d'ocupació marroquines. Massa interessos econòmics, dos monarques units per negocis i amistat, dos dinasties perpetrades contra els seus pobles respectius, que es donen la mà amb un somriure de hiena, mentre les masses es deixen endur per l'exaltació patriòtica i aplaudeixen la brutalitat.
Estarem vivint tots i totes en un món sord?

Noves generacions.

Continua la conquesta dels carrers del centre de Palma, armat amb uns quants esprais, imaginació i color. De moment sense conseqüències legals. Inspirat en el tipus de fauna que ens ha dut on som hui en dia.

Rondalles del capitalisme: La crisi

Vist de prop als carrers de Palma. Potser encara evoluciona la peça.

Vive la France!

Podrem parlar sempre del centralisme francés, del seu xovinisme o del colonialisme atroç que han exercit al llarg de la història en nom de la grandeur. Però sincerament, és preferible viure en un país que ha fet una revolució il·lustrada, ha eliminat la monarquia borbònica de manera eficient i encara hui és el símbol d'una rebel·lió que no s'arreplega en la púrria dels seus partits polítics. És millor viure en una societat humanista, encara que burgesa, abans que en un país ancorat en els privilegis de l'ancième règime, la monarquia rància i vetusta, el caciquisme, l'alienació camperola que encara hui en dia s'atreveix a cridar: Vivan las caenas!
Els vassalls del present fan cua per entrar al Gran Hermano, desconfien dels sindicats i somnien algun dia, en ser els senyors. Ací per ser senyor, com en el feudalisme, no cal saber llegir, només cal un Audi i mala llet.

El cinturó

El dèficit es precipita per nosaltres, els treballadors públics? Pels pensionistes, amb sous de misèria, després de tota una vida contribuint a l'estat? No, el dèficit el fan aquests senyors, uns gestors ben pagats, car han d'afavorir i donar la cara pels seus amos anònims.
El dèficit és això:

Destruir el capitalisme és fàcil, si saps com.

Després del període de reflexió necessari, amb grans dosis d'hedonisme etílic, discursos telefònics, i un exhaustiu estudi de l'alienació de masses a través de rituals col·lectius futbolístics, aquest blog es troba en condicions d'emetre un judici de valor sobre les recents mesures adoptades pel govern per seguir putejant-nos la vida, dit això últim sense acritud.


Quan surten a la palestra les futures retallades de sou que emprendrà el govern neoliberal de ZP, no he deixat d'observar un cert nivell d'ironia sardònica, que es tradueix en comentaris de befa, rialleta de hiena, en tots aquells presents, descontents sense dubte amb la seua pròpia situació laboral/ vital.
Quin és el fosc mecanisme que el sistema aconsegueix implantar en les nostres ments, que fa que ens alegrem quan els demés perden aquella situació a la qual hauríem d'aspirar tots i totes les treballadores? No s'ha lluitat durant anys i anys, deixant pel camí sang, suor i llàgrimes, per assolir una situació com la que hui en dia tenim els funcionaris, i inclús encara millor? Que potser pretenem amb aquesta actitud, que s'estenga la precarietat laboral per tot el mercat de treball, com varen expandir-se els romans per tota la Gàlia? Potser millorarà en alguna cosa la malmesa situació de semi-esclavatge en la qual es troben la majoria de sectors? No ens enganyem, si hui en dia, les condicions laborals són com són, és en gran part a causa del conformisme, la desunió i la manca de solidaritat de la classe treballadora, i la constant traïció dels sindicats majoritaris i sectorials, preocupats pel nombre d'alliberats i per les subvencions.
En qualsevol company de feina, hi ha un possible tirà, si aquest és ascendit, darrere del somriure d'aprovació d'un subaltern s'amaga una ínclita delació. El sistema ens fa així, agafa la nostra natural inclinació per difamar l'altre, hi agrega una hipoteca, l'ambició egòlatra per ascendir, barrejada amb el model vomitiu d'èxit bombardejat en la publicitat, l'enveja, la pressió de l'entorn familiar, d'unes criatures programades per demanar, demanar i demanar, de la pitopausia o menopausia de la mitjana edat, de tones i tones de POR, TERROR, PÀNIC etc, i qualsevol seria capaç d'assassinar el tio de la taula del costat que ens cau tan bé. Qualsevol s'arrossegaria com un cuc. Una metamorfosi inversa, de papallona a cuc.
Perquè el sistema es basa en la moral de l'esclau, la moral judeocristiana del ressentiment. El sistema ens vol fer esdevindre cucs patètics, reptant i competint unes amb altres en busca de les molles que cauen del gran banquet. Aquest àpat pantagruèlic que es foten els oligarques, els constructors, els especuladors i els banquers, al qual no n'estem convidats.
Ha arribat el moment de deixar de ser cucs, i alçar-se. El treball públic, és un d'aquells estranys fenòmens on realment, ningú està per damunt de ningú, i això produeix el respecte. Sense jerarquia, la cosa funciona. Treballem sense coaccions, només per compromís. Jo tinc el model del meu centre. Sé que és possible.
Això és el que hauríem de lluitar tots junts per assolir. Qui diu que el treball públic és de mala qualitat, o deficitari? Aquells que ens volen esclaus, subordinats, venuts a l'empresa privada, havent de tragar amb les condicions de merda que ens deixen sense temps ni diners per viure.
Al lloro, que no us embauquen!

