Iraq: La ficció supera a la realitat.

Segons en Michel Chossudovski, al periòdic digital Rebelión, EEUU planeja construir un Disneyland en Bagdad. La multinacional Disney, associada a Ride and Show Engineering ( RSE ), estarien estudiant, amb el vist i plau dels responsables de l'ocupació,instalar un mega complex d'oci a la zona del parc Al Zawra. Un dels màxims comandaments de l'exèrcit d'ocupació nord-americana, el general David Petraeus, és un dels grans partidaris del projecte.
El cinisme del capitalisme no té límits. Els estudis de mercat plantegen un país amb una gran majoria de població menor de 15 anys. Segurament serà pels anys d'extermini de la població adulta i pel caos que l'ocupació ha generat. Per als responsables de la feliç idea, els xiquets iraquians necessiten entreteniment. I que millor per als pares que deixar-los tranquil·lament en les mans de... Mickey Mouse, mentre la vida, la cultura i el país han estat reduïts a pols?
Després de saquejar i malmetre uns 5000 anys d'història, d'esborrar del mapa qualsevol signe de que entre l'Eufrates i el Tigris començà l'aventura de la civilització humana, els gringos es disposen a reescriure la història. Des d'ara no s'hi parlarà d'Hammurabi, de Haroun el Raschid ( el sanguinari califa, protagonista de les mil i una nits ), o de Sadam Husein, sinò de Pluto, Goofy, Campaneta i Minnie...
Un intent salvatge per alienar i rentar el cervell a les futures generacions.
Pareix que segons el mateix pensament, s'ha fet un enviament d'uns 200000 mono patins estil californià per a repartir entre la jovenalla. Pel que es pot vore, l'absència de carrers asfaltats no serà un obstacle per experimentar el American Way of Life.

Espere sincerament, que els responsables d'aquest pla especulador es plantegen bé el que estan fent. Primer, supose que la manca de seguretat dissuadirà els inversors. Si no, no es pot descartar que ho faça la resistència.
Igualment, la guerra salvatge que ha enfonsat en l'abisme al país continua, malgrat que ací en occident ja ningú en parla. La població civil és qui paga la situació, i és molt comprensible que la insurrecció dispose d'una cantera il·limitada.

A la revolució en bicicleta.

L'altre dia vaig tindre aquesta visió. Un grup d'amics i amigues es troben amb les bicicletes per fer una volta per la gran ciutat. Han dut xiulets i uns globus enormes de colors que s'enlairen. Cadascun duu una lletra, i entre tots formen l'eslògan: Per la Terra. Aquesta paraula que es refereix simultàniament a un indret tan nostre, i al lloc comú que compartim amb la resta de la humanitat. Només aquest missatge, tan senzill, que pot ser entès per tothom, que pot compartir tothom. Els amics comencem a rodar, de seguida un grup d'skaters que practiquen al parc s'hi afegeixen, els pregunten d'una manera afable si s'hi poden agafar a les seues espatlles, la resposta, evidentment, és afirmativa. De seguida passen per un semàfor aturat, i uns xiquets, al vore'ls, s'hi uneixen, els pareix una aventura immillorable. Poc a poc, una família que duu als seus fills en cadiretes en la part de darrere, uns ciclistes professionals, amb els seus maiots, cascs i bicis de carreres super sòniques, uns punks adolescents amb un seguit de gossos de tots els colors i mides, els segueixen menejant les cues molt cofois. Un grup de rollers, protegits amb genolleres i cascs, van botant voreres i se'ls posen darrere. En aquest punt ja cadascún va cridant les seues frases. Quan arriben al parc de la Mar, totes les persones que roden per simple esport els veuen i la majoria s'hi afegeixen. El grup ja és molt nombrós, ha anat creixent com una gran bola de neu. Persones de totes nacionalitats, que van en bicicleta per estar-los vetat el privilegi del cotxe, s'hi van afegint. Prompte es corre la veu, i la gent als balcons fa també soroll. hi ha qui, en veure que no pot seguir amb el cotxe, l'aparca i comença a córrer fent un jogging improvisat. Bicicletes de carreres, de passeig, de cross, mountains, senzills caminants, jubilats, persones amb cadires de rodes de carreres, tàndems, les canoes que van per l'aigua, els que fan parapente des dels turons propers, patinets, monocicles... En són tants, i tant diferents, que la circulació en automòbil és impracticable, molts conductors abandonen les seues caixes sobre rodes. Fa un dia preciós, i el suor se'ls pega a les camises, així que abandonen el cotxe i baixen a la platja, feliços de no haver de treballar per un dia. Quantes hores, quants bocins de vida perduts encaixats en un Tetris de vehicles aturats? Quantes voltes fetes per trobar un lloc on aparcar? Per què continuar amb aquesta maledicció que ens fa infeliços i que ens duu a suïcidar el nostre planeta, la Terra, per la que tant hem lluitat i que ens ho ha donat tot? Els esclaus, deixen el maletí a la sorra, es deslliguen el llaç que els encadena el coll, es treuen les camises, senten meravellats els raigs de sol, i comencen a remullar-se els peus a l'aigua, per primera vegada, senten la suau brisa marina, i són conscients de que poden ser lliures.

