Més historietes

La història de la matxutxa.
Estava jo un dia treballant en el jardí d'un xalet i vaig sentir que em cridaven. Era una dona de mitjana edat, però estava imponent, es notava que era d'aquestes que es cuiden, que mengen com pardalets, es matxuquen fent Pilates, anant al massatgista i tot això que fan les dones riques de mitjana edat. Duia unes ulleres de sol negres enormes, anava tota enjoiada, i la cobria un vestit blau que li quedava com un guant, es notava que estava folrada de bitllets. Em demanà si podia anar i arreglar-li el jardí, que el seu jardiner era peruà i no feia res bé ( com si una cosa impliqués l'altra, ja saps com són aquesta gent ) i l'havia acomiadat. Ens ho vàrem arreglar per a que hi anés la setmana següent i allà m'hi vaig presentar. Vivia en una casa espectacular, una d'aquestes que hauria fet algun arquitecte famós, i tenia una espècie de jardí japonés amb un estanc amb nenúfars, la veritat és que estava tot molt guapo. Hi vaig començar a treballar, era estiu i feia calor, així que em vaig treure la samarreta. En un moment donat, em vaig sentir observat, i vaig buscar al voltant per si algú m'espiava. Aleshores la vaig vore, estava en una finestra del segon pis, amb els ulls tancats i la boca entreoberta, com si estigués a punt de tindre un orgasme, jo em vaig girar tot de pressa i vaig dissimular. Quan va ser l'hora, em va pagar amb una fredor absoluta i va entrar a la casa. A la setmana següent, tot anava igual, jo estava arreglant unes mates de bambú, podant-li les herbes autòctones, que s'entestaven a reaparéixer. Aleshores vingué amb una safata, duia una cervesa i un còctel per ella. Ens vàrem seure, ella em va fer moltes preguntes, però defugia parlar d'ella mateixa. Malgrat tot, es notava que no l'interessaven gaire les meues respostes. Quan em vaig adonar, la seua mà es va posar casualment, bé és un dir, en la meua cama, jo em vaig quedar de pedra quan quedà clar que no era un contacte casual, ja que els seus dits varen començar a relliscar diligentment fins arribar al meu paquet. Quan em vaig adonar estava amb els pantalons baixats i ella engolia el meu penis com si li anés la vida, com si estigués famèlica. Vàrem follar allà mateix, quan vàrem acabar, es posà el tanga de nou, s'arreglà els cabells, i tornà a entrar sense dir ni una paraula. Després em va pagar i me n'aní. Vàrem estar una temporada així, encara que la nostra transacció carnal anava pujant cada vegada més de to. A ella li agradava la canya, tot tipus de jocs . Quasi sempre em reclamava que em disfressés de les coses més inversemblants, hi hagué un dia que no vaig treballar, almenys com a jardiner, ja que em va emmanillar al llit, i de tant en tant venia i se'm follava, o m'empapusava amb el menjar, o literalment em menjava a sobre. Hi havia dies que pel contrari, ella era la submisa, fingia ser una xiqueta d'aquestes d'institut quillo, o em deia vertaderes barbaritats pròpies d'una meretriu del barri xinés. Fins i tot una vegada em va va fer posar la roba del seu marit, jersei rosa creuat sobre el coll, polo Lacoste, pantalons de tela, mocasins, quina fila! Em va afaitar ella a la banyera, em va engominar els cabells... fou aleshores quan em vaig assabentar que el seu marit era un polític del PP, i que a més, era homosexual, ella es referí a aquest fet com si fora el més natural del món, com si fos un soci capitalista i poc més, una aposta de futur, això sí, em va fer prometre que no diria res. D'ella no em contava ni una paraula. Jo li seguia el joc, estava encuriosit per vore fins on podia arribar.
Ací la història, com totes les bones històries, donà un gir inesperat. Resulta que les meues aficions d'esplai em varen dur problemes: una plantació de marihuana que tenia en un hort entre tomaqueres varen atreure l'atenció de la Guàrdia Civil, i em varen confiscar les plantes. Al poc temps m'arriba una citació, i em demanaven una pena que podia anar des d'una multa fins la presó. Vaig acudir al judici, i quan s'obrí la sessió, ja t'imaginaràs què, en efecte, la jutgessa era la mateixa dona de qui era amant i assalariat. Vaig pensar que encara tindria sort, i seria absolt. Però la molt cabrona ni em mirà, i a sobre em posà la màxima pena, quatre caps de setmana a Picassent, i una multa de 3000 euros, que de no pagar-se, i evidentment no podia pagar-la, em durien a la pressó durant sis mesos. La vaig maleir profundament, filla de puta... Volia colpejar-la, ara sí sense que fora cap joc. Però el més inquietant és que em vaig passar tot el judici completament empalmat. Aquesta roba, per raons òbvies, mai l'havia utilitzat pels seus jocs sexuals.
No la vaig tornar a vore mai més, el seu marit crec que és ara conseller o quelcom similar. No se com poden seguir amb aquesta comèdia, la impressió que em va fer és que tant se'n dona el grau d'hipocresia que conforme les seues vides, mentre no es faça públic l'escàndol, i es guarden les aparences... Ara bé, un dia, en la meua bústia hi aparegué un sobre, sense cap paraula, ni remitent, i dins hi havia 3000 euros, que m'estalviaren haver de passar aquesta temporada entre reixes. No se com havia endevinat la meua adreça, jo mai li havia dit on vivia exactament. El cas és que aquesta gent, si vol, ho sap tot. Amb diners torrons.

