Estación Wadley.
El poble partit en dos pel pas freqüent del ferrocarril. Quatre cases, més gossos que persones, camionetes esteses com si foren pacients enmig d'una operació a cor obert. Les cases estan fetes d'adobe: terra, palla, excrement d'ase. Aquest material és gratuït, només demana treball. El treball és, per tant, la seua única riquesa, l'únic bé. Ens quedem a casa de Silvino i Emma, a meitat fer, esperant temps millors. Tots els posts de la llum estan doblegats, els fantasmes han xocat amb ells en qualsevol borratxera. De tota manera, enmig dels carrers no és el millor lloc per que hi siguen. La gent no té de res, però viuen al costat d'un dels indrets més bells i més durs del món. El desert s'estén des de San Luis fins Sonora, Arizona i el sud dels Estats Units, és a dir, terra que abans era Mèxic i que els gringos expropiaren.
Com ja he esmentat, el ferrocarril passa constantment. Però no transporta persones, només s'endú les riqueses d'Amèrica Central perquè les devoren els gringos. Els putos gringos són obesos, estan a punt d'explotar de tot allò que roben a la resta del món, però encara així volen més i més...
Més enllà del poble, més enllà del regnat de la pols, s'estén el desert, i dins d'ell, el Hikuri. Els habitants de Wadley no viuen el desert, només hi passen. Són colons que dugué el ferrocarril, al cor de la terra santa dels Huicholes. D'ells apreneren què és el Hikuri, i les seues dures lliçons. El desert no és cap broma: Clima extrem, cactàcies amb pues afilades com agulles de cosir xarxes, fred brutal per la nit, aigua preciosa, cadàvers de coiot que serveixen d'advertència.
I, dibuixades en el cel, milions d'estreles, tantes com mai s'han vist més que en els deserts del món.