Cinisme sense límits

Una de les poques gratificacions que ens pot donar aquest simulacre de democràcia dins el qual ens ha tocat sobreviure, és la de poder ser testimonis excepcionals de la caiguda dels seus ídols. Ocasionalment hi ha poderosos que, precisament degut al seu allunyament de la vida real, i la seua manca absoluta d’escrúpols a l’hora d’enriquir-se fraudulentament, acaben arrosegant-se pel fang. És significatiu que només es done aquest espectacle en casos de desfeta electoral, o quan la maniobra d’enriquiment ha estat massa bròfega. Quan açò es produeix, ens trobem congelats per uns moments en un instant màgic, una paradoxa, una contradicció del sistema. Durant uns instant s’acaba el teatre, cauen les màscares, i el truc de màgia de l’il·lusionista ens és desvetllat. Tot es deté, la farsa queda al descobert, el feedback entre actors i públic falla sobtadament, i el sistema es re-inicia. Veiem realment de què va aquest joc i crec que açò és la clau de perquè aquests casos ens fascinen d’una manera tan especial. El gran públic, de totes les tendències, gaudeix amb els detalls escabrosos que humanitzen sobtadament els poderosos, esdevenint fins i tot massa humans. Assaborim les anècdotes perquè de sobte la veritat submergida surt a la llum i les nostres sospites -sovint ens entestem en amagar-nos-les- es confirmen: Tot és una farsa. La suposada veritat oficial, la vida dels polítics, la raó de mercat, les consignes d’austeritat que dirigeixen a les seues esforçades formigues. Només és la propaganda embolcallada per una lluent cultura de l’espectacle.
Un gran somriure àcid centrava la meua cara mentre llegia la vida i virtuts de Rodrigo de Santos, ex regidor d’urbanisme de Palma amb el PP. La façana: pare de família, catòlic actiu dins els anomenats Kikos, amb una dona i dos fills, càrrec públic en una de les carteres municipals més importants, cara de no haver trencat mai un plat. La realitat: Consumidor de dosis industrials de cocaïna, client habitual de prostíbuls gais de Palma ( conegut com La Pepera o Regina De Santos ), protagonista de les més sonades bacanals a càrrec de l’erari públic, malversador, lladre, corrupte. Pagava la cocaïna i les festetes amb la Visa de l’ajuntament fins acumular una despesa de 60000 euros. Però en Rodrigo era una víctima, com afirmà de manera sorprenent el seu advocat, de l’addicció a la cocaïna. "Hay que luchar de verdad contra la droga para que esto no vuelva a pasar", afirmava davant la premsa després de declarar en el judici. La seua dona l’acompanyava com la comparsa d’un ball absurd. La seua cara era un poema.
Un altre cas, potser menys vistós, però sense dubte més suculent, ha estat el del que fou gerent de BiTel, en Damià Vidal, càrrec anomenat per en Matas, i que ha estat acusat de malversar uns 700.000 euros. Pel que sembla, BiTel era un autèntic forat negre per on desapareixien els diners, regalimant cap a les butxaques d’alts càrrecs del PP. Potser el gran gag final l’ha aconseguit el mateix Vidal, que afirmà davant el jutge que està en tractament psicològic per una patologia segons la qual li seria impossible “dir que no”, ja que açò li causa ansietat. Quin crack!
Aquesta és la classe dominant. Així és aquest món. Mentrestant, hi ha alguns escarabats polítics que escapen del vaixell amb les primeres flames. En Matas va fugir després de les eleccions, abans que li explotés el seu palau de 5 milions d'euros a la cara. En Zaplana, el seu amic, abandona ara la política per anar a la empresa privada. Tan debò algun dia acompanyen als seus subalterns davant la justícia. Seria per vendre-hi entrades.