Vull estiuejar a Grècia.

Europeiada I

Ara no parle d'això.

El capitalisme no entén de colpets en l'esquena, en pla: has estat molt dolent, xicon, els reis mags no et portaran la mina de coure dels clics esclaus de playmobil...

No, l'elit que controla governs, crea bombolles especulatives que exploten, enduent-se pel mig les vides de milions de persones, que patrocinen els partits, que es lucren amb guerres salvatges que enfronten masses d'analfabets desgraciats, els que s'enriqueixen amb la fam, la desesperació, les dictadures, els genocidis, ha necessitat que els gossos, dic els governs, ens roben els diners de les nostres escoles, pensions, i hospitals, per pagar el deute que la gestió nefasta dels banquers, ha deixat després de molts anys d'omplir-se les butxaques saquejant el sistema. Tot seria ridícul, si no fos perquè és demencial. Els mateixos que especulaven, que després ens han arruïnat a tothom, s'han mantingut les enormes nòmines, i ara, s'entesten en fer-se encara més rics arruïnant als països que naufraguen.
Aquesta és una classe magistral que el capitalisme ens llega. Paga a qui t'ha de matar. Vota a qui paga per robar-te.


Sinó d'això altre.
Mentrestant, en la vella i amable Europa, els il·luminats recepten que la sol·lució és retallar els sous als treballadors, abaratir el comiat, despatxar a tot Dèu etc. És a dir, això ho tornen a pagar els pobres. I a més, claven pel mig a l'FMI, és a dir, The Privatizer, si us agraden les històries de Terror de vampirs, no aparteu la mirada del televisor.
Doncs pareix que els grecs no estan massa d'acord amb el tractament de shock neoliberal. I estan donant al sitema capitalista l'única resposta possible, en un llenguatge que entenen: Hòstia in your face.

Sufragant els bancs.

El capitalisme i els seus profetes no deixen de sorprendre'm. Ara pareix que la Comunitat Econòmica Europea, injectarà ( com si una sobredosi pogués fer rehabilitar-se a un ionqui ) una quantitat de diners realment indecent per a salvar-los i així salvar de pas la malmesa economia. Just el que necessitem. Després d'assistir com a espectadors de luxe a una situació generada pels depredadors bursàtils, la màfia immobiliària i els lladres dels bancs, ara l'estat, a més d'haver-los deixat estafar impunement, corre a salvar-los el cul. Com si els Ybarra, Botín, Florentinos Pérez, la família March, els Roig, els Nuñez o qualsevol d'aquests criminals realment veiés perillar els seus beneficis.
Diem-ho ben clar, quan una empresa tanca, arruïnant la vida de les famílies dels seus treballadors, els patrons no estan perdent diners, no és que de sobte vegen minvar el seu patrimoni, no, senzillament es tracta de que el seu volum de beneficis no està sent tan gran com ho era abans. Com és possible aquest cinisme? Gràcies a la llei de l'acomiadament, sovint no es veuen obligats a pagar una merda. I ací entren en escena els sindicats, acostumats a portar un tub de vaselina baix del braç per fer superar tot tipus d'estretors. Els narren als treballadors el conte de que l'opció és acceptar l'almoina, o quedar-se sense res. Tots ells reben enormes subvencions estatals per complir amb la seua part de la trampa. I després s'omplen la boca els gurús de la progressia amb el tema què el proletariat perd consciència de classe. Que se'n vagen a fer la mà!
Ací els que estem rebent les hòsties de la crisi som els i les treballadores. molts amb una hipoteca mitjançant la qual patim la festa de la sangria patrocinada pel capitalisme salvatge, el lliure mercat i el bonrotllisme de ZP, quan no la psicopatia selvàtica dels peperos més recalcitrants. Tots són la mateixa merda, per això els paguen les prostitutes, la cocaïna i l'esquí alpí en valors públics. Per això serveix el patrimoni públic que tant esforç ens costa de reunir als i les ciutadanes.
Ni educació de qualitat, ni sanitat decent, ni transport públic ni pensions ni res de res, els diners públics per a allò realment important, un tren de vida per a alts executius que els demostre que estan per damunt dels mortals. D'alguna cosa hauria d'haver servit néixer en una família por la gracia de dios, o haver estat el més cabró durant tota una vida.
Ara, com a premi per anys i anys d'ineficàcia en la gestió ( segons els seus ridículs paràmetres ), els estats europeus corren a pagar-los els deutes, no per nacionalitzar-los i acabar així amb la seua tirania, sinò per donar-los un premi, per que continuen fent exactament el mateix. Un suïcidi.
Les elits de vides patètiques, tristes passions burgeses, avorriment de generacions, baixesa moral i intel·lectual, condueixen el volant del capitalisme, accelerant com bojos, sense frens, directes cap a l'abisme. El més prudent resultaria baixar-nos i deixar que es la peguen ells sols.

