Flashback I

Reciclatge de llibreta. Com realment, no tinc res nou a dir, en els propers posts em dedicaré a recuperar escrits inèdits des de les llibretes. Res a dir, o tot ho han dit ja uns altres. El món continua igual, i les meues paraules no faran la diferència. De moment, la meua vena literària es limita a escriure un relat, o quelcom així, que ronda la pantalla de l'ordinador des de fa massa, i m'he decidit a abordar-lo com un fotut pirata, saquejar i incendiar, no deixar testimonis, i fotre el camp esborrant el rastre. Tirar la pedra i amagar la mà.
Així que açò és un reciclatge. Per a qui l'interesse. Hi haurà unes quantes parts, i no segueixen cap lògica, trobe.
Crònica submarina a Veneçuela.
Avui hem anat Ivan i jo a les 16 hores al club Submatur de Tucacas, Morrocoy. El propietari és un gringo anomenat Mike. Els seus treballadors ens han donat l'equip. En Choe, l'home que havia d'acompanyar-nos i dur-nos en barca, no arribava. Finalment ha arribat. En Choe és un home mulat, enorme, somriu amb aquesta expressió ambigua, una panxa enorme i va a càmera lenta. Després d'esperar l'oportú segons les costums caribenyes, i canviar de barca a causa del seu motor espanyat, eixim en direcció al Cayo del Sur. les onades ens duien pegant bacs en la lanxa i naturalment hem arribat xops, al capvespre. La llum és taronja i hi ha dos illes amb sorra blanca. Ens situem entre elles. Ens equipem, neopré de 3 mm. de camal curt. El manòmetre marca 3000 lliures de pressió.
1a Immersió: Baixem uns 10 m. i de seguida comencem a pujar per la sorra, baix l'illot. Hi ha un parell de troncs pelats al fons, que hi faran allà? Seguint la línia de la costa, veiem les primeres formacions de coral. Un caos de peixos de colors es gronxa com endormiscat a la nostra dreta, busquen un lloc on passar la nit. Peixos trompeta, lloros, pargos... La llum es retalla ataronjada en formacions tubulars de color violeta. Uns altres coralls enormes que pareixen cervells, branques llargues, fulles com de palma ballen amb la corrent. De sobte, un solitària tortuga de mar avança movent les aletes per baix nostre. Traiem la llanterna per escodrinyar els racons foscos, on els peixos es preparen per dormir. Tot el lloc és com un bressol gegant. Una enorme morena treu el cap d'un forat, com per veure que passa. Ens queda la meitat del tanc i tornem a la barca. De sobte, el camí es fa menys profund, i com no duc ploms suficients, em veig xuclat cap a la superfície, arribant a treure el cul.
Faig força amb les aletes i torne a endinsar-me, encara que duc el jacket buit.
Pugem pel cap de barca. Dalt, xarrem animadament amb en Choe, esperant el temps de refresc fins la propera immersió, ja de nit tancada. Ens explica que fa anys, misteriosament, l'escull començà a morir. Fou un desastre. M'agradaria dir ací que fou per l'acció de la planta petrolífera que veiem en l'horitzó des de la barca. Però es veu que el responsable era una espècie de plàncton. També ens parla que des d'època ben recent, en concret des de que hi ha en Chávez, s'ha començat a prendre més cura del medi ambient. Es tanquen els cayos on van a desovar les tortugues marines i per això se'n veuen de bell nou.
2a Immersió:Baixem enmig d'una foscor total només retallada per la llum de les llanternes. Quan baixe, el primer que em crida l'atenció són les partícules, plàncton, peixets transparents que es veuen davant amb una llum. És realment com estar surant a l'espai, una sensació estranya, intrauterina, ens recorre. Comencem el recorregut cap a l'altre Cayo. Aviat estem situats front el seu arrecife. Els coralls tenen colors encara més nítids que abans. Som astronautes de les profunditats. Les imatges que ens acompanyen són d'una bellesa inquietant. Un peix cofre neda còmicament amb les seues diminutes aletes, i es queda molt prop de mi sense immutar-se. No se qui resultarà més estrany a qui. Espera pacientment que m'aparte per passar. Baix nostre neda amb una ondulació sensual una morena. N'Ivan i jo ens quedem enrere, m'indica que apague la llanterna, i m'envolta una constel·lació de punts lluminosos. Durant uns moments perd la noció del temps i l'espai.
Seguim el guia, i al passar pel costat de la roca quelcom em toca el canell i em comença a cremar immediatament. Em cou, i no se què m'ha picat, la qual cosa em comença a inquietar prou. El dolor és intens. Li ho senyale a en Choe, i m'indica amb gestos que no passa res, fet que no acaba de dissipar la meua por. Prove de tranquil·litzar-me. Avancem i en el fons veig una altra tortuga de mar. Un bell animal. Em passa molt a prop. Una altra morena ens somriu de manera tètrica des d'un forat a la paret de corall. És blanca amb punts negres, i té una cara femenina, crec que va a la moda. Tornem a la barca, amb temps de vore un enorme lloro roig. Gaudim d'aquesta irrealitat.
La lluna taronja ens acompanya, en la tornada cap a les llums i la lletjor de la superfície.
Tucacas. Juliol del 2007.

Fantasmes de Plàstic.

Mentre m'endinse en el líquid, esquive fantasmes ingràvids que s'arrosseguen cap a la sorra. Figures translúcides ballen al ritme de les onades, el seu tacte és llefiscós, inconsistent, motlle de pells nues. Nedant cap a l'interior, pengen restes d'envasos, icones de la societat de consum. Les mascotes corporatives em miren amb el seu histrionisme immutable. Repetides fins l'infinit, surant i filtrant la llum de s'horabaixa entre elles, deslluïts els colors, adés saturadíssims vermells, roses maduixa, taronges fosforescents. Les mirades ens interpel·len, ens retornen rictus de mort, ara resten pàl·lids els colors.
De plàstics, hi ha d'antics, i d'altres recents, tots hi seran junts fins un temps inabastable.
Busque el pas dins aquest laberint. Aparte fantasmes amb les mans, però aquests no s'esvaeixen en travessar-los.
Busque profunditat, lluny de la superfície, el plàstic m'envolta, allà dalt. Una cúpula de vidre per on s'escolen els rajos de sol.
Fantasmes d'un món que ací pareix aliè, però que ens recorda la seua presència.
Açò som les persones. Som els fems, el plàstic. Cadàvers d'un món brut.
Els peixos fugen buscant altres refugis, si és que poden. Les tortugues moren en silenci. Fenòmens quantificables, mesurables, tones de plàstic suren en l'oceà.
Diuen que han descobert una extensió a la deriva tan gran com la vella Europa. El reflex tenebrós d'aquesta Europa positivista. Hem jugat a ser deus, hem manipulat polímers eterns. La gènesi. Hem superat la roca dels antics temples. Quan no en quede rastre, encara hi haurà els fantasmes de plàstic en la mar.
Aquest continent és el nostre doble, el nostre retrat pervers de Dorian Gray, que amb la seua tèrbola presència ens acusa.
Plàstic, no res més, surant amb les ones en una platja.