Els 15 anys furtats a Guillem.

Recorde molt bé el dia que em vaig assabentar de l’assassinat d’en Guillem Agulló. Jo anava a l’institut Lluís Vives de València. Recorde el moment, la llum que entrava per la finestra de l’aula, recorde la trista conversa amb els companys de classe . Recorde que quelcom es va trencar dins nostre, un silenci ens envaí de sobte. Quasi no ho podíem creure. Recorde aquell dia perquè potser fou el que marcà la fi de la meua infantesa, la pèrdua de la ingenuïtat, el naixement conscient d’una ràbia que ha estat el motor de la meua trajectòria. Aquell dia, als fills de la transició progressista a València ens esclatà la bombolla en la qual molts ens havíem criat. De sobte ens adonàrem que ens podien matar per les nostres idees, per la nostra llengua, pel nostre origen. Teníem 15 anys, com deia la cançó, i una ombra cobrí els primers amors, les primeres festes, l’aprenentatge, com si fos un eclipsi ominós. De sobte, tot ho inundà la ràbia, tancàrem l’institut i eixírem al carrer. El poblàvem com descobrint-lo, emmirallats pel poder d’unir-nos, ens manifestàrem una i una altra vegada. Aquest carrer havia quedat desert durant anys a València. La majoria érem joves, tot just preníem consciència que calia lluitar. Quan tornàrem a l’institut, a la nostra aula algun gos havia pintat amb esprai un “Guillem Jódete”, rubricat amb una esvàstica. Així que açò era Espanya...
Recorde temps després, el judici dels assassins a Castelló, milers de persones demanaven una justícia que mai es dugué a terme. Com sempre, l’única resposta fou la repressió. La sentència fou una broma macabra. Quatre anys per assassinar a sang freda un jove que estava d’acampada amb uns amics i amigues.
Però el que més em dol és vore que matar-nos els surt tan barat. El botxí Pedro Cuevas, aquest instrument del sistema, ara es presenta per ser regidor en la farsa de democràcia valenciana. Premi reconegut a la carn de canó que els fa la feina bruta, ofrena noves glòries a Espanya, apallissa immigrants i indigents, posa bombes en seus de partits polítics... Aquest és el Currículum Vitae d’un autèntic cabró.
En Guillem, en canvi, mai no pogué compartir amb nosaltres aquests anys de lluita, ni seguir gaudint de l’estima dels seus, o de viure tranquil al seu poble, Burjassot. A en Guillem, de moment, li han furtat aquests quinze anys. La seua memòria no ha estat restituïda com cal. No ha pogut riure amb els amics, no ha viscut la maduresa, no ha pogut crear noves vides. Ni ell ni nosaltres hem pogut encara vore la nostra terra lliure. Però d’alguna manera, en tots aquests anys ens ha acompanyat el seu record, ens ha carregat de força, ens ha empentat quan dubtàvem, quan les cames feien figa, quan teníem por, o estàvem cansades o perdudes. Perquè ell lluità, i això li feu donar-lo tot, aquesta és la força que ens regalà, potser, sense saber-ho. Per això no t’oblidem Guillem, i davant el silenci nosaltres cridem ben alt: La lluita continua!

Rebeldemule

Ho confese, sóc usuari de mac. La secta d'Apple tenim sempre alguna peculiaritat digital que ens distingeix. Sobretot solem ser gent que treballem amb la imatge o el so. Açò fa que no fem el mateix ús que la majoria de l'ordinador. Per exemple, fins fa res no tenia cap joc, ni havia jugat mai amb l'ordenata. Tampoc m'havia descarregat pràcticament cap pel·lícula, només música, i programes, i només via torrent ( no la ciutat, evidentment ). Fa poc m'he baixat la versió Mac de l'e mule, i com no, he començat a descarregar pel·lis. Com a amant del cinema, la veritat és que el fet de poder fer-me una filmoteca a casa m'apassiona. Molta gent m'ha comentat que ja no sap que baixar. Per això, he penjat el link ( a l'esquerra ) d'una web anomenada Rebeldemule. Trobareu cinema social molt i molt interessant, allunyat de l'habitual infàmia made in Hollywood. Grans clàssics amb només un clic.

