dimecres, 12 de desembre del 2007

Al voltant de tv3

Reproduïsc ací un escrit que en el seu dia vaig publicar en l'Avanç. Crec que la seua vigència es fa palesa amb dramatisme d'aquests dies. No tinc més paraules per qualificar aquesta nova agressió a la unitat del nostre poble. Els polítics d'ací i d'allà s'han cobert de glòria de nou.

Més enllà de les seues limitacions, del seu regionalisme acomplexat i dels seus balls partidistes, TV3 ha esdevingut l’únic model de televisió d’àmbit nacional que ha tingut el nostre país. Per a vergonya nostra, el poble valencià no ha pogut contribuir amb una televisió pública de qualitat mínima i en llengua catalana. Realment no puc dir res de Canal 9, ja que fa anys que només el veig accidentalment. IB3 n’és una imitació residual que afortunadament no acaba de quallar a les illes. Només dir que existeix una realitat paral•lela, gestada als cervells de la tecnocràcia pepera, que ens esborra com a poble i perpetua el model franquista de levante feliz. Malgrat que la programació ha anat degradant-se, no cal oblidar que el pare de la criatura fou el PSOE. Més amunt de La Sènia, en canvi, la televisió pública es planificà com a eina de construcció nacional a més d’intentar entretindre i informar, manipul•lacions a banda. La nostra generació cresquèrem amb el Dr Slump i Bola de Drac, El Temps als Països Catalans, Miquimoto, Malalts de Tele, 30 minuts... i tants altres als que han seguit programes d’enorme qualitat de producció pròpia com Plats Bruts, Porca Misèria o El Club. Aquests contingut han nodrit la maduració d’un sector audiovisual propi que auspiciarà una incipient indústria cinematogràfica en català, basada en la qualitat com ens mostra el film Salvador, entre d’altres. Nosaltres els valencians, que és el que tenim? Empreses subsidiàries, en xiringuitos de la xarxa d’amiguismes d’en Zaplana. Sense dubte, si TV3 no fos un mitjà profundament exitós al País Valencià, no hagués estat l’obsessió del PP acabar amb les seues emissions. Emissions que, no ho oblidem, sufragaren milers i milers de ciutadans valencians de la seua butxaca. Si analitzem les brutes concessions de la Televisió digital que el PP ha otorgat, amb la quota obligada pels serveis prestats a El Inmundo i en Jiménez Losantos, vorem quines són les seues intencions. Personalment, el meu fàstic i la meua indignació ha superat els seus límits i no acabe de comprendre com pot ser que puguen aconseguir els seus objectius; desvertebrar un país que comparteix una llengua, una cultura i una televisió: TV3.

dilluns, 3 de desembre del 2007

Els mites no s'embruten.


No hi haurà reforma constitucional a Veneçuela.

Us asegure que darrerament el debat ocasional ( si es pot anomenar debat a lluitar contra la demagògia ), m'ha arribat a esgotar. Avui en dia, i no és broma, inclús alguns companys i companyes, agafen com a única eina crítica el retalla i pega mental dels media progres. Aquells i aquelles que s'omplen la boca amb l'anarquisme, el progressisme democràtic, el comunisme, la social democràcia, o qualsevol de les etiquetes caduques, que fossilitzen l'esperança de canvi real, d'un món més just, apliquen sovint els tòpics construits hàbilment pel sistema. En fi, sobre la base pràctica de la derrota, és molt fàcil descriure móns de pin i pon, criticar les impureses d'aquells què fan, i per tant cometen errades, i venerar ideòlegs que mai arribaren a res. El Ché sempre vendrà més samarretes que Hugo Chávez, sobretot perquè el Ché morí, i perquè el mite ha esborrat la seua tasca de govern. Tothom prefereix els mites a les realitats. Els mites no embruten. Són inodors, com els núvols a un anunci de compreses. Però per buscar justícia, per molt ambígua que siga, un s'ha d'embrutar, sovint ha de renunciar, i ha de parlar per al poble, no per als intel·lectuals de pro que llegim El País, vivim en la nostra comoditat quotidiana, i fem feina política com a hobby, esperant que algun dia se'ns regale allò que no hem sabut conquerir.
Si en aquesta vida hagués fet cas d'allò que els mitjans em venien com a correcte, hauria renunciat al meu independentisme, parlaria en castellà, seria un ciutadà del món, i exerciria el vot útil cada vegada que calgués donar legitimitat al post franquisme. Ah, i correria en nadal a enviar un SMS per als pobrets desgraciats de la catàstrofe humanitària de moda.
Cal ser crític amb aquells que ens són propers ideològicament, però no ser-ho amb molta més virulència que amb els cabdills de l'imperi. Açò és una gran errada, i és un esport que ens agrada practicar amb una deliciosa crueltat als guetos de les esquerres, o a les nacions colonitzades i relegades al gulag. No soportem que als nostres germans els vagen bé les coses? Mala consciència? Enveja? Chi lo sà...
Jo he estat a Veneçuela i hi hauria molt per criticar del Chavisme, el que a mi em costa d'acceptar és l'excessiu personalisme, la conversió ocasional del poble en masa, el militarisme, la propaganda front al debat etc. Crec que són errades de manca de confiança en el poble i en la seua capacitat per valorar la justícia social.
Però ací, la majoria d'arguments contra el govern de Veneçuela que escolte, són estètics i no ètics. Que si no m'agrada la gorra d'aquest, que si mira que és pesat, sempre repetint el mateix, que si mira quin llenguatge més barroer, mira quin programa de televisió més caspós... Fets, no paraules, que deia aquell. Han millorat les condicions de vida de la majoria d'americans amb els canvis que s'han produit des de l'arribada de Chávez al poder? La resposta és un rotund si. Encara que siga perquè inclús els governs més moderats d'Amèrica Llatina poden anar més enllà en les seues reformes, perquè els dolents sempre seran persones com en Chávez o en Fidel. Gràcies a ells el MERCOSUR comença a esdevindre una realitat. Avui en dia, inclús l'oposició, aquells que regalaren les riqueses del petroli a les empreses estrangeres mentre el poble vivia en la misèria, incorporen les mesures socials de la república bolivariana en el seu programa. I aquesta, ja és una gran victòria.