Pel Sàhara.

Aquests dies frenètics de final de curs, he estat pintant un camió que anirà al Sàhara farcit de material sanitari. Amb l'ajuda d'Àlvar, hem deixat una peça doble. La novetat, i crec que pot causar sensació per Tinduf si funciona, és que he pintat estels amb pintura foto-lumínica, que brillarà per la nit. No pot rivalitzar amb les nits farcides d'estreles de Sàhara, que alguna vegada m'ha tocat viure.
Els companys de Tinduf viuen en un estat de provisionalitat pacient, tot esperant el dia en el que podran tornar a la seua terra al Sàhara occidental, reunir-se amb els seus iguals, abraçar-se i caminar tots junts fins banyar-se els peus en la mar.
Aquest dia arribarà, quan un poble té la determinació de ser lliure, no hi ha monarquies autoritàries, ni complicitat internacional, ni foscos interessos econòmics que siguen capaços d'aturar-lo. Perquè la voluntat de tot un poble sobreviu la travessia pel desert més àrid.

Un camió d'il·lussions.

El Sàhara.

Jo no m'oblide del Sàhara. L'exil·li massiu de la seua població als campaments de refugiats en Tindouf, Algèria és una injustícia que ens costa d'imaginar als occidentals.
L'altre dia, xarrava amb Maulud, i comentàvem la precària situació del món àrab, i ho fèiem en la seua llengua que ara també és meua. El Sàhara, com els palestins, pateix una doble o triple opressió. En primer lloc per pertànyer a allò que coneixem per tercer món, en segon lloc, per ser una nació àrab, en un món que tem i menysprea la cultura àrab, i en tercer lloc per ser una nació oprimida per un estat aliat d'Europa, EUA i Israel.
Em contava que el poble saharaui encara viu en tendes perquè algun dia esperen tornar a la seua terra. Com tots els pobles àrabs lluitaran fins la fi, i com tots els pobles àrabs, saben esperar. La paciència, aquesta virtut dels àrabs quasi desapareguda del llegat cultural que ens ha arribat als nostres dies. Nosaltres només vivim amb presses, esperem els resultats immediats, ens deixem endur per la urgència que ens imposa Espanya. En la lluita també abandonem de manera covard si no veiem resultats immediats. Almenys tenim aquesta possibilitat d'abandonar, i açò és la nostra feblesa. El poble saharahui no pot i aquesta és la seua força.
També algun dia, nosaltres serem lliures, li deia a Maulud. I ell em mirava de manera respectuosa, però amb una mirada que potser preguntava lliures de què?
Doncs lliures del segrest de la dignitat ( i si, aquesta existeix i jo hi crec ), lliures dels mediocres personatges que ens manen, lliures dels penosos explotadors que ens fan còmplices de totes les injustícies que els imposen als nostres germans de la Mediterrània i del món. Serem lliures i així ajudarem a alliberar a altres que també ho volen ser.
El poble saharahui, el poble palestí, són el nostre reflex en un espill trencat en mil bocins, si ens hi fixem bé, sabrem reconeixer-nos en aquest reflex.
Els meus millors desitjos de llibertat per a aquest noble poble.