Guerrilla de la comunicació I

Ací va la primera part d'un escrit, basat en una xerrada que vaig donar al difunt CSO Ses Coves d'Inca. Me l'han demanat els companys i companyes de Maulets Mallorca per a la seua revista anomenada Brots. Ja he col·laborat diverses vegades amb ells dissenyant les portades. Com podeu deduir pel títol, el tema gira al voltant d'estratègies de comunicació per a moviments socials. Espere que us agrade.


Guerrilla de la comunicació.

La lluita de David contra Goliath.
Així podríem descriure la situació en la qual es troba l’activisme crític a occident. Com transmetre el nostre missatge a una societat ultra saturada de missatges, sovint contradictoris? Com fer-nos un espai per aconseguir que els canvis que demanem quallen en un món dominat pel pensament únic? Davant la tirania dels mass media, el control dels canals de difusió d’idees, o d’anti idees, per part de grans conglomerats empresarials, al servei de l’estat de les coses, l’única sortida que ens queda és maximitzar l’efectivitat de la nostra comunicació i acció. Pareix senzill de dir, però és una tasca extremadament complexa. Les promocions publicitàries copen l’espai, ens asfixien amb la repetició, són l’autèntic motor del capitalisme i una centrifugadora de conceptes. En la psique col·lectiva, Revolucionari avui en dia pot fer referència a un producte de consum, una operadora de telefonia suposa la Llibertat, una marca de roba s’auto denomina Solidària mentre xucla la sang als esclaus moderns del capitalisme, per a ser Dona s’ha d’emprar una marca de tampons, etc. El sistema i la publicitat han assimilat les fites de les lluites pels drets civils, i les han pervertit en una dictadura d’allò políticament correcte. Així, la identitat d’els i les ciutadanes es construeix a través de la identitat de marca. El sistema conta amb recursos il·limitats i pràcticament amb tots els canals de difusió, també amb els millors sociòlegs, psicòlegs, publicistes, cineastes, dissenyadors: creatius en definitiva. Mercenaris al servei remunerat de la dubtosa causa de la globalització capitalista. Davant açò només ens queda un camí. Bombardejar-los amb les seues armes, competir en àmbits on encara tenen una penetració baixa, com analitza Naomi Klein al seu No Logo. En occident l’accés a la tecnologia per part d’amplis sectors de la població, la imaginació i el pensament creatiu, junt al treball i la presència en l’àmbit del carrer, obrin un camp de possibilitats a la dissidència fins ara inèdit en la història ( existència d’equips potents a preus relativament assolibles, evolució del món del graffitty i street art, accés a mitjans industrials d’impressió, possibilitat d’el·laborar pàgines web, blocs, canals de vídeo... ), només cal explotar-lo. Tenim els recursos, tenim la formació, apliquem-los. Ací van unes breus pinzellades que poden servir-vos d’ajuda.
Anàlisi de context.
Sempre és el primer pas. Abans d’engegar una campanya cal estudiar l’entorn immediat on es durà a terme. En primer lloc el context polític: distribució de forces, punts forts i febles: escletxes. Segon: context social. Quin és l’ànim que es respira al nostre entorn? amb quins aliats podem contar i amb quins no? Com pot respondre la societat? Cal començar a analitzar el nostre entorn en cercles concèntrics, des de la proximitat fins el conjunt de la societat. Evidentment els pressupòsits variaran segons ens trobem en un ambient urbà, en pobles, zones turístiques o industrials etc.
Objectius.
Abans d’engegar qualsevol campanya hem de tindre en conte que volem aconseguir amb ella. En el pla ideal, per exemple, si posem per un cas que volem aturar determinat pla urbanístic, hem de ser realistes amb la consecució dels objectius. Potser l’interès real serà guanyar legitimitat, lligar-nos a determinats moviments socials, prendre contacte directe amb el nostre entorn, créixer en prestigi, ser més coneguts ( nosaltres i la nostra causa ), acabar aconseguint més gent per a la lluita, més recursos, més recolzament, transmetre la nostra visió del territori a altres agents socials etc. Cal ser positius, però també realistes, això ens estalviarà el trauma excessiu de la decepció. Encara que perdem una batalla, l’important és guanyar la guerra. I encara que la lluita ja és un objectiu en si mateix, l’Objectiu final és la victòria. No ho oblidem. En el cas d’una organització independentista, serà la separació de determinat territori d’un estat opressor, una societat més justa sempre és més fàcil d’aconseguir des d’un àmbit més proper.
Tots els mitjans necessaris.
Aquesta frase d’en Malcolm X il·lustra de meravella la lluita política. Moltes vegades menyspreem les nostres forces. Hem de pensar que qualsevol polític, empresari, magnat del periodisme, té el seu taló d’Aquil·leu. Qui hi ha darrere de l’especulació? Darrere dels desallotjaments? Darrere de la repressió? No són monstres extraordinaris, com deia Galeano, són persones de carn i ossos, amb nom i cognoms, amb tèrbols negocis privats i una vida privada, sovint també molt tèrbola. Busquem-los, fem-los visibles, traguem els seus draps bruts i que queden a vista de tothom. Busquem sempre al més feble, al que tinga pitjor fama, al més odiat, impopular etc. Això erosionarà al conjunt. De vegades ens convindrà signar l’obra, d’altres no serà possible. No importa.