Crisi

Encara hi ha espais per a l'heroisme en aquesta mediocre societat. Això mateix vaig pensar en assabentar-me de la història del filàntrop que ha finançat la publicació Crisi.
Els continguts de Crisi, que imiten les pàgines d'economia de qualsevol periòdic, peguen allà on fa mal, qüestionen el sinistre i fosc sistema econòmic vigent: el capitalisme. I el més curiós és que, malgrat trobar-nos completament immersos en ell, el seu funcionament ens és desconegut. Perquè, cóm rutllen realment els engranatges d'aquesta màquina de generar injustícia?
Aquesta publicació, en uns quants esbossos, prova d'aclarir aquest tèrbol assumpte. I ho fa amb un llenguatge ben comprensible, al contrari del que acostuma a passar amb la críptica informació financera. Així, analitza diverses vessants de l'actual crisi, basada en el sistema bancari internacional, l'exhauriment dels recursos energètics, la relació entre el capital i els mèdia, la crisi alimentària que ens atansa, les amistats perilloses entre el poder polític i econòmic etc.
I a més, per no deslliurar-nos a un panorama apocalíptic sense solució, apunta als moviments socials i la resistència civil com a única alternativa a aquesta bogeria en la que se'ns embarca des del naixement anomenada capitalisme. Potser és hora que els moviments socials es plantegen que només hi ha una via: la Revolució. El sistema no es pot reformar, si no tallem d'arrel la soca podrida, el nostre planeta, amb totes les seues criatures, està perdut. Així de clar. I els principals actors en aquesta pantomima són els bancs. Empreses que mai corren cap risc, ja que els governs de torn correran a salvar els seus culs dels problemes que ells mateixos creen amb la seua salvatge especulació.
Diguem-ho alt i clar: els bancs ens roben. Amb allò que ens furten financen guerres, anihilen el medi ambient, paguen l'explotació, el genocidi, la fam, la corrupció de governs titella en el tercer món... Juguen amb les nostres vides com un xiquet juga a xafar formigues, jutjant que és una crueltat insignificant i necessària.
Per això, el més important darrere l'aparició de Crisi, és la persona ( o persones ) que ha decidit desvetllar les contradiccions del sistema creditici defraudant uns 492.000 euros en crèdits, a un bon grapat d'entitats de tot tipus. Ho ha fet conscientment i front a totes les conseqüències, i ha repartit gran part dels beneficis entre els moviments socials. A més, amb aquests diners s'ha finançat aquesta publicació, de la qual es repartiren gratuïtament uns 200.000 exemplars, quasi res...
En fi, la meua més sincera admiració per aquest Robin Hood modern. Em pose en peu i em reconcilie un poc més amb el nostre país de meninfots, però que ha generat tants i tants romàntics valents i temeraris. El romanticisme no és gens menys que la mostra més gran d'amor al proïsme que conec. Tot el meu respecte.