A Marta no se li escapa que potser aquesta història ha estat triada com per casualitat, però d'alguna manera és tracta d'un missatge obvi, en Martí se l'insinua a través d'un relat sexual amb una dona més major que ell. No l'impressiona gaire, així que no fa massa cas i canvien de tema. Al cap d'una estona, ell li diu que se'n va a la ciutat a vore uns col·legues, li pregunta si hi vol anar, i que la convidarà a una cervesa. A ella li pareix bé el pla. Al cap i a la fi, ja ha perdut la impressió de tornar a xafar l'asfalt, i no anà tan malament, així que decideix acompanyar-lo i pegar una volta

La memòria dels arbres IV

Llàgrimes negres

El Cuc no tenia pare, s'havia criat amb la seua mare i la seua àvia, dos dones forjades en acer que tiraren endavant tres criatures, el Cuc i les seues dos germanes. Com qualsevol orfe, el Cuc tenia una obsessió malaltissa per saber qui havia estat el seu pare, i què havia estat d'ell. Sa mare li havia dit que se n'havia anat molt lluny, que vivia en Àfrica, i que allà tenia una altra família. Només havia vist una fotografia d'ell, junt a la seua mare i amb una criatura - ell mateix- en braços. A la mà que el subjectava, tenia un curiós tatuatge, es tractava d'un ull, desorbitat, que plorava una llàgrima negra. El Cuc li va escriure cartes, que enviava a una adreça imaginària, indicada per la seua mare. Un dia li va arribar una carta fantàstica, contestada per son pare des de la immensitat de la sabana africana. En ella li retratava un món exòtic, dins el qual desenvolupava una missió vital. Havia lluitat a vida o mort contra la malària, contra els nadius hostils que s'alimentaven de carn humana. Li parlava dels animals mítics que poblaven els seus somnis, narrava la seua vida enmig d'aquells indrets llunyans, plena de sacrificis, i renyida inevitablement amb qualsevol responsabilitat familiar ultramarina. La crida del salvatge, la xafogor apegalosa de la selva, la vida de criatures sense normes, per als quals, les regles bàsiques occidentals, basades en la repressió de les passions primitives, no significaven res. Parlava de la solitud d'un món sense referències, que el retenia inevitablement, en mor d'una missió vital, la qual no podia transcendir, havia de ser secreta, per a ser duta a terme amb èxit. Acabava la carta confessant que s'havia perdut en les entranyes d'aquella vida, que havia de trobar-se, ubicar-se en l'espai, per a poder, en algun moment, tornar al si de la seua família vertadera. Que havia de fer-se mereixedor d'aquest retorn, però que un dia aquest es produiria i recuperarien el temps perdut. Aleshores es desfeia en paraules d'ànim, desitjos del millor, consells per lluitar en el dia a dia, no renunciar mai als seus objectius, sobretot el d'arribar a ser una bona persona, millor que la que havia estat ell mateix, i posava un èmfasi especial en el fet que havia de fer allò que la mare li digués, que ella només volia el millor per ell. Li deia que ara ell era l'home de la casa, i havia de ser una persona madura, ajudar en tot allò que fes falta. Li deia que el temps de ser un xiquet s'havia acabat.
Així que començà a ajudar a sa mare amb les responsabilitats de casa. L'acompanyava sempre a la compra al SuperDona, quan eixien tot carregats, sempre hi havia un captaire que demanava una moneda. Olorava a gos banyat, a vi ranci, a pobresa. Lluc difícilment podia amagar un calfred, i intentava evitar el contacte amb la seua ma bruta, defugia la seua mirada, que pareixia molt llunyana. Pensava que no volia ser mai com aquell home.
Passà el temps, i en Lluc va començar a fer els encàrrecs per a la seua mare, anava a la compra tot sol, i en compte de donar-li la moneda al captaire, preferia quedar-se-la i gastar-la amb els amics en els recreatius del barri. Potser era només un pretext per a no tocar la mà ronyosa, per a no creuar-se amb aquella mirada d'ultratomba.
Un dia, a l'eixir atrafegat del súper trepitjà sense voler el captaire, aquest ni tan sols va emetre cap so, feia molt que havia deixat de demanar la moneda. Només emetia uns sorolls com si parlés alguna llengua estranya. Es va sentir malament, i amb la consciència remoguda, va buscar una moneda de les que li havien sobrat. Quan el captaire va allargar la mà, en Lluc es va atrevir a mirar-la per primera vegada. Va vore aleshores el dibuix mig esborronat, però inconfusible d'un gran ull que plorava una llàgrima negra.