Continuarà...

La Inèrcia en l’espectacle II.

A la deriva

Mentre preparava l’anterior reflexió, ocorregué un fet que em dugué, com a mínim, a escriure aquesta seqüela. No puc dir que l’atemptat d’ETA m’haja sorprès. Crec que feia temps que es cuinava quelcom, i potser l’olla ha rebentat de la pitjor manera possible. Si abans parlava de la cultura de l’espectacle, que encobreix amb un joc de mans la manca de democràcia real, certament, ETA ha aconseguit, dins d’aquests paràmetres, la quadratura del cercle. I li l’ha servit en safata a la polarització bipartidista de l’Estat Espanyol, i a la victòria de Zapatero. Clar que cadascú mira per ell mateix, i que el grup armat mira pels propis interessos dins una estratègia marcada. Però realment es tracta d’una estratègia, o de les braçades d’un nàufrag? Crec que amb aquesta acció, s’ha intentat el triple salt mortal, però la caiguda pot ser terrible. En primer lloc, el fet d’assassinar un ex regidor d’un xicotet poble basc, Arrasate, un militant del PSOE sense cap càrrec, em pareix el retorn als moments més tèrbols d’ETA. La socialització del dolor marcà l’inici de la llei marcial a EuskalHerria, el tancament de qualsevol expressió política i informativa. Si el que volien era pegar un colp a la taula i afirmar Estem ací, ho han fet demostrant la pobresa de la seua infraestructura, elegint un objectiu insignificant, sense ser capaços de transmetre cap missatge. No ha transcendit la relació entre aquesta acció i el frau democràtic que suposa prohibir qualsevol opció política abertzale. No s’ha fet més palesa la perversió que suposa associar qualsevol dissidència o acció política ( encara que es tracte d’associacions de drets humans, per l’Euskara, contra la tortura...) amb el terrorisme. Més aviat pareix que del que es tracta és d’acabar d’ofegar els moviments civils a Euskal Herria, encara que siga com a dany colateral. Aquest punt em pareix particularment preocupant, ja que evidencia la manca de confiança en la societat civil basca i en concret en el moviment abertzale com a actor polític. Es dona una coincidència accidental amb el dogma espanyol de que els abertzales no poden ser interlocutors ni actors polítics. Finalment, han acabat reafirmant en les urnes les dos opcions polítiques, PP i PSOE, que signaren la llei de partits. Allò que volen aconseguir, m’imagine, serà poder negociar amb el PSOE durant la propera legislatura, aprofitant la crisi de lideratge dins el PP. Però, en quina posició es trobaran a l’hora d’establir negociacions? I realment creuen que el PSOE n’estarà disposat? Potser si, però hi ha una cosa que està clara, les avant guàrdies polítiques sovint acaben creant monstres fets d’autoritarisme. I el poble basc es mereix construir un futur millor. Sobretot després d’haver invertit tant de dolor i patiment.

La Inèrcia en l’espectacle I.

En aquestes dates és impossible fugir de la reflexió electoral. Frases de marca, spots publicitaris, tòpics, sondejos tendenciosos, elements que ajuden a escenificar l’espectacle electoral. I de fet, si vivim immersos en la societat de l’espectacle, en la qual hi conviuen imatges d’adolescents ballant, massacres a Gaza, escalfament global, tortures a Abu Graib, futbol ( i d’aquest opi em declare particularment addicte ), independències de disseny...Per què hauria de ser diferent amb aquest simulacre de democràcia?. Campanyes i més campanyes, ja siga en el centre de l’Imperi o en les províncies perifèriques. Per a que l’espectacle siga digerible per la gran massa, cal llimar els cantons i presentar un tot simplificat, que es puga subministrar amb una cantinel·la repetitiva. Tòpics que a força de repetir-se, esdevenen realitat. Tot és quantificable, dades dins una estadística: els assassinats d’un grup armat: gràfica en blau i roig, una desviació atípica del tant per cent, dones mortes a mans dels seus botxins, ha pujat el pollastre i han baixat les notes dels alumnes d’ESO, aquest govern ha augmentat el nombre de policies... Tants immigrants expulsats, menys aquells que tendim a considerar delinqüents segons paràmetres de l’excel·lència en el delicte ( res comparable al furt respectable perpetrat per polítics i banquers ), menys aquells que moren en l’estret, multiplicat pel nombre de fills que puguen tenir els que aconsegueixen quedar-s’hi, entre el nombre de treball fem necessari per fer rutllar el sistema, menys el descens de la corba de la construcció a destall, igual a el nombre d’immigrants que seran legals i bons, que pagaran les pensions i que parlaran la llengua de l’imperi, sabran la història de l’Escorial i d’Isabel i Fernando, així com el descobriment amical dels pobles perduts d’ultramar. Tot tenyit amb unes gotes de multiculturalitat progre, de ballenatos peperos o allò que es vulga afegir per quadrar l’equació.
Així és la vida. A votar que si no, més aviat resulta que ets un incoherent, un apolític que passa de tot, company de viatge de la massa botellonera o qualsevol cosa així. I el fet de votar, en una dinàmica d’acceleració del bipartidisme, un partit d’aquests que desapareixen, que quasi no tenen representació i que sovint són els únics que podries votar tapant-te el nas i fent-te el despistat, resulta que es tradueix en vots per als partits majoritaris. Així que sentint-ho molt, i alhora sense sentir-me massa implicat, motivat, per les votacions d'un estat amb el qual no em puc reconciliar, senzillament no aní a votar. Ho escric ara tranquil·lament, quan ja ha passat tot, no vull condicionar l’opció de ningú. Però així mateix, que es respecte la meua tria. Per a mi, més digna i com no, més conseqüent. Si més no, em concedireu, igual d'inútil.

Vídeos Bascos

El poble basc no deixa de sorprendre'm. Mentre el sumari farsa 18/98, segueix el seu curs, és a dir, acabar amb qualsevol interlocutor polític en la presó. Amb tancaments, multes, repressió, tortures, i moltes persones empresonades, s'està intentant estrangular el moviment abertzale. Però les iniciatives innovadores no deixen d'aparèixer. A nivell pràctic, funcional, professional, quant hauríem d'aprendre d'ells! No és que busquen alternatives als canals de difusió dels media espanyols, sinó que van més enllà. Ara, davant la censura patida al cèlebre youtube, han fet una versió basca del lloc de vídeos. Evidentment, el contingut és prou monogràfic, però la qualitat tècnica és excel·lent. Per això l'he linkat al meu bloc. En aquests temps d'ofensiva espanyola contra qualsevol escletxa de diversitat d'opinió, quan el tema del terrorisme és l'excusa per a la deriva autoritària. Quan la justícia té una càrrega ideològica innegable, que alguns hem tastat en algun o altre moment, cal buscar amb imaginació nous camins, potser més enllà de la violència. De tota manera, serà el poble basc el que lluite per traçar el seu camí en llibertat. Askatasuna!

Indignació, de nou.

Indignació. Fa dos dissabtes em vaig assabentar d'una trista notícia. la d'un pobre xic que va ser apunyalat en la plaça del Cedre, a València. Com diu el Xavi Sarrià, la història es repeteix. Els que tenim la nostra edat, varem viure molt de prop l'assassinat de Guillem Agulló. Fou un fet traumàtic que marcà tota una generació. Una presa de consciència de la nostra fragilitat vers al sistema d'aniquilació colonial al qual vivim. Com pot ser que aquesta gent continue anant de cacera amb total impunitat? Ja està bé, home... Prompte farà quinze anys de la mort de Guillem. Em trenca el cor vore que res ha canviat. Si de cas, a pitjor. Fa poc morí en Carlos, un xaval normal, de barri, a Madrid. Com volen que encara hi creiem, en aquest sistema? Quan estem en el punt de mira de grups de nazis salvatges sense cap tipus de control.
Al meu cap duc la marca del que significa aquesta Espanya. Cinc punts em recorden la nit en la qual em tocà a mi. Era Castelló, com podria haver estat València. Com sempre, l'atac fou en grup, com sempre, no es detingué a ningú, i la denúncia anà al fem. Aquella nit, com diu el tòpic, vaig tornar a nàixer. El que no em mata em fa més fort. En els pensaments, en les idees, en la lluita. Perquè no ens oblidem, açò és una lluita, i la única eixida és la victòria.

Sainet.

Com el tema paga la pena, he fet uns versets al més pur estil del mestre Escalante. Espere que vos agrade. Crec que la ironia mordaç és l'única resposta que aquesta gent es mereix. El rat penat, és un símbol nostre, el penós, el seu.

Rates Penoses.
Mentre nosaltres caminem, elles s’arrosseguen per la terra. Desconfiades, buscant entre el fem, entre el rebuig, miren cap a tots els racons. Roseguen, i es pensen que l’erosió també és una forma de crear quelcom. Que no s’enganyen. Els propagadors de la pesta blava només saben devorar subvencions, i alguna que altra paella esclatada i freda. Plouen calerons, premi a l’absurd filològic de Lo Rat Penós. Amb aquests dinerets, farem enganxines de No Mos fareu Calamars, posarem gasolina i comprarem sprais. Hui tornen a passar la nit en blanc, però és que ningú d’ells va demà al treball? Se vos passarà l’arrós, i no arribareu a les postres. Us agafarà la festa davant l’ordinador, difamant, amenaçant, la cara blanca de no eixir al sol. Me llamo Visente, soy alto, guapo y quiero conoserte. Terrorisme de baixa intensitat, sufragat per l’erari públic, no vos atreviríeu si no fora perquè teniu impunitat. La policia mira cap altra banda, se’n podeu anar a casa, una palmadeta. El centralisme espanyol ja té la feina feta. Enrere queden les malifetes, els locals destruïts, tacats de blau, les pol·lucions nocturnes... I els veïns i veïnes avorrits. Al principi fèieu més por, teníeu poder polític, i un periòdic i tot. Estava Maria Consuelo, Lizondo vivia, eren temps millors. Però la vostra vocació era el transfuguisme barat, sempre que li ha fet falta, el PP us ha utilitzat. L’enemic dels valencians no és el catalanisme, més aviat l’auto odi i el colonialisme. Vosaltres, les rates blaveres sou només una eina més. El blaverisme proclama la llengua valenciana, simple excusa per escriure com els dona la gana. D’això, disculpeu, se’n diu analfabetisme. Ara accents, ara sense accents. Que si la llengua ve del llemosí, que si del mossàrap, això tant em faria si algú de vosaltres la parlara. Però la trista veritat, és que quan eixiu de casa, quan parleu als vostres fills, l’únic que se vos sent és el Castellà. I això és estimar la llengua? I una merda! A vore, que quede clar, el Valencià és i serà Català. Vos agrade o no. Ho sabia Fuster, també, en el fons, ho sabia Casp.

El mur.

L'altre dia, vaig viure amb emoció i alegria la fuga, encara que fora per unes hores, de més del 30% dels palestins de Gaza. El mur, que ha confinat els palestins als camps de concentració més grans de la història de la humanitat, també es pot esquerdar. Quin cinisme, quina fosca ironia de la història ha empentat a aquells que patiren els guetos nazis a confinar a un poble similar al seu a questa presó inhumana? Directament, de manera clara, concisa, el poble palestí envià un missatge a Israel, però també al món: No morirem d'inanició sense fer res. Resistirem per qualsevol mitjà necessari. El bloqueig criminal que s'estableix ja fa massa a Gaza, amb la complicitat tramposa de la mal anomenada comunitat internacional, la burda coacció davant la decisió legítima de tot un poble, senzillament ha explotat. Com si fora la cançó de Pink Floid, another brick in the wall. De vegades, la vida, ens deixa en safata imatges que no necessiten